·NUCLEARS? NO, GRACIES!
______________________________________________________________________________________________

Fa ja un temps s'escamparen per tot arreu unes pegatines que deien així: NUCLEARS? NO, GRÀCIES! Quedaven la mar de bé. Assabentaven al personal que les coses aquestes no eren tan innòcues i que, conforme ens arribava més informació, hi véiem més i més un perill d'amagat que la majoria dels mortals no atrapaven. Era un avís per a tothom. I uns altres temps, pel que es veu.

Avui la gent sembla que encara està extasiada davant el televisor per la quantitat de canals que té a la seua disposició, perquè pel que podem observar ben poca gent es mou després del que s'esdevingué a Txernòbil, i això que certs col·lectius com Acció Ecologista-Agró han dit, de quan en quan, certes coses ben grosses sobre el perill que representa l'energia nuclear per tot arreu i també a casa nostra. Però com si res. O la gent està narcotitzada o l'esclerosi imaginativa de les organitzacions és més que evident, o la gent és, realment, beneïta.

La tecnologia nuclear es va presentar fa uns anys com el darrer crit d'allò que la ciència podia fer per una societat en la carrera cap el progrés. Aquest no era possible sense aquella energia, la qual es presentava, a més, com a neta. I per descomptat, segura. Això ja ho escridassaven els científics orgànics inclosos en la nòmina de les empreses que es dedicaven a la producció nuclear, així com els responsables administratius i polítics. I ho feien sense parar d'anunciar-ho. El narcòtic funcionà: avui tothom està adormit. Sols de quan en quan, li sorgeixen a algú preguntes terrorífiques que algun badall del seu insegur inconscient deixa passar com si d'una fisura en el cement del sarcòfag d'una central nuclear clausurada s'haguera produït i destil·lara a l'exterior la mortífera radiació.

Alguns homes del carrer es pregunten després de l'accident de Txernòbil -terrible, aocalíptic esdeveniment- què passaria aquí, a casa nostra, si Cofrents petara. Allò en què primer pensa un és en pegar a fugir: la cosa no és per a menys. Però, podria eixir al carrer i evacuar ràpidament? En quina direcció fer-ho? Cap a on dirigir-se? Arribaria aviat a estar fora de perill o es quedaria col·lapsat per la marea humana llançada a l'evaquació desesperada? Quan quedaria fora del límit de perill? On seria acollit? Què seria de sa casa i la seua terra? Què del seu negoci o font de susbsistència quotidiana? I què dels seus conveïns, amics i la seua petita societat? Podria tornar a viure-hi algun dia? Durant quant de temps no ho podria fer? Quan duraria la contaminació nuclear? Com podria desenvolupar-se en altres llocs sense les seues fonts habituals per a sobreviure?

Totes elles són interrogants que poden destorbar la son del més confiat dels mortals. I suficients per parlar-ne detingudament. Detenim-nos en la real o suposada existència d'un Pla d'Evacuació que garantiria el desallojament ràpid del personal.

S'ha pensat en el que significa evaquar 1 milió o 1 milió i mig de persones? Són preguntes que algú es fa de quan en quan i que no sabem si hi ha ningú que tinga (quasi) totes les respostes i les seues solucions previstes. De no ser així estem en una societat tercermundista, de preocupacions desequilibrades i deficitàriament previsora i planificadora respecte el futur i la seguretat de la gent com no siga que s'espere, en el summum de la improvisació i el meninfotisme (que es confón amb el liberalisme i el principi del laissez fair) que cadascú s'apanye, que és com millor funciona la societat i el mercat, i que cadascú es construesca la pròpia evacuació, la pròpia direcció de fugida, la pròpia ruta, el propi lloc d'arribada o el propi refugi nuclear, això sí, seguint les ofertes més aconsellables d'un mercat que sense la intromissió de cap poder regulador de l'Estat s'autoequilibra segons les sàvies lleis de no sabem quina mena de providència divina. La mateixa, segurament, que vetlla perquè la irracionalitat humana no ens aboque a ser rostits en el forns contaminadors de la nuclear que pot esclatar per accident.

La central nuclear de Cofrents no està en massa bones condicions. Les males llengües diuen que està fora d'ús des de fa un temps ja. Per què no es diu públicament que ho està i que cal anar pensant en tancar-la? En alguna ocasió ha hagut de fer aturades no programades. ¿No és açò un símptoma que l'obsolescència d'aquesta central és més que evident i que s'està jugant irresponsablement amb la vida i la hisenda de molta gent: rics, pobres, indigents; homes, dones, xiquets, els que han de nàixer; animals i plantes; en definitiva, de tot allò que és viu en aquesta part del planeta?

Pel que fa a qüestions més trivials en tot aquest assumpte però no menys importants ¿qui mesura regularment la contaminació radioactiva possible de l'aigua que refreda el nucli del reactor, aigua que va a parar després al Xúquer? Se n'ocupen o estan informades d'aquest tema les diverses organitzacions agràries locals? Se n'ocupa una organització no-governamental independent dels poders fàctics (honesta i imparcial) o ho fa una institució de l'Estat? Si és aquest el cas ¿és fiable absolutament?

Més encara: es posa aquesta informació a l'abast del públic i organitzacions de tota mena o sols a algun tipus de Comissió Nuclear? I és aquesta suficientment independent per a en cas de fuita radioactiva assabentar la població? O per no provocar l'alarma entre la gent s'ocultarà la informació de que discretes fuites de radioactivitat contaminadora han passat a les aigües del riu Xúquer i que cal confiar en que l'acció eficaç reparadora solucionarà un problema sense importància? Però és, realment, un problema sense importància de produir-se un cas com aquest? I per què decideix la seua importància una gent que serien jutge i part? (és a dir, científics, buròcrates i institucions i interessos que viuen d'aquest negoci i suficientment lluny com per a que no els preocupe directament una probable tragèdia? I el poder polític, el darrer responsable, en últim terme, de tot aquest assumpte ¿què té a dir de tot açò?

No ho veiem massa clar; però, el que sí passa -i ja és sospitós- és que, la gent, les institucions de tota mena, els que estan a favor i els que no ho estan, tothom, en definitiva, resten confiadament callats, excessivament callats, sospitosament callats. La informació, la transparència, la discussió pública, el control social d'allò que és públic ¿no val encara la pena? I si no ho fem perquè no és políticament correcte ¿quina classe de democràcia estem ajudant a construir? El secretisme, la desinformació, la prevaricació o mentida sistemàtica, la deshonestedat, el suborn, la corrupció de científics, burocràcia i polítics, l'abús d'autoritat, la repressió selectiva i velada ¿no seran altres tantes maneres de produir una societat i una civilització que sols cínicament l'anomenen democràtica? I si una democràcia esdevé totalment corrupta ¿no esdevé manipulada i, per tant, controlada? L'energia nuclear, com veiem, ens pot eixir ben cara. I no sols pels diners.
______________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,Estiu 1996