·VISCA LA UTOPIA
______________________________________________________________________________________________

Em vaig alçar, i era un divendres meravellós que donaria pas al cap de setmana on amb un poc de sort el meu equip de futbol amateur podria, fins i tot, guanyar la lliga. El sol lluïa preciós i l'estiu s'obria camí, i amb ell les properes vacances. Als periòdics i als telediaris no es parlava d'altra cosa: l'Europa finalitzava el seu procés d'unificació; les comunitats autònomes esdevenien ja estats federals, amb el seu ple autogovern; a Brussel·les teníem la capital funcionant a tota màquina; la gent era feliç amb el pròsper desenvolupament com a pobles reconeguts i diferenciats als quals se li respectava i agombolava com a tresor cultural; i totes les cultures europees juntes componien una Europa diversa, culta, tolerant, respectuosa amb tots els pobles i fortament desenvolupada.

Al País Valencià ja teníem l'idioma català com a nostre, i la variant dialectal valenciana era parlada amb gran perfecció, sense castellanismes ni "churrades"; la gent s'entenia aleshores feliçment i tot anava sobre rodes. Fins i tot, a la capital, les noies de les tendes de roba del carrer Colom feien ús de l'idioma donant-li sensualitat i enlluernant-lo fins a punts mai somiats. Açò era quelcom normal i quotidià, fins i tot era el que devia haver sigut sempre, però jo, acostumat a tot el que abans havia vist i viscut, no m'ho podia creure del tot.

Aleshores, s'havia establit un idioma comú: l'anglés, per a comunicar-nos amb qualsevol altre europeu ja fos sevillà, portugés, basc, madrileny, francés, alemany, etc. Érem tots bilingües! Què fort! Què bé! Què autèntic! Quina passada! Eixe dia em vaig adormir de seguida amb la felicitat al cor, pensant: ja som algú, ja hem aconseguit la nostra benvolguda identitat com a poble, ja ens respecten a tot arreu.
L'endemà, que era dissabte, em tocava per torn obrir l'oficina, però em donava igual. Fins i tot, tenia ganes de treballar i parlar amb la gent i escoltar les seues inquietuds amb aquest present que em fascinava. Però, quan anava a obrir la porta vaig sentir al darrere unes paraules que deien en un idioma quasi desconegut: "Oye chico, sabes que hoy abres cinco minutos tarde, eh?". Recollons! El món em va caure als peus.

Era un monolingüe retrassat, jo? 0 pitjor encara, ho havia somniat tot?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:F.Camarasa,J.Pons,S.Llàtzer,J.Antón,P.Carreres,M.Mengual, B.Hernandis.Revista l'ALFIL.Hivern/97.