·METGES
_______________________________________________________________________________________________

Definitivament hi ha gent que no té remei! No sé si es tracta d'una qüestió genètica o de les immenses quantitats de duros que alguns guanyen allò que els converteix en éssers orgullosos, inasequibles i engreïts. Tampoc sé si en són un bon grapat o sols a mi m'ho sembla, però no hi ha dia que no passe que per un o altre dels meus paisans no m'arribe la notícia que certes colles de semi-deus encara continuen existint com en els millors temps i que aquests típics animals de la sempre sàvia naturalesa encara estan fent de les seues.

Sortosament no tots s'amaguen a l'educació, als despatxos i als ministeris- com diu A.Pimenta al seu llibre El fill de puta-. A la medicina n'hi ha, i més d'un, encara. Supose que també a altres llocs. Però en aquest lloc el complex de casta brilla molt més elevat: es tracta d'autèntics senyors; inigualables aristòcrates; immillorables homes superiors; infal·libles adivins; i omniscients semi-deus. Tan diferents es veuen de tots els altres que, al seu cap, el món es divideix en 2: a una part, ells; a l'altra, tots els restants. I és que estem parlant d'una elit, clarament.

Tendeixen a caure sota una lògica ben estesa per tot arreu i que és com segueix: com que ells han estudiat i practicat tant, llavors saben molt; com que saben molt, la gent confia en ells i en la seua capacitat; com que saben que els demés els consideren necessaris i imprescindibles, llavors arriben a veure's per damunt dels demés els quals, per a la seua pròpia desgràcia, no saben res; com que els demés no saben res, llavors és que són uns ignorants; peró, per a fàstic de tots ells, els ignorants són de dues classes ben diferents; n'hi ha alguns que ho són més encara: són aquells que no parlen la llengua en què ell s'expressa i li ha subministrat el saber, la dignitat, el prestigi, el poder i els diners. Conclusió: els qui parlen aquest patois inintel·ligible anomenat valenciano, propi de llauradors rústecs i desmanotats són, realment, un cas perdut i no mereixen una atenció càlida, amable i correcta. La vida en va plena de casos que s'acoblarien perfectament a aquesta estructura. De les conseqüències i anècdotes, podeu contar totes les que vulgueu.

D'aquesta fauna alguns esdevenen absolutament seriosos i distants: són els menys. (Al límit, i ja s'han donat casos, t'envien al corresponent Servei de Traducció del Centre; i.e.: a fer punyetes, és a dir, deixen d'atendre't). Amb un cert autocontrol, et miren amb ganes de triturar-te o amb cara d'autèntica mala llet, dient-te amb la seua mirada: "Tant de bo et caigués una bomba i et fes desaparéixer!". No entenen com no utilitzes amb ells la Teoria del Respecte -molt estesa entre la gent de bé- que ve a dir alguna cosa així: "Sempre que parles amb una persona que utilitze el castellà li has de parlar en el seu idioma, per respecte". Curiosa unilateral teoria.

Alguns altres, més cachondos quan es dirigeixen a tu somriuen sorneguerament perquè estan quasi segurs que ets un analfabet integral, i tenen la sensació que hauran d'explicar-te les coses tres i quatre vagades, cosa que és, realment, per a ells, fastigosa.

D'aquest segon grup, hi ha alguns que encara es permeten més confiança i arrisquen la comunicació impossible. El non va plus s'esdevé quan, després d'haver constatat amb una certa perplexitat que no canvies a la seua llengua, aleshores per evitar la previsible tensió que aviat començaria a enrarir la situació, es llancen a soltar alguna paraula en vernacle i, és clar, claven la pata bastant sovint per no poder aclarir-se en lligar una frase amb una certa soltura. En la seua consulta un d'aquests homes superiors, després d'alguns intents desencertats per demostrar la seua competència lingüística en la llengua del seu interlocutor-client, pronuncià alguna cosa així com: "al final no sabremos hablar ni valenciano, ni castellano ni inglés, ni nada". I tot seguit amb una mala traça impressionant i pensant que així acolloniria al pacient -mai millor dit- que suposava no estaria a la seua altura en el domini d'una llengua que ell no el cregué capaç ni de saber, farfullejà una frase esgarrifosa que sonà a tot menys a anglés. Però, ai las! Ja havia estat dita!

Aleshores el pacient, advertit immediatament del moviment erroni que l'omniscient havia fet, i que la partida havia començat a jugar-se en el seu terreny, veié que l'important li servia en safata l'oportunitat de restituir la situació als termes de respecte mutu i deferència recíproca de la qual la relació no deuria d'haver eixit mai. Començà a disparar la seua continguda tensió, ocasionada pel comportament irònic, superb i quasi insultant del metge, i es posà a parlar l'anglés pels descosits descol·locant al gal·lé en el domini de la llengua de Shakespeare. I ho miracle! En això, tot havia canviat de cop. El metge, que es va sentir evidentment sorprés, atrapat i disminuit psicològicament, canvià d'actitud i esdevigué més atent, amable, respectuós i sol·lícit. El pacient, en observar el canvi del metge, es rehabilità moralment, i recuperà la seua dignitat perduda en la relació ignominiosa. Fins i tot, al final, la ciència havia salvat una vegada més a l'omniscient de la censura moral del pacient i del seu descrèdit com a persona que a ben segur qualsevol li hauria imputat en altres circumstàncies per un comportament tan indecent.

I de tot açò ¿què es dedueix? ¿Que una gent respecte una altra gent a aquesta comunitat, sense que la maltracte de manera indiferent, discriminatòria i ignominiosa pel fet de parlar l'altre idioma? o ¿caldrà que proclamem també l'anglés com a idioma oficial de la nostra comunitat per tal d'aconseguir la nostra dignitat col·lectiva?. Alguns metges sembla que ja estan per la feina. Però obliden que qualsevol individu és, abans de res, una persona a la qual hom no la pot despullar de la seua dignitat únicament per no parlar l'idioma de les elits.
_______________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, 1997