SOCIOLOGIA



REFLEXIONS SOBRE LA SOCIOLOGIA

La Sociologia neix quan, durant la revolució intel·lectual que anomenem Il·lustració, la combinació del canvi, el progrés i el pensament crític varen fer que la gent s’adonés que la societat, com tot el demés, no era una cosa “natural”, acabada, destinada a durar sempre de la mateixa manera i immutable, sinó que era modificable. La crítica de l’Antic Ordre donà pas a una nova manera d’observar la societat. La Revolució francesa fou l’aprovació d’aquests enfocaments radicals fruit de situacions de caràcter nou que en conjunt podem qualificar de “modern” o també “industrial”. D’aquesta manera començaven a desestimar les justificacions de la religió o el sentit comú, així com la legitimitat i perennitat dels governs monàrquics, interrogar-se sobre la qüestió del dret a governar i sobre l’organització més adient per aconseguir una societat diferent i més justa. D’aquesta manera les revolucions anglesa, francesa i americana posaren en marxa les preguntes que conduïren al naixement de la Sociologia.

I què és la Sociologia? Anàlisi de les diferents institucions socials i la seua interacció o influència mútua? Un tot reconeixible les parts del qual estan en interacció mútua? La major part de la reflexió realitzada sobre les formes socials, especialment els temes relatius a l’economia i la religió? La “ciència de la societat” sense que sapiguem clarament què vol dir això, o una interpretació i una anàlisi que podria dir-nos coses sobre el futur? Una pseudo-ciència que es limita a descriure el canvi social evident amb l’ajut d’una certa retòrica innecessària i unes poques estadístiques? Una teoria fonamental que tracta d’explicar tot allò relacionat amb el desenvolupament humà mitjançant l’anàlisi, la comparació i la valoració teòrica de les institucions socials? Una professió bàsicament en mans dels homes que tracta d’explicar l’evolució social en termes de categories masculines com el treball, la salut, la guerra i la indústria, i que és indiferent a les dones, el seu treball i els seus rols socials? Alguna entitat que no existeix realment ja que allò únic que existeix és l’individu, l’acció individual i no la societat? O una estructura que envolta els individus i produeix la seua unitat moral? O millor dit: la concepció de la societat com un conjunt composat i integrat al voltant d’estructures que s’articulen de manera armonitzable (E.Durkheim), o com un conjunt fonamentalment estructurat al voltant del conflicte (K.Marx)?

Davant aquest galimaties el millor serà enunciar algunes aportacions de caràcter general que són el producte de la contribució de, si no tots els sociòlegs, si d’alguns que ens semblen els més reeixits als debats inicials. Així, doncs podem esmentar:

1) La societat moderna és una estructura on funciona la solidaritat orgànica –no la mecànica, que es debilita i és substituïda per aquella- la qual serveix de pegament, de cement, ja que vincula l’individu a la societat en què viu configurant el que s’anomena “consciència col·lectiva” i que té la capacitat de propiciar el “consens” a la societat (Durkheim, 1859-1917).

2) És possible reconstruir la societat completament. És possible construir una Teoria General de l’evolució de la humanitat. Els factors més importants que cal estudiar són el desenvolupament i el canvi de les societats. És important conèixer com estan distribuïts a una societat la riquesa i el poder. Açò explica moltes coses, com per exemple: (a) que les societats són bàsicament conflictuals; (b) que el motor bàsic de les societats és econòmic; (c) que aquest element és el determinant (concepte que dóna pas a un tipus de teoria que és anomenada “determinisme econòmic”); (d) que els canvis i el desenvolupament històric no són aleatoris, al atzar, sinó que poden determinar-se donades les relacions que manté l’home amb l’organització econòmica; (e) que l’individu és motllurat per la societat però que també pot canviar-la mitjançant una acció racional basada en les premisses científiques del materialisme històric; (f) que en la societat capitalista, el treball produeix “alienació”; (g) que mitjançant la crítica, els éssers humans poden comprendre i alterar la seua condició històrica; (h) que, per tant, gràcies a la crítica i l’acció revolucionària, és possible construir una societat diferent (K.Marx, 1818-1883). La idea fonamental d’aquest enfocament era que el capitalisme era una nova forma d’organització social basada en l’explotació dels treballadors pels propietaris del capital, els quals, amb l’extracció de la plusvàlua o treball impagat, desenvolupaven les agressives tecnologies de la producció que creaven un sistema mundial en el què les formes de l’organització econòmica (en particular la producció de tipus capitalista) determinava el dret, la política, la cultura, la religió i la ideologia de la societat. El mòbil d’aquest sistema era la “recerca del benefici”. I la divisió del treball a la societat era la que propiciava la pertinença a una determinada classe social (idea aquesta diferent a la idea de grup, estrat, élite o casta). Aquesta diferència que la societat capitalista generava entre les classes, era a l’origen de la confrontació o antagonisme de classe, enterbolint la possibilitat del consens a la societat, la qual era definida bàsicament com a conflictual.

3) Les intencions, les idees, els valors i les creences que motiven la gent (idea que M.Weber definí com “acció social”) és un objectiu de la Sociologia, la qual té com a preocupació fonamental comprendre-les. Així mateix, cal comprendre les estructures en les quals s’hi insereix, estructures que, dit siga de pas, precipiten la situació anomenada “síndrome del Gran Germà”, provocada per la creixent “burocratització” o control de la societat, qüestió aquesta que és immersa en el concepte més ampli de “racionalització”; aquest darrer concepte descriu el procés pel qual la societat queda subjecta a l‘anàlisi, l’organització, la professionalització i la burocràcia (i que implica la intervenció creixent de l’Estat en la vida dels ciutadans) (M.Weber, 1864-1920).

4) Les dues formes essencials per les quals existeix la vida associada són: la comunitat i l’associació (F.Tönnies, 1855-1936). Una comunitat és aquella forma de societat en la qual les relacions entre els seus membres són estretes, personals i valuoses; la família és la base de la societat i la conformitat social és la norma. Una associació, en canvi, és aquella forma de societat en la qual els vincles i les relacions íntimes i personals han desaparegut i les relacions socials tendeixen a ser impersonals a causa d’una complexa divisió laboral, i en la què allò més important ja no és la família sinó el treball.

5) Les condicions de vida de la gent han de ser un dels problemes realment importants que ha d’abordar la Sociologia a través de la realització d’estudis empírics detallats tal i com ha fet la incipient sociologia americana, com mostra l’obra The Philadelphia Negro (W.E.B.Dubois, 1868-1963), la qual dóna a conèixer com viuen els demés, salvant l’obstacle desinformador dels mitjans de comunicació, i fent palès la necessitat de les reformes socials. La construcció del “jo social” (el significat que la gent dóna a les seues activitats culturals i socials, que tenen conseqüències tan reals com les de les forces econòmiques i naturals), així com la comprensió del funcionament de la ciutat com un tot complex que s’autoregula foren les preocupacions inicials en contextos en els quals el progrés i el canvi social s’havien accelerat tal i com succeí en determinades ciutats dels EUA en esclatar la Revolució tecnològica en aquest país. Neixen així les elaboracions pròpies de l’Escola de Chicago i la del interaccionisme simbòlic que venen a coincidir en què és possible donar un sentit positiu, constructor d’identitat grupal, possibilitador de processos de socialització –preocupació fonamental i creixent a la Sociologia- , d’adquisició de la pròpia cultura i de la seua reproducció en contextos urbans on allò que conta són els actes i les intencions dels individus que conjuntament elaboren el significat de les coses, com donen sentit al món (construcció del “jo social” a través de la interacció simbòlica amb el nostre entorn) (G.H.Mead, 1863-1931).

6) La societat –en contraposició al que estableix l’interaccionisme simbòlic- és un sistema configurat per part diverses, les institucions (classes socials, governs, exèrcits, institucions econòmiques, etc.), que tenen un propòsit o funció social. Una societat existeix d’acord amb els següents pre-requisits funcionals previs: (1) Adaptació: la manera com un sistema social s’adapta al seu entorn. (2) Proposició de fins: la societat defineix objectius i esperona els seus membres per a que tracten d’aconseguir-los. (3) Integració: la necessitat de mantenir la cohesió social. (4) Manteniment de pautes: la socialització o reproducció de la societat per a que els seus valors es conserven. La societat, segons el funcionalisme (T.Parsons, 1902-1979), constituïa un sistema autoregulat, i els canvis produïts en una part del sistema havien de produir reaccions i compensacions en una altra part del mateix. Totes les parts del sistema hi estan interelacionades i tot hi està integrat. La societat, doncs, segons aquesta teoria, és estable, homogènia i quasi perfecta. L’objectiu de la sociologia és comprendre aquesta funció o propòsit. R.K.Merton (1910-2003), un altre funcionalista, desmuntà el funcionalisme per tal com aquest queia en fal·làcies. Es preguntava per què hem de considerar que la societat és un tot, i per què hem de donar per suposada la tendència a la conformitat i a la integració socials. Un altre problema del funcionalisme era que les qüestions més candents com el conflicte, la manca d’harmonia, les relacions de poder i la lluita de classes no tenien una explicació satisfactòria. La desigualtat, per exemple, era justificada dient que es trobava a totes les societats i que era necessària: les classes, les élites o l’estratificació social, desenvolupen una funció que garanteix que les millors persones obtindran els millors llocs de treball a la societat. El funcionalisme va ser acceptat pels qui governaven les coses i va ser abraçat fàcilment pel conservadorisme.

7) Aquest punt de vista hauria de declinar ràpidament. En el seu lloc aparegueren interpretacions que atacaven el maridatge del funcionalisme amb el poder i les élites. La sociologia caigué a partir de 1960 en un dilema: o ser crítica i provocadora o romandre callada, entregada a una investigació empírica desproveïda de valors i contemporitzadora amb el que succeeix a la societat. Perquè és clar que si la Sociologia ha de fer com cal el seu treball llavors ha de molestar el poder, ja que exposa el que en realitat succeeix. No obstant, tot i la reaparició d’algunes concepcions conservadores, entestades en declarar la “fi de les ideologies”, debat que declara que a les societats capitalistes actuals les classes socials han entrat en declivi per tal com han entrat a compartir el poder i a harmonitzar-se socialment am les élites (D.Bell, 1919-2003?), han tornat a reaparèixer les concepcions marxianes, el feminisme, la teoria anticolonialista del desenvolupament històric, etc. Les societat actuals es veuen com més complexes i per tant, cal replantejar-se el seu funcionament; en ella hi ha més classes i més grups intermedis; la burgesia ja no governa únicament mitjançant l’ús de la força, sinó també mitjançant l’acord social, mitjançant aliances polítiques amb altres grups i treballant ideològicament per dominar la societat (A.Gramsci, 1891-1937). Hi havia conflicte de classes però també una dominació econòmica i cultural que adoptava noves formes (Escola de Frankfurt). El capitalisme generava unes necessitats falses, una falsa consciència i una cultura de masses que esclavitzava les classes treballadores (H.Marcuse, 1898-1979). En una societat capitalista, on els factors de la cultura i la comunicació eren cada vegada més significatius per a l’anàlisi de la societat, cabia -no obstant- la possibilitat que la comunicació racional, no alienada ni alienadora, es donés. Hi havia l’esperança que els efectes de la raó instrumental (la racionalitat de la què parlava Weber) es neutralitzaren mitjançant l’emancipació moral i comunicativa (J.Habermas, 1929).

8) Els mitjans de comunicació de masses tenen una importància fonamental en la difusió de les cosmovisions ideològiques. Aquesta importància es basa en la seua capacitat per fer que els signes, les imatges, els significants, operen d’una manera determinada (estructuralisme). Els signes (imatges, paraules, coses), transmeten en la cultura, en particular en la popular, uns significats més profunds i mítics del que assenyala o significa la superfície de la imatge (R.Barthes).

9) Les dones són un grup molt nombrós de la societat que ha estat sistemàticament marginat i, el que és pitjor, marginat per la Sociologia. La Sociologia no és per això completament una ciència ni és una ciència seriosa per tal com ha marginat de les seues investigacions a un grup molt nombrós de persones: les dones, que han estat sistemàticament invisibilitzades, excepte en el paper de “mares”. Les seues explicacions es limiten a reproduir la idea que les relacions de gènere són “naturals” i que les dones desenvolupen els papers social adients per a elles. El discurs ha estat sempre masclista i la mirada dels sociòlegs i l’obsessió pel treball, que no inclou les labors domèstiques, són masclistes. El feminisme és l’exigència femenina d’igualtat en termes d’accés a l’educació, als llocs de treball, als ingressos, a la política i al poder. I la crítica a la investigació sociològica es basa en que: (a) sempre s’ha focalitzat en els homes. (2) aquesta investigació es generalitza després a tota la població. (3) les àrees d’interès per a les dones, com la reproducció, han estat omeses. (4) la investigació desproveïda de valors significa en realitat un investigació cega als gèneres que presenta a les dones de manera distorsionada. (5) el sexe i el gènere no es consideren variables d’importància per a l’anàlisi social, quan en realitat són crucials. La crítica feminista és una crítica a la totalitat de la societat, la manera com s’organitza tot; i, fins i tot, a la Sociologia. El feminisme defensa que (a) cal situar el gènere, la classe i la raça en el centre de l’anàlisi; (b) que cal criticar la totalitat de la teoria sociològica a causa dels seus punts de vista masclistes, el que vol dir revisar les actituds conscients i inconscients que estructuren les perspectives dels sociòlegs; (c) que cal analitzar la relació entre les esferes pública i privada com factor de capital importància per a la comprensió de la manera com funciona la societat; i (d) que cal revisar la totalitat de la teoria social. Serà ja ociós declarar que els resultats de la crítica feminista a la Sociologia han portat a una consciència creixent de la importància de la raça i l’antiracisme, així com a una crítica fonamental de les categories de la teoria sociològica.

10) Amb l’aparició del fenomen de la globalització que consisteix en la ràpida transformació dels Estats-nació industrialitzats de la postguerra en el que podem anomenar economies globals postmodernes, la Sociologia, que en realitat sempre havia estat una anàlisi limitada a l’esfera de l’estat-nació, el propi d’una societat (i, per tant, limitada a la societat, l’economia, les classes, l’estructura i la cultura d’aquesta sola societat) comença a canviar l’amplitud de la seua mirada. Ja no és l’anàlisi de la societat i la cultura del propi estat-nació, sinó la necessitat d’abarcar la mirada sobre altres societats i cultures. La globalització desfà l’estat-nació, elimina les barreres que separen les cultures i suprimeix els límits que imposa el fet de no concentrar-se més que en un sol estat. Els trets claus de la globalització serien: (1) la situació d’interconnexió de totes les societats. (2) les corporacions transnacionals que operen en l’economia global. (3) la integració econòmica internacional i la producció global. (4) els sistemes mediàtics transnacionals: “aldea global”. (5) el consumisme i la cultura global: la “macdonalització”. (6) el turisme global i l’imperialisme mediàtic.

11) La comunicació televisual i els seus signes han arribat a dominar fins a tal punt la realitat global que la gent té moltes dificultats per a decidir què és la realitat. Vivim en la pantalla d’un meta-món post-info-entreteniment que és una substitució de la realitat vertadera. La societat, doncs, no existeix; o si existeix, està composada per signes (J.Baudrillard). Però, llavors, què és la sociologia?

Bé. En arribar a aquest lloc, podem dir que el problema de decidir què és la Sociologia no és un problema fàcil. Qüestions com la cultura, la desigualtat, les classes socials i l’estratificació, la societat sense classes, les classes inferiors, les normes socials, la desviació de les normes i la delinqüència, el benestar i la pobresa, la família, l’educació, el poder econòmic, la possessió i el poder educatiu i polític, l’estat del benestar, el mercat, etc. semblen obrir finestres a un àmbit que sembla no conèixer límits per tal com reclama la possibilitat de tractar tots els temes i totes les qüestions que afecten l’home en tant que ésser social, amb la finalitat que puga, de la mà de la cultura, construir un sentit de la realitat i adquirir una comprensió més elevada del que fa. No obstant, les inquietants contribucions de que vivim en una societat hiper-real construïda per la saturació de la informació subministrada pels media, tal i com suggereix Baudrillard, contribueix a configurar una idea molt distinta: la de una societat no estable i coherent, i d’un instrument –la Sociologia- que possiblement siga una disciplina inservible i morta. Siga quina siga l’alternativa a la que anem a parar caldrà que no menyspreem la idea que la Sociologia pot ser definida com “el nom genèric de tots els enfocaments que tracten de comprendre la conducta humana en les seues formes intersocials modernes”.

S.Llàtzer, MMVI