EL PENSAMENT ÚNIC

Fa un temps, una publicació feta a l’estat espanyol, va editar un petit i no gens voluminós llibre que es deia Como nos venden la moto. Aquest llibre hi té dues curtes reflexions de dos grans intel·lectuals com són Noam Chomsky i Ignacio Ramonet. Aquest segon pensador, professor de Ta de la Comunicació a la Universitat de Paris VII i Director de la revista Le Monde Diplomatic, hi parla del Pensament Únic, un concepte, el contingut del qual, molta gent havia anat perfilant degut a evidències constatades i constatables. Però vet aquí que ningú l’havia batejat amb la fortuna que ho féu el professor Ramonet. La consideració més breu, àmplia i general que dóna és la següent:

"En les democràcies actuals, cada vegada més i més ciutadans lliures es senten enfangats, atrapats per aquesta viscosa doctrina que, de manera imperceptible, envolta tot raonament rebel, l’inhibeix, el paralitza i acaba per ofegar-lo”.

Aquesta no és exactament una definició, sinó el símptoma que descriu la malaltia de la civilització actual. Perquè si hi ha alguna cosa que posa en perill la democràcia, la salut de la societat i l’home civilitzat és, com diu en les seues paraules finals, “l’acumulació d’abusos, manipulacions i vigilàncies al servei dels nous poders, els mitjans de comunicació de masses, que amenacen amb corrompre-la”, en propiciar en la ciutadania una “submissió sense límits”, això que alguns anomenen “consens”. I això perquè entre altres conceptes, el de la veracitat informativa s’ha deformat fins a tal punt que “ara mateix –diu Ramonet- un fet sols és veritat no perquè corresponga a criteris objectius, rigorosos i verificats en les seus fonts, sinó senzillament perquè uns altres mitjans de comunicació repeteixen les mateixes afirmacions i confirmen.”

Contra el que alguns creuen, doncs, el concepte de pensament únic no és una invenció, ni una bajanada. Constitueix el magma que configura la ideologia avui dominant i que estalviarem al lector reproduir. No obstant, hi ha aspectes que, a parer nostre, cal que ens hi aproximem, ja que es desprenen d’aquesta ideologia triomfant a la què els mitjans de comunicació no dubten en apuntar-s’hi pujant al carro quan els poders fan sonar la campana o apareixen quan aquests mateixos mitjans els sembla que el sistema que els alimenta corre el perill d’esquerdar-se. I amb això salten els automatismes.

El pensament únic comença a emergir quan tothom implicat suposadament en el procés de servir la informació verídica, objectiva i contrastada passa a unir-se a una maquinació mediàtica en tota regla que té per objectiu desarticular les poques resistències d’una societat, liquidant tota possibilitat de contestació i oposició, i comencen a aparèixer les cada vegada més i més restrictives interpretacions possibles contra les llibertats, els drets, el poder dels altres i les idees que no són les seues i que no cal sotmetre a discussió. Els missatges van tots, de manera orquestrada, en una sola direcció. Tots els mitjans defensen les mateixes opcions i no hi ha diferències entre aquests. A penes no hi ha criteris independents en la premsa ni en la resta de mitjans, ni contestació a l’opinió dominant, ni crítica que s’opose a les actituds que es potencien des d’aquest pensament dominant, dibuixant un panorama cada vegada més semblant al d’un context feixista propiciat pels configuradors/controladors d’aquesta opinió pública.

L’ambient a la societat es va enrarint i, a poc a poc, es va produint una asfixia ideològica que atrapa i immobilitza la gent, paralitza els seus cervells i evita que qualsevol cosa que s’assemble al pensament racional puga manifestar-se. Fins i tot els tinguts tradicionalment com a “contrincants”, fan un mutis ben sospitós. El cor mediàtic que acompanya el poder polític –un poder que de vegades no se sap si és ell qui pren les iniciatives o qui marxa al so que li marquen els mitjans de comunicació i/o els grups o institucions que hi són al darrere-, un cor que li fa costat a aquell poder, és qui li organitza el procés inquisitorial i tot el decorat. Les insinuacions ja fa temps que han aparegut; la tergiversació dels sentits de la realitat està a l’ordre del dia; les mentides -repetides sistemàticament- fa temps que han passat a ser admeses com a veritats; augmenta l’estratègia de la tensió i l’enfrontament, les quals convenen en denunciar els qui cal considerar com enemics; s’inicia el procés d’estigmatització d’aquests i de tots aquells que no s’alineen amb la seua estratègia i objectius; i es criminalitza tots aquells que, sobre la base dels drets reconeguts segons les lleis i les constitucions democràtiques, exerceixen la llibertat de creences, d’opinió i d’expressió i reclamen el dret al dissentiment, així com l’eixamplament dels espais de llibertat que han vist encongir-se dia rere dia.

Com que amb aquesta dinàmica de tensió i crispació ascendent els poders no en tenen prou (arriba un moment que hi intervenen les més altes instàncies de tots els poders de l’estat com el poder polític, militar, religiós, empresarial, financer, etc.), s’acaba fins i tot satanitzant, insultant i amenaçant, enmig d’una dinàmica d’exasperació, tots aquells als qui se’ls ocorre exercir els seus drets democràtics com els d’expressió, protesta, manifestació, vaga, i de resistència al poder, drets que cada vegada esdevenen més qüestionats i impracticables, cosa que fa ben evident la paranoia en que els poders -tots ells- han anat caient i han quedat atrapats.

És realment trist veure tanta misèria i mesquinesa com destil·len els més ínclits personatges d’una societat, les responsabilitats dels quals no es troben -en veritat- a l’alçada del que seria educat i correcte d’esperar en qualsevol democràcia. I és que la imbecil·litat i la mala educació és, cada vegada més, moneda corrent en les elevades esferes on hauria de predominar el seny, el respecte, el coneixement de la realitat, el diàleg, la bona educació que no crida ni insulta, la no intromissió en assumptes aliens, etc., a fi que la pau pública es mantinga sense hipoteques ni xantatges i que predomine la concòrdia, la justícia i la solidaritat garants d’una llibertat durable.


S.Llàtzer, MMVI