·TRAMOIA PER L'ALCALDIA D'ALZIRA
______________________________________________________________________________________________

Si abans era clar, ara ja no calen paraules: PP i PSICV tenen el mateix amo, la "famiglia". Però anem a pams. Pedro Grande (PSOE) és l'alcalde d'Alzira i no ho és Elena Bastidas (PP). Haguera pogut ser a la inversa. La cosa estava molt equiparada i algunes agrupacions han hagut de treballar de valent per aconseguir decantar la balança cap a les forces del pacte quatripartit, que hauran de demostrar sobre el terreny que són democràtiques i eficients. De l'altra banda, se sap que el secretisme, la instigació, l'intent de comprar a la gent al preu que siga, la confabulació a porta tancada, etc., constitueix el mètode preferit pels qui necessiten a tota costa la possessió d'una plaça com Alzira. Fart de tanta infàmia, l'Enric Pérez (EU) denuncià amb coratge en el Ple de constitució de l'Ajuntament d'Alzira, l'oferta formulada per Bernardo Parra (PSICV), Elena Bastidas (PP) i Gisela Blasco (PSICV), de cedir-li l'alcaldia, si l'Enric acceptava l'aliança amb el PP i el PSICV.

Aquests senyors no comptaven amb que l'ètica i la democràcia interna d'alguns partits de l'esquerra s'enfrontaria a les seues ofertes embolcallades d'intenció maquiavel·liana. L'estratègia de la corrupció de compra de voluntats, d'acord amb aquell principi que diu que "tothom té un preu", tan pròpia de la política de partits, no funcionà en cap dels regidors d'UV, del Bloc-els Verds ni de d'EU, però posà al descobert algunes coses ben interessants: 1) que el PP i el PSICV estaven en plena conxorxa; 2) que tots dos, conservadors i blasquistes -partits de votants ideològicament molt diferents, però que les cúpules dels partits sumen per als seus interessos-, estaven confabulant conjuntament contra tercers; 3) que no es resignaren al joc net i que en temptar diversos regidors de les forces quatripartites, recorregueren en darrer terme a la metodologia del "tot val" pròpia d'una ètica sense escrúpols; 4) que l'oferta arribà, fins i tot, -i açò dóna la mesura exacta d'allò en que poden convertir-se certes persones i certs partits-, a oferir-li l'alcaldia al partit (EU) que és el seu extrem més llunyà i oposat.

De la qual cosa podem deduir: a) que l'ambició il·limitada de poder pot dur a la desesperació en l'acció política; b) que la desesperació afegida a la venjança, el ressentiment i l'odi poden arribar a destruir -i no sols en política- a qui no encerta a controlar aquests impulsos irracionals; c) que determinades accions no pensades amb suficient claredat racional es poden pagar ben cares en política; d) que la conxorxa d'un partit local com el PSICV amb un partit tan poderós a tot l'estat com és el PP, sols pot portar al PSICV a la seua desaparició o a la seua integració dins el PP tot i el previsible pataleig d'alguns votants del PSICV; e) que encara queden individus i institucions polítiques a Alzira, que no es deixen atrapar en la corrupció a la que molta gent -en primer lloc els polítics- juga; f) que la lògica maquiavel·liana no sempre acaba imposant-se; g) que sempre hi haurà instigadors en tota praxi política i que el seu joc, si cal, passa per la confusió i la corrupció; h) que en tot joc de la confusió, descobrir els instigadors, els confusionaris i els corruptes és la part que ens pertoca als demés; i) i que, tot i no ser una opinió de moda degut a tant desgavell i disbarat polític, cal saber que sempre hi haurà gent i grups humans que actuaran convençuts que el benestar, la satisfacció i l'interés de molts són prioritaris al benestar, la satisfacció i l'interés d'uns pocs. Ha arribat, doncs, l'hora de que caiguen les màscares i recordar la frase amb la que hem començat l'article.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,B.Hernandis,F.Camarasa,M.Mengual, J.M.Llàtzer.Diari LEVANTE.4-7-99.