·SENTIT COMÚ i POLÍTICA -I-
______________________________________________________________________________________________

Pel que es veu viure a la societat, políticament, no sembla excessivament clar per a molts. Participar dels problemes de la polis, de la societat, no es percep de cap de les maneres necessari. Seguir-li el pols al quefer dels polítics sembla que és ociós i ja queda distant; i el que és pitjor: tot resta sotmés a la sospita, tot es percep com a martingala, tot és vist amb desconfiança per la ciutadania, ja que cada vegada més el sentit comú del que fan els polítics, de la política, és més obscur, menys comprensible, sembla més absurd. Problemes insolubles de comunicació entre el poder polític i la ciutadania? Inadequació de l'estructura política a la vida ciutadana? Intencions retorçudes del personal interessat sols en deformar la veritat? Ocultació deliberada de les autèntiques pautes polítiques a seguir per part del partits? Emmascarament de les vertaderes intencions? Manca de programes i de líders? Manca d'estructura participativa que integre la ciutadania en la res pública donat que la gent te millors i més divertides coses a fer? Excés de protagonisme i reforçament de l'autoritarisme que es desprén del propi poder? Manca global d'educació per a la democràcia i la participació?

El ben del cert és que després ens queixarem que la democràcia fa fallida. Que és en crisi. Que no ens cal. Que tant se'ns dóna, i altres etcéteres. I és que no li vegem per cap lloc, ni a la democràcia ni als seus polítics, ni un pèl de sentit comú. O ¿és que el sentit comú i la democràcia sols marginalment tenen alguna relació? La veritat és que més d'un ja signaria aquesta aseveració: manca sentit comú tal i com van les coses a la cosa pública, a la política, al món de la política i als polítics. I a casa nostra, el nostre petit poble-ciutat no n'és l'excepció. El meu entranyable company Joan Antón, sempre preocupat per la cosa pública, ja m'ho assenyalà un dia: "cal reflexionar i escriure sobre el sentit comú i la política"!. Segurament, amic Antón, et referies a una percepció prou estesa entre el veïnat que sembla detectar l'enorme desgavell que pel regne de la política corre avui dia. Sense endinsar-nos en el tema -molt interessant per cert- que ens situa davant realitats deformades en tant que producte de les formes deformadores de percebre, pense que la teua és una observació no compartida per molta gent. Sent decébre't.

I és que hi haurà gent que, en sentir que els seus van a guanyar d'aquí a poc -no crec necessària l'explicitació-, sols hi veurà una esperança en els investits ara d'immaculats salvapàtries -les espanyes, com deien en temps dels austries-, i els imaginarà com els representants de la serietat, l'honorabilitat, la claretat, l'ordre i el triomf del sentit comú o seny més elevat. El desordre, la confusió, el destrellat, la ignomínia, el cinisme i la insensatesa, amic Antón ¿ens cauen, en correspondència, a l'altra banda?; la nostra?. Bé, siga com siga, crec que vaig a decebre't perquè la resposta al teu suggeriment va a discórrer a partir d'ara per uns altres derroters, ¿menys interessants? ¿menys interessats? Jutja-ho tu mateix.

La meua reflexió parla del sentit comú i pot ser vàlida per a eixe que corre per casa nostra. El que ja no sé és si allò que corre per aquí és semblant al sentit comú de tot arreu o si per, haver practicat un cert reduccionisme perceptiu, constitueix alguna cosa sobre la que ens queda encara prou per descobrir. Per aixó he decidit que aquest article parle des d'una perspectiva més àmplia que ens ajudarà a entendre millor molt del que aquí passa. Crec que sí.

El mestre Aracil -sempre és aconsellable tenir bons i intel·ligents mestres- a qui vaig conéixer més pel poc -però sucós- que va escriure que pel que amb ell vaig poder xerrar, deixà escrit a Dir la realitat, (algú deuria no sols reeditar aquest llibre, sinó tota la seua obra i escrits) algunes coses que vaig aprofitar com vaig poder. Tenen a veure amb el sentit comú. L'Aracil constata que el Sentit Comú, el més comú dels sentits, el context bàsic des del què imaginem, representem, diem i fem moltes coses, no gaudeix de bona premsa. Ara bé: en compte de condemnar-lo com a alguna cosa gratuïta i insensata -diu l'Aracil- caldria que li ferem una mica de justícia ja que, tot i la seua pretensió d'unanimitat i infal·libilitat, és un més d'entre els sentits comuns possibles, té una coherència i respon a unes necessitats, una raó i un interés d'algú. Com que les necessitats, les raons i els interessos dels altres no són alguna cosa impertinent, la qüestió seriosa fóra saber com conviuen i es relacionen sentits comuns diferents, és a dir, necessitats, raons i interessos diferents. Interessant, no? Aracil, doncs, ens ve a dir que no hi ha un únic sentit comú, sinó diversos i que hi ha una relació entre ells, incloent-hi el Sentit Comú hegemònic, dominant, el Sentit Comú amb majúscula.

Haurem, doncs, de renunciar a les temptacions dogmàtico-filosòfiques de considerar que la veritat és una i única; constitueix la realitat més autèntica; es troba emmascarada sota una realitat aparent, enganyosa, i que deu ser posada al descobert mitjançant un acte quirúrgic de la ment que la façaa eixir de la seua reclussió. Ho lamente molt amic Antón, però açò implica la renuncia d'algú a un pressumpte paper de salvador o il·luminador que detente en exclussiva -més que cap altres- el patrimoni de la veritat. Per a què dissimular-ho. La història en va plena d'errors com aquests. Allò que queda, per tant, és la interacció i la influència que els homes exercim uns sobre altres.

Més: no per haver recalat en el relativisme haurem de renunciar a resseguir certes persquises a prop del sentit comú. Semblen del tot interessants. El contrari hagués estat un escepticisme paralitzador i esterilitzant. Quedes, amic, emplaçat per a la propera.


·SENTIT COMÚ i POLÍTICA -II-
______________________________________________________________________________________________

A l'article anterior diguerem -de la mà d'Aracil- que no existeix un sol sentit comú sinó diversos cadascun dels quals construeix una realitat, un sentit de la realitat; per tant, que aquesta no fóra cap cosa ja existent i acabada a la qual algú tindria accés privilegiat al seu descobriment per davant d'altres ni que, menys encara, eixe algú es creuria en posició d'imposar/esgrimir eixa pressumpta veritat als/contra altres. Fins aquí el resum de l'anterior.

Però n'hi havia més, amic Antón: D'entre tots el variats sentits comuns hi havia algun que s'erigia com a sentit comú dominant -el Sentit Comú- el qual, identificat amb l'Ordre Establert, monopolitza la raó, els interessos i necessitats de la societat com essent la Raó, l'Interés, les Necessitats de tots, generals, de tota la societat.

Que com funciona la cosa? Vegem-ho: En tot sentit, diu l'Aracil, hi ha una interessant parcel·la del mateix, de la realitat, que ves per on, no és declarada, ni pot ser-ho, perquè no pot ser concebuda o entesa, i no pot ser entesa ni percebuda perquè no pot ser dita. Dir el sentit o sentits de la realitat és essencial per a l'home que vol conéixer i entendre. I no es pot entendre si se substitueix el discurs explícit, el discurs públic, per l'efusió (rituals simbòlics i adhesió a alguna Causa) i la confusió; no es pot entendre si s'asfixia o refrena la imaginació; si la desqualificació i la repressió fan acallar la crítica (allò que entenen com crítica destructiva o negativa); si s'intenta substituir la crítica per la telepatía; si es fa acallar el discurs públic sobre les coses i les situacions; si s'imposen vetos, blocatges i traves que reprimeixen o ignoren les qüestions o que les torna impossibles d'assenyalar. Interessant, no amic Antón?

Transformar, per tant, la realitat -una paraula que a tu et sona especialment i que sempre ens ha deixat a molta gent bocabadats- resulta que està apareguent com una qüestió una mica més complicada, ja que no serà possible cap transformació de debò si no podem entendre la realitat; i és clar que no la podrem entendre si abans no la percebem; però no farem ni una cosa ni l'altra si no la podem dir. Atrevir-nos a dir (a fer comentaris, a plantejar qüestions, a realitzar crítiques) sembla que és una tasca primordial que en construir un sentit comú particular, nostre, ens permet trencar amb un Sentit Comú establert excessivament solidari amb l'Ordre Establert el qual, com digué Aracil, es mostra refractari, impermeable a tot allò que no li dóna la raó. Més encara, i és d'agraïr que vinga des d'un altre front: trencar amb el llenguatge a l'ús (el del Sentit Comú, el que vehiculitza el Sentit Comú, el que construeix el Sentit Comú dominant) és, com digué el psiquiatre Castilla del Pino, una necessitat, ja que si no sols anem a parar a l'aïllament i a la desintegració. ­Carai, amb el psiquiatre del Pino!

Darrere d'eixe Sentit Comú dominant sol haver-hi una Causa (la Causa o Unió Sagrada del Cercle Familiar), Causa de la qual ningú no sol explicitar el seu contingut i que, sobre la base del dogma d'una pressuposada identitat d'interessos, controla el discurs a través del que Aracil anomena conversa en familia, on tot és subentés, on mai res no és declarat ni clarificat i on s'espera que funcione la telepatía i el truc del "tu ja m'entens", fent impossible parlar dels problemes mitjançant desqualificació i repressió (vetos, traves i blocatges), abocant l'individu a una situació contradictòria, conflictiva i esquizofrenitzant. Aquesta situació impedirà a l'individu construir un metallenguatge per a parlar de la situació la qual desembocarà en una experiència frustrant que sols té com a sortida o bé la resignació, la confusió i la impotència o bé la violència.

Solament si l'individu, en l'intent de superar eixa experiència frustrant, aconsegueix construir un metallenguatge (qüestions, comentaris, crítiques) la situació podrà esdevenir objecte de reflexió i discussió. Però això fóra excessiu; immediatament hi haurà l'acusació de mala voluntat, de mala fe, de suspicàcia infundada, d'impertinència quan no de dissidència. D'aquesta manera l'individu esdevindrà víctima d'un joc deslleial i absurd, i els discursos sobre la realitat quedaran travats, atrapats i abocats a la desolació. Els vetos i demés, explicables a la llum del que Aracil ha anomenat Teoria del doble lligam (seguint les petjades de Gregori Bateson a Passos cap a una ecologia de la ment) desqualifiquen i silencien qualsevol intent de parlar de la situació, de fer-ne objecte de discussió i crítica, que puga ser concebuda, percebuda i dita.

El que sembla prou clar amb tot açò és que el sentit comú en una col·lectivitat es construeix a partir d'allò que algú ha anomenat una paradoxa topològica: es veu i es construeix el món, la realitat, a través de les idees i els valors dels grups dominants d'eixa col·lectivitat. Es semblant (si no és el mateix) a aquella vella idea expressada per Karl Marx i que ve a dir alguna cosa així com que "les idees dominants a la societat són les idees de les seues classes dominants". Quina idea més interessant, malgrat que els temps que corren tendesquen a esborrar les aportacions del passat i d'una tradició de pensament que és plenament universal! Encara que no estiga de moda ¿no és una d'eixes veritats que no admet a penes discussió? I el sentit comú dominant, l'hegemònic, ¿no serà el propi de les classes dominants, hegemòniques a la societat? I què si no? ¿Anem, amb açò, aclarint la qüestió?


·SENTIT COMÚ i POLÍTICA -III-
______________________________________________________________________________________________

El que fins aquí intentàrem dir (i no sé si ho vàrem aconseguir suficientment) és que no hi ha una única realitat; que aquesta no és alguna cosa ja acabada, sinó fruït de la dinàmica humana, en permanent construcció, per tant; que la realitat es construeix d'acord amb un sentit i que aquesta és una de les qüestions crucials; que no hi ha un sols sentit comú, sinó diversos, i que algun d'eixos esdevé dominant, hegemònic; que el sentit comú dominant vehiculitza les idees, imatges, esquemes i valors dominants de la societat, resultat aquest que procedeix, massa sovint, del pes dels valors i idees de les classes dominants; i que hi ha una certa, bastant gran per cert, impossibilitat de dir les coses, de dir la realitat, de trencar les traves i blocatges que imposa el Sentit Comú dominant, qüestió absolutament necessària si es vol acabar amb una dinàmica que imposa el silenci i condueix a la desintegració social.

I és que pronunciar i dir certes paraules i missatges, amic Antón, ja és tot un acte revolucionari al que no podem ni devem renunciar. Traspassar els límits impossats pel sentit comú dominant és necessari. Construir un metallenguatge per parlar de les coses i les situacions és un imperatiu. Efectuar preguntes, formular qüestions, realitzar crítiques (tot i ser merament negatives), inajornable. Construir un sentit comú alternatiu, pel que observem, imprescindible.

Si açò és inexcusable a les societats, diguem-ne normals, convindràs amb mí que a societats com la nostra, que algú ha denominat minoritzades, és a dir, en procés de destrucció, esdevé vital. A les societats minoritzades, l'acostumanda manía de no reflexionar públicament sobre la pròpia situació que sembla sota control i custodiada pels Defensors de la Causa interior, converteix aquestes comunitats en societats extraordinàriament ben adaptades a la situació descrita pel double bind (doble confinament). Fent de la necessitat virtut aquestes societats s'han adaptat al seu doble confinament el qual passa per: 1) la relegació opressiva; i, 2) la retracció defensiva. Pel primer d'aquests fenòmens detectem una espècie de connivència o confabulació amb la situació que l'Ordre Establert planteja a determinades realitats d'aquestes col·lectivitats i les trava, exclou, exilia, expulsa o redueix a la clandestinitat, fent que la societat quede aculada a la frustració i a la mutil·lació.

Com a exemple molt clar tenim aquí a casa el tema de l'estandardització de la llengua que l'Ordre Establert ha arraconat als àmbits més casolans privant-la dels àmbits públics i formals que són els àmbits on una llengua funciona normalment. Pel segon d'aquests fenòmens, i totalment coherent amb el primer, que és d'una clara repressió de les col·lectivitats minoritzades per part de l'Ordre Establert, apareix una mena d'autocensura imposada i exigida pel double bind i que aboca la col·lectivitat a la seua autorreclusió o retracció defensiva. La retracció defensiva s'adapta maquinalment, obedientment, a la relegació opressiva i la reforça. En aquest context apareix immediatament la mentalitat de víctima innocent que és un truc de determinats sectors i persones que amaguen i justifiquen així la seua connivència amb la situació. D'aquesta manera una col·lectivitat recula i renuncia a allò que li és vedat; es resigna a allò a què es veu reduïda. La ironia més cruel és que la fidelitat a la Causa per part dels seus adherents i fidels, que veuen en ella una possible eixida per als seus problemes col·lectius, reforça l'Ordre Establert tot reprimint la crítica, la subversió, perquè la Causa és, en realitat, fidel al poder exterior i superior. I és que adaptar-se a un cert Ordre Establert i transformar-lo radicalment són possibilitats incompatibles. La Unió Sagrada propiciada per la Causa no és cap altra cosa que el marasme i la impotència perquè ella i els Importants accepten i fan acceptar les conseqüències a les quals l'Ordre Establert, amb el què són solidaris, sotmet una col·lectivitat.

En aquest context poden produir-se per clara maniobra compensatòria sortides cap a la fantasia de clar signe escapista. Són direccions que el sentit comú, clarament desballestat en alguns propicia, però que no tenen sortida, no possibiliten res, són inservibles per a la vida humana.

Sota el consell del Sentit Comú, doncs, l'home es troba incapaç d'entendre res, estacat i atrapat en un enorme aldarull mental i sense saber com s'ha esdevingut eixe mateix aldarull. Des d'eixe sentit comú l'home sent que allò que li ha succeït és, en certa manera, injust, i l'única eixida és la resignació, la confusió i la impotència -al límit la frustració i la violència agressiva.

I què espera de nosaltres eixe Sentit Comú? Possiblement allò que deia Noam Chomski en comentar Walter Lippman, figura capdavantera del periodisme nordamericà, a propòsit de la forma que hauria de tenir una democràcia en una societat industrial moderna: "En una democràcia moderna -deia Lippman- hi ha dues classes de ciutadans. Primer de tot, hi ha els anomenats homes responsables (...) són, evidentment, un grup molt reduït (...); són els homes responsables que tenen el deure de dirigir i controlar la societat. I després hi ha el públic general, que es pot descriure, en paraules seues com a ramat esgarriat. Els homes responsables, doncs, s'han de protegir ells mateixos del ramat, amuntegat, enrrabiat i esgarriat. I això és un problema". També hi va afegir -continúa dient Chomski- que "aquestes dues menes de ciutadans tenen, en una democràcia, dues funcions diferents. Els homes responsables tenen, és clar, la funció de dirigir les institucions d'un estat democràtic i no d'un estat totalitari. El ramat esgarriat també té una funció: fer d'espectadors i no de participants en la funció. Tot i això, els dóna un paper concret: periòdicament poden donar el seu suport a un membre o altre de la classe responsable, en el que s'en diuen unes eleccions. Després d'això, han de tornar a casa i estar calladets". Vaja! ­Quina conclusió més interessant! Per cert, amic Antón, açò forma part del bo i millor del que Aracil ha anomenat Racionalisme Oligàrquic, l'inventor del qual fou res menys que un autor tan antic com Plató. Oi que és curiós?

Bé, amic. Crec que ja és hora de posar el punt i final a la nostra reflexió. Ja hi tornarem el més aviat possible. Espere de tu la saviesa que els anys donen a un esperit entenimentat com el teu. I que el teu fer càlid siga una prolongació del teu pensar radical.
_____________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,llegida en la Primavera de 1996