SETMANA CULTURAL D'OLIVA ==========================
Bona nit! Quan ja la festa ha esclatat per tot arreu i cadascú de vosaltres es disposa a viure-la el més intensament possible, un grup de joves d'aquesta vila ens ha donat una gran sorpresa dedicant els seus esforços en organitzar, junt amb amb els demés actes que es faran durant tota aquesta setmana, un conjunt d'activitats culturals que esperem siguen assumides per tot el poble.

En principi havia pensat parlar-vos, en aquest acte de presentació, de la festa i tot el que representa dins els costums de qualsevol col·lectivitat; havia pensat introduïr-vos en el seu esperit a fi de que, retrobant el sentit d'ella, fóra viscuda més alegrement per tots vosaltres.

Fins i tot hagués volgut cantar, com solen fer-ho els poetes, la vostra petita pàtria i exalçar-la; hagués, tal vegada, volgut recordar els vostres avantpassats il·lustres, que tans en teniu i que tant us dignificaren.

Però tot això hagués significat, en primer lloc, recrear-me en el passat, per a el que no hi sóc preparat; i en segon lloc, cantar-ho com cal, però aquesta és una vertadera tasca de poeta i eixa, realment, no és per a mí.

Per això he cregut que el més positiu que jo podria fer ara és parlar sobre els presupostos bàsics que fomenten el treball que ens em proposat com és el de fer cultura i parlar, per tant, de coses que poden alçar el grau de consciència del poble, d'aquest poble, de tots els pobles.

I ací creguem que no valen equívocs: la cultura, pensem, és quelcom de viu, no alguna cosa que sols podem trobar als llibres, o que sols fan persones privilegiades, o alguna cosa que es fa en llocs especials com les escoles, instituts, i demés etcéteres. ­No! Cal que diguem que la cultura també la fa el poble amb la seua forma de parlar, pensar i fer, i això, és clar, està fent-se totes les dies.

La cultura, pensem, deu ser popular, deu ser l'expressió de la manera de ser d'un poble; no és quelcom que està per damunt d'ell i que hom la imposa perquè se li presenta com a més selecta, sinó que és quelcom que naix del més pur de la seua essència, i que per supost no pot ser cap impossició per part de ningú; això, si no recorde mal, va acabar quan moriren els "Juegos Florales".

La cultura, pensem, ha de ser oberta, que arribe a tots, que estiga a l'abast de tothom, per a que proporcionant-li una concepció del món puga ser l'instrument per a comprendre tots els fenòmens de la vida; el contrari seria alienar les consciències, impedir que els homes prengueren consciència de la realitat.

La cultura deuria ser, pensem, participativa i majoritària; no quelcom que sols uns pocs pogueren fer, sinó quelcom fet per tots i en el que tots participaren. En participar, es pot dir que ens integrem millor en la comunitat.

La cultura deu ser arrelada al lloc i a les persones que l'han de viure, i deu respondre a les necessitats plantejades per eixes persones i llocs; tota altra cosa sona a imposició estranya als interessos i necessitats de la comunitat.

Una cultura té com a part important a la llengua. Ella serveix de vehicle per a que n'hi haja una transmissió de pares a fills. Ella és el vehicle de relació entre les persones d'una comunitat i, fins i tot, és un factor de distinció entre les diverses cultures, un factor que distingeix unes cultures d'altres. Ella ens apropa a d'altres pobles que parlen la mateixa llengua. I no dóna igual parlar una llengua o deixar-la de costat. Cada llengua dóna una visió del món diferent; i la nostra llengua expressa una forma particular de ser, una visió peculiar de veure les coses i una manera d'actuar que una altra llengua no ens proporciona.

Per això cal que tinguem present el legat sagrat dels nostres pares i que no deixem de banda una tan benvolguda manifestació de la nostra cultura: la nostra llengua.

La cultura és alguna cosa que desenvolupada a través del temps es converteix en història. D'eixa història es nodreix la tradició i les dues juntes, història i tradició, deuen ser la font d'on isquen les normes per a la tasca futura. Elles mantindran, sense equívocs, la línia recta del progrés, impedint que l'home es desarrele, sucumbesca al fals progrés, i aniran fent que l'home es retrobe a sí mateix com a persona que sense renunciar a marxar cap endavant, no trenque mai amb el passat, perquè el passat és la seua essència, la seua plenitud, i perquè trencar amb el seu passat històric i les seues tradicions, és perdre la seua identitat com a persona i com a poble, i això vol dir, començar a morir.

Quan es trenquen les arrels de l'home amb el seu medi, no ens convertim en ciutadans del món, sinó en ciutadans del no res.

Partint d'aquesta concepció del que és la cultura, és com nosaltres hem pretés que a Oliva hi hagués una sèrie de coses que tractaren de combinar el que la Junta de Festes aportava a la festa. Cal tenir festes i divertir-se; i cal, també, actes per arribar a fer-nos cada vegada, més conscients del que som i de la nostra realitat.

I en arribar ací, hi ha que fer un capítol apart i menció expressa de la joventut conscient i responsable d'Oliva, en la que tinc una gran esperança, perquè ella posa, per damunt dels seus problemes personals els problemes de la col·lectivitat; ella se sent col·lectivitat; i ella vol projecció de futur per a l'esperit de la col·lectivitat, que és l'esperit dels seus avantpassats, l'esperit dels seus avis, dels seus pares i que és el seu propi esperit, el qual és, en definitiva, l'esperit del seu País i la seua Nació.

Aquest joventut conscient és l'esperança del nostre Poble, el futur del País Valencià, perquè tenen les coses clares, molt clares!

Són joventut conscient perquè coneixen quasi a la perfecció la nostra història, la història del nostre poble, tants anys amagada, i perquè, estic segur, fidels al legat dels seus nobles pares continuaran parlant la llengua del poble.

Ells, eixa nostra joventut conscient, farà un dia dir als nostres poetes que ja no som mai més un país moribund, que encara no estem vençuts, sinó que de nou estem d'empeu, aixecats i resolts a lluïtar.

La nostra joventut conscient sap que allò que alguns anomenen "progrés" no pot existir quan, repetidament, ens neguen la capacitat de decidir sobre les nostres coses, quan des de fora de les nostres terres i desconeixent la realitat, se'ns imposa tot allò que volen, sense saber si estariem d'acord o no. I és que, amics meus, des que Felip V‚ ens va vèncer en la batalla d'Almansa i posà el País Valencià agenollat davant l'Estat Central, furtant-nos els Furs i lleis pròpies, així com esborrant la nostra consciència nacional, els resultava molt fàcil fer i desfer a casa nostra, semblant com avui fan i desfan perquè encara la seua democràcia no ens ha portat res de nou.

La nostra joventut conscient tampoc caurà en la trampa de ser "cultos", perquè si això significa perdre la consciència nacional, si això significa desarrelar-se de la problemàtica dels seu país i de manera escandalosa abandonar per una altra la seua llengua, la llengua del poble i que el poble fa servir com a vehicle dels seus pensaments, de les seues relacions, que és peça fonamental de l'educació familiar, llavors la joventut conscient d'aquest poble, la de tot el País Valencià dirà: ­ja n'hi ha prou!, perquè això és començar a morir com a poble.

Cal que siguem conscients d'aquests i d'altres problemes que se'ns venen al damunt als valencians i per als que quasi no tenim defensa, així:

-la pèrdua de la llengua a ritme accelerat perquè les mares s'encaboten en deixar-la de costat.
-la debilitació de la consciència nacional.
-la pressió dels mitjans decomunicació que, com la T.V., s'han clavat dins de casa i ens renten el cervell constantment.
-la manca d'una política eficaç des d'organismes com l'actual Consell del País Valencià que afecta a totes les parcel·les de la vida però que de manera especial no fa res per la cultura del País.

Si continuarem, el panorama seria desolador, però hi ha que parar-se i començar per alguna part amb esperança. Cal ser conscients de tot això i posar-se a treballar perquè encara no estem vençuts. I això ho sap la nostra joventut conscient, eixa joventut que generosament i sense demanar res, amb il·lusió, es posa mà a la feïna esperant que tu, jo i nosaltres junts, agafats de les mans anem a trencar el fil de la fatalitat que el temps va teixint sobre els nostre poble; que anem amb participació il·lusionada a fer la festa gran, a fer la consciència gran, a fer la nostra terra gran, a fer, en definitiva un País Valencià més gran i millor. El que ells volen, el que tú vols, el que tots volem, el que ens mereixem.

Gràcies per la vostra paciència!
______________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer, 28/6/1980