LES MINORIES NACIONALS TAMBÉ

(Aquesta reflexió ha estat feta des de l'agraïment a alguns alumnes de 1r-D de Batxillerat de l’IES “J.MªParra” d’Alzira (País Valencià) del curs 2004-05, que amb la seua oposició a les meues idees l’han fet germinar)
____________________________________________________________________________________________

Una minoria nacional és un grup de gent que té unes característiques més o menys reconeixibles i intenta perpetuar-se en el temps com a comunitat; un grup de gent que comparteix entre sí (i intenta guardar per a les futures generacions) trets, usos, costums, institucions, cultura, llengua, memòria col·lectiva i històrica, voluntat de ser, i que viu -no obstant- en una situació gens favorable ni idònia, ja que es troba a mercè d’una altra comunitat, que identificada d’origen amb un estat –forma suprema d’organització fins ahir mateix-, gravita i acaba polvoritzant (minoritzant, destruint) la/les societat/s nacional/s minoritària/es que hi ha en eixe estat. Com que la història sempre ha estat de part de les élites socials o minories que han controlat les societats i estar en minoria no els ha suposat cap handicap, ser una minoria nacional no hauria de representar, en principi, cap problema per subsistir com a tal minoria nacional. Ara bé, allò que és realment preocupant i compta en una minoria nacional, és no tenir drets reconeguts com a col·lectivitat, ni poder per autodeterminar-se. És a dir, una minoria així, és a dir mancada de sobirania per poder decidir en totes i cadascuna de les qüestions que les afecten és excèntrica, té el centre de decisió, el poder, fora d’ella, i és controlada per altres comunitats –les que tenen i/o representen l’estat- en les qüestions més decisòries i fonamentals.

Aquest procés al qual una societat estatal, una nació-estat, sotmet les societats nacionals minoritàries existents a l’interior d’aquest estat sol ser, al llarg del temps, desfavorable per a la integritat, l’articulació, el desenvolupament, el benestar i la supervivència de les societats nacionals minoritàries en tots els seus nivells. Com que aquest és un procés històric, lent, que es produeix al llarg de moltes generacions, les actuals comunitats nacionals no acaben de percebre –mancades de perspectiva temporal- la trajectòria de destrucció que es va produint en el seu si i les va fent desaparèixer. Al límit de la impotència, es veuen incapaços i psicològicament derrotats per canviar la situació a què els va aculant el procés conegut com “minorització”. La necessitat de superar una situació que els ha dut a l’ostracisme i l’arraconament, la necessitat de no estar en minoria, el complex de vençuts, la possibilitat de passar pàgina a la història, la necessitat de congraciar-se amb els vencedors acceptant la seua visió de la realitat, de muntar una vida amb algun tipus de compensacions, favors i privilegis, si és possible, de situar-se enmig de la “debacle” en un lloc més avantatjós, de tenir perspectives de futur per a si mateixos i els que els succeiran, de practicar l’amnèsia per oblidar la història, de canviar de classe social a partir de la identificació amb determinats trets com la cultura i l’ús de la llengua del vencedor, etc. tot açò fa que la gent d’un comunitat minoritària-minoritzada deixe d’ocupar-se d’aquesta qüestió i de percebre l’estructura i el desenvolupament sufocants en què consisteix la seua situació en la qual la seua minoria nacional hi ha viscut i hi continua vivint.

Perquè viure enmig del procés de minorització no és una cosa agradable si arribàvem a pensar constantment sobre el que significa realment aquesta situació. Més val no pensar-hi, més val oblidar-se, més val congraciar-se amb els que han arribat a controlar-nos i tancar velles ferides, lluites i rancúnies. Cal reconciliar-nos amb els nostres botxins, i culpar-nos i odiar-nos (noció d’autoodi) si és precís, odiar tot el que hem estat i podem ser com a comunitat nacional, com a poble.

Per això cal adoptar els seus valors, els seus punts de vista, la seua història, dir amén a les seues propostes, estimar la seua cultura i parlar la seua llengua. Tota una regla de tres.

Clar que aquest procés de destrucció, d’assimilació, haurà de portar-nos a la hibridació, a l’ambivalència cultural, al bilingüisme, al buidatge cultural, a la desaparició, en definitiva. El futur de les minories nacionals no és romandre híbrids, viure a cavall de dues cultures, “ser rics” amb les dues cultures, la pròpia i la imposada, ja que, al final, la cultura de la comunitat-nació que té darrere l’estat, la cultura que esdevé dominant, sempre acaba imposant-se i esborrant del mapa identitats, formes de vida, psicologies, ideologies, cultures, llengües, pensaments i formes d’acció, és a dir, esborrant les minories nacionals, altres que la seua, del planeta. Fent i desfent, a casa aliena, com manen els paradigmes de l’ocupació, la colonització i la destrucció (amb genocidi o sense). A menys, clar està, que aquestes minories nacionals es doten d’un estat i construesquen un futur a part. Tot açò a condició que enceten, que encetem (nosaltres som a la nòmina), la descolonització interior i exterior. Desfer-nos de l’“empanada mental”, vaja. Eixa que ens porta a declarar la nostra incapacitat per dir qui som i el que volem ser, i ens porta a dir el que altres volen que diguem què som i què volen que siguem ("sóc X i sóc X i Y, però sóc més Y que X, perquè en el fons sóc Y sobre tota altra consideració", etc.).

Diguem-ho clar i alt. Comptar, existir en un món conformat per estats és tenir estat. Poder defensar els problemes de la pròpia societat nacional és tenir estat. Arribar a impedir el saqueig dels propis recursos nacionals és tenir estat. Voler evitar l’espoli fiscal és tenir estat. Administrar la pròpia comunitat nacional i ordenar el territori conforme es vulga és tenir un estat. Poder contar la pròpia història, el propi passat nacional, vol dir tenir estat. No haver d’acceptar intromissions de ningú és tenir un estat. Ser lliures de lligams i condicionaments externs és tenir un estat, és tenir un estat propi i no un estat aliè que t’obligue imperativament a estar en un estat que ni és el teu, ni et considera un igual, ni et respecta, i que -a més- et menysprea, t’insulta, et considera bo sols per a pagar impostos i càrregues, i espera la teua submissió, obediència i resignació. Un estat així no és de rebut ni aconsellable. Cap ciutadà del món ho recomanaria. No sé per què ningú ni nosaltres se l’hauria -ens l’hauríem- d’empassar.

La impertinència i l’agressió de l’estat en què hi som ha estat nefasta en la història passada i present, i caldria despullar-nos de la seua influència. Hem de començar a pensar per nosaltres mateixos en compte de repetir “slogans” i propaganda, si no volem engrossir la llista dels exclosos. Recordeu el que diguérem el primer dia de classe: les dones, els esclaus, els negres, els proletaris, els colonitzats, les minories nacionals,... La nòmina és llarga i pel que demostra la història, imparable.


El fet incontestable i imparable de l’assimilació/laminació/minorització/destrucció de les minories nacionals pels estats
1) El sol fet que el nom de la gent pertanyent a minories nacionals, no siga un nom escrit/dit en la pròpia llengua és la mostra més perceptible de l’actuació del procés d’assimilació-destrucció de les minories nacionals. Entre nosaltres noms com Juan, Antonio, José, Carmen, Amparo, Sergio, Agustín, Lucia, Beatriz, Alejandro, Mª Paz, Concepción, Trinidad, Pablo, Bernardo, Francisco, Ignacio, Angeles, Manuel, Adrián, Javier, etc. són evidències incontestables que ens diuen que el procés de confusió identitària i d’eliminació de la identitat d’origen continua funcionant. La seua comesa és clara: destruir la consciència nacional de les societats nacionals minoritàries esborrant vestigis que puguen fer recordar, a les minories, qui han estat, qui són i què podrien ser o quin és el seu dret a ser.

2) Després de molts anys de democràcia –a Europa i Espanya- els estats encara s’hi resisteixen a abandonar l’assimilació de pobles i cultures. No han demanat perdó a les minories que han sotmès, dominat i espoliat al llarg de la història, ni sembla que de cara a la construcció de nous projectes futurs estiguen massa disposats a abandonar les pràctiques amb les quals intentaren acabar amb les nacions i pobles sense estat i retornar-los la dignitat que un dia els arrabassaren. Cap mostra de penediment, cap restitució, cap devolució, cap compensació. I de les llibertats i la sobirania arrabassades, cap retorn ni cap concessió.

3) Els estats asseguren la presència aclaparadora dels idiomes oficials, els quals convertits en idiomes dominants i quasi-exclusius, potenciats pels moderns mitjans de comunicació de masses, assimilen tot el qui es posa per davant convertint-lo a la “normalitat” d’aquest invisible nacionalisme “ultra” practicat pels estats. Això o la marginació i l’exclusió social i econòmica. En el cas espanyol, l’estat s’assegura la presència i la imposició aclaparadora del castellà i la seua cultura a casa de totes les restants comunitats nacionals a través dels mitjans de comunicació, punta de llança dels quals són les televisions espanyoles i valencianes, privades i públiques; fins i tot, intentant justificar, de manera hipòcrita, cínica i desvergonyida, com fa Canal-9, que perquè a la societat valenciana es parlen dues llengües aquesta emissora ha d’emetre en aquestes dues llengües, és a dir, bàsicament en castellà.

4) Els estats –com ocorre a l’Estat Espanyol- permeten invertir les tendències normalitzadores de rètols i indicadors a les carreteres dels territoris de les nacions minoritzades, les quals tornen a fer-se en l’idioma dels estats en produir-se una substitució de senyals (a les carreteres i vies de circulació) o amb l’aparició de noves. Al límit, no respecten ni els topònims ni els noms de pobles i ciutats.

5) Els estats sempre s’atorguen la darrera paraula i, per tant, la possibilitat de concedir o vetar qualsevol reforma legislativa que es produesca segons la lliure decisió de la gent d’un territori que vol reorganitzar-se en els àmbits administratius, fiscals, pressupostaris, econòmics, polítics, territorials, culturals, esportius, lingüístics, impositors, legislatius, sanitaris, etc.

6) Els estats, en nom d’una molt airejada igualtat fiscal mantenen, injustament, situacions desiguals entre diverses parts dels territoris de l’estat. No caldrà dir que les minories nacionals són especialment víctimes d’aquestes desigualtats i injustícies. Si cal fer alguna cosa per corregir-les, cal que s’impose una mena de discriminació positiva en favor d’aquelles comunitats que, com les nacionals, han estat històricament marginades i el que és pitjor, espoliades.

7) Els estats sempre afavoreixen les seues metròpolis o capitals, i arraconen determinats territoris, especialment aquells que pertanyen a les minories nacionals, enxampant-los en una inacabable davallada econòmica que és un instrument especialment insidiós i perjudicial de tot procés de minorització. La població ha d’emigrar cercant noves oportunitats de supervivència que la pròpia terra li nega. La dispersió és un fet i la despoblació un fet imparable.

8) Els estats tenen la capacitat de fer capgirar la voluntat de sectors importants persuadint-los per a que defensen els interessos de l’estat i les minories dirigents del mateix, en compte de defensar els interessos del pobles i nacions, del qual estat formen part.

9) La capacitat repressora dels estats contra les minories nacionals i els seus pobles ha estat de tal magnitud al llarg de la seua configuració històrica com a tals estats, que la conformació dels estats és incomprensible sense aquesta repressió. Repressió de les persones, de la cultura, de la llengua, sobre l’educació, sobre els mestres i el professorat, sobre els llibres, sobre el llenguatge usual dels alumnes, sobre les publicacions fetes en les llengües nacionals i les editorials, sobre les llibreries i biblioteques a fi de prohibir tot el que estava o era escrit en una llengua nacional diferent a la de l’estat, etc.

10) A l’era de les comunicacions els estats s’asseguren que les ràdios, i les TV després, nasquen utilitzant les llengües dels estats, mai les llengües de les minories nacionals sense estat. En la mesura en què aquestes es claven a casa de tots, retroalimenten la importància de les llengües i les cultures d’estat i fan que la gent reproduesca les formes i els continguts, les paraules, les maneres d’expressió, les modes, les obsessions, les manies, les mentides i els enganys que els poderosíssims mitjans de comunicació posen en circulació. Sovint es tracta de formes, continguts, paraules, maneres d’expressar, modes, manies, mentides i enganys que van contra les formes de vida de les minories nacionals, a les quals sempre les han declarat –tot i no dir-ho amb massa claredat- com les seues grans enemigues.

11) Els estats es cobreixen les esquenes molt bé acaparant drets il·limitats per adquirir i concedir canals i més canals de televisió en la llengua dels estats i limitant al màxim –que és zero- la possibilitat que les minories nacionals tinguen algun canal de TV. A tot estirar, les minories nacionals sols es mouen amb concessions pírriques i escasses en un nivell absolutament simbòlic.

12) Els estats mai no han dubtat, per qüestions dinàstiques, militars, polítiques o econòmiques, en repartir-se les comunitats nacionals -trossejant-les si calia- sense cap pudor, entrant, fins i tot, en bescanvis i vendes que sols les ha dut a la divisió i l’allunyament dels que havien estat sempre compatriotes. La pràctica de dividir-los i deixar-los repartits entre diferents estats –els Kurds, per exemple, ho estan entre 5 o 6 estats i són una mostra prou clara del que diem- ha estat i és una pràctica habitual i un atemptat a la integritat de les comunitats nacionals que com qualsevol altra volen viure unides, sense haver de veure saquejats i espoliats els seus recursos, sense imposicions ni ocupacions, sense repressió militar i policial, i amb la possibilitat d’arribar a viure un futur de plenitud, en pau i en llibertat.


S.Llàtzer, IX-MMIV