·RÈQUIEM PEL XÚQUER (SOBRE EL MANIFEST FITZCARRALDO)
____________________________________________________________________________________________
Acaba de circular entre determinats cercles, grups i associacions un curiós Manifest anomenat Rèquiem pel Xúquer (Manifest Fitzcarraldo), que vol assabentar tothom, en especial les autoritats i poders de tota mena de La Ribera i del País Valencià, d’una gesta que un grup d’esforçats van a realitzar consistent en una Baixada del Xúquer que durarà 3 dies. El 13, 14 i 15 de juny. Des de Sumacàrcer fins a Cullera.

Amb aquesta OPERA MAGNA, aquest grup de peculiars i animosos personatges, proveïts de la força dels escollits, enfrontats a l’absurditat dels plans dels teixidors de futur, embarcats en una aventura més pròpia de Titans, Herois i Antiherois, semblant a les estrafolàries aventures interpretades pel genial actor Klaus Kinski, que encarnava els personatges d’Hertzog com Aguirre o Fitzcarraldo, tracten amb aquesta sublimitat -que esperem no cride el fracàs, la bogeria o la seua anul·lació total- d’advertir-nos que la consideració del que aquest riu –el Xúquer- significa, ha canviat per a molts dels nostres responsables i que ell, que sempre ha estat una solució –tot i algunes inconveniències, no de bades li diuen “el devastador”-, l’han convertit, ara, en el moment actual, i a causa de noves exigències, nous interessos i noves percepcions de la realitat que ell representa, en un problema.

Un problema que es caracteritza per les detraccions d’aigua que començaren a realitzar-se a partir del Pacte Bono-Zaplana pel qual Castella-La Manxa s’emportava sobre el 50% de l’aigua del Xúquer; l’obertura constant de pous en aquest territori que furten literalment la seua aigua sense que els qui deuen controlar aquest desori miren cap a una altra banda i deixen que proliferen els pous il·legals; el nivell creixent i descontrolat de la contaminació que empreses i ciutats efectuen al Xúquer i els seus afluents que el converteixen en una claveguera; les pèrdues d’aigua que un deficient sistema de regs propicia; les pèrdues d’aigües que per falta de depuració en determinades ciutats costaneres es tiren literalment al mar sense ser depurades i reaprofitades; les pèrdues d’aigua en quantitats enorme per causa del mal estat de les xarxes de redistribució a pobles i ciutats; les exigències amenaçadores, constants i creixents que signifiquen els PAI’s i els Camps de Golf que van a xuplar ingents quantitats d’aigua d’on els done la gana i amb total impunitat i a partir d’uns aqüífers i uns recursos que deixaran l’usuari corrent i comú a mercè de l’escassetat; la destrucció i desaparició de la flora i la fauna dels rius que són font de vida per a moltes espècies i per a l’home; la desaparició de l’efecte barrera que les aigües dels rius, principalment el Xúquer, exerceixen a la desembocadura evitant la intrusió salina que no sols acaba amb espècies de riu sinó fent també malbé els camps i la producció, que de manera irreversible ja no produiran mai més; la destrucció del paper regenerador dels rius de la vida al mar ja que aporten nutrients que són beneficiosos per a espècies que es nodreixen i viuen dels nutrients dels rius i que a la seua vegada alimentaran altres éssers marins reproduint com cal la cadena tròfica i evitant la desaparició d’espècies.

Tot açò, i més, són conseqüències que hem de conèixer, tenir en compte, no oblidar i evitar. Són fets i conseqüències molt i molt greus, i no podem quedar impassibles davant aquestes bestieses que constitueixen atemptats contra la terra, els homes i els qui la treballen, viuen d’ella i acompleixen amb la funció de ser útils a sí mateixos, als demés, a l’economia i a la societat i el món. Si no fórem tan defensors d’interessos centralistes, com mai ho ha estat un poble en la història humana, defensa que arriba fins el suïcidi per la indiferència mostrada, diríem que ens mereixem el que la història ens ha deparat. La ruïna econòmica d’aquest sector, l’agrícola, es repeteix ja fa moltes dècades i ningú, ni de fora ni de dins, li ha posat ni li posa fil a l’agulla a aquest problema ni s’aplica en defensar els interessos d’ací. Ningú no dóna un cèntim per aquest sector, on proliferen els laments, els disgusts, els enganys, les estafes, i on es cobegen les més inquietants revenges frustrades. Sense pàtria, sense terra, sense música, sense agricultura i, ara, sense aigua, la tenim ben negra els valencians.

Ara mateix, en benefici d’altres interessos, que no els de l’agricultura, estan a una passa d’emportar-se l’aigua del Xúquer i d’on es trobe. Volien la del Vinalopó i el deixaren sec. Apel·laren al Xúquer. Volen la del Xúquer i pensen deixar-lo sec. Apel·laren a l’Ebre. Com que es repetia aquí també la jugada, alguns apel·laren a portar l’aigua del Roine. En vista del desficaci, i davant l’oposició d’altres, deixaren d’apel·lar i es quedaren amb el sol reclam del Xúquer. I no paren, en la seua fixació sobre aquest riu, de reclamar la seua aigua, encara que no en tinga. Airejant el drap de la solidaritat, el dels sobrants, i del que faça falta, uns volen el transvasament des de la presa de Tous i altres des de l’Assut de la Marquesa. Nosaltres no el volem ni a Tous ni a l’Assut de la Marquesa. No el volem a cap lloc. A cap.

Fitzcarraldo és una pedra més contra els transvasaments, contra la història de l’espoli de l’aigua del Xúquer, història recoberta amb una mentida planificada i que vol consumar-se. Fitzcarraldo ens convida a estar alerta, vigilants, tensos, amb el cap fred i el cor calent, sense desmaiar.

Fitzcarraldo és –volem que siga, ha de ser- la història del SOMNI i la UTOPIA que ens porta a voler un Xúquer com a espai lúdic, com a espai estètic, com a espai de referència biològica, com un espai que cal que recupere les motes (Albalat) i un espai que siga via de comunicació terrestre i fluvial (Antella) entre els pobles que nodrits per les seus aigües i els seus llims han vist sorgir generacions i vida durant segles i civilitzacions.


S.Llàtzer,VI-MMVI