ELS PRIMERS FILÒSOFS GRECS
MARC HISTÓRICO-SOCIAL
Els orígens de la nació grega no són ben coneguts Encara que la seua importància per a la filosofia i la ciència comença cap a l’any 60 a. de C., nogensmenys, els hel·lènics ja s’havien establert al Mediterrani oriental molts segles abans, ocupant no sols el que avui anomenem Grècia sinó també habitant la costa de l’Àsia Menor, la mjor part de les illes de l’Egeu i les citats colonials que fundaren al sud d’Itàlia i la Sicília.
La forma d’organització política en aquella època era la de ciutatestat, la qual permet que unes siguen independents de les altres, a la vegada que d’estar sempre en rivalitat i rancúnia constant, factors sempre molt vàlids per als seus grans enemics, alguns dels quals, com Pèrsia, pretenen de manera constant la seua annexió.
Entre els anys 546 i 500 a. de C. l’expansionisme persa és un fet consumat, car Cirus i Darius conquereixen les ciutats gregues jònies de l’Àsia Menor, com Colofó, Efès, Clazomene i Milet. El 499 hi hagué una insurrecció jònia recolzada per Atenes, però aquest intent fracassà i, com a conseqüència, Milet fou completament rasada (494 a. de C.) Els perses continuaren el seu avanç devers l’occident on Darius fou detingut momentàniament en la batallà de Marató (490 a. de C.). No obstant, deu anys després, el seu successor Xerxes reprenia l’atac contra Grècia. La batalla de les Termòpiles deixà els perses davant d’Atenes, a la què li calaren foc. Però les subsegüents victòries de Salamina, al mar, i les de Platea i Mikala a terra, donaren la victòria als atenesos, els quals, amb els seus aliats, formaren la Lliga de Delos sota l’hegemonia dels primers, quedant ara, tots plegats, enfrontats a Esparta, qui els negà els seus ajut en la guerra persa.
Enllestida la guerra contra els perses i liquidat els contenciós amb els espartans (Guerres del Peloponès), Atenes es convertí en el màxim poder militar i polític de la zona, exercint una gran influència en les ciències, les arts i les lletres, sobretot a l’etapa de Pèricles, influència que durà fins el final del s. IV a. de C., moment en què fou conquerida pels macedonis.
Tothom accepta que la filosofia i la ciència grega s’origina a les ciutats jònies de l’Àsia Menor, en concret a Milet, on el contacte amb les antigues civilitzacions era més estret Al segle VI a de C., aquest ciutat era la més avançada del món grec El seu comerç s’estenia per tot el Mediterrani. Milet era la Capital o metròpoli d’un gran nombre de colònies gregues del Mar Negre, i posseïa relacions amb la Mesopotàmia i l’Egipte. A Milet hi florí una escola de pensadors anomenats per Aristòtil fisiologoi, l’activitat dels quals sembla que no era –com adverteix B.Farrington- merament contemplativa: “no eren reclusos entossudits en dilucidar qüestions abstractes; no eren contempladors de la natura, sinó homes pràctics, actius. La novetat de la seua filosofia residia en el fet que quan analitzaven la raó de les coses ho feien a la llum de les experiències quotidianes, sense considerar antics mites. La seua llibertat de tota dependència d’explicacions mítiques era deguda al fet que l’estructura política, relativament ximple, de les seues florents ciutats no els hi havia imposat la necessitat de governar-se mitjançant supersticions, com així ocorregué en els imperis primitius (Farrington, Ciència grega, pàg. 42-43).
Però les condicions de Farrington no són acceptades per tothom. Cornford, per exemple, veu en la cosmogonia d’Anaximandre, un d’aquests pensadors, l’esquema i els elements propis de les cosmogonies òrfiques (Cornford, Abans i després de Sòcrates, pàg. 117-118).
La filosofia dels primers pensadors és anomenada de manera correcta filosofia natural. Però aquests homes no es preocupen únicament de saber què són les coses, sinó també de què hi són fetes, com es fan, i quin és el principi primer d’on totes procedeixen. El seu objectiu és, doncs, doble:
1) una recerca del que és permanent, de la unitat que subsisteix per sota tots els canvis, del que és estable enmig del caos del canvi constant i de la diversitat i la pluralitat, detectats pels nostres sentits. La filosofia començà amb la creença que per darrere d’aquest caos aparent existia una realitat fixa, un ordre, que pot ser captat mitjançant la ment.
2) que aquesta realitat permanent, estable, hem de cercar-la en la substància o principi (αρχή [arjhé]) de què és fet el món.
LA FILOSOFIA JÒNICA
A) El milesis:
Tales de Milet
El primer dels filòsofs grecs és Tales (±624-545 a de C), natural de Milet, del qual sabem ben poc. Sembla que fou un home emprenedor i de negocis, i que per raó dels seus viatges a Babilònia i Egipte entra en contacte amb la ciència i el pensament d’aquests pobles Tales, com diu Farrington, no deu la seua fama als seus coneixements geomètrics (li devem les nocions de “demostració”, el teorema que porta el seu nom en geometria, la predicció d’un eclipsi l’any 585 amb l’ajut de les Taules Babilòniques), ni a la seua capacitat per als negocis, sinó a la seua visió més assenyada del món que estableix que la substància (φύσις [fisis]) o naturalesa originària de la que són fetes totes les coses és l’aigua, de la qual se separà més tard la terra, l’aire i els éssers animats.
Aquesta teoria és molt semblant a la continguda en el llibre del Gènesi, i totes dues remeten a un mite sumeri anterior sobre la creació (J.D.Bernal, Ha social de la ciència, vol.I, pàg.147).
Ara bé, el mèrit de Tales en parlar de l’origen de l’univers basant-se en aquest mite, el qual estableix que fou Marduk qui donà origen a la terra tot fent-la emergir d’entre les aigües, és el de prescindir d’un déu en explicar aquest origen i fer-ho únicament mitjançant el pensament racional.
Anaximandre de Milet
El pensament d’Anaximandre (±610-545) és més subtil, i ve recolzat per més observacions que les del seu antecessor, segons Farrington. Rebaté les idees de Tales que afirmaven que tot es reduïa, en darrer terme, a aigua. Per què, doncs, no es podia reduir a terra, boira o foc, si aquests elements es transmuten entre ells? Millor fora dir que els 4 formen una substància indeterminada (απειρόν [apeiron]), d’on sortirien totes les coses existents (univers, astres, estels, terra, animals, homes). Fins i tot té una teoria evolutiva de l’home que diu que aquest evolucionà des d’espècies animals aquàtiques.
També criticà la idea de Tales que la terra estava sostinguda en l’aigua, però llavors –replicava Anaximandre- sobre què se sosté, a la vegada, l’aigua? Ell mateix reconegué que no se sostenia sobre res, sinó que la Terra roman equidistant en el centre de l’univers equidistant de tots els seus punts.
Anaxímenes de Milet
La tercera figura de l’escola milèsia és Anaxímenes (±585-528), el principal interès del qual sembla que consistia a descobrir el procés natural a través del qual es pogués suposar que la substància primària era a l’origen dels canvis pels què hauria aribat a existir el nostre món múltiple i divers, substància que per a ell la constituïa l’aire (“αέρ” [aer]).
Per a Anaxímens eren fets comprovables en la natura els processos de rarefacció i condensació mitjançant els quals es produïen totes les qualitats observables sota les quals es manifestava la substància originària i immutable.
Ara sols hi mancava explicar per què les coses no havien de restar com eren, i es veien, pel contrari, sotmeses a l’esdevenir, al canvi i al moviment perpetus. Açò no ho pogueren explicar els milesis; tanmateix, però, aquesta seria la preocupació fonamental d’un altre pensador d’una ciutat jònia: Heràclit.
B) Heràclit d’Efés
Heràclit (±544-484) és conegut amb el sobrenom de “el fosc”, i d’ell a penes ens ha arribat algun fragment dels seus escrits. La seua manera d’expressar-se és semblant a l’oracle de Delfos, que “ni diu del tot ni oculta el seu sentit , sinó que ho manifesta per mig d’un indici”.
La seua manera, doncs, d’exposar els seus pensaments no és pas raonada i analítica, sinó directa, breu, llampegant. Utilitza, doncs, l’aforisme, que és la seua forma particular d’expressió, forma que segles més tard utilitzarà un pensador com F. Nietzsche en la major part de les seues obres.
Segons Cornford, la seua personalitat és destructiva i, per tant, les seues idees s’entenen millor pel que denuncia i nega que pel que afirma (op.cit. pàg.136).
Heràclit, en postular el principi que “tots els éssers canvien i flueixen (“παντα ρει” [panta rei]), abandona l’esquema milesi, l’esquema que sustentava una unitat primordial de les coses, l’esquema que veia en l’aigua, l’indeterminat o l’aire, la substància permanent de tot el que existeix.
Amb paraules del mateix Heràclit “el món és a la vegada un i múltiple”, és a dir, està en constant canvi i res en ell no roman sempre igual. Per això deia que “la guerra és la mare de totes les coses” (altres versions ho atribueixen al pare: “πολεμός πατερ παντου” [polemós pater pantou]); i que “la lluita és justícia”. És a dir, combatia les opinions del pitagòrics, els quals mantenien l’ideal d’un món pacífic i harmoniós, i atacava Anaximandre perquè deia que eren injustícia les recíproques intromissions dels oposats.
Vegem aquesta segona qüestió. Una aprovació moral s’una situació com la que volia Anaximandre d’un “ordre just” dels elements, constituïa per a Heràclit una condemna del mateix procés vital que el món resseguia i, per tant, aquest hi seria mort. Per això, si la pregària homèrica que diu “Tant de bo desaparegués la discòrdia” fos escoltada, aleshores tots els éssers desapareixerien. Pel contrari, diu Heràclit, “comú a tots és la guerra i la lluita és justícia”. La base de l’equilibri, doncs, per a Heràclit, és la lluita, la qual, doncs, és bona en ella mateixa, car és la font de la vida (Guthrie, Els filòsofs grecs, pàg.49).
Analitzem ara la primera qüestió. Heràclit rebutjà també la idea pitagòrica d’una moralitat fundada sobre el concepte de límit o moderació. Existeix l’harmonia dels oposats, però aquesta harmonia no s’ha de concebre com a resultat d’una imposició de límits fixos que coarten el moviment natural de la vida. El món consta d’oposats, cap dels qual no pot existir sense l’altre. Els contraris es controlen i equilibren recíprocament, i quan un avança, l’altre guanya força per al contraatac. Nogensmenys, el conflicte és perpetu entre els oposats, i no es pot dir, com feien els pitagòrics, que un dels seus membres és dolent i l’altre bo. Per a Heràclit, “una sola cosa són el Bé i el Mal”; les preferències són merament humanes, però no de la Natura o del Déu.
EL PITAGORISME ANTIC
Pitàgores
L’escola itàlica representa un clar contrast –segons Cornford- amb l’escola milèsia. El seu fundador fou Pitàgores (±570-496), el qual degué ser un home excepcional. Fundà a Crotona una secta d’adeptes que constituïa una societat tancada, basada en la propietat en comú, la igualtat de sexes i una estricta disciplina. Així al menys la presenta Plató en el seu llibre La República (Hull, Hª i Fª de la ciència, pàg.37).
La secta pitagòrica fou tant política com religiosa i, si seguim Thomson, hem de considerar el pitagorisme com la primera expressió d’un pensament democràtic, és a dir, del racionalisme de les classes mitjanes mercantils oposades al tradicionalisme de l’aristocràcia terratinent (Bernal, opcit., vol.I, pàg.152).
En l’aspecte religiós, la idea fonamental era la creença en l’existència de l’ànima, en la seua immortalitat i en la seua transmigració a través de successives reencarnacions, no solament en cossos humans, sinó en els d’altres criatures.
L’ànima és, doncs la part essencial de l’home que està empresonada en un cos del qual tendirà a alliberar-se fins arribar a la unió amb l’univers diví. D’aquí es desprendrà fàcilment la idea que com la ment o esperit és la part millor de l’home, el coneixement que adquirim a través de la ment posseeix més realitat que aquell altre que adquirim a través dels sentits, ja que aquests pertanyen al cos, i aquest darrer és quelcom de corruptible.
Aquesta idea es desenvolupà més plenament en Plató, idea que passà al pensament místic i tingué efectes nefastos en el desenvolupament científic posterior, ja que donà lloc a la negació de l’observació, que és el coneixement sobre el que descansa tota ciència autèntica. La idea pitagòrica, doncs, obri pas a la noció –evidentment falsa- que la ciència pot portar-se a cap mitjançant la introspecció, és a dir mitjançant l’examen atent dels continguts de la nostra ment, d’aquí que l’eixida fos el conreu de la matemàtica (Hull, op.cit., pàgs.37-38).
El camí d’elevació espiritual que l’home hauria de dur fins igualar-se amb el diví li vindria facilitat per la filosofia (φιλοσοφία), i tindria per objecte la contemplació de la veritat tal i com aquesta es manifesta a través d’un ordre universal (κόσμος [cosmos]) macrocòsmic i microcòsmic (Cornford, op.cit. pàg.125).
A nivell microcòsmic va entendre que el bon estat del cos o el que és el mateix, la salut, consistia en la mescla proporcionada de les qualitats físiques (ordre harmònic dels elements). En Plató, el concepte de “domini de si mateix” ve d’aquest altre dels pitagòrics que significa harmonia, proporció, moderació, límit i mesura. També la teoria de la virtut en Aristòtil, té el seu origen en els pitagòrics.
En resum, doncs, en contrast amb la filosofia dels milesis que parlaven d’una barreja d’oposats i que configuraven així una filosofia material, la filosofia dels pitagòrics és una filosofia de la forma, ja que aquests afegiren les nocions d’ordre, proporció i mesura, és a dir, donaven major importància a les diferències quantitatives (Guthrie, op.cit., pàg.45).
L’ELEATISME
Parmènides
Tot i que l’orientació pròpia d’aquesta escola es deu a Xenòfanes de Colofó (±570-475), l’autèntic representant i fundador de l’eleatisme fou Parmènides (±516-470) amb el qual s’inicià l’escola eleàtica (Elea, sud d’Itàlia). S’educà en la tradició pitagòrica, encara que, pel que sembla, no estigué d’acord amb l’orientació experimentalista que Alcmeó de Crotona li donava, i fou per això que, descontent amb les conquistes dels investigadors pitagòrics sostingué que era amb la raó pura que hom devia cercar la veritat, tot excloent-ne tota evidència sensorial (Farrington, op.cit., pàg.61).
Parmènides fou, doncs, el filòsof de la “raó pura”. Atacà violentament tota la ciència d’observació i experimental, afirmant que estudia semblants sols podien proporcionar opinions incertes a causa de la fal·libilitat dels sentits (Bernal, op.cit., pàg.153).
En aquesta mateixa direcció Farrington cita un cert passatge del Poema de Parmènides, on hi ha un atac directe a l’experimentalisme:
“Allunya la teua ment d’eixe sender de la investigació que l’hàbit inculcat
per múltiples experiències no t’arrossegue per eixa senda a ser instrument
dels teus ulls cecs, de les teues oïdes ressonadores i de la teua llengua!
¡Jutja, amb l’ajut de la raó, la meua aportació al gran debat!”
Alguns comentaristes creuen que Parmènides prevenia la humanitat de la fal·làcia dels sentit; però les seues mateixes paraules desmenteixen aquesta interpretació.
El que Parmènides ataca és aquest mètode d’investigació. En concret, les investigacions astronòmiques dels jònics a l’illa de Ténedos, els experiments pitagòrics sobre acústica i la teoria materialista del gust, tal i com la deduí Alcmeó de Crotona (Farrington, op.cit., pàg.61).
Però a més d’aquestes raons –diguem-ne científiques- hi ha raons polítiques com les que apunta Bernal, ja que per a un pensador relacionat amb el partit aristocràtic i conservador de la ciutat d’Elea, la idea d’una unitat sense canvis és extraordinàriament convenient per a una minoria que governa per “dret diví”.
L’entrellat del pensament de Parmènides es desenvolupa poc o menys com segueix: Per davall de tota la diversitat i els canvis que percebem, dirà Parmènides, hi ha una realitat que anomenem “ser”(ον [on]), del qual podem extreure algunes declaracions fonamentals, com per exemple que: (a) “el ser és, i el no-ser no és”; (b) “el ser sols pot procedir del ser”; (c) “del no-ser, res no s’esdevé”; (d) “no és possible el pas del no-ser al ser, ni a l’inrevés”.
(Compareu aquestes sentències amb el Ppi. de la Mecànica cartesiana que estableix que “la quantitat de moviment o matèria present al món és constant”. O l’actual 2n Ppi. de la Termodinàmica que estableix que “el quantum d’energia d’un sistema roman sempre constant i és, doncs, impossible que hi haja un augment de l’entropia o desordre”).
Per a Parmènides, que es troba al lloc oposat a Heràclit, el canvi i el moviment no són possibles. Els seus raonaments són els següents:
1) Canviar significa “convertir-se en allò que hom no és; passar de l’estat
de ser o existir al de no-ser, no existir o del no-res. Ara bé, el no ser no
existeix. I de la mateix amanera, del no-res res no pot venir, car el ser
únicament pot venir d’un altre ser. Per tant, el canvi no és possible i sols
existeix el ser.
2) Així mateix el moviment és impossible, i això perquè el concepte de mo-
viment pressuposa el concepte d’espai buit (o el no-res). Però com aquest
pressuposa el no-ser i aquest ja sabem que no existeix, llavors és impossi-
ble que un cos es trasllade a un lloc que no existeix. D’on es dedueix que
no n’hi ha moviment.
En aquests arguments –com diu Farrington- res no hi ha excepte que menyspreen tota experimentació. Amb ells s’assestava, necessàriament, un colp mortal al coneixement observacional, ja que el món físic, el món accessible a través dels sentits, era un món sobre el què regnava el relatiu, el subjectiu, l’incert, l’insegur, el dubtós i enganyós, un món reduït a la mera il·lusió i sobre el qual sols podien establir-se opinions (δοξα [doxa]) i no veritats. Pel contrari, el món del ser, va ser considerat com el món “autèntic”, el món “real”, un món sobre el qual podia establir-se la veritat (άλήθεια [alezeia]) més fidedigna i innegable, un món que és com una massa immòbil i immutable d’una sola substància que roman sempre en quietud eterna i inalterable (Parmènides deia que l’ésser tenia les següents característiques: és Un, Immutable, Etern i Incorpori, de les quals es deriven les de necessitat, indivisibilitat, immobilitat, finitud, ple), i un món únicament accessible mitjançant la raó i no pas pels sentits.
Amb totes aquestes afirmacions, Parmènides abocà la filosofia a un atzucac (a un cul de sac, a un carreró sense sortida). El rebuig posterior a aquest atzucac tingué com a objectiu el salvar el “món de les aparences”, car el sentit comú no podia deixar d’admetre que les coses familiars que podem veure i tocar han de ser reals i no pas mers fantasmes o il·lusions, per la qual cosa els pluralistes posteriors (Empèdocles, Anaxàgores, Demòcrit) negaren la premissa de Parmènides que diu que la realitat és substancialment una (és a dir, que es proclamarà –en contra del que manté Parmènides- que la realitat és plural).
Zenó d’Elea
Deixeble i amic de Parmènides, encara que molt més jove, Zenó (±489-?), davant les afirmacions d’aquell que xocaven clarament contra el sentit comú, intentà fer front a les crítiques dels seus adversaris dirigides contra la unitat i la immobilitat de l’ésser, dels quals deia Zenó que, analitzades a fons, queien en dificultats encara majors. Per a rebutjar-les, Zenó, que tenia fama de gran dialèctic, procedia utilitzant un tipus d’argumentació que es va fer cèlebre, la reducció a l’absurd, mètode que consistia en partir d’una tesi i concloure la seua negació després d’anar a parar a una contradicció o absurditat (απορία [aporia]).
Les tesis aporètiques més famoses són les que Zenó formulà contra el moviment, que han estat conservades i transmeses per Aristòtil i que han despertat la imaginació i la intel·ligència de molts pensadors. Podem esmentar-ne (a) la de la dicotomia, (b) la d’Aquiles i la tortuga, (c) la de la fletxa i (d) la de l’estadi. Veiem la primera sobre la qual hem trobat una reflexió interessant.
Aporia de la dicotomia:
Aquesta dicotomia ve a dir més o menys açò: Si sortim d’un determinat lloc A i ens dirigim a un altre lloc concret B, aleshores hem de passar abans per un punt intermedi, M. Però per arribar a M, abans hem de passar per un punt intermedi M'. I per anar a M' hem de passar abans per M'', etc., i així fins l’infinit. Ara bé una sèrie infinita és precisament aquella que mai té un termini i, per tant, mai pot ser recorreguda. D’una altra banda recórrer una sèrie infinita necessita d’un temps infinit, però un temps infinit és aquell que mai arriba al seu termini o acabament. Per tant, mai podrem recórrer un espai o magnitud que consta de parts o punts infinits. Per consegüent no existeix el moviment. Aquest és, doncs, una il·lusió dels sentits.
Demostració de la falsedat de l’argument de Zenó d'Elea
Un autor contemporani com Luciano di Crescenzo comenta: [L’argument de Zenó ve a dir:]"Si subdividim infinites vegades un tram de carretera, és a dir, un segment finit, al final tindré un nombre infinit de bocinets de carretera de longitud zero". Partint d’això, jo no puc dir, com afirma Zenó, que la suma d’aquestes partícules ha de ser forçosament infinita, donat que el conjunt de bocinets de què es parla, en el moment en que esdevé numèricament infinit també ha esdevingut zero com a longitud. Per tant, dir que "la suma d’un nombre infinit de zeros és infinita" és una ximpleria.
Comentari:
Dividir infinits elements dins d’un tram finit dóna com a resultat elements infinits de 0 dimensió. Sumar infinits ceros de manera finita o infinita sempre dóna igual a 0. Però aleshores es produeix una Paradoxa: d’una banda, tenim el tram que consta d’infinits bocinets de longitud 0; i d’una altra, un infinit nombre de ceros que no constitueixen cap tram ni dimensió.
Si hi ha algunes altres eixides aquestes no són vàlides. Per exemple:
A) Si es tracta d’un conjunt infinit de bocins de magnitud infinita dins d’un tram de dimensió infinita llavors expressem una contradicció, perquè aleshores estem parlant de la coexistència de dos o més infinits: el de qualsevol bocí que té magnitud infinita i el d’un tram que té dimensió infinita. Però aleshores un infinit -qualsevol d’ells- no és infinit donat que tot infinit exclou qualsevol altre, ja que si no, no fora infinit. Admetre l’existència de dos o més infinits implica que aleshores cap d’ells no és infinit.
B) Tampoc fora vàlid un procés de divisibilitat infinita d’un segment finit en bocins de longitud finita, ja que el tal procés de divisió -que és infinit- mai no podria donar-se per complit. Si s’acomplira, aleshores fora finit, no infinit.
Única conclusió possible:
Per tant, l’única conclusió possible és que l’argument sol seria vàlid si es tractés de dividir, mitjançant un procés finit, un tram finit que donés com a resultat bocins de dimensió finita.
Unes altres argumentacions aporètiques són la d’Aquil·les i la tortuga. Breument la podem resumir en que Aquil·les, el dels peus lleugers, mai no podrà agafar la tortuga si arribés a eixir després que ella, perquè quan Aquil·les arribés on era la tortuga aquesta hi haurà avançat una mica i quan aquest arribe a la nova posició on era la tortuga aquesta haurà avançat una altra mica i així interminablement, ja que arribar a cadascun d’aquests punts on era la tortuga implica per a Aquil·les recórrer una distància que consta d’infinits punts, la qual cosa és impossible. Aquil·les mai no podrà agafar la tortuga.
L’argument de la fletxa diu que una fletxa mai no podrà recórrer la distància que hi ha entre l’arc i el blanc, perquè haurà de travessar tots i cadascun dels seus punts intermedis en què es divideix l’espai i cadascun dels moments o instants en què es divideix el temps que són magnituds infinites. Però recórrer alguna part d’aquestes magnituds significa que en algun moment la fletxa està en un dels punts i dels instants d’aquesta magnitud, i com que estar en un punt o un instant és el mateix que estar en repòs en ell, llavors la fletxa està quieta en un punt o siga que no es mou.
L’argument de l’estadi diu que si en un estadi dos carros es mouen paral·lelament en direcció contrària i amb la mateixa velocitat llavors els semblarà als seus conductors que es mouen en relació a si mateixos amb doble velocitat que el que li sembla a un espectador. El moviment, doncs, no "és" en si mateix; depèn de qui se'l mire i des d'on se'l mire; per tant, és il·lusori, no existeix (Torelló, Introd. a la Fª grega, pàg.94-95).
La intenció d’aquests subtils arguments, com diu N.Abbagnano, és bastant clara: l’espai i el temps són la condició de la pluralitat i el canvi i el moviment de les coses; però si ells es demostren contradictoris al pensament, llavors fan que la multiplicitat i el canvi siguen demostrativament contradictòries i, per tant, irreals. En unes altres paraules i de manera més matitzada: Zenó no nega l’existència del canvi i el moviment; el que nega és que la seua realitat puga ser demostrada de manera concloent mitjançant aerguments racionals. O el que és el mateix: que el canvi i el moviment és impensable tot i ser observable, perceptible.
Per a resoldre aquests problemes en què Parmènides i Zenó col·locaren a la filosofia caldrà esperar a Aristòtil, el qual tractà de refutar-los negant la infinita divisibilitat del temps, autèntic parany subjacent a tots els arguments. Alguns antecessors, com els pluralistes, intentaren desembolicar la qüestió, encara que ho feren sense perdre de vista el legat parmenídeu que estableix que no és possible trencar amb el principi que diu “no és possible el pas del ser al no-ser”.
ELS PLURALISTES
En defensa del pluralisme es propugnaran 3 solucions:
1ª) la d’Anaxàgoras, en temps de Pèricles, que continuà la tradició jònica.
2ª) la de Leucip i Demòcrit, provinents de l’ala científica pitagòrica.
3ª) la d’Empèdocles, que representava una solució de compromís.
Empèdocles
Empèdocles d’Akragas, a prop d’Agrigent (±492-432), rebutjà la condemna que Parmènides va fer dels sentits, ja que pensava que “no haviem de desconfiar dels òrgans que proporcionen una entrada per a l’enteniment”.
Empèdocles rescatarà l’esquema milesi de la crítica de Parmènides, el qual ens deia que si la il·limitada matèria d’Anaximandre és una, llavors no existeix cap raó perquè en un moment del temps deixés de ser-ho, ni raó perquè les seues qualitats oposades se’n començaren a esqueixar. Donada l’homogeneïtat que Parmènides atribuïa a l’ésser, aquest argument era irrebatible. Però no ho era si aquesta realitat –l’ésser- es componia d’una mescla de diversos elements eternament diferents. D’aquesta manera, Empèdocles comença acceptant 2 doctrines que Parmènides havia rebutjat:
a) l’existència del buit.
b) l’existència de l’esdevenir i el perir, amb l’afirmació dinal que l’u es pot
convertir en múltiple.
Els elements fonamentals (originaris) de les coses o arrels, com Empèdocles les anomena (calent, fred, humit, sec), ja eren continguts/des en la Unitat, i en sorgiren, entenent per sorgir no que abans no hi existien i ara arribaven a l’existència (això seria transgredir el Ppi. parmenídeu que diu que “no és possible el pas del no-ser al ser”), sinó solament el separar-se de la Unitat i recombinar-se en les diverses mescles per a formar totes elles, les diverses (plurals) formes i éssers que existeixen en la realitat.
Respecte al moviment, Empèdocles es va adonar que els seus elements podien moure’s sense que això suposés devenir o perir (no-ser, deia Parmènides) o impliqués alguna forma de buit. Clar que, per a mantenir això, hagué de postular 2 principis semblants als que ja concebia Heràclit com a causa del moviment l’Amor (Φιλια [filia] Afrodita) i la Discòrdia (Νηικος [neikos] Ares).
Anaxàgores
Amb Anaxàgores (±499-428) retornem a la tradició jònia, però en el sentit d’exercici científic sense barreja d’idees místiques ni religioses, com amb els pitagòrics.
Sembla que pels voltants de mitjan segle Vé, Anaxàgores, que hi estigué amb Pèricles uns trenta anys, fou bandejat per motius polítics. A banda d’açò també havia estat acusat de dir que el Sol no era una divinitat, sinó un disc de pedra escalfat al roig i un poc major que el Peloponés.
De manera semblant a Empèdocles, intentava derivar un món plural a partir d’una unitat, però rebutjà la seua concepció d’un conjunt de substàncies elementals i indivisibles, ja que si ho acceptava violaria el Ppi. de Parmènides que estableix que “el ser no pot procedir del no-ser” La carn, per exemple, diria Anaxàgores, no pot procedir “del que no és carn”, en el sentit d’Empèdocles, és a dir, de la unió dels 4 elements o “arrels”, cap dels quals elements no és carn. Més bé caldria admetre que la carn, com qualsevol substància que designem mitjançant un nom (cabells, venes, ossos, tendons, pell, etc.), és infinitament divisible en parts, anomenades per Anaxàgores “homeomeries”, cadascuna de les quals hi conté quelcom de totes les qualitats sobre les què ens informen els nostres sentits.
La seua solució, doncs, al problema del canvi és la següent: tota substància, tot fragment material perceptible o imperceptible, ja hi conté en si totes les propietats fonamentals de la matèria.
Sembla que Anaxàgores arribà a aquesta conclusió a causa de les seues meditacions en fisiologia. “Com –es preguntava- el pa que mengem es transforma en os, carn, sang, tendons, pell, cabells i en tot el restant si les partícules de forment no en contingueren de manera oculta tota la varietat de qualitats que després es manifesten en els diversos components dels cos?”. La digestió n’alliberaria els elements continguts.
Així doncs, les coses constaven de parts susceptibles de divisió continuada, i el nombre dels seus elements seria, molt possiblement, infinit. Aquesta idea, la de la infinita divisibilitat, donà lloc a la noció, desenvolupada per Leibnitz i Newton al s.XVIII, del càlcul infinitesimal: la noció que determina que sempre es pot aconseguir per divisió una quantitat més petita que tota quantitat donada.
Com a cosa ja al marge del que ens interessa, segons el fil del nostre discurs, direm que l’única entitat metafísica que Anaxàgores introdueix en el seu pensament és la Ment (Νούς [Nous]), la qual, de la mateixa manera que l’intel·lecte científic no experimenta ni amor ni odi, sinó que la seua única missió és causar, des d’un començament, el moviment del cosmos i produir un invers ordenat. Aristòtil li censurarà el recórrer a aquest principi quan es trobe incapacitat per explicar qualsevol fenomen, com el del moviment originari dels cosmos. Però, en general, Amnaxàgores tractarà de donar explicacions científiques i naturals tot excloent-ne tota intervenció divina.
Demòcrit
Amb l’atomisme de Demòcrit (±460-370), arriba al seu cim, dins l’antiguitat, el moviment racionalista començat per Tales de Milet d’interpretació de la natura de l’Univers. El veritable mèrit de Demòcrit és el d’haver respost millor que ningú als problemes la seua època (Farrington, op.cit., pàg,69), encara que, a causa de la seua concepció clarament materialista, Plató, que arribà a conèixer-lo a Atenes, no l’esmenta en les seues obres ni una sola vegada.
L’atomisme és una doctrina que afirma que l’Univers és constituït per 2 coses:
- els àtoms.
- el buit.
Els àtoms, a l’inrevés que les homeomeries d’Anaxàgores, són indivisibles i indestructibles; es mouen en totes direccions en el si del buit i, tot combinant-se i dissolent-se, formen el món canviant que veiem davant els nostres ulls Els àtoms són infinits en nombre, però són tant petits que escapen a la nostra percepció sensible.
D’una altra banda, existeix el buit. La seua introducció per Demòcrit representa un pas atrevit en la filosofia ja que l’univers dels antics era un “plenum”, un ple d’elements i de les diverses combinacions entre ells, i era avorrible, en general, la idea d’un buit. La característica fonamental del buit democritià era la seua infinitud en extensió.
L’atomisme, doncs, concilia el pensament de Parmènides (car els àtoms, de manera semblant a l’U de Parmènides, són increats i eterns, sòlids i immutables) amb el pensament d’Heràclit (ja que es troben en continu moviment en el buit). Ser equival a àtom i no-ser equival al buit en Demòcrit.
Aquesta característica, la d’estar els àtoms i per extensió la matèria contínuament en moviment d’una manera uniforme, constitueix una anticipació de la Llei de la inèrcia, formulada per Galileo Galilei al s.XVI, i que estableix el que segueix:
“El moviment no necessita una causa que el mantinga; la causa sols és
necessària per a produir canvis o alteracions del moviment. Això vol
dir que un cos en moviment continua movent-se sense canvi de veloci-
tat ni direcció fins que alguna causa l’obliga a accelerar-se, detenir
-se o canviar de direcció”.
Aquesta opinió s’oposa a la d’Aristòtil, qui en formular la seua teoria del moviment o ímpetus establí, molt abans que Galileu, que:
“tot cos en moviment s’atura si no hi ha cap causa que el mantinga en
moviment”
Malauradament, la teoria aristotèlica, que és una descripció del sentit comú molt limitada, s’imposà gairebé 2000 anys, i frenà durant molt de temps el progrés de l’Astronomia i la Mecànica.
D’una altra banda, la teoria del àtoms donà lloc a una formulació extrema de la filosofia del determinisme, ja que els atomistes addueixen que, una vegada posats els àtoms en moviment, els seus moviments ulteriors són determinats per lleis mecàniques immutables. L’estat de l’univers, doncs, depèn, en un moment donat, sols dels seus estats previs, i el seu futur és determinat pel present. És, dit amb altres paraules, la reducció al camp dels fenòmens naturals del Ppi. eleàtic (és a dir, de Parmènides) que estableix que “l’ésser és necessitat”. Les implicacions que en el terreny ètic comporta el determinisme són inquietants, ja que elimina necessàriament la llibertat (Hull, op.cit., pàg.63).
El moviment dels àtoms explicaria també el coneixement humà. La sensació naixeria de l’efecte (είδωλα [eidola] imatges) que els cossos produeixen sobre els nostres sentits. Ara bé, de les qualitats que percebem, unes serien pròpies d’aquells (és a dir, dels cossos) –les anomena qualitats objectives-, i unes altres serien el producte de la col·laboració dels sentits de l’home –les anomena subjectives-, i que no existirien sense ell, sense l’home. De les objectives sols és possible esmentar-ne aquelles que percebem mitjançant el tacte, com el pes, la densitat, la duresa; de les subjectives, el color, l’olor, el sabor i el so. Aquesta divisió passaria a ser assumida per Descartes, Locke, Gassendi i Galileu
Bibliografia
Abbagnano, N., Hª de la filosofia, vol. I, Montaner i Simon editors
Gigon, O., Els orígens de la filosofia grega, ed. Gredos
Kirk i Raven, Els filòsofs presocràtics, ed. Gredos
Zeller, E., Fonaments de la filosofia grega, ed. S.XX
Cornford, F.M., Abans i després de Sòcrates, ed. Ariel
Guthrie, W.K.C., Els filòsofs grecs, ed. F.C.E.
DDAA, Breu Hª de la filosofia, ed. Columna
Bernal, J.D., Hª social de la ciència, ed. 62 i Península
Farrington, B., Ciència grega, ed. Hachette
Hull, L.W., Hª i Fª de la ciència, ed. Ariel
Crombie, A.C., Hª de la ciència, 2 vols. Alianza editorial
Torelló, R.M., Introducció a la filosofia grega, ed. Enciclopèdia Catalana
S.Llàtzer, darrera revisió 1994