·TOLERÀNCIA
_____________________________________________________________________________________________

Parlar de tolerància és esmentar Voltaire, aquell racionalista de la il·lustració que com algú deia, representava, ell sol, una força arrasadora del bé. El seu compromís amb la ciència i la figura de Newton; la seua creença indestructible en el progrés de la civilització; la defensa del teisme front el deisme; la defensa de la llibertat d’opinió per evitar l’asfixia del pensament racional deguda al dogma religiós; les contribucions a l’Enciclopèdia amb nombrosos articles, etc. són una mostra suficient per fer creïble la seua apologia de la tolerància, en una Europa massa encaparrada en lluites polítiques internes i malestar social.

L’ordre (un cert tipus d’ordre, almenys), junt amb el bé i la tolerància, configuraven el gros de les relacions humanes, tot i que a certs llocs germinava de feia temps la llavor del descontentament. A Rússia, sense anar més lluny, les classes dominants no varen respectar el poble i aquest, cansat, les deposà. Amb Tsar i tot. Estaven fartes de la tolerància amb què els amos es miraven la situació, que sols destil·lava misèria, corrupció i l’esclavatge de les masses. Ni tan sols després, en capgirar el món per la base, no es va deduir un major bé, com volien els revolucionaris d’una Rússia que s’impregnà dels mals de la societat tsarista, mesquina i brutal. I és que hi ha toleràncies i toleràncies. I algunes, per descomptat, maten. Altres, més benèvoles, desitjades i refermades al llarg del temps, tomben barreres infranquejables conservadores de privilegis que, amb l’esdevenidor, s’han dissolt.

A l’era de l’“Espanya va bien”, aferrrar-se a segons quines coses ja no té, pel que es veu, sentit. Però ara, és curiós, tornem a sentir a dir sobre la tolerància convertida en veritat oficial quan, en veritat, no és una pràctica real. Cal tolerar -se’ns diu- el pobre, el feble, el desgraciat, l’obrer, el nou ric, l’anti no sé què; fins i tot, el perifèric i provincià, mentre no trenque les regles del joc establertes. Però, ¿trencar les regles del joc és dir el que un pensa malgrat que aquest pensament siga diferent al de la majoria (mediàtica, silenciosa, acomodada, constitucional?).

Cal, per això, tolerar tothom -estableixen les modes-, perquè segurament ja ens hem empassat el programa, i la programació ha donat els fruits adients. Han desprogramat i reprogramat les ments que era el que calia fer. Obtingut això ja poden parlar de tolerància. Saben que una gent així, reprogramada, tolerarà el que uns pocs han decidit que és tolerable.

Però, cal no oblidar que tolerància implica una relació de superioritat i d'inferioritat. Sempre. D’un superior a un inferior. D’una gent que tolera i d'una altra gent que és tolerada. Al capdavall, com deia un savi del nostre temps, estarem parlant d’una representació de l’ordre.

Sols que tots sabem que hi ha ordre i ordres, però ho oblidem sovint en aquesta societat de l'adaptació, el conformisme i l’amnèsia. Que no hi ha un únic ordre és un petit detall que a alguna gent no li passa inadvertit. Quan a l’àmbit polític es parla d’estesa de mans, d'acostaments i pactes (que la realitat desmenteix pel nul respecte cap a la gent), llavors més que una negociació entre el Poder i els de baix, el que es busca realment, és que tolerem les imposicions dels qui tenen el poder, del qui és -realment- el poder, i que res d’allò que perjudica els privilegiats siga trastocat pels drets i la dignitat de la gent normal.

En resum: tolerància d’un sol sentit. I paraula enverinada que fa aparèixer, a qui no l’accepta, com el dolent en aquesta representació desigual. I és que, és clar, tolerància no és el mateix que RESPECTE, IGUALTAT i JUSTÍCIA, que és el que hauria d’haver entre les persones, les comunitats i les societats. Un món presidit per aquestes relacions, que impliquen més simetria, fóra -evidentment- tota una altra cosa. Però, els qui manen, sempre el fan funcionar del revés. Una llàstima! Per cert: ¿no estarem patint, a l’Estat Espanyol, aquesta tolerància unidireccional que fa que el govern de l’Estat impose a la perifèria (que òbviament també és Estat, i si no és així ens n’anem) la seua visió uniformadora i pseudodemocràtica perquè, en poques paraules, el Govern de l’Estat ens ve a dir: o penses com jo vull o ets un terrorista més i estàs fora de la Constitució?. Més encara: ¿patriotisme constitucional, com no paren de repetir fins el vòmit, igual a “Una, Grande y Libre”?
_____________________________________________________________________________________________
Col·lectiu Alquibla: S.Llàtzer-B.Hernandis, J.Antón. IV-MMIV