El RACIONALISME OLIGÀRQUIC
És aquell sistema de pensament proposat per Plató al s.IV a.de C. que no és exactament una filosofia –és a dir, una recerca desinteressada de la veritat- sinó allò que anomenem una ideologia, un sistema ideològic, és a dir, un corpus de pensament que construeix la realitat de l’única manera que proclama possible de fer-ho, però que a la llarga acaba apuntalant i justificant la defensa d’uns interessos que no són els de la societat en el seu conjunt, sinó el d’aquell grup o classe que interpreta i emmascara els interessos propis com essent els de tots els grups i classes de la societat i acaba imposant-los a tota la resta com a “generals”, sense cap consideració envers les raons, les necessitats i els interessos dels altres grups i classes, els quals queden atrapats, sotmesos, impotents i incapaços de poder jugar cap paper rellevant a la societat ni poder realitzar els desiderata d’igualtat, llibertat, justícia i democràcia reals.
Aquests grups esdevenen grups absolutament despersonalitzats, subalterns, marginats respecte de l’economia, la política, la cultura i els valors de la societat que són expressió de la visió del món, les idees, l’acció, la cultura i els valors de les classes i els grups hegemònics a la societat, els quals sols tenen la finalitat de mantenir el seu domini i potenciar el seu poder, en detriment dels grups i les classes subalternes, per així continuar mantenit i reproduint les condicions que els atorguen el control i domini sobre els homes, la cultura, la societat i el sistema de la producció econòmica.
La versió més usual, encara que no pas la més probable, és que amb Plató la cosa començà a partir de la seua concepció dual de l’home (antropologia). Segons aquesta, l’home està format per cos i ànima. De la mateixa manera la seua concepció de l’ànima (psicologia), en la que distingeix tres elements és, en el fons, una concepció dual ja que de les tres parts en què aquesta es divideix, la part racional (to logistikón = raó) n’és una, i la part emocional, configurada per les altres dues (to timoeidés = ànim i to epizimetikón = apetit) l’altra, ja que poden ser assimilades.
Segons la concepció platònica, la raó és la part fonamental i més important de l’home. Ha d’exercir el domini i control sobre la part emocional, evitant que els desitjos i els impulsos producte de la seua intemperància arrosseguen l’home a preferir una vida de bens materials i el facen un esclau tiranitzat pels seus instints i impulsos incontrolables, irracionals. Sols l’home racional, l’home dominador dels seus impulsos, que viu en equilibri interior i harmonía amb l’ordre extern serà un individu equilibrat, just i bo no sols amb sí mateix, sinó també amb els demés i amb la societat.
Com que tots els individus no naixen sinó amb un caràcter innat diferent, llavors podrem definir no sols el seu caràcter essencial, sinó també, la constitució moral de tots i cadascú, així com la seua predisposició futura o funció social que és capaç de desempenyorar després d’un llarg procés d’educació, el qual aplicarem a les constitucions més aptes com les d’aquells individus de gran predisposició d’ànim o valor i la dels que es regeixen bàsicament per considerar les coses a partir d’una predisposició racional innata. D’eixa manera es podran formar guardians coratjosos i, d’entre els millors d’aquests, governants capacitats i prudents. Sols els productors (encarregats de produir i subministrar el necessari per a la subsistència de la ciutat) restaran al marge del procés d’educació enmig d’una vida sotmesa a plaers moderats.
Però sols els governants, els qui hauran desenvolupat una perspectiva àmplia sobre les coses de tots, un criteri adequat sobre la millor manera de conduir els assumptes públics, els qui tindran una visió comprensiva de l’ànima humana i de la societat, els qui estaran en condicions de conduir els comportaments individuals i públics als fins propis de la naturalesa humana, els qui tindrann una perspectiva adient sobre el Bo, el Bell i el Just, seran els qui podran governar ja que estaran en millor disposició de fer-ho que cap altre. Ells seran els coneixedors de les necessitats de la ciutat. Els qui millor sabran quines decisions adoptar per a produir l’equilibri entre les diferents parts de la societat i el rumb que aquesta ha de mamprendre en la sempre dificil travessia a través de la història i les condicions adverses.
Però això comporta que els detentadors de la raó, diferents a tots els demés, proveïts per un destí de la natura d’aquesta qualitat considerada com extraordinària i interpretada com el privilegi d’eixos pocs, aniran afiançant la idea que ella, la raó, no és sinó un patrimoni personal, propi dels qui han estat escollits per a ésser governants i no pas un patrimoni de tots, de la humanitat. I que si allò que cal obeir en totes les coses i en cadascuna de les circumstàncies en que l’home es trobe és la raó, doncs que obeir aquesta i obeir la petita oligarquia, que és la seua dipositària, és una i la mateixa cosa. Així és com la raó esdevé el monopoli d’uns pocs (Ll.V.Aracil), d’una oligarquia i no pas un patrimoni comú de la humanitat. Ignorància, superstició i fanatisme seran la situació en què es debatrà la gent corrent i normal; la intel·ligència, el saber i el coneixement sols serà el patrimoni d’uns pocs i no estarà a l’abast de la immensa majoria. La Raó podrà ser usada, i ho és de fet, per justificar i legitimar les accions i les idees d’aquesta oligarquia, la qual la invocarà, fins i tot, contra la gent si aquesta intentara organitzar-se al marge dels interessos, les decisions i les accions d’aquesta oligarquia. I no queda gens clar que, la gent, organitzant-se al marge de la tutela de les oligarquies, puga arribar a ésser i comportar-se com a persones racionals, predisposició de la qual careixen. Per això, com diu l'Aracil, la conclusió pràctica és que “els racionals tenen tot el dret i el deure de domesticar el irracionals pel seu propi bé. I que si redimir-los esdevé impossible, cal almenys reprimir-los i edificar, per tant, un ordre necessàriament jeràrquic”.
El racionalisme oligàrquic crea i funciona a partir d’una sèrie d’oposicions que han esdevingut clàssiques: modern/primitiu, civilitzat/salvatge, europeu/exòtic, adult/infant, mascle/femella, normal/anormal, vigilia/somni (Aracil). Els primers termes de cada oposició qualifiquen i els segons desqualifiquen. Per a estar plenament qualificats calia ser mascle, adult, modern, europeu, benestant, mentalment normal i en estat de vigilia. Hi ha una oposició interessant com és la d'élit-foule, la qual expressa una referència molt clara pel que fa al nombre de gent. Sols en una part de la humanitat, en l’élite, recau en exclussiva la raó; la resta d’ella és prescindible. I si en temps de crisi l’oligarquia no pot fer prevaler els seus criteris i opinions front a la resta, doncs no tindrà cap inconvenient en sacrificar la raó i imposar-se per altres mitjans passant del racionalisme oligàrquic liberal a l’oligarquisme irracional feixista (Aracil, Dir la realitat,57), els recursos del qual seran sempre, alternativament, la demagògia i la violència. En darrer terme, com que es tracta sempre d’una relació de poder i en aquesta relació qui mana sempre té la raó (encara que únicament perquè té el poder), la irracionalitat del altres és al·legada per encobrir la pròpia barbàrie de la qual el racionalista oligàrquic sembla ser un fervent defensor. Levi-Strauss digué que “el bàrbar és, primer que res, un home que creu en la barbàrie”. Sembla que Plató, entre molts altres, hi cregué apassionadament. Temps dolents per a la llibertat, temps dificils per a la vida.
S.Llàtzer, 2001