·SOBRE ELS MURS I ALTRES ABSURDITATS
_____________________________________________________________________________________________
Hi havia una cançó –potser un disc sencer- que es deia El Mur. Composada i cantada per un gran grup de la música pop de fa uns anys anomenat Pink Floid, era –no descobrim les amèriques en dir açò- una cançó -o un disc- extraordinària/i. Sonà per aquestes latituds un temps, no massa llarg, i desaparegué del mapa.

Molt de tard en tard sonà una altra vegada, però com tot el que pertany a la modernitat, aviat es va esvair i queda ràpidament sepultada i oblidada. I què hi ha d’especial en aquesta cançó? Doncs que El Mur té ressonàncies especials per als que hi visquérem el moment en què, per fi, un mur, aquell mur, el mur que dividia les dues Alemanyes, que separava no sols la gent sinó dos mons aparentment diferents però iguals per raons d’història, de tradicions, de cultura, de llengua, de psicologia, de voluntat i de valors, caigué estrepitosament i tornà a unir aquells que mai havien d’haver estat separats. Mentre durà, frustracions, angoixes, pors, i vides que foren massacrades de manera absurda, a causa d’una divisió absurda, fruit d’una decisió absurda que erigí un mur absurd.

Després dallò molts altres murs, tan absurds o més que aquest, han vingut a erigir-se al món de la societat i al món de la ment, el lloc real on comencen a erigir-se els murs. Entre aquests hi ha el mur que rodeja Cuba, protagonitzat per l’Armada americana, que durant més de 50 anys manté el cercle imposat sobre aquesta illa que entrebanca qualsevol relació normal i fluïda amb el món exterior i que determina la vida, la societat i el futur de les persones que cerquen en la seua independència i sobirania, a través de la llibertat i la democràcia aconseguides a cop de revolució, una vida de dignitat.

Un altre és el mur que divideix els EUA de Mèxic, un mur que separa la misèria, el no-res, de l’esperança de realitzar el “somni de la dignitat humana” que per a molts s’identifica amb el “somni americà”, i que els expositors presenten al món com la utopia realitzada i a l’abast de qualsevol que visca a l’altra banda del mur. Tota una invitació a efectuar el recorregut no exempt de perills a costa fins i tot de la pròpia vida.

Hi ha, també, el mur que separa israelians de palestins, després que aquells s’han apropiat de pràcticament de tot i del millor del territori palestí i dels recursos fonamentals com la terra, l’aigua, els camins i carreteres, els pobles, les seues gents, la seua força de treball llogada a baix preu.

Un mur de ben a prop i que no podem ignorar, és el mur que separa els ciutadans marroquins de les seues ciutats, Ceuta i Melilla, antigues colònies espanyoles, i que Espanya, en un exercici impresentable de neocolonialisme –com el que manté La Gran Bretanya a Gibraltar, ves per on un altre mur absurd- es resisteix a retornar, sense que cap dels arguments emprats per no fer-ho tinguen la més mínima consistència i lògica, com no siga la lògica residual d’un impresentable passat colonial que es vol perpetuar sine die. Per cert, ¿no és la mateixa situació que la constituïda pels no retornats territoris de la Catalunya Nord o Euskadi Nord, ocupats pels francesos a partir de la seua expansió cap el sud, història que mai de la vida ens havien contat? I per què Espanya reclama Gibraltar i no pas la Catalunya Nord o Euskadi Nord?

Hi ha, a més d’aquests murs reals, els murs d’una altra mena, que endossats o autoassumits, aconsegueixen –tot i el seu origen diferent- el mateix objectiu: tenallar les consciències i reforçar així les tesis d’una autoritat que no ha estat capaç de presentar una justificació de les seues accions i responsabilitats, que no ha estat capaç d’exhibir la coherència pròpia d’una lògica racional i universal. Perquè qualsevol resposta no val ni és una justificació. Ho és aquella que dóna justificacions racionals i s’ajusta a criteris racionals. I la que no, no.

Una lògica no justificativa i molt sospitosa de poc coherent, autèntica muralla de protecció d’un pensament irracional se sol desenvolupar –i s’intenta legitimar a sí mateix- de la següent manera:

1) Jo tinc una informació que els mass media “convencionals” em donen bàsicament per la TV.
2) Impressionat pel fet que és tractat, sobretot si es refereix a alguna desgràcia per causa d’un accident -que sempre és més impactant- tendesc a creure, en principi, en la veritat de la informació.
3) D’una altra banda, sé que aquesta informació em la dóna qui està al poder, és a dir, sé que la informació té amo.
4) Sé també que aquest poder té una ideologia i un objectiu que consisteix a conservar aquest poder a les seus mans per tal d’afavorir determinats interessos particulars que, possiblement, no són els del conjunt de la població.
5) Ara bé pense que aquest poder, com en general qualsevol poder, no és fiable a l’hora de justificar les seues accions i d’admetre responsabilitats i, per tant, d’assumir-les.
6) Sé que aquest poder és això, un poder polític, i que si a més és de dretes, en el suposat que jo siga d’esquerres, encara el fa més sospitós a l’hora de dir la veritat i de responsabilitzar-se d’un fet que haja passat.
7) D’una altra banda: si algú aporta dades diferents a la informació rebuda per aquests mitjans convencionals, no acabe de creure-me’l perquè la que jo tinc –la meua informació, la que jo he fet meua- no pot, no ha de poder ser, qüestionada i rebutjada perquè això és una traïció a la meua pròpia capacitat per conèixer la veritat i un qüestionament dels mitjans d’informació que m’han facilitat adquirir la meua pròpia veritat sobre els fets, ja que si els qüestione, què em queda?
8) Per tant, aquestes noves dades, aquesta alternativa informativa, que dóna pas a una nova perspectiva i una nova interpretació, ha de ser tractada amb malfiança i, si cal, rebutjada, cercant tots els arguments possibles en contra de la nova informació.

Aquesta no és l’única direcció possible en què el pensament pot desenvolupar-se, és clar. En aquesta, com que la base indiscutible de la seua construcció és que tot açò és política i tots els polítics juguen a fer política, la nova informació és desacreditada i la “convencional” és tractada com a neutral i desproveïda de totes les precaucions explanades en aquest argument, tinguda com a essencial, verídica, immutable i inexpugnable. Curiós, no? Però l’objectiu és molt clar: ofegar qualsevol discussió possible, protegir qualsevol impugnació del missatge original i qui el recolza, deixar les coses com estan, i no fer responsable de res a ningú, ni demanar explicacions a ningú. El discurs crític, doncs, és asfixiat i no cal fer crítica constructiva ni debat de cap mena. És a dir, no propiciar el debat democràtic, qüestionador, indagador, com a intent seriós d’aclarir els fets i les situacions.

Increïblement, el somni dels justs pot -tot seguit- continuar inalterable i la persona qüestionada tornar a la pau i la tranquil·litat pertorbada d’abans del temporal. L’única cosa que l’inquieta prové de la seua mala consciència que li interroga a prop de si estarà o no en possessió de la veritat. Però, de seguida, no dubta ni un instant. Amb raonaments com aquests, tan complets, brillants i assenyats, no és possible que no puga quedar ben convençut content i persuadit de la proesa que el seu pensament acaba de realitzar. Ha reafirmat la seua convicció del que ja pensava que era: una persona íntegra, honesta, objectiva, desinteressada, neutral i amant de la recerca de la veritat per la veritat. Com va a ser ella una defensora dels punts de vista propi de persones irracionals i deshonestes? Com va a ser una defensora dels arguments d’un poder qualsevol, sempre disposat a mentir per mantenir-se en el poder? Com es van a poder identificar els seus punts de vista amb els interessos d’un poder que, a més, és de dretes? Com d’injustes i perverses arriben a ser algunes persones! Mira que dir que ajustar-se a aquest model de pensament és de ser ultraconservadors i feixistes? Murs? Qui digué murs? Absurditats!, -diu un personatge així-. Això no compta per a mi!
_____________________________________________________________________________________________
Col·lectiu Alquibla: S.Llàtzer, J.Antón. VII-MMVI