·SOBRE EL DÈFICIT FISCAL AL PAÍS VALENCIÀ
_____________________________________________________________________________________________
Pocs coneixen, al País Valencià, la qüestió del dèficit fiscal. Curt i ras es tracta de la diferència negativa existent al nostre País entre el que l’Estat recapta del nostre territori i el que aquest Estat ens retorna. L’Estat en que hi ens trobem s’emporta, a través dels impostos, els diners que considera necessaris per atendre, teòricament, les necessitats de la societat espanyola en general. També és l’encarregat, a través del Ministerio de Economia, de publicar les dades que han de fer una societat democràtica com l’espanyola més transparent i justa. Fins i tot la pau pública depèn de l’honestedat, la veritat i la transparència, i no sols de l’eficàcia i la rapidesa amb que es facen les coses. Per això, publicitar la informació és una garantia de tranquil·litat, i possibilitat de diàleg i negociació.

Però a l’hora de manejar dades i plantejar un diàleg seriós i honest estat espanyol-comunitats autònomes, el Ministerio no ho posa fàcil perquè hi ha una inveterada costum de no publicar anualment les dades precises que haurien d’estar -com passa als països civilitzats més avançats tals com Alemanya, Canadà, EUA, Bèlgica, Àustria, Dinamarca, Gran Bretanya, Noruega, Itàlia- a disposició de tothom.

A manca de dades oficials, doncs, tenim estudis molt acurats sobre la matèria de persones molt preparades en les diverses branques de l’economia que han realitzat aportacions molt valuoses i contundents. Procedeixen la majoria de Catalunya (Trias Fargas, Jacint Ros i Hombravella, Antoni Castells, Francesc Cabana, Martí Parellada, Ester Martínez, Ramón Tremosa, Jordi Pons) i, ara, del País Valencià, on Celestí Gimeno, té publicat L’espoli fiscal del País Valencià (Llíbres de l’Índex, Barcelona, 2007), llibre que va aparèixer pel mes de maig de l’any actual.

Les dades més segures publicades excepcionalment pel Ministerio de Economía són del període 1991-96. Ens diuen que tant el País Valencià, com Catalunya i les Illes, són contribuïdores netes amb 2’5%, 7% i 7’5% del respectiu PIB, el que suposa 1.659’3 milions, 900.000 milions i 1.778 milions de les antigues pessetes, respectivament, que han eixit cada any cap a Madrid. La solidaritat des de les teòricament regions més riques cap a les més pobres ha funcionat, doncs, no sense alguna que altra paradoxa. Com per exemple, que els territoris que som contribuents nets i fem aportacions al fons de solidaritat, com el País Valencià, ens estem empobrint; o que aquelles regions que són receptores del fons de solidaritat passen a tenir una renda per habitant superior a la dels donants com nosaltres.

Primeres conclusions, doncs:
1) El dèficit fiscal és un problema antic.
2) Existí també amb els governs del PSOE i es disparà amb els governs del PP.
3) El criteri de la solidaritat interterritorial ha de ser revisat en profunditat si volem ser realment justos i solidaris, perquè l’any 2003 les coses continuaven igual.
4) Aragó, Castella-Lleó, La Rioja, Cantabria i Castella-La Manxa, receptores netes de solidaritat, sobrepassen el País Valencià, què amb Catalunya i les Balears van cap arrere en la distribució de la renda.
5) El País Valencià, després de Catalunya i les Illes Balears, som els principals contribuïdors nets a la solidaritat.

Les dades, no oficials, de l’any 2003, ens diuen que el País Valencià tenia un dèficit fiscal de 0’264 bilions de pts. (el 2’4% del nostre PIB), Catalunya 1’88 bilions de pts. (el 9’2% del seu PIB), i les Illes 0’524 bilions de pts. (el 13’3 % del seu PIB).

Segones conclusions:
6) El País Valencià, Balears i, sobretot, Catalunya, estan pagant més que cap altra autonomia (deixem de banda la trampa de Madrid que presumia de contribuir més que ningú a la solidaritat).
7) Tot i rebre ajudes de l’Europa comunitària, els valencians hem pagat per solidaritat més del que hem rebut.
8) Des de l’any 1995 el dèficit fiscal ha continuat augmentat fins arribar al 6% del PIB valencià l’any 2000, la qual cosa ha suposat una sagnia de 11.773’7 milions d’euros que han eixit cap a Madrid.
9) Si contem des del 1985 la quantitat ascendeix a 14.000 milions d’euros.
10) El dèficit fiscal continua existint en l’actualitat i encara no s’ha acabat.
11) Els països avançats del món utilitzen criteris per racionalitzar el procés distributiu, criteris que caldria conèixer i aplicar al cas espanyol.

Al País Valencià estem pagant molts diners que retarden de manera creixent les nostres possibilitats de desenvolupament de molts sectors. I amb molts d’aquests diners i les subvencions europees, comunitats com Madrid, les dues Castelles, Andalusia, Extremadura i algunes altres han avançat: (a) pel que fa al creixement del PIB, (b) en productivitat per persona ocupada, i (c) en renda disponible després de descomptats els impostos. Tot el contrari que nosaltres, que hem retrocedit i hi figurem a les posicions de cua de molts indicadors econòmics. Són possibilitats que s’han evaporat per a engegar polítiques industrials, agrícoles, sanitàries i educatives com caldria, i que influeixen, negativament, en el nostre benestar.

La sagnia continuada del 6% del nostre PIB i la nul·la capacitat de decidir i d’administrar els nostres recursos no pot (no hauria) de continuar. Des de l’any 1987, 14.000 milions d’euros (2’3 bilions de les antigues pts.) han eixit cap a Madrid sense que ningú diga ni faça res. Les conseqüències no es fan esperar perquè aquesta sagnia:
(1) retalla greument la capacitat dels nostres ajuntaments els quals s’han d’endeutar i han de requalificar terrenys per a tenir recursos.
(2) fa que l’agricultura i la indústria no puguen competir en un món globalitzat.
(3) fa que sectors com la sanitat, l’educació infantil, l’educació primària i secundària, la Universitat i la investigació, siguen deficients quant als serveis que donen.
(4) fa que hi haja una mancança greu d’infraestructures (autovies, corredor de la Mediterrània).
(5) fa que proliferen les autopistes de peatge.
(6) fa que hi haja entrebancs a l’exportació.
(7) fa que les nostres empreses tinguen pèrdua de competitivitat.
(8) produeix l’estancament de l’economia valenciana.
(9) propicia el creixement de les desigualtats.
(10) té impactes claríssims sobre el benestar.
(11) incideix sobre l’esperança de vida dels valencians, etc.

L’anècdota que conta l’Agustí Cerdà, el líder d’Esquerra al País Valencià al Pròleg del llibre de Celestí Gimeno esmentat, és esborronadora i humiliant. Diu l’Agustí que els jardins i el Palacio de la Granja de San Ildefonso, varen ser construïts amb els primers diners espoliats i els impostos recaptats als països de la Corona d’Aragó una vegada Felip Vé ens va vèncer i arrabassà els nostres drets i llibertats. Des d’aleshores algunes d’aquestes terres (el País Valencià, Ses Illes i Catalunya) han estat territori de saqueig continuat. I l’espoli encara no ha parat, ni amb el PSOE ni amb el PP.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. Juny del MMVII