RESPOSTES EXAMEN FILOSOFIA 2n BATXILLERAT – 2003-04

1) Podries donar una explicació breu però completa dels personatges, les activitats, els llocs i els objectes que hi apareixen?

Una anàlisi acurada d’aquest passatge platònic conegut com el Mite de la Caverna, propicia una visió més complexa i articulada dels elements que intervenen en eixa "mis en scène" tan original.

Si parlem dels personatges que hi intervenen (els explícits i els implícits) podem parlar de:

A1) Els presoners: aquells que Plató descriu com individus encadenats incapaços de percebre res que no siguen les realitats (imatges, veus, sentits de la realitat, etc.) que circulen pel seu interior i que estan, per tant, sotmesos, als interessos, la manipulació i les estratègies d’aquells altres que amb la seua activitat reforcen l’estructura de l’engany com a objectiu prioritari. Els empresonats esdevenen així els personatges alienats en aquesta representació, absolutament incapaços d’adonar-se de la seua situació i a mercè dels objectius i els interessos dels organitzadors de cavernes.

A2) Els alienadors-alienats: aquells que són els directament causants de fer aparèixer les realitats visibles davant la percepció dels empresonats, l’existència dels quals resta condicionada per l’estructura global de l’engany que els alienadors-alienats reprodueixen per a benefici d’ells i, en darrer terme, d’altres més importants i poderosos. Enganyen als presoners, però molt possiblement no s’adonen de que a la vegada són enganyats, convertits en instruments de manipulació al servei d’altres objectius i interessos més elevats, que no són precisament els seus.

A3) Els alliberadors: personatges que en un moment determinat poden travessar la corfa que embolcalla la mentida i arribar a descobrir que la caverna és un muntatge (una societat-presó) i saber de quin muntatge es tracta, quins són els seus sacerdots i representants i a quins interessos i objectius serveix el seu manteniment. Malgrat les condicions desfavorables amb que s’enfronten aquests alliberadors als poders de la societat els quals miren de mantenir el "tinglado" en què ella s’ha convertit, poden introduir valors i principis alternatius als que circulen per la societat i obrir les ments a nous sentits i perspectives. Són els que efectuaran, durant algun temps, una labor d’acompanyament i d’ajuda a alguns alliberats en el camí dificultós del recorregut cap a l’exterior del laberint i que poden treballar en l’alliberament de la confusió i de la maranya en què sempre pot quedar atrapat l’esperit d’aquells que van a la recerca sincera de les veritats no contaminades.

A4) El senyor de l’engany o alienador suprem: aquest personatge no està esmentat en el Mite de la Caverna platònic. Però la seua suposició no és gratuïta, ja que és absolutament lògic i esperable que tot el muntatge tinga un (o alguns) constructor(s), els quals han de ser per força els directament beneficiats per la seua existència. Ells mantenen l’estructura de la caverna, alimenten el foc de l’engany, sostenen els manipuladors de pseudorealitats i degraden els empresonats i els condemnen a perpetuïtat a un treball alienat, a una relació alienada, a tenir necessitats alienadores, a una cultura alienada, a una societat alienada, en definitiva, a una vida alienada.

Les activitats que cadascú realitza

B1) Els presoners són éssers l’activitat del quals s’efectua a partir de l’univers de propostes que altres construeixen per a ells; la seua activitat, en realitat és passivitat, ja que la possibilitat de construir jocs alternatius als proposats els és negada a partir dels elements subministrats amb els quals se’ls suggereix que s’esgoten els límits de la realitat. No hi ha cap altra realitat que la proposada; i és aquesta realitat la que es presenta com la realització de la llibertat suprema i identificada amb ella. Fora d’aquesta realitat no hi ha cap llibertat possible i en aquella s’acompleix i s’esgota la llibertat. “Actuar” és actuar dins aquesta realitat i aquesta actuació és entesa com una activitat “lliure”, “humana”. En aquest context la no-llibertat és vista com llibertat; la no activitat (o passivitat) com activitat; la no creativitat (imitació, reproducció mecànica d’objectes) com creació humana; l’alienació social, econòmica, humana, com activitat creadora, espontània i lliure.

B2) Els enganyadors-enganyats són els directes executors de propostes que són posades en circulació per l’interior de la caverna i que tenen com a destinataris els seus habitants. La majoria són conscients del seu paper enganyador, arriben a creure’s les seues pròpies mentides en un estat de permanent confusió enmig de la qual arriben a perdre de vista que serveixen uns interessos i que eixos són els interessos als que diuen realment que en justícia cal servir. Alguns d’ells saben realment què fan i per a qui fan el que fan. Són perfectes corretges de transmissió de les idees i visions de la realitat que expressen amb exactitud els interessos dels constructors de cavernes i les exposen com essent les idees i els interessos perseguibles per tothom en tot temps i en tot lloc. La seua capacitat de fascinació i persuasió és il·limitada i la seua virtut fonamental és la d’usar les paraules i les imatges com a autèntics hipnotitzadors i paralitzants. I al seu abast, la tecnociència ha posat un nombre il·limitat d’objectes que li permeten relitzar la seua feina amb contundent eficàcia i profunditat, i per a això, s'apliquen bàsicament en la manipulació del nucli emocional dels individus, a crear expectatives que desperten els seus desitjos més profunds i el suggeriment que cal colmar-los.

B3) L’activitat dels alliberadors consisteix bàsicament en l’apel·lació constant a la cultivació de la intel·ligència, a la possibilitat d’efectuar aprenentatges que li permeten a l’allibera’t  poder resoldre situacions conceptuals i reals de major complexitat. De posar-lo en condicions d’endinsar-se en l’aventura del pensament, i posar aquest al servei de la societat i l’individu. Va dirigida també a aconseguir l’autocontrol per evitar la construcció d’un home cada vegada més dependent de les coses i del que ofereixen els venedors d’expectatives inesgotables que sols encadenen la psique –l’home- i el converteixen en un ésser a mercè de forces i potències exteriors a ell mateix; talment un titella, un ésser depenent, un ésser alienat.

B4) L’activitat dels senyors de l’engany consisteix en mantenir l’estructura global de l’engany, ja que ells són els seus més directes beneficiats. A través d’un foc que alimenten constantment es manté una estructura -la de la caverna-societat- que han acabat convertint en una mena de parany per als seus habitants: els qui romanen empresonats i els qui participen en la seua estupidització. Tant els primers, els grans estafats d’aquesta història, com els segons, col·laboradors conscients o inconscients del manteniment de la societat-presó, són peces imprescindibles en la gran maquinària que fa rodar l’activitat que organitza productivament i de manera disciplinada a tots els seus habitants que utilitza com a mitjans per a la realització dels fins ordits pels Amos de la caverna. Esdevenen així mers auxiliars i comparses dels propòsits dels senyors de l’engany.

Els objectes

C1) El mite ens parla d’un mur on es projectes les realitats consumibles pels empresonats que es presentaran com a realitats autèntiques i verídiques.

C2) Les ombres o imatges i les veus que es projecten en el mur i circulen per l’interior de la caverna, les quals són constitutives d’aquestes realitats presentades com autèntiques que componen la trama dels esdeveniments i que se’ls presentarà amb la característica d’allò més verídic i irrebatible. Però elles són mers subterfugis, miratges i fugides cap avant al servei únicament de l’emmetzinament de les consciències i els instruments de la desmobilització que mai veurà en la solidaritat mútua i l’acció col·lectiva les eines de l’autèntic alliberament.

C3) Les cadenes (ha proposat algun alumne) representat pel conjunt de codis, lleis, normes, disposicions legals, que compartits per/en la societat tenallen els individus i els comminen a actuar dins els estrets marges que el poder assenyala i permet.

C4) Els objectes manipulats pels enganyadors-enganyats que serien aquelles semi-realitats que s’amaguen darrere les ombres i que són la seua causa directa o el seu origen. Aquelles semi-realitats estan constituïdes pels prejudicis i creences acceptades pel sentit comú que tothom comparteix, elements que a penes no resistirien un anàlisi rigorós, però que han assenyalat històricament les direccions cap on calia que la gent mirés i cap on havia de dirigir-se, per a dissort seua.

C5) El foc, que E.Lledó identifica amb el llenguatge (tesi enormement interessant), i que té per tant una doble capacitat: la d’esdevenir un element emmascarador de la realitat viscuda a l’interior de la caverna, un instrument d’alienació individual i col·lectiva, un útil al servei dels interessos dels constructors de cavernes i per a que es mantinga l’engany, es perpetue l’extorsió i no desaparega el xantatge; o la de convertir-se en un instrument d’alliberament, al servei de l’home i la veritat, i amb el qual fer desaparèixer la mentida, les cavernes i els murs que constantment s’alcen entre els homes, les societats i els pobles.

Els llocs o espais que podem distingir a la caverna

D1) L’espai  ocupat pels presoners que constitueix l’àmbit en que es desenvolupa el drama de la vida humana, amb les seues opressions i enganys, les seues cadenes i misèries.

D2) L’espai  ocupat pels enganyadors-enganyats que és l’àmbit en el que es cuina la confabulació contra l’espècie humana potser no d’una manera tan innocent com suggereix E.Lledó.

D3) L’espai  ocupat per la foguera que és el lloc on es dissenyen els continguts de l’alienació d’acord amb les intencions i els interessos de l’alienador suprem que roman sempre al darrere, a l’ombra. És l’espai on hi ha el constituent fonamental propiciador del sentit dels missatges que es projectaran al mur, a l’interior de la caverna, de que adquiresquen el seu efecte enverinador, alienador, sobre els empresonats.

D4) L’espai representat pel camí que de manera ascendent ens porta cap a la sortida de la caverna-presó.

2) Quin text permet d’identificar els presoners”? ¿Es pot imputar als homes d’avui el mateix error en què incorren "els presoners”?
 La primera referència apareix a 514a línia 2ª on es diu:

                            "imagina’t, sí, uns homes com dins d’un habitacle en forma de cova, subterrani, etc...".

Però la identificació autèntica es produeix en una de les respostes que Sòcrates li dóna a Glaucó en 515a quan li diu:

                                                                              "Semblants a nosaltres ...".

És a dir, els empresonats s’assemblen als contemporanis de Sòcrates i a ell mateix que creuen ésser lliures. Però, l’interessant d’aquesta imatge és que, malgrat la distància temporal entre ells (els grecs clàssics) i nosaltres, pot ser aplicada també avui perquè podem constatar encara com la situació de l’home contemporani no arriba a ser una situació definitivament resolta, de manera que podem dir que la imatge, amb lleugers retocs, pot servir per a donar una primera aproximació al transcórrer de la vida a l’interior del que sembla, massa sovint, una societat-presó.

3) Què vol dir Plató quan parla de "presoners alliberats de les seues cadenes"?

Aquesta expressió tan suggeridora forma part de la coneguda metàfora,  símil o al·legoria anomenada Mite de la Caverna. Un mite és una forma d’explicació que serveix, en els millors dels casos, com a recurs a un autor, a una societat, per a donar compte d’aquelles qüestions sobre les quals no hi ha coneixement veritable ni certesa da cap mena. No són descripcions acurades i fidedignes de la realitat, sinó imatges construïdes sobre intuïcions més o menys elaborades i que intenten no sols omplir un buit explicatiu en el coneixement en general, sinó també un intent de generar representacions i explicacions que pel seu polimorfisme poden propiciar sortides diverses i donar pas a nous plantejaments de cara a una comprensió de la realitat que intenta entendre. El mite és la solució a la perplexitat d’una època i a la vegada l’intent d’implicar a les societats i els homes del  futur a participar i resoldre a la seua manera l’enigma que el mite anuncia, descobreix o projecta com a formant part de la realitat. En el pitjor dels casos, el mite és una explicació emmascaradora de la realitat o parts d’aquesta que intenta presentar-se com la veritat objectiva i neutra ja que pretén no sols ser l’explicació correcta d’aquesta realitat, sinó l’explicació desproveïda de cap interès de grup, de classe o nacional. En aquest cas el mite sempre és una explicació interessada, deformada i deformadora, manipuladora i emmascaradora dels autèntics objectius i interessos que la guien i contra qui es dirigeix, ja que molt poques vegades arriba a explicitar quins són els seus dimonis familiars i els seus enemics a demonitzar.

Fet aquest preàmbul hem de dir que el Mite de la Caverna de Plató ens col·loca davant una situació ben curiosa i, fins i tot, quasi tothom creu que massa hiperbòlica per ser creïble. Al menys així ho sembla a primera vista, i únicament si encertem a penetrar en la seua anàlisi arribaríem a percebre que la proposta no és ni intranscendent, ni exagerada, ni excessivament errònia. Moltes construccions teòriques i moltes accions públiques tendents a explicar i solucionar els problemes que generen les societats i la convivència dels homes, deuen segurament molt a representacions com aquestes, tot i que poden ser considerades per altres autors i altres perspectives i períodes de la història com a respostes equivocades o propostes que complicaven més encara els problemes que pretenien solucionar.

Entrem en matèria: dues són les expressions que descriuen el qui (els actors) i la situació d’uns dels personatges que Plató inclou en aquesta al·legoria. La primera d’aquestes explana una descripció detallada de la seua situació que la fa poc creïble al contertuli de Sòcrates, Glaucó. La segona és realment inquietant perquè sembla possibilitar la confecció d’una inacabable llista en la que quasi tots nosaltres tenim totes les probabilitats per a que el nostre nom hi figure. I és que, realment, el “som com nosaltres” amb el que Sòcrates li etziba a Glaucó, obri un univers insondable cap el que aniran a parar indefugiblement generacions i generacions d’homes mancats de respostes per evitar un futur que es presenta incert, amenaçador i destructiu.

Plató presenta l’home que habita el fons de la caverna com un home mancat de llibertat, empresonat i lligat a una situació mísera i insuficient, incapaç d’adonar-se de la realitat deformada que viu, ni de les cadenes que l’immobilitzen, ni de la manipulació a la que està sotmès per altres individus, que també hi habiten, i que són els causants immediats d’aquesta deformació i manipulació a la que hi està exposat. Realment sembla una situació increïble, extrema i exagerada, ja que mai podríem arribar a pensar, des d’una situació de relativa comoditat, com la de tots nosaltres -res privilegiada d’altra banda-, que una situació així pogués arribar a existir. Ningú a la societat es troba en aquesta situació -ens diem amb determinació resolutiva. Cap ni un de nosaltres viu en una societat-presó. I no és cert que no podríem adonar-nos de la situació d’esclavitud si aquesta fos la nostra situació. Tampoc no és veritat que no podríem percebre que algú ens manipula la realitat, la qual cosa possiblement és a l’origen de tot el demés. Si no hi detectem la manipulació -ens direm- llavors aquesta no existeix i, per tant, tota la resta -manipulació, engany, esclavitud, alienació- cau per terra a la llum del que s’anomena “efecte dominó”. Però potser la nostra apreciació siga en excés confiada.

Cal advertir que Plató no és un revolucionari, sinó un aristòcrata. El seu interès no és el de fer que les classes baixes de la societat ocupen el poder i s’instaure un govern del poble (democràcia) o en el seu defecte una tirania per part d’aquest. Ell està a favor del govern dels millors i aquests s’identifiquen amb l’aristocràcia de la qual ell formava part, si bé algunes de les seues accions no li agradaven. Però mai haguera apostat ni en la pràctica política real ni en la seua República ideal que la gent del poble haguera controlat i governat una ciutat-estat. És per tot açò que la seua descripció està fora de tota sospita i l’atribució que li poguérem fer respecte de que es tracta d’una representació de la condició humana que està absolutament desdibuixada i és un relat que exagera els contorns d’aquesta situació haurà de quedar al marge. Caldrà, doncs, tirar endavant per acabar de veure en què consisteix la seua proposta i reflexionar sense cap mena d’escrúpols.

Incapaç de veure a penes res, ja que el context li ve absolutament donat -ens suggereix Plató-, el presoner sols encerta a veure sense perspectiva ni densitat les imatges i missatges que alguns han posat en circulació per l’interior de la caverna. Aquells als quals Lledó anomena els enganyadors-enganyats, apareixen ben prompte en aquest narració i sembla que acompleixen ben aviat i de manera diligent el seu cometut: produeixen els missatges i tot un univers de sentit, el significat del qual ha de ser posat a disposició de -i consumit pels- empresonats que hauran de competir entre ells sobre l’estatus de veritat i certesa que eixos missatges tenen. Però es tracta de descobrir el significat d’un text sense possibilitat de saber que hi ha un context que el possibilita i li dóna sentit. Així els enganyadors-enganyats no seran descoberts pels empresonats, ni les seues intencions endevinades. Coneixeran què signifiquen les realitats que aquests projecten i el fi que acompleixen, però no sembla que s’adonen que ells formen part d’una tramoia que algú de més amunt (aquell(s) personatge(s) que no apareix(en) en el mite i que podem anomenar l'/els alienador(s) suprem(s) ha(n) construït i que els fils que ell(s) maneja(gen) formen part, en realitat, d’una obra més elaborada, d’un context que eixe algú ha bastit, un algú(o alguns) que és l’autèntic constructor d’aquella societat-presó i d’aquella situació que els empresonats i tota la resta de personatges pateixen.

Segurament sense massa consciència del que proposava quan construí aquesta analogia, però portat per l’atmosfera pròpia del món grec que ha configurat la idea que l’home pot ésser modelat mitjançant l’educació, Plató trenca una llança en favor de l’esperança quan admet la possibilitat que els murs de la caverna presenten badalls per on poder-se escolar la cega Necessitat que tenalla les vides i les condemna a la imperceptible presó perpètua. Eixa esperança pren la forma d’un alliberador, d’algú que havent penetrat en els secrets del projecte social en curs i descobert les tortuoses intencions dels seus organitzadors (els constructors de cavernes), ha decidit no hipotecar-se als poders d’aquesta societat i ha mamprès tal vegada l’únic camí que allibera els individus dels seus enganys, de les seues misèries, de les seues cadenes i pesos, de l’addicció a les idees i propostes que ells ofereixen, el camí que els allibera dels xantatges i recompenses dels constructors de cavernes, els senyors de l’engany, que sols persegueixen nugar, empresonar, extorsionar i deshumanitzar els homes. Aquest personatge és el qui pot propiciar que algun altre siga alliberat i puga realitzar, no sense dificultat i esforç, el procés de recórrer, des de la seua posició d’encadenat, d’home condemnat a l’alienació i a una vida d’ignorància, engany, extorsió i xantatge, el camí que li descobrirà l’estatus de les realitats existents a la caverna i l’estructura de la mentida programada. Fins i tot, la possibilitat d’arribar a la comprensió d’un sentit de la realitat basat en el coneixement de les nocions i conceptes més elevades i últimes: les Idees o Formes, criteris últims, normes i valors de tot i sobre tot el que existeix.

4) De què està parlant realment?

Allò del que Plató ens parla en aquest mite ha estat interpretat, ordinàriament, com una representació epistemològica, com els estadis pels quals l’home passa, des del punt de vista de la certesa, i que van des de la ignorància fins el coneixement (o des de la conjectura fins la comprensió intel·lectual). Però la qüestió ens sembla més important i, a la vegada, més preocupant, ja que la pregunta que ens recondueix la mirada cap els “empresonats” ens aboca i descobreix un escenari ben novador, inquietant i dramàtic. L’home, tots els homes, portem a cap les nostres expectatives vitals i morals dins la societat humana, únic context on es desenvolupen les nostres necessitats, interessos i desitjos. Però és en aquest escenari, que en principi es presenta -amb els seus costums, normes i lleis- com aquell que possibilita la seguretat i la convivència, on es porten a cap  accions i mediacions que condicionen, i de vegades determinen, la vida dels individus, de molts individus. La societat es transforma, així, imperceptiblement en un escenari on el marge per a eixir-te’n del text de la funció a representar és ben escàs, i on tot sembla interpretar-se a la llum del que hi l’ha escrit i predeterminat. Mai com ara l´actual societat respon als paràmetres de programació i control en tots els àmbits possibles: la ciència, la psicologia, la sociologia, l’economia, la política, el mercat, la borsa, etc., tot sembla contribuir a la gran obra de l’home i la seua intel·ligència: progresar en el procés de convertir-se en un ciutadà adaptat, satisfet, obedient i participador del Gran Joc. Un joc propi de la Hipermàquina en que s’ha transformat la societat postindustrial, la qual funciona cada vegada més engreixada i que, amb la seua perfecció, torna més petits i marginals els espais d’una llibertat esdevinguda més i més insuficient, i  sentida cada vegada menys com a necessària, imprescindible i constituent. Però, de nou la hipèrbole? De nou l’exageració? Però com detectem els individus les insuficiències fonamentals de la realitat si resulta que el “nosaltres” no és un element al marge de la relació societat-individu, sinó una d’eixes parts relacionada amb l’altra? Com distanciar-nos d’aquests dos elements si formem part d’un d’ells? Certament la qüestió no és fàcil, però sempre és possible. Fins i tot, tenim factors que ens inicien en aquest camí: la curiositat, la perplexitat, la capacitat d’interrogació, la sospita sobre la realitat articulada per altres, la imaginació per assajar respostes, la tossuderia per a bastir procediments que validen i falsen les respostes, el tremp i la resistència per a construir assossegades explicacions de les coses i els fets, hipòtesis, generalitzacions i teories. Al cap i a la fi, la visió de la realitat que tots acceptem no l’hem creada nosaltres? Doncs, per què acceptar-la? Hi tenim suficients coneixements acumulats en les diverses ciències com per a que encara haguérem d’acceptar les creences i les “veritats” que circulen entre nosaltres com si foren la quintaessencia del coneixement científic, quelcom indiscutible i definitiu. Tenim suficient capacitat, encara, per reinterpretar una realitat que sempre pot adoptar mil formes i colors a la llum de diverses perspectives i visions. El que sí deu quedar clar és que -com succeeix a la metàfora platònica- en la nostra societat no poden existir ni imatges ni veus úniques que puguen arribar a configurar una sola visió de les coses i un sol sentit de la realitat. Aquesta construcció -que és la viva representació de la manipulació més abjecta i descarada- ha tingut i té lloc entre nosaltres, es resisteix a desaparèixer i sempre reclama amb força i contundència inusitades l’exclusivitat en el dir i en el fer. És la veu única, el pensament únic, l’acció única, la moral única, la legitimitat única, el poder únic, l’interès únic, la raó única, el fonament únic. És l’Únic, l’Absolut, el Tot, la Raó, la Llei, la Norma. Com la metàfora platònica, no és una broma ni un somni, en tot cas un malson que li arriba, a aquell que s’adona, com de sobte, com vingut del no-res i que -no obstant- s’ha concretat i fet realitat. Però aquest malson, que té com a protagonista la societat-presó, gravita sobre ell i l’enxampa, per a no desaparèixer mai més. Semblarà allunyar-se, semblarà canviar, fer-se imperceptible, fins i tot benvolent, humà, però hi és permanentment, no se n’ha anat, sols ha mudat la disfressa, ha diferit les respostes, treballa intel·ligentment, vigila permanentment, reprodueix les condicions per a la no desaparició del muntatge global, inventa estratègies per al control de la gent, projecta miratges que distreuen i, a la vegada, confonen les ments, fa circular eslògans i propaganda als/a les que avala amb l’apel·latiu de “científics", converteix el futur en parcel·les lliurades a crèdit, hipoteca les vides humanes, les exprimeix i en reclama la part perquè la vida dels homes li pertany exclusivament, disposa d’ella com vol i l’usa per als seus fins.

5) Podries fer una crítica a la solució proposada?

En la lectura tràgica proposada, Lledó dóna una solució que si d’una banda és inevitable, perquè el manteniment de l’estructura i qualsevol esquema de superació que l’haja de deixar intocada implica la no desaparició de la societat-presó, d’una altra banda ens sembla una solució difícil perquè els murs i la seua estructura han estat construïts amb l’experiència que la història els ha donat als constructors de cavernes la qual els ha dotat de la força i l’enginy necessaris per a evitar que aquest parany s’ensorre, que caiguen els seus murs, que desaparega la subjecció a l’ombra, les cadenes i els empresonats. Quina altra cosa seria més desitjable que aquesta? Què més desitjable que esclataren les parets de la caverna-societat en mil bocins, que la llum entrés i ho inundés tot i que el joc de la denigració i la farsa, així com els seus pressupostos, principis i valors, desaparegueren per sempre? Fins i tot la proposta d’un alliberament a través de la llum que les idees poden portar al centre de l’obscuritat incompatible, transmutant les realitats de la caverna, semblen veritats atrapades pels ressorts de poder que les societats modernes han vist créixer en les seues entranyes com una prolongació de les tortuoses intencions dels dominadors i els amos de l’ombra sobre les realitats i les esperances dels homes encadenats a la cega necessitat al llarg de prolongats períodes en que solen dividir la història els amos de la temporalitat i la vida. Perquè també ells han conegut que si hi havia una esperança d’alliberament a través de l’educació, també han arribat a saber que és controlant-la com poden continuar encadenant les esperances i el futur dels homes. D’aquesta manera, deformant la memòria col·lectiva, apaivagant les expectatives revolucionàries i les ànsies de lluita, han detingut i continuen detenint la possibilitat que aparega una nova societat en controlar i manipular allò que ho possibilitava: l’educació. És així com la deflació dels cervells continuarà existint ja que és el requisit necessari per al manteniment d’aquest societat que no devora exactament els homes, sinó que els col·loca al seu servei. Si els textos eren alguna cosa més que mera lletra, els controladors de les significacions els desproveiran del seu sentit més autèntic i revolucionari. No cal ser un profeta per saber açò.

6) Què té a veure Plató amb el racionalisme oligàrquic del que parla Lluís  Vt. Aracil? Què significa aquest concepte? Com enganxa amb el pensament de Plató?

El pensament de Plató, i a la mateixa metàfora de la Caverna traspua ben a les clares, és una mena -la fonamental podríem dir- d’allò que Ll.Vt.Aracil ha anomenat com Racionalisme Oligàrquic. De fet Plató és el seu inventor, i aquest concepte expressa alguna cosa més que una ideologia ja que articula en una explicació ben articulada elements psicològics, sociològics, morals i epistemològics.

Per racionalisme oligàrquic s’entén la ideologia -no la filosofia- que estableix que la raó és el privilegi i monopoli d’uns pocs, que a més tenen el poder a la societat, i que la consideren com un patrimoni seu i no de la Humanitat. A més, eixos pocs la invoquen contínuament per autojustificar-se i exalçar-se i l’esgrimeixen, si cal, contra els demés.

Aquesta ideologia funciona d’acord amb un esquema dual aplicat a totes les coses i realitats. En la seua epistemologia Plató distingeix, prenent com a base l’esquema parmenídeu veritat-aparença, entre gnosis i dóxa. De la primera diu que és un coneixement cert que té les característiques de ser segur i profund; de la segona diu que és aquella opinió que depèn de les aparences i que és superficial i precària. Relacionades amb aquestes dues formes de coneixement Plató estableix, també, que hi ha dues classes de comunicació: la dialèctica i la retòrica. La dialèctica implica una cooperació en la recerca de la veritat entre persones en un context d’igualtat i solidaritat; és, doncs, heurística. És una mena de conversa que funciona entre iguals; és confidencial i franca, i funciona dins el petit cercle d’una élit. La retòrica, pel contrari, és essencialment unilateral i implica un context en el que s’exerceix la persuasió, la qual utilitza meres aparences per a inculcar una opinió preconcebuda per part del persuasor en els persuadits. És dogmàtica i implica una mena de desigualtat essencial entre persuasor i persuadits: el persuasor controla els persuadits i la relació entre ells és complementària i desigual. La retòrica funciona com una mena d’espectacle en què l’artista s’adreça al públic; en definitiva la retòrica és la comunicació desigual entre l’elit i la gent.

També la seua psicologia és un sistema dual i està emparentada amb l’epistemologia encara que no ho semble. Vegem-ho. En la seua teoria de l’ànima Plató en distingeix, en principi, 3 parts: raó / ànim o passió / apetit o concupiscència, però en darrer terme i donat que la raó ha de prevaler sobre les altres dues, a les quals s’oposa, les subordina i les jerarquitza, podem establir que hi ha una contraposició dual molt clara entre raó i emoció.

Però també la seua visió de la realitat social, que sempre s’ha interpretat com una concepció extreta de la seua psicologia, la posició contrària de la qual sembla ser una tesi molt més interessant, és un sistema que estableix una correspondència clara entre les parts de l’ànima i els diversos sectors de la societat (governants / guardians /  productors), i on també podem veure fàcilment l’oposició dual que existeix entre governants / foules, ja que la prudència política, la intel·ligència i el saber propi dels governants són elements que en no ser un patrimoni present sinó en uns pocs homes, els dóna l’accés a l’exercici del poder a la societat i els legitima en el dret i el deure -com a racionals que són- de domesticar els irracionals "pel seu propi bé". I si no poden redimir la gent, doncs almenys queden autoritzats a reprimir-la, i construir de pas un ordre necessàriament jeràrquic que restablesca l’ordre sagrat de les coses a la societat, i pose a cada home en el lloc apropiat que la Naturalesa ha designat per a cadascú.

Per si de cas les coses no s’acaben d’entendre, el biologisme que esgrimeix Plató a propòsit dels diversos caràcters humans presents en el Mite dels Metalls -del que parla en un altre capítol de la República-, rebla les coses en aquest sentit. Plató estableix en aquest mite que en l’ànima de cadascú hi ha una part que és d’or, una altra que és d’argent i una tercera que és de bronze. I que cadascú naix amb una ànima en la qual predomina un d’eixos elements, la qual cosa marcarà el seu destí en la societat i en el món. No cal dir que únicament els millors, els aristòcrates, els homes excel·lents, són aquells l’ànima dels quals l’or és l’element predominant, etc. Trencar aquest determinisme, pensa Plató, és ben difícil, i sols es dóna en raríssims casos en els quals la naturalesa s’ha equivocat i en el que la intervenció dels savis pot reparar la injustícia que representa que un visca fora del seu lloc apropiat en la societat. “Educació”, doncs, sols significarà per a Plató no una possibilitat de mudar de naturalesa, sinó de polir cada naturalesa humana per a que done de sí allò per a la qual cosa ha estat fabricada.

A l’esquema interpretatiu suggerit per Plató i que de la mà d’Aracil hem anomenat  Racionalisme Oligàrquic, queda molt clar que:

1) la Raó no és un patrimoni universal, de la gent, sinó el patrimoni d’uns pocs, d’una elit.

2) la Raó fa que qui la monopolitza aparega com a una persona raonable.

3) la Raó atorga poder a eixos pocs.

4) la Raó fa que s’emmascare el fet del seu domini.

5) la Raó fa que les accions que són producte de l’exercici del seu poder apareguen com a

     raonables, justificables.

6) la Raó fa que les accions exercides pel poder apareguen, a més, com a legítimes.

7) la Raó és allò que fa que el món, la societat, no siguen de tots, sinó bàsicament d’uns

     pocs.

8) la Raó és allò que fa que les vides humanes, les vides de la gent corrent, no puguen ser

     controlades per la pròpia gent -declarats irracionals i incapaços de saber què és el millor

     per a ells- sinó per les élits que coneixen molt bé què és el que a la gent corrent els

     convé.

9) la Raó és l’interès de les élite, les quals voldrien -com diu Lester F.Ward- "que l’atenció

     de tot el món es centrés en aquests pocs i ignorar la resta".

10) la Raó legitima el poder de destrucció de les elits sobre la gent si aquells a qui perjudica

       no són persones de les mateixes elits.

                                                                                    S.Llàtzer, 2003