PLATÓ
Context históric-social
La vida de Plató comprèn el període que abasta tot el s.Vé (a de C.) i la primera meitat del s.IV.
Els esdeveniments més importants que configuren la vida, la societat i la cultura són:
A l’exterior:
a) Consolidació de la seguretat enfront l’enemic secular, els perses, a Marató,
Salamina, Platea i Micala.
b) Lluita, esperable d’altra banda, per la supremacia dins Grècia, entre Atenes i
Esparta, la qual finalment esdevindrà hegemònica. Aquesta hegemonia
passaria a Tebes i Macedònia, ja en temps d’Aristòtil.
A l’interior:
a) Inicis de l’enlairament comercial i industrial a Atenes, la qual cosa comporta
desigualtats socials i polítiques.
b) Reformes legislatives de Dracó, Soló (594 i 591) i Clístenes, ja en plena
democràcia; Efialtes i Pèricles (461-429), que intenten frenar el problema.
c) Enlairament d’Atenes com a centre polític, cultural i de pensament d’aquesta
àrea del Mediterrani, indiscutiblement el bressol de la civilització occidental.
Arribada del Segle d’Or (sota Pèricles), moment en què les arts, la literatura,
les ciències i el pensament arriben al seu cim.
d) Desenvolupament d’una gran activitat política (que excloïa els esclaus, les
dones i els estrangers) al voltant de:
- l’Assemblea
- el Consell dels 500 } per sorteig
- els Tribunals de Justícia } i remunerat
e) importància de la paraula com un autèntic poder. Açò implica l’aparició de
l’art de plantejar conscientment els discursos: la retòrica, la qual cosa
comporta l’aparició dels especialistes en el manejament d’aquesta tècnica així
com els seus detractors: els sofistes i Sòcrates. La impressió general és que es
camina cap a la llibertat a través de la paraula. El preu a pagar: la demagògia.
Context filosòfic
Aquest context ve dibuixat per l’abandonament dels problemes de la natura, característic dels filòsofs anteriors, i la progressiva preocupació pels problemes socials, moral i polítics.
En el costat dels sofistes, les posicions dominants són:
a) Convencionalisme-relativisme: Protàgores.
b) Escepticisme: Gòrgias.
Totes dues posicions van a parar a l’individualisme insolidari, l’oportunisme frívol i descarat, a la desintegració anòmica i la disgregació social; en definitiva, a la destrucció de l’home i la societat.
Sòcrates, front als sofistes, manté d’una manera fonamental:
1) El coneixement no és relatiu a cada persona, grup, cultura, situació o
circumstància, sinó que hi ha un saber al qual tothom pot arribar-hi; el
significat de les paraules té, doncs, un valor objectiu i universal que pot portar
a acords saludables i generals entre els homes quant a la millor manera de
viure i conduir-se, tant privadament com pública.
2) Hi ha un mètode, la inducció, que ens possibilita la formulació de conceptes o
definicions que en el terreny moral-pràctic, provocarà l’excel·lència en les
conductes, i en el social, la cohesió de la comunitat, la solidaritat i la seua no-
destrucció.
Biografia
Plató (427-347) nasqué a Atenes després de la mort de Pèricles. No veié, doncs, l’esplendor d’Atenes. Pertanyia a l’aristocràcia, i no era gens simpàtic amb els demòcrates i les seues ànsies de grandesa.
Conegué Sòcrates i fou el seu deixeble. Rebé les influències de Pitàgores, Parmènides i Heràclit. I evidentment de Sòcrates.
Fou un home viatger i, a més a més, conseller polític a l’Illa de Siracusa, on tenia l’esperança que les seues idees sobre la societat perfecta hi cristal·litzaren. Per tres vegades, però, acabà en el més absolut dels fracassos.
Fundà un centre per a la discussió filosòfica, anomenat l’Acadèmia, on l’intercanvi d’idees, la seua discussió racional i la tolerància foren les bases per a la transmissió del coneixement i la seua utilitat per a la societat. No cal dir que açò constituí tot un model permanentment a imitar.
La seua obra
Hom acostuma a dividir l’obra platònica en tres períodes:
1r) Període de joventut, en què les seues obres són, a més d’una defensa de la
figura de Sòcrates, si bé tot anant més enllà del tractament intel·lectual que
aquest en va fer, una discussió de problemes en els quals gairebé en cap
d’ells no s’arribà a cap solució: Apologia de Sòcrates, Hippies menor, Critó,
Laques, Eutifró, Alcibiades, Hippies major, ......
2n) Període de maduresa, en el qual l’estil i el pensament es fixen i depuren;
marcat amb un lleu pessimisme pel fracàs esdevingut a Siracusa, el seu
pensament es tornà no obstant més abstracte, al temps que centrava els seus
atacs contra els sofistes: Fedó, Menó, Protàgores, Gòrgias, Banquet,
República, Eutidem, Cràtil, Teetet, ...
3r) Període de vellesa, que s’inicia amb la crisi plantejada al Parmènides i es
resoldrà al Sofista. Aquest període es completa amb el Polític, Fedre, Fileb,
Timeu i les Lleis.
El significat de la seua obra: els diferents aspectes
1) Que podem afirmar la realitat dels valors morals (en contra de l’opinió dels
sofistes).
2) Que l’home pot arribar a conèixer aquesta realitat si la cerca amb esforç i amb
el mètode adient.
L’objectiu últim que fa moure la seua activitat filosòfica
Com diu Plató a la Carta VII, la seua intenció és, en darrer terme, moguda i marcada per la política: “Els mals del gènere humà mai no s’acabaran fins que els autèntics i veritables filòsofs ocupen els càrrecs polítics, o bé fins que, per una espècie de gràcia divina, els qui tenen el poder a les ciutats arriben a ser veritables filòsofs”.
Suposats que actuen a la base del pensament platònic
a) La natura humana és apta per al bé concepció optimista compartida amb la
gent del seu temps, inclosos els sofistes.
b) Que el bé es pot ensenyar mitjançant educació o il·lustració.
c) Que essent la natura humana d’índole social, aquesta educació té un sentit
molt clar i específic: educació per a la polis (πόλιζ [ciutat-estat]), per a la
societat, per a la formació de bons ciutadans
Mitjans per aconseguir el seu objectiu
1) Elaboració d’un adient sistema d’educació que en base a la filosofia ens
proporcione:
1.1) Els més preparats per a la direcció dels assumptes socials.
1.2) Un criteri auxiliar per a la classificació dels individus en la societat.
1.3) Un criteri per a la distinció de les qualitats morals dels individus.
2) La Teoria de les Idees, mitjà a través del qual es possibilita, per a qui està
acostumat a la visió de les idees, un coneixement adient dels fins de la
societat humana (és a dir, que a partir de les idees té un sentit la Política); que
la societat pot ser governada sàviament; que pot ser reformada, i que en el seu
si és possible d’assolir l’harmonia i la felicitat d’una vida recta i racional.
Però la teoria de les idees és, també, el mitjà que dóna sentit a la Moral, ja que les idees proporcionen la base per a conèixer els fins de la vida humana; són els cànons o criteris morals objectius amb què han de ser jutjades la conducta i el caràcter humans.
Així mateix, la teoria de les idees fonamenta la realitat Metafísica, en establir que són l’autèntica realitat, el model o paradigma per referència al qual podem aclarir la diversitat de les situacions humanes. Les idees són unitats immutables que tenen en si mateix la seua raó de ser. Res no pot invalidar la seua vigència, perquè són eternes. Mai no les trobarem en el món material. Per la seua eternitat únicament poden estar fora del domini del que és corpori, fora del que està sotmés al canvi. Són, dons, pures, divines. A més del món de les idees, Plató ens parla del món material de la sensibilitat o de l’opinió. És el món oposat a aquell de les idees, on regna el mutable, l’incert, el corpori i l’impur. És el món de l’oportunitat, de l’èxit circumstancial defensat pels sofistes, del món on sembla dominar el παντα ρέι ([panta rei= tot canvia]) d’Heràclit, el món material de Demòcrit. Solament el món de les idees és el món autèntic i real, el coneixement del qual ha de constituir una aspiració permanent de l’home.
Darrerament, la teoria de les idees és el mitjà a través del qual podem aspirar a l’únic coneixement vertader (és, doncs, el fonament de l’Epistemologia). La teoria de les idees estableix que aquestes són l’única realitat que ha de buscar el nostre coneixement, ja que sols es descobreixen al marge de la sensibilitat, a través d’una pura noesis (νοέσις), mitjançant un acte del pensament, a l’igual que l’ésser de Parmènides. Pel contrari, tot coneixement de l’experiència, de la sensibilitat o de la percepció, i que implica l’observació com a part fonamental del mètode (tal i com ho fa la ciència actual i de sempre), no subministra sinó creença i opinió, però no pas saber autèntic.
Resultats del pensament de Plató
1) La raó és autònoma i sobirana. No està al servei de cap altra cosa i, per tant,
és principi i fi últim de la natura. Principi perquè és la Raó a qui correspon de
governar l’estat i l’individu (a aquest, mantenint el seu predomini sobre la
resta del psiquisme: instints, desigs, plaers). Fi últim perquè a l’estat i a
l’individu correspon de facilitar i promoure el desenvolupament i l’exercici de
la Raó com un bé en si mateix.
2) La raó, que pot conèixer els arquetips, models, normes o criteris de tot saber
(les idees), pot aconseguir un coneixement genuí sobre l’univers i sobre els
fins de la vida humana i la societat.
3) La raó és sempre un producte de la polis, de la societat; es nodreix d’ella i en
ella, i no es pot configurar d’esquenes a la realitat que l’anima. Viure en
societat és natural o connatural a l’home. Qualsevol altra cosa està per davall
del que és humà.
4) Si la raó és coneixement, la raó política ha de ser coneixement dels assumptes
de la polis, de la ciutat, i dels criteris per al seu millor govern i la possibilitat
de reforma de la societat. La política, al revés que la sofística i l’oratòria, és
un saber o episteme (no opinió, habilitat pràctica o pseudo-saber); i, com que
tot saber busca el bé, també la política busca el bé. L’estat i la política han de
tenir una funció moral educadora: la de fer millor els ciutadans.
5) Els filòsofs o governants savis són aquells que coneixen el Bé, i els qui tenen
la capacitat de configurar la societat segons aquest telos (τελος) o finalitat
(que el bé representa).
6) La societat configurada té les característiques típiques d’una concepció
organicista: hi ha la construcció d’un estat sobre la base dels principis
següents:
A) Principi de la correspondència estructural amb el psiquisme humà:
Parts de l’ànima Virtuts Classes socials
Raó (to logistikón) Prudència Governants
Ànim (to timoeidés) Valor Guardians
Apetit (to epizimetikón) Temprança Productors
B) Principi de l’especialització funcional, que construït sobre:
1) La perspectiva pragmàtica, assegurarà l’augment de:
- l’eficàcia
- el rendiment
2) La perspectiva teològica, establirà que tot ésser té una funció a
desempenyorar, i aquesta funció constitueix el seu fi (telos) al
qual està naturalment (per natura) orientat.
Açò comporta dues exigències fonamentals:
1a) Els ciutadans integrats en cadascuna de les classes socials exerciran la funció
social de la classe en què s’integren.
2a) La inserció de cada ciutadà en la classe corresponent ha de fer-se tot atenent
els seus dots naturals, les seues inclinacions i a la seua capacitat.
Contingut de la República
- La República no és un llibre més qualsevol, és “el llibre”. El més llegit, suggerent, llargament comentat i influent, probablement, dels llibres que mai haja escrit ningú. Consta de 10 capítols o llibres, com estableix Plató.
- El seu tema central és la definició de la Justícia; però en aquesta obra podem trobar, a més, una teoria de l’ànima, una teoria de les classes socials i una teorització de l’estat; i, a la vegada, com digué Rousseau segles més tard, el millor tractat mai no escrit sobre pedagogia (o educació).
- Els contertulis són bàsicament 4: Trasímac, Adimant, Glaucó i Sòcrates, el qual és el portaveu de les idees platòniques.
- La forma com està escrita és la que utilitza Plató en tots o quasi tots els seus escrits: el diàleg.
Breu comentari dels capítols de la República
Els capítols I i II expressen la posició de Trasímac, Adimant i Glaucó respecte del què és la justícia. Per al primer d’aquests, just significa “allò que serveix a l’interés del més fort”. Els segons reforcen la tesi del primer dient que “tots prefereixen ser injusts que justs, si ho poguessen fer amb èxit”; però com que les accions dels homes tenen conseqüències mútuament destructives, han volgut instaurar les lleis, les quals no fan una altra cosa que encadenar l’interès propi (característica de l’home pre-social): el que estableix la llei (νόμος [nómos]), la convenció, és la debilitat; i, segons açò, qui actua de manera justa no ho fa sinó per debilitat. Però, per contra, el ciutadà convencionalment virtuós i just està del costat de Trasímac, i no pas de Sòcrates. Nogensmenys, Sòcrates està a favor d’una demostració de la superioritat de la justícia sobre la injustícia: la seua resposta consisteix a mostrar el que és la justícia: la seua resposta consisteix a mostrar el que és la justícia, primer a l’estat i després a l’ànima. Al final del capítol II, inicia la descripció d’un estat on se satisfan totes les necessitats bàsiques (material, intel·lectuals i morals).
En els capítols III i IV es dedica a l’estructuració de l’estat sobre la base de la divisió de les funcions assignades a les 3 classes de ciutadans en que divideix l’estat:
- artesans o productors, els qui procuren les necessitats materials.
- guardians o soldats, els defensors de l’estat.
- governants, els organitzadors de la vidasocial.
Els dos últims sorgeixen, per un procés d’educació i selecció, dels que són considerats millors. Però aquest mètode és tendenciós en tant que oblida, de maner molt clara, l’educació dels artesans o productors.
Els guardians, per la seua part, estaran desproveïts de tota riquesa i propietats, i seran alimentats per l’estat.
Cada classe ha d’exhibir una virtut específica:
- els artesans o productors, la temprança.
- els guardians o soldats, la fortalesa o valor.
- els governants, la prudència o saviesa.
A més, existeix una altra virtut, la JUSTÍCIA, que no pertany a cap classe en particular sinó a la societat com un tot: la justícia consisteix en que cada classe conega la seua posició en la societat. D’ací es desprèn una clara i directa implicació: la classe a què un home pertany no ve determinada per l’educació. Després d’aquesta conseqüència, ¿no ens trobem davant una autèntica paradoxa en el pensament platònic?
Cada classe i cada funció social desenvolupada es correspon amb cadascuna de les parts en què es divideix l’ànima: l’estat tripartit exigeix una ànima tripartita on, segons la classe, predominarà una virtut específica. En l’ànima, la justícia consisteix en que cada part realitze la funció pròpia que li ha estat assignada.
El capítol Vé tracta de la conseqüència lògica que si la seua societat és una comunitat, un estat on tot és comú, aleshores també les dones i els fills són comuns. La diferència de sexes no és cap entrebanc per a l’exercici de les funcions de les dones a l’estat. D’aquesta manera en aquest estat no hi haurà sinó homes (homes i dones) iguals, i no cap amo ni esclau. Així s’arribarà a la conservació de la felicitat pública, però sols si els veritables savis, els filòsofs, conclou aquí Plató, són governants.
El capítol VIé estableix les virtuts del filòsof, el qual amb el seu coneixement de les idees i especialment amb el coneixement de la idea del Bé s’eleva des de la ignorància a la ciència, segons una sèrie de graus descrits mitjançant dos símils o al·legories:
- el Símil de la línia
- el Símil de la caverna.
Esquema del Símil de la Línia:
Nivell de coneixement Nivell de la realitat
- conjectura - imatges
- creença - objectes
- raonament o pensament - hipòtesis matemàtiques
- raó o comprensió intel·lectual - idees
____________________________ __________________________
Diversos graus de CLAREDAT Diversos graus de VERITAT
El capítol VIIé s’inicia amb el Símil o Al·legoria de la Caverna, que en esquema descriu el següent:
Nivell de coneixement Nivell de la realitat
- eikasia: il·lusió - sombres o imatges dels | món
objectes sensibles | sen-
| si-
- pistis: crennça - objectes sensibles (ani- | ble
mals, plantes, objectes | (no-
manufaturats) | ser)
- diànoia: intel·ligència científica - objectes matemàtics | món
| intel·
- noesis: dialèctica - idea del Bé | ligi-
| ble
| (ser)
Els mètodes d’accés al coneixement del Bé s’hi estableixen en:
1) l’aritmètica.
2) la geometria
3) la geometria dels sòlids de 3 dimensions
4) l’astronomia
5) la dialèctica
Una vegada els filòsof ha arribat a la visió de la Idea del Bé, no hauria de quedar-se en la mera contemplació d’aquesta idea, sinó en la utilització de tots els coneixements adquirits en benefici d’una societat justa i feliç. Sols així es pot realitzar la veritable filosofia, i sols així el filòsof ho pot ser autènticament (encara que sabem que açò s’ha donat de manera escassa en la història, i sospitem que possiblement mai no ocorrerà).
El capítol VIIIé, i com a contrast amb l’estat que acaba de dibuixar-se, revela les diverses formes concretes de govern sense separar-se de la connexió intrínseca que creu, Plató, que existeix entre polític i psicologia.
Aquí diu que:
- L’Aristocràcia s’apuntala sobre la justícia.
- La Timocràcia és el règim on, tot havent-se produït desavinences entre
militars i magistrats, predominen els valors militars i els de la propietat
privada.
- L’Oligarquia, on l’estructura de classes es manté no en benefici de tot l’estat,
sinó sols en benefici de la classe governant; sota aquest règim els rics utilitzen
l’estructura de classes per explotar els pobres.
- La Democràcia, on cada ciutadà té idèntica llibertat per a perseguir els fins que
vulga i el seu engrandiment personal.
- La Tirania, on un de sol sotmet a servitud tot el poble amb l’excusa de protegir-
lo i de defensar la democràcia amenaçada.
De tots aquests règims, el següent és sempre conseqüència de l’anterior, i la gradació moral d’aquests va des de l’aristocràcia, que és la forma més excel·lent, fins la tirania, que és la més execrable. Així mateix, el dèspota o tirà és el tipus de personalitat més representativa de l’home injust, sobre el qual els apetits més baixos exerceixen un control absolut i iracional.
El capítol IXé conté 3 arguments per demostrar que la vida justa és més feliç (i, per tant, preferible) a la injusta.
1r) L’home injust serà menys feliç que el just perquè no oposa cap fre als seus
desitjos, els quals no tenen límits.
2n) Sols el filòsof es troba en la posició de contraposar els plaers de la raó als de
l’apetit i la sensualitat.
3r) Es manté que els plaers de l’intel·lecte són autèntics, mentre que allò que
l’apetit considera com plaer és, sovint, un cessament del dolor o el malestar;
en darrer terme, sempre menys real.
En el capítol Xé, per fi, i després d’atacar la poesia concloent que és sols una inútil imitació perquè no serveix per millorar, ni per donar bones lleis, i que és perillosa perquè no es dirigeix a la part racional de l’ànima, sinó a la part cega i irracional, Plató ens dóna 2 demostracions de la immortalitat de l’ànima:
1a) L’ànima és simple perquè no està composta d’elements capaços de
dissoldre’s. Per tant, és immortal.
2a) L’ànima estima la veritat (és a dir, el que és bell, vertader, bo i just en si).
Com aquests són immortals i imperibles, aquesta necessitat d’unió és una
prova que ella també és immortal.
Després d’açò, Plató ens tanca el llibre dient que en aquesta vida, però sobretot en l’altra, els justs seran recompensat, i els injusts castigat. (Clar està, diríem nosaltres, si és cert que el just mereix la seua recompensa i l’injust es seu càstig).
Resultats de la República
La utopia social, és a dir, l’idealisme com a projecte polític. D’una altra banda, suposa un clar atac a la llibertat intel·lectual, de pensament, i la defensa clara i oberta del totalitarisme.
A més a més, conté unes altres idees que no podríem sinó reprovar, com:
a) La idea que és convenient que cada home execute una tasca determinada en la
societat, la qual cosa comporta la divisió artificial dels ciutadans en
productors, guardians i governants, amb l’afegit que aquesta forma de divisió
és la millor en totes les circumstàncies possibles.
b) La idea, indubtablement falsa, que estableix que per un designi de la natura,
els homes estan dividits d’acord amb ella per al desempenyorament de les
funcions en la societat, és a dir, que uns nasqueren per a governar, i uns altres
per a ser governats. Aquesta és una convicció invocada usualment per aquells
que consideren que la gent de la seua classe social està capacitada per a
governar mentre que la resta no ho està.
c) La idea que la família és inconciliable amb l’existència d’un estat totalitari.
d) La idea que els governants no tinguen cap entrebanc que pogués afavorir una
ambició desmesurada, resultant així que en exercir un poder absolut es
corrompen absolutament.
Bibliografia
Copleston, F, Hª de la Filosofia, ed. Ariel
Calvo, T., Dels sofistes a Plató: política i pensament, ed. Cincel
Fortuny et alii, Breu Hª de la Filosofia, ed. Columna
Stevenson, L., Set teories de la naturalesa humana, ed. Càtedra
Giner, S., Hª del pensament social, ed. Ariel
Bernal, J.D., Hª social de la ciència, ed.62 i Península
Hull, L.W.H., Hª i Fª de la ciència, ed. Ariel
Mc.Intyre, A., Hª de l’Ètica, ed. Paidós
Berneri, Ma L., Més enllà de les utopies, ed. Proyección
Lledó, E., La memòria del Logos, ed. Taurus
Aracil, Ll.Vt., El racionalisme oligàrquic, dins Dir la realitat, ed. Països Catalans
Torelló, R.M., Introducció a la Fª grega, ed. Enciclopèdia catalana
S.Llàtzer, 1993