·EL SOPAR DE SANT JOAN
______________________________________________________________________________________________

Dilluns 23, a la nit, a la Plaça del Forn de la ciutat, revivirem un costum molt arrelat per aquestes terres, consistent en l'exercici de la xerrada veinal. Aprofitant el dia més llarg de l'any, que pel món de la cristiandat sol anar associat a la figura de Sant Joan, una sèrie d'entitats cíviques -entre les quals la nostra n'era una més- guanyàrem el carrer i la nit abrusadora la qual convidava a la conversa amable i distesa, a la companyia apacible, al sopar amigable. El sentit d'aquest sopar no era un altre més que eixe: reunir(-se) la gent per propiciar l'encontre, la xerrada; sense pretensions, sense boat, sense representació, sense espectacle.

Per a alguns, possiblement, era demanar un gra massa, car prescindir d'una televisió que continuament ens ha acostumat a ser espectadors i consumidors passius -atrofiant-nos cada vegada més les nostres capacitats comunicatives, les nostres capacitats per a crear i recrear-se en la conversa, la nostra possibilitat de viure tranquil·la i amablement la nostra proximitat, de construir la nostra visió de les coses -no era viable. Però, ai las! per a determinats poders mediàtics no és possible que la vida de l'individu discórrega al marge dels missatges i notícies amb que ens injecten als cervells perquè el procés de socialització es forma, per a ells, bàsicament a partir del coneixement de la realitat que ells ajuden a configurar en els caps de tothom.

Algú, per això, des d'eixos poders tan influents decideix que alguna cosa és important i imprescidible i no dubta en col·locar-nos-la ràpidament, passant per damunt del que són o haurien de ser els nostres reals interessos com a individus d'una col·lectivitat que vol entendre que la civilitat deu començar perquè siguem nosaltres els qui caldria que escollírem quins temes, perspectives i estratègies hem d'utilitzar per així fer-nos més homes, més dignes i més lliures. Construir des de baix (des de la comunitat, des de la ciutadania), és un tema pendent que deu ser motiu de reflexió per a tots els que ens hi dediquem però que no pot ser exclussivament nostre. La gent sap molt bé el que volem dir. Sols que fins ara, tots els participants hem estat atenallats per les prevencions, els prejudicis, la manca d'imaginació o ves a saber quines coses. Però, és clar que del recel i de la desconfiança mútua, de les prevencions i els prejudicis, tots (el nostre país, la societat dels valencians, els seus homes i dones) hem eixit perdent.

Atiats aquests fantasmes pels Senyors de la Divisió de la comunitat que som, País, Regió o Regne, hem estat molt de temps d'esquenes els uns dels altres, enfrontats, dividits, perdent energies, narcotitzats, esterilitzats, anul·lats, sense projecte de futur, com no fóra el de resseguir l'únic projecte que ja funciona sense impediments i que no cal esmentar-lo perquè ja sabem quin és. Veniem del silenci i la por, i ens clavaren de nassos en l'esquizofrènia de la divisió. La jugada era perfecta. I és que calia no alterar l'Ordre Immutable de les coses i açò es va aconseguir molt fàcilment. Definitivament erem fàcils de seduir. Molls, déien antigament.

La paràl·lisi efectiva ens deixà inservibles per a res que no fóra Ofrendar nuevas glorias... . Calia que no molestàrem i, en veritat, ho aconseguiren, des de València o Madrid, tant se val. I encara dura la cosa. I es vol allargar. Com estem veient aquests dies de la mà dels instigadors de sempre.

Però, tot no ha d'esdevenir tal i com dicta la necessitat. L'home pot escapar a la cultura del determinisme propiciant la cultura de la llibertat. Curiositat, conjectura, anàlisi, revisió, crítica, debat, ironia, diàleg, etc., són les armes que li permeten l'home ser rebel en un món que sempre s'ha caracteritzat pel manteniment d'idees i models estables i considerats definitius pels poders de tota mena i condició. La rebel·lia que diu no a les solucions del passat, que s'atreveix a plantejar noves preguntes als mateixos problemes de (quasi) sempre, que dóna noves respostes a les interrogants del present, és filla de la RAÓ REIVINDICATIVA, la qual diagnostica que el passat perdura nocivament en el present i podreix l'impuls que tota societat necessita per a eixir de l'atonia, de la inanició i del decaiment manifestat a través de la crisi de la voluntat, de l'abúlia de la gent, del conformisme generalitzat, de la crisi de les institucions polítiques, morals i cíviques, del retard (estancament o decaiment) econòmic, etc.

Cal, doncs, un futur de reivindicació de les qüestions pendents que segurament tots coneixem a bastament. Problemes petits i grans. Pròxims i remots. De barri, de ciutat, de País i d'Estat. Morals i ideològics. Culturals i educatius. Econòmics i polítics. De model de civilització, en definitiva. Això o l'absentisme que no porta sinó a convertir-nos en meres comparses de la voluntat i els desitjos d'altres, de les seues passions i els seus interessos.

Tenim més d'una oportunitat si ens tornem creatius i innovadors en tots els àmbits i els ordres de la vida, la qual és per sí mateix canvi i evolució. Que siga, a més d'açò, progrés, depén del nostre coratge, la nostra raó, la nostra imaginació, i la nostra capacitat per a lligar esforços sumant i multiplicant amb aquells que sense prejudicis ni imposicions, sinó lliurement, tenen una miqueta de temps per pensar -amb els seus coetànis- la classe de societat i de vida que volen, que volem, per a nosaltres i els nostres fills. Malgrat els sotarradors de sempre. ¿Serà una vegada més (Sant) Joan l'anunciador d'aquesta bona nova: la que diu si a la vida joiosa, potent i creadora?

De moment, el foc, que és sempre a l'inici de tota vida, estigué present en forma de flama provocadora de la crema de la foguera propícia: del Canigó baixà, després de ser encesa amb branques de tots els llocs de la comuna parla, a fi de començar la regeneració de cossos, ments, il·lusions i projectes que hi haurà que engegar en un futur no esquívol.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,B.Hernandis,P.Carreres,J.Antón.Revista l'ALFIL.16/6/97.