DISCURS DE GRADUACIÓ DELS ESTUDIANTS ======================================= DE 8é CURS DEL C.P."TIRANT LO BLANC". CURS 92-93 ===============================================


Dignes autoritats acadèmiques presents.
Dignes pares i familiars d'alumnes que m'escolteu.
Apreciats convidats a aquesta festa.
Estudiants d'altres cursos que esteu presents.
Estudiants de 8é del Col·legi Públic "Tirant lo Blanc":

Aquest és un petit homenatge a la PRIMERA PROMOCIÓ d'estudiants del nostre "Tirant" que eixen de les seues aules havent fet tot l'ensenyament en valencià.

Sense que açò signifique oblit o menysteniment cap a d'altres promocions d'estudiants, que segurament alguns mantindran molt vives en el record, aquesta promoció té una significació diferent perquè és, com ja he dit, la promoció que entrà als 6 anys a fer el 1r de l'EGB i ara, després d'uns pocs anys durant el quals hi ha hagut de tot (classes, amistats, baralles, exàmens, enemistats, maldecaps, treballs, discòrdies, festes, decepcions, jocs, enfrontaments, il·lusions, disgustos, amors, rinyes, èxits, malentesos, afectes, fracassos, excursions, càstigs, passejos, deures, recompenses, alegries, sorolls, victòries, lectures, problemes, opinions, derrotes, reunions, satisfaccions, crits, consells, advertències, orientacions, competitivitat, favors, músiques, solidaritat, insults, cançons, imatges, menyspreus, esports, coneixements, foscors, fe, malalties, injustícies, encerts, pietat, balls, civisme, grosseries, caritat, passatisme, astúcia, xenofòbia, justícia, desamor, fidelitat, traició, estima per la llengua, honestedat, estudi, fugines, admiracions, esforç, respecte pels altres, etc. doncs bé, ara --torne a dir--, després d'uns pocs anys en què hi ha hagut de tot açò en la vostra curta vida, i alguna cosa més que em deixaré en el tinter, eixiu d'aquesta escola convertits en quasi uns homenets. Jo espere que a hores d'ara sereu alguna cosa més que no uns infants crescuts, homenets que no solament teniu alguns coneixements, sinó també d'allò que els grecs de l'antiguitat clàssica, profundament creïents en la pedagogia i l'escola, ja albiraven com la meta més alta a la qual devien adreçar-se tots els esforços humans: a la formació d'homes virtuosos, d'homes preparats per a la gran aventura en què consisteix la vida de l'home, la vida en societat, la vida entre els altres, amb els altres i per als altres. Virtuosos, doncs, no sols en coneixements sinó també en obres, en activitats humanes i creadores que siguen l'expressió més profunda, vertadera i digna de la vostra personalitat oberta, integradora, comunicativa, tolerant, respectuosa i solidària: apartar-se d'açò estaria per davall de qualsevol consideració humana. I em sembla, a més, que aquests són els valors i principis educatius que han de ser els fonaments de tota escola, els valors i principis educatius que aquesta escola ensenya i vol continuar ensenyant.

Aquesta escola que ara deixareu alguns de vosaltres (i jo voldria que fóreu tots els que heu fet el 8é), va nàixer ara fa 8 anys. Recorde vivament quan, des de l'Ajuntament, un xicot, el nom del qual he oblidat, em va telefonar a casa dient-me que l'Ajuntament d'Alzira havia decidit posar una escola en valencià. Mai no he sabut realment de qui fou la suggerència, si de les seues autoritats o d'alguna altra gent que estava tan interessada com molts de nosaltres i que des de la seua situació tan pròxima a les autoritats decidí la sort per tal que aquesta fóra l'escola en valencià que tiràvem a faltar. Era poc, però ja cobríem els mínims indispensables. Als qui ho possibilitaren, els done les gràcies des d'aquí.

Després vingueren els problemes: no hi havia llum; no hi havia aigua; no hi havia calefacció; no hi havia l'edifici de Preescolar...; quasi em sembla que no hi havia res de res: sols unes persones molt joves i voluntarioses i uns nanos absolutament despistats, i uns altres no tant nanos que venien rebotats d'altres col·legis amb problemes d'escolarització i la manca més absoluta de ganes, ordre i disciplina, fets que ens portaren no pocs maldecaps. Però allí erem tots: mestres i pares, i vosaltres, il·lusionats, esperançats (fins i tot n'hi havia de temerosos) que allò es posara en marxa i que, amb una poca d'ajuda per part de tots, mestres, pares i Administració, el projecte funcionara. I bé, aquí estem: els mestres funcionaren; els pares també funcionàrem; i l'Administració, durant uns quants anys, també funcionà perquè es consolidara el projecte. Algú em dirà que hi havien forats escandalosos i en totes les parts implicades; però jo sóc una persona no gens rencorosa i de fluixa memòria i em perdonareu que no siga especialment crític amb algunes problemàtiques i algunes institucions. Globalment no som una societat refinada, i els molts anys de retard i misèries ens deixà a les portes de la civilització material i espiritual. Aquesta no és cosa d'un dia. I és una tasca permanent en la qual les generacions de joves com vosaltres haureu de fer les vostress aportacions més valuoses: esteu a l'aguait perquè de vosaltres s'espera alguna cosa més que ser rics o pobres, forts o febles: sou els continuadors d'una cultura i una civilització que no pot morir en les vostres mans, que no haureu de deixar morir. La història gravita sobre vosaltres i us concedeix la responsabilitat de mantenir el foc sagrat legat pels vostres majors. I, ¿ us pensàveu que els vostres problemetes domèstics eren importants? Doncs ja teniu aquí el primer important problema legat pels que us han precedit. No volieu fer-vos homes? No us consideràveu ja com a tals?. Aquesta sola qüestió us convertirà no sols en homes sinó en gegants si cultiveu l'adequada intel·ligència per assumir-la.

Hi ha també altres coses, de les quals renuncie a parlar, que ara estan consolidades i que vosaltres les heu fet nàixer o les heu vist nàixer. Com que són més vostres que meues, dir-vos alguna cosa d'elles em sembla innecessari i agosarat. Guardeu-les en la vostra memòria com tresors inestimables. Són records i vivències inesborrables, part de la vostra vida, que us acompanyaran per a sempre. No us en podreu oblidar encara que vulgueu. Sols espere que no us penediu d'haver-les viscut i que les valoreu pel que valen. Molts de nosaltres, pares i mares, mai no tinguérem una escola que procurara excursions, festes, diversions, la col·laboració entre pares i mestres, una escola amb un hortet biològic on s'hi feren treballs, on s'adquirira coneixement directe de la flora autòctona, una escola que cooperara en Trobades amb altres escoles, que desenvolupara el sentit crític, que accedira a l'estudi i comprensió de la pròpia història dels valencians, que realitzara cel·lebracions culturals i nacionals, cursets de diverses matèries; que posara en funcionament un menjador escolar, que fera concursos, equips de diverses activitats esportives, que tinguera Escola de Dances del país, que desenvolupara una sensibilitat ecològica i medi-ambiental, i moltes altres coses que em deixe. I des de les ànsies que segurament tindreu d'abandonar ràpidament aquesta escola per a passar a una altra etapa de la vostra vida, jo us preguntaria: ¿És tot açò tan irrellevant com perquè vulgueu oblidar-ho tan prompte? Us penseu que aquesta escola és, amb tot açò, una escola tradicional, d'aquelles que definien l'ensenyament com "la letra con sangre entra"? Us penseu que aquesta escola no ha fet res per vosaltres, perquè tot el que heu vist, aprés, practicat i gaudit ho haguéreu tingut en qualsevol altra escola i que, per tant, açò és normal que existesca? Aquí hi ha molts professors i molts pares que s'han deixat la pell, hores i més hores fins cremar-se (com es diu ara) per donar un ensenyament de qualitat i fer coses que cap altre col·legi no feia. Des del costat que més de prop he viscut, que és el de President de l'APA puc donar testimoni que molts han estat els pares que generosament han donat el seu temps, preocupacions i energies per l'escola, és a dir, per vosaltres. Per això i per moltes altres coses, la nostra era una escola excepcional; el seu naixement mateix, que la permetia ser inaugurada com una escola en valencià, ja fou tot un esdeveniment excepcional.

Fa uns quants anys moltes coses tenien caràcter excepcional, com la nostra escola. Però això que podria semblar un privilegi, en realitat no ho és. L'excepcionalitat expressa tota una insuficiència, i és manifestació d'una mancança, d'un dèficit social. ¿Una col·lectivitat que, per fi, en aquesta ciutat, ja té la seua corresponent escola en valencià? L'escola en valencià és la viva expressió d'eixa insuficiència, d'eixa mancança, d'eixe dèficit. Ningú no és tan sensible com nosaltres a eixes insuficiències i deficiències, i ningú com nosaltres voldria més que cap altre una escola normalitzada, una escola normalitzada en valencià, la llengua pròpia dels valencians; una escola que retornara a la gent d'aquest país, a tots nosaltres, la seua dignitat, la seua personalitat i el disseny d'un futur útil, digne i sense intromissions d'altres projectes que la limiten i la hipotequen; un disseny que li permetera anar reconstruint i vertebrant aquesta societat. Allò que en justícia pertany a aquesta societat nostra no és, ni més ni menys, que la seua normalització com a col·lectivitat.

Aquest és el nostre autèntic problema col·lectiu. El de poder viure una vida plena i sense limitacions. Tota altra cosa és viure en la marginació, en la regionalització, en la dependència, en la satel·lització, en la hipoteca permanent, en la minorització, i quedar aculats al típic procés de destrucció nacional i col·lectiva. Aculats a la destrucció lingüística, cultural, nacional, moral, material i espiritual de la nostra societat.

Si volem una vida normal, nosaltres haurem d'assumir -amb aquells que també ho entenen així i reclamen un lloc en el món per a existir- una normalització de la nostra col·lectivitat, del nostre idioma, de la nostra cultura, del nostre espai de comunicació, del nostre món, el vostre i el meu: la (re)construcció d'un món per a nosaltres i vosaltres, els nostres fills i els fills dels nostres fills, els fills vostres. No hi ha més alternatives. O normalització o destrucció. No hi queda temps. Cal posar-se a la feina. No hi ha lloc per al desencís. No hi ha lloc per a la tebiesa ni per a la por. Calen homes, dones i joves com vosaltres que, sense cap desmai ni concesió a la frustració, amb rigor, intel·ligència i racionalitat, sense complexos ni vergonyes, sense claudicacions ni regatejos, però amb freda lucidesa i agosarada imaginació, pensen i actuen per a posar aquesta col·lectivitat a l'altura de les altres societats europees modernes. I per això cal saber que únicament essent homes delerosos de coneixement i de virtut, de fe en vosaltres mateixos i la vostra pàtria, únicament essent homes que no fan concessions a la feblesa d'esperit, hi ha una possibilitat per a una forma de vida: la nostra. ¿Us sembla poc el que hi ha en joc? ¿Us cal encara alguna pataleta o alguna impúdica baralla? ¿Us podeu permetre el luxe de gambar i no treballar; de no estudiar i provocar l'enrenou i la indisciplina; de desatendre la vostra formació i les vostres obligacions; de marejar el personal que teniu al voltant; de no complir amb les vostres feines d'escolars i d'homes; de denostar l'àmbit acadèmic; de menystenir els educadors?

Si voleu ser homes, viure entre homes i servir als homes, haureu de comportar-vos com a tals i assumir les responsabilitats amb el talant característic amb el qual els homes es comporten entre ells i se serveixen mútuament. Això no els fa sants, sinó senzillament homes, és a dir, gegants, individus capaços d'arribar al més alt; individus capaços de dominar les seues circumstàncies, creant-ne de noves i no caiguent en la vida fàcil i adulterada, en els camins de la ruindat i la vilesa, del victimisme i l'autocompassió que afeblint la fibra moral i espiritual, bandeja i escombra els individus cap a l'abisme de la mà d'aquelles solucions que sols condueixen cap a la destrucció personal i col·lectiva. Camins que no són sinó els de la destrucció acostumada: drogues, patologies, delinqüències, ruïna econòmica i moral, destrucció col·lectiva i individual.

Joves de 8é, homes d'un futur que sé que el voleu prometedor i gloriós: ha arribat l'hora de començar a pensar amb el cap, de reflexionar sobre el vostre futur, les vostres aspiracions i les vostres responsabilitats. No podeu deixar per als altres allò que us pertoca fer a vosaltres. No podeu declinar la responsabilitat que els temps presents us demanen que heu de fer per a vosaltres i per a la vostra col·lectivitat. Cal que us poseu ja en el camí del treball seriós i responsable que redrece la vida futura que ara tendrament comenceu a perfilar sostenint-la entre les vostres mans. Però no desmaïeu, el camí de la formació i el coneixement és llarg i cal dosificar les forces: cal resistir; som un poble acostumat a això i hem fet del sacrifici virtut. No tingueu por a la vida i a les dificultats. Sé que en seran moltes i que ningú no ens donarà allò que ens farà dignes i lliures: haurem de treballar-nos-ho. ¿Qui gosarà dir que no hi ha feina? Tenim un compromís molt fort amb nosaltres i amb la vida: entendre i transformar: eixa és l'aventura de la vida, la millor història que mai no us contaran ni escriureu. Si us hi lliureu amb vertadera passió i dedicació crec que tota la resta (amics, amigues, consideració, estima, èxit, autoafirmació, orgull, integració, etc.) us vindran rodades i sense cap problema. Fe, Pàtria i Coneixement podria ser un lema adequat per començar!! Us convide que hi reflexioneu i n'extragueu les vostres conclusions.

­Bont vent a la Primera Promoció del Col·legi "Tirant lo Blanc" i que la sort us acompanye en la vostra magna empresa enllà on recaleu amb les vostres naus!

­Que sigueu fills dignes d'un no menys digne Col·legi!

Moltes gràcies per la vostra paciència.
______________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer, juny de 1993