ELS TERMES DE LA PROPAGANDA



Amb el poder de la propaganda la gent tendeix a adoptar els punts de vista d’aquells que s’han convertit en els controladors de l’ordre social i els principals manipuladors de les consciències, o el que és el mateix, de la llibertat dels homes. Tenim la sensació que les nostres idees i representacions de la realitat són ben pròpies i genuïnes, però en realitat ocorre tot el contrari: les imatges i missatges són elaborades per agències d’informació, darrere els quals hi ha poderosos grups econòmics, que de manera reiterada i colpidora, insistent i insidiosa, difonen els seus punts de vista i les seues pròpies versions, les quals adquireixen l’estatus de veritat suprema i indiscutible. Les coses que ens conten passen a ser admeses per tothom com essent “la realitat”, la qual és reforçada pel poder impactant de la imatge que li dóna un gran verisme i autenticitat. D’aquesta manera, ràpidament cala en la consciència col·lectiva què és “la realitat”, què és “el bé de l’individu i de la societat o la nació”, què és “allò que importa”, què “val la pena perseguir”, “qui som nosaltres”, “per què som tan bons”, quins són “els nostres símbols”, qui són “els nostres amics”, “qui són els altres”, “per què ens tenen odi i enveja”, “qui són els nostres enemics”, “quins són els seus símbols”, “per què cal denigrar-los”, “per què cal controlar-los”, “per què cal atacar-los”, etc. etc.

Però a poc que un grate en la superfície de la notícia i la seua construcció, apareixen ben aviat les perplexitats més grans sostingudes sobre paradoxes aparentment irresolubles que deuen el seu origen a la utilització de conceptes que no volen dir el que haurien de dir sinó tota una altra cosa ben diferent. Pressuposem que la informació ha de ser verídica, ens resituem davant l’informador i la font d’informació i, automàticament, ja estem disposats a creure amb un infantilisme que ratlla la imbecil·litat tot el que vomiten. Però el que diuen no és la veritat, és sols una part de la veritat, com la mentida, que també en forma part. Sols que el sentit del dir les coses d’una determinada manera, el medi condicionador en el qual es diuen (“el medi és el massatge”) i la saturació informativa, que té com a objectiu no deixar enraonar-les, ens porten a adoptar els punts de vista, aparentment dispars però en realitat convergents, dels poders privats i els seus interessos que són al darrere de tota la informació. Per això, com que volen justificar l’injustificable cauen en fal·làcies, i fins i tot en la mentida, quelcom típic de la propaganda vomitada pels mitjans de comunicació i de les fonts d’informació que nodreixen de notícies les societats actuals.

Vegem-ne uns quants conceptes representatius d’aquestes fal·làcies:
El terme “comunitat internacional”, per exemple, que podríem creure que és utilitzat per a referir-se a l’Organització de Nacions Unides, l’Assemblea General de la qual pot prendre acords sobre els problemes que sorgeixen al món, i en especial el seu Secretari General, que és qui pot parlar en nom de tots els països. Doncs, no funciona així la cosa. Al contrari del que sembla aquest concepte és usat en termes propagandístics per referir-se als EUA i als seus aliats, és a dir, aquells que li secunden totes les seues iniciatives, o li aplaudeixen les intervencions en qualsevol part del món, o recolzen les accions que serveixen els seus interessos o els seus vetos al Consell de Seguretat de NU, o realitzen la feina bruta en una determinada regió que no quedaria bé si ells la realitzaren.

Un dels termes que defineix la contemporaneïtat és el de “democràcia”. Tot descansa sobre ella. Ella és a l’origen de les aspiracions humanes i el punt d’arribada de tots els esforços. Estructura i límit de l’existència, res no és intel·ligible sense ella. Somni i quimera, realitat i utopia; res, excepte l’infern, no existeix o no hauria d’existir. Mite, realitat a mitges i esperança dels pobles i les societats, tothom arriba a posar-la com a origen i final de la història. Però la veritat és que la democràcia no és el govern del poble, ni el sistema que ens permet a la gent participar en la direcció de les nostres vides, ni decidir com organitzar la convivència i gestionar els recursos existents, com planificar l’economia i distribuir les càrregues econòmiques, com dissenyar els objectius i les estratègies per aconseguir-los. No res de tot això. Democràcia, pel contrari, és el sistema controlat per les élites econòmiques i polítiques que s’arroguen el dret a controlar la societat, per a la qual cosa dissenyen la fabricació del consens a través dels mitjans de comunicació sotmesos per ells, impedeixen l’articulació de les organitzacions sindicals i els moviments ciutadans en una participació activa, entrebanquen una autèntica participació en l’elaboració dels programes polítics i la capacitat per triar o fer fora els seus representants, etc., la qual cosa faria que una democràcia es convertira en un sistema que funcionara de veritat com a tal, que és allò que no els interessa a les élites.

En compte d’això, la democràcia s’entén que és bàsicament una democràcia de l’espectador, ens diu Chomsky. Com que la propaganda estableix que la gent som bàsicament estúpids i incapaços d’entendre res per nosaltres mateixos, llavors s’organitza el que devem pensar, s’impedeix que tinguem una percepció real de les coses que passen, s’obstaculitza que puguem exercir la llibertat, s’eliminen les veus discrepants a fi que no es puguen escoltar, s’organitzen cada vegada espectaculars festes que passen per ser unes eleccions lliures, ens conviden per a que votem cada 4 anys i, després, se’ns diu que tornem a casa i romanguem calladets. S’espera que siguem espectadors i no participants actius en els assumptes públics, els de tots. Si ens clavàrem en els assumptes importants, els que realment ens interessen i afecten, això presentaria un inconvenient i sols provocaria una enorme confusió, ja que per definició han dit que som estúpids. Per això, les coses complicades, les de la cosa pública, són i han de ser matèria exclusiva dels experts que assumeixen papers actius en qüestions relatives al govern i l’administració, persones que analitzen, prenen decisions, executen, controlen i dirigeixen els processos que es donen en els sistemes ideològics, econòmics i polítics. Aquests són una petita part de la població i constitueixen un grup selecte i a banda, una élite, una de les principals funcions de la qual és mantenir el “ramat esgarriat” fora i al marge de les decisions importants, per a la qual cosa compta amb un instrument molt poderós, quelcom que domestique aquest “ramat”: la fabricació del consens.

L’educació, els mitjans de comunicació i la cultura han de servir, totes tres, a aquesta finalitat: l’endoctrinament d’aquelles persones que poden servir els interessos i els valors de les élites i el control de l’Estat per les élites, d’una banda; i d’una altra, controlar l’opinió pública, mantenir a ratlla la gent, o com també diuen, la “xusma”, el “ramat esgarriat”, el qual mai no pot ser el millor jutge dels seus interessos particulars, si hem de fer cas de les opinions que els Importants posen en circulació. Una manera molt útil de mantenir-nos a ratlla és distraient-nos i impedint que arribem a pensar: (panem et circenses, li deia el poble al Cèsar).

Darrerament, està donant fruits molt sucosos a les élites l’estratègia de provocar la por en la ciutadania airejant algun fantasma com el d’un imaginable o possible enemic intern o extern que atemptaria contra la nostra seguretat. És un mètode infal·lible per fer que es recolcen polítiques que transfereixen enormes quantitats de diners a les butxaques de les élites econòmiques dominants les quals nodreixen, des de les empreses d’armament i tecnologia ultramoderna, els organismes encarregats de la defensa sempre disposades a combatre imaginaris enemics.

Com que tota democràcia pot passar per moments dificultosos, aleshores es parla de crisi. Però, per “crisi de la democràcia” caldria entendre no que existeixen estructures democràtiques a una societat i que aquestes perden eficàcia o fluïdesa o es desarticulen o s’esfondren. No. El terme “crisi de la democràcia” està relacionat amb el fet que determinats sectors significatius de la població isquem de la nostra apatia i passivitat i comencem a organitzar-nos i a aparèixer en l’escena política i a fer pressió en defensa dels nostres propis interessos i inquietuds. Però açò que a nosaltres –més ingenus- ens semblaria d’allò més lògic i en total consonància amb el significat del concepte “democràcia”, resulta que no és així, ja que segons una determinada definició del concepte, que és la que funciona i és una construcció de les élites, democràcia és aquell sistema dirigit per un grapat d’advocats i financers. Una democràcia així és un sistema de govern que ha d’estar al servei d’una élite econòmica i dels seus interessos. Quan un sistema polític és permeable a les demandes populars i els interessos de la gent, i els poders públics no poden controlar-la, llavors tenim una “crisi de la democràcia”. Des del punt de vista de la història i per evitar-la, les classes benestants crearen estructures, com l’Estat, que imposaren després de llargues i continuades lluites contra els interessos i les necessitats reals de la gent. Sols s’imposaren després de guerres brutals i lluites sagnants que sols comportaren morts, destrucció i devastació a Europa i al món sencer on aquest sistema intentà imposar-se, com succeí amb el sistema colonial. Com que no té res a veure amb les necessitats reals de la gent s’imposà mitjançant la força i encara ho fa.

Un sistema democràtic on les minories, els joves, les dones, les persones de la tercera edat, els treballadors, els grups civils, els de drets humans, els de defensa del medi ambient, de les minories ètniques, etc., comencen a intervenir en qüestions polítiques, és un sistema on hi ha una “crisi de la democràcia”. Si s’intenta detenir la baixada dels salaris reals, i s’impedeix que es desmantellen les estructures populars que permetran als ciutadans lluitar pel seus drets cívics, polítics i econòmics front als drets dels gestors i propietaris, llavors això és una “crisi de la democràcia”. Si els sindicats s’oposen al desmanegament de les estructures de l’estat del benestar, llavors això és una “crisi de la democràcia”. Si la gent o els partits representants dels interessos del poble s’oposen a la transferència de recursos dels pobres als rics, per a benefici de les élites benestants, llavors això és -sobre totes les altres coses-, una de monumental “crisi de la democràcia”. Que la gent demane reformes socials i tracte d’impedir que tornen les polítiques d’austeritat que se’ls obliga a acceptar pels governs que defensen al màxim l’espoli d’àmplies capes de la població, això és una “crisi de la democràcia”. Que la gent no acceptem tornar a l’estat d’apatia i passivitat que se suposa és el nostre estat natural i convenient, això és una “crisi de la democràcia”. Que hi haja una amenaça a les expectatives de guany i riquesa per a les élites econòmiques i que algú interferesca en el seu aconseguiment això és una “crisi de la democràcia”. Que hi haja una veritable participació universal en la política per part de la gent a fi que els nostres punts de vista, necessitats i interessos també hi estiguen representats, això és una “crisi de la democràcia”. Que es poguera construir un sistema que les élites no controlaren i que el seu domini no sols es posara en qüestió sinó que desapareguera, donant pas a una societat veritablement lliure, plural, oberta, on la gent -i no les corporacions privades que controlen l’economia, la qüestió més important, real i decisiva per a les vides dels homes- fórem realment els qui prenguerem les decisions en les institucions fonamentals i sense que el poder de les élites fora l’únic que es tinguera en compte, això seria considerat una “crisi de la democràcia”.

En consonància amb aquest darrer terme del que hem parlat, un altre, el de “territori enemic”, no es refereix a un context de confrontació i lluita bèl·lica per la recuperació d’un espai o alguna cosa així perduda davant un invasor, un enemic. Doncs, no. El “territori enemic” en qüestió és la població la qual, en un determinat moment, ha de ser sotmesa, domesticada, disciplinada, reduïda. El tractament d’enemic per referir-se a la població és fruit de la percepció que les élites tenen respecte de tota població i que, per mètodes diferents, l’han de poder controlar o marginar, de vegades, fins i tot, suprimir. Conta Chomsky (Cròniques de la discrepància, pàg.114) que quan un periodista del Miami Herald preguntà, en 1987, per a què servia l’Oficina de Diplomàcia Pública, alguns funcionaris li digueren que es tractava de l’aconseguiment més important i espectacular de l’administració del President Ronald Reagan i un programa que va ser dissenyat especialment per portar-se a cap en “territori enemic”. Té com a objectiu restablir l’apatia, la passivitat i l’obediència de manera que la democràcia tal i com l’entenen les élites puga sobreviure. La població és (som) l’enemic que ha de ser controlat, marginat o suprimit d’una manera o d’altra. I la manera com es pot portar a cap açò és molt diversa tenint en compte el context. Als EUA, per exemple, aquest objectiu el porten a cap insignes institucions interiors que són especialistes en fabricar el consens a la societat. Debiliten així els moviments populars i retornen la ciutadania a l’obediència i l’apatia característiques. En altres llocs –Amèrica Central, Amèrica Llatina- s’empra la violència, de manera directa o indirecta, a través de la intervenció de les forces dels EUA o dels exèrcits dels estats respectius, forces d’ordre i escamots de la mort que establiran règims de terror sobre la ciutadania i ofegaran qualsevol dissidència o reivindicació, una forma de terrorisme en definitiva tan vulgar, però expeditiu, com l’anterior.

Per cert que aquestes accions, com les realitzades pels propis EUA o les dels seus Estats subordinats i clients no són esmentades pel seu nom real, que és el de “terrorisme”. Això passa perquè hi ha algú que defineix, controla i decideix què és terrorisme i qui és terrorista o no. Si els EUA fan les mateixes accions per la qual cosa diem d'altres que són països terroristes i les seues són accions terroristes, llavors això no és terrorisme ni tampoc els EUA no ho són, per això mateix, un país terrorista. Si els estats clients dels EUA (Israel, Turquia, Guatemala, El Salvador i un llarg etcètera) han practicat i encara practiquen accions terroristes sobre la pròpia població i sobre algunes minories, llavors això no constitueix terrorisme ni res de res. Menys encara quan els EUA decideixen arrasar amb els seus arsenals països, ciutats i pobles sencers sota qualsevol excusa que mai no és una justificació real, com la història recent ha demostrat. Terrorisme és allò que els EUA i els mitjans de comunicació que serveixen els seus interessos i controlen l’opinió pública americana i mundial decideixen que ho és. En una sorprenent interpretació i deformació dels fets reals, el sistema de la propaganda (des)informativa i manipuladora, sols distingeixen com a accions terroristes aqueixes que constitueixen “terrorisme al detall”, accions comeses per grups minoritaris i que s’oposen a tot un estat de coses derivats de la prepotència, la supèrbia i la fatxenderia d’alguns països “civilitzats” que intenten fer renàixer un colonialisme de nou encuny. Per a aquest sistema de propaganda, en canvi, no és terrorisme aquell altre anomenat “terrorisme a l’engrós” comès pels mateixos EUA o els seus estats amics i aliats quan assassinen les seues poblacions així com pobles i cultures que viuen sota el mateix estat que els destrueix. I la qüestió central és aquesta: el “terrorisme al detall” practicat contra els interessos americans és terrorisme; i el “terrorisme a l’engròs”, el practicat en interés dels EUA o els seus aliats i protegits no ho és. Curiosament el concepte de “terrorisme” que començà a utilitzar-se cap a finals del segle XVIII i s’emprava per a referir-se als actes comesos pels estats contra les pròpies poblacions mitjançant actes de violència, ha estat pervertit en la seua veritable accepció ja que no resultava útil –diu Chomsky- als qui detenien el poder. Per això passà a tenir un significat diferent de l’original i ara es refereix a les accions que els ciutadans realitzen contra l’estat, ara es refereix al “terrorisme al detall” i no pas al “terrorisme a l’engròs” o “terrorisme d’estat”.

Com que els EUA i alguns dels seus aliats i amics no són, per definició, terroristes, quan van a algun altre territori, país o societat, o ajuden forces militars implicades en accions terroristes contra la pròpia societat no se’ls designa com a terroristes sinó com a “lluitadors per la llibertat”, per això quan els EUA assassinen en massa tal i com succeí els anys 60-70 a Vietnam, que mataren aproximadament uns 3 milions de persones, ens digueren que estaven “pacificant” Vietnam. Aquest era un exemple claríssim de perversió del llenguatge i ens costà de percebre què estava passant, realment, quan els americans devastaven el país amb el seu poderós arsenal. La pau era, en realitat, la guerra. Ara, ens venen que per aconseguir la pau ens cal donar el nostre consentiment a la guerra, que la guerra és un pressupost necessari per aconseguir, al final, la pau tan desitjada. La consigna és que cal la guerra si volem la pau i aquesta és, ni més ni menys, una versió edulcorada d’aquella que defensava l’Imperi Romà quan Cèsar deia allò de “Si vis pacem para bellum”. Ni George Orwell ho haguera concebut millor. La campanya que seguí a l’ofensiva del Tet, el 1968 a Vietnam, per la qual el Nord entrava en guerra (campanya post-Tet), i que la premsa va narrar lliure aparentment de la censura de l’exèrcit, va consistir en anihilar la resistència sudvietnamita i preparar la conquista del Nord sota l’epígraf “pacificació accelerada”. Es tractava d’assassinats en massa que passaren desapercebuts a l’opinió pública per culpa d’una propaganda que a penes no va difondre els fets. L’exèrcit americà estava, paradoxalment, destruint les ciutats per a “alliberar-les”. Els EUA estaven “defensant-se” quan destruïen i assassinaven els sudvietnamites.

I així ocorre sempre. En nom de la “defensa” d’un suposat enemic, l’antiga URSS, per exemple, envià tancs a Berlín el 1953. Envaí Hongria el 1956. I poc després ho feia a Txecoslovàquia. No fa massa, envaí l’Afganistan i, ara mateix, Txetxènia. D’una altra banda, quan els EUA o alguns dels seus clients ataquen algun país que està dins l’òrbita de la seua influència, també al·ludeixen a que s'estan defensant d’un suposat enemic. El 1954 enderrocaren un govern democràtic capitalista a Guatemala, i en 1950 i 1962 envairen Corea i Vietnam respectivament. En 1980 i 1983 atacaren Nicaragua i Granada. I tot, déien, per defensar-se d’un enemic, que unes vegades no era ningú (invasió d’Haití (1915) i la República Dominicana (1916)), i altres el boltxevisme o l’expansionisme soviètic. I per fer açò i augmentar la quantiosa despesa dels programes militars que sols tenien per objectiu el reforçament del domini dels EUA en el món, es varen crear fantasmes amb els quals atemorir la gent dient-los que calia reforçar el poder americà davant un enemic interior o exterior, que calia estimular l’economia, que s’havien de protegir els estesos dominis dels EUA, etc. però, d’entre totes aquestes raons, la defensa no era una d’elles. La història era falsa, un frau, i el que interessa no és la seguretat o la defensa de la nació, dels aliats o d’altres països, sinó tota una altra cosa: la utilització de l’Estat –diu Chomsky- per a recabar fons públics a fi de costejar un aparell militar sofisticat amb el qual intimidar els demés països i posar els seus recursos, extrets a punta de pistola, als peus dels EUA per a usdefruit d’alguns sectors de la població, i extreure'n poder i privilegis.

Ara bé, la intervenció dels exèrcits dels EUA per tot arreu, que en realitat caldria anomenar terrorisme internacional si forem honestos i haguérem de dir les coses pel seu veritable nom, s’emmascara amb el terme “intervencions a l’estranger”. Com que tard o d’hora, la intervenció ianqui és contestada i la gent del país ocupat inicia la pròpia autodefensa, llavors emmascarem la legítima contraofensiva interna contra l’ocupació com agressió. Si la gent d’un territori ocupat per un país neocolonial com els EUA, Rússia o qualsevol altre, es defensa de l’agressió d'aquestes potències, llavors això és qualificat amb el terme “agressió interna”. Que els autèntics agressors puguen ser percebuts per l’opinió pública com a tals i que els “agressors” puguen ser vistos com aquells que realitzen, en realitat, actes de defensa del seu país i el seu territori, i no com uns éssers llefiscosos i menyspreables, és una qüestió no gens fàcil de captar en una situació de control quasi absolut de la propaganda, que nodreix les ments dels ciutadans immersos en un context social com el nostre, el qual es caracteritza per l'exclusiu predomini dels poderosos grups que controlen la informació en les nostres societats.

Per cert, que si ens trobem en una societat, un país -com el representat pels EUA- que té la capacitat de controlar una gran part del pensament a través del poder desenvolupat pels mitjans de comunicació amb la maquinària de propaganda per ells controlada; un país on l’Estat ofega la llibertat d’expressió; un país on l’Estat controla la societat i el ciutadà; un país on el poder de l’Estat s’ha expansionat quasi fins l’infinit i esdevé una amenaça no sols per a la pròpia ciutadania sinó per a qualsevol ciutadania d’altres països; un país on l’Administració de l’Estat és intervencionista al màxim; un país on l’Estat ha esdevingut menys i menys assequible per als seus ciutadans a la vegada que està més protegit d’ells; un país on l’Estat ataca les llibertats civils; un país on l’Estat ataca els drets individuals, etc., etc., doncs un país així és tot el contrari del que vol dir el terme “conservador”, el qual sempre ha significat la reducció de l’estat a la seua mínima expressió de manera que el seu poder siga mínim, així com que la intervenció de l’estat en l’economia siga el més reduïda possible. Els EUA s’han transformat en tot allò més oposat a un estat conservador. No en queda res. Més aviat sembla un país -la seua Administració, el seu Estat- que ha iniciat el camí del totalitarisme i el militarisme exacerbat i compulsiu, l’afany de domini del qual sembla incommensurable, il·limitat, infinit. Un mal son del que no acabem encara de percebre el poder de la tenebra que estén.

S.Llàtzer, llegida a la "taula" del Col·lectiu Alquibla el XII-2002.