Nietzsche és innocent. La mort de Déu ha estat accidental. Ningú sap com va néixer Déu i tampoc com ha mort. Però un cop mort, el mecanisme succesori s'activa de forma automàtica ja que cap Déu no gosa morir sense deixar-ho tot lligat i ben lligat. El temps queda suspès i s'obre un còsmic parèntesi. El que succeeix durant aquest interval de no-res, durant aquest crític període d'interregne diví és un dels misteris més ben guardats. Jo, però, vaig quedar encallat en un punt òptim i privilegiat des del qual vaig ser testimoni del que succeí fora del temps. No puc estar-me d'explicar-vos-ho.

Heu de saber que immediatament després de la mort de Déu, no podent celebrar-se cap cerimònia ni d'incineració ni d'enterrament, es congregaren a la sala capitular del cel els candidats a substituir-lo. Tots eren esperits selectes, nobles i perfeccionats amb la puresa virginal de la veritat, la bondat i la bellesa. Es reuniren pel concurs públic d'ocupar el càrrec de Déu. El millor dels aspirants seria l'elegit. Una mena d'oposicions a Déu, sense temari, sense tribunal, sense "tancada", però amb la finalitat de seleccionar el més ben preparat.

Com que ningú no és superior a Déu, ningú no pot jutjar les obres dels candidats divins, i l'única manera de fer-ne una selecció és deixar que les coses passin per elles mateixes. Les normes són simples. Molt simples. Tots els esperits surten al centre de la sala i realitzen la prova definitiva: La creació d'un món. Cadascú ha de realitzar un món a la seva imatge i semblança. Els móns creats queden suspesos en òrbites harmòniques durant el temps que dura la prova. Al final les coses simplement passen i els móns són víctimes de les seves pròpies lleis. La majoria es col·lapsen i es desequilibren atrapats per les seves contradiccions internes. Algun d'ells sobreviu i per una mena de "selecció natural", per ser el més ben compensat i organitzat,  queda com a única oportunitat de món i accedeix al rang de "realitat". En aquest moment aquell món esdevé real i l'esperit creador es corona com a Déu de l'univers amb dret a pregàries.

Em va fascinar el procés. Vaig veure milers d'esperits candidats crear el seu món. Amb un acte aparentment simple de creació, aquests esperits feien aparèixer les seves obres. Tots feien l'obra perfecte d'un déu. Per a nosaltres resulta difícil imaginar que hi hagi tantes modalitats de perfecció, però hem de recordar que els déus no intenten ajustar la seva obra a la perfecció, sinó que és el concepte de perfecció el que s'adhereix a l'acció divina. N'hi havia milers i milers i es succeïen de forma contínua i vertiginosa, però no precipitada. Eren móns immensos que no ocupaven cap lloc. A mesura que els anaven formant, totes les criatures prenien existència i es movien d'acord a les lleis que el creador havia fixat. Vaig veure la creació de móns merament materials regits per lleis físiques. En vaig veure d'altres més complexos trenats a partir de lleis biològiques que comprenien éssers vius i no vius. Alguns tenien homes i estaven controlats per lleis psicològiques i sociològiques i altres no. Alguns incloïen realitat canviant i altres eren pura immanència. N'hi havia que es regeneraven ells mateixos i que fins i tot s'auto-regulaven. Em fascinava la varietat de formes i possibilitats creadores.

El que més em va impressionar, però, fou tota la gamma de móns possibles amb presència humana. N'hi havia innombrables perquè eren molts també els esperits candidats a Déu que creien que un món perfecte havia d'incloure l'espècie humana. Un d'ells va fer un món de persones agressives i egoistes, que es comportaven els un amb els altres com ho farien els llops entre ells. Allí eren admirables les lleis de la supervivència i del domini. Era un món dur i ferotge on sobrevivien els més forts. Un altre va crear un món de persones bones per naturalesa i des del naixement, però que quan patien la influència de la societat esdevenien egoistes. Un altre va fer un món de persones ignorants i va posar dins cada una d'elles una llavor de coneixement. Era bonic veure com creixien. Un altre esperit surrealista va fer un món absurd on res no tenia sentit i la gent voltava d'esma mirant-se a la cara amb interrogants penjats dels ulls. Un esperit trapella va fer un món ple d'oportunitats amagades que mai no es podien trobar i reia veient els esforços inútils dels homes. Un esperit psicoanalític va fer un forat de subconscient just dins l'home i el va omplir de records perversos. Un esperit mecanicista va fer un món enginyós de maquinària. Era un món mecànic, tot funcionava per causa i efecte i totes les coses estaven fetes de petites peces atòmiques. Vaig veure móns molt enginyosos i molt ben fets, tots ells sotmesos a la dinàmica pròpia que els alenava el seu creador.

En tots aquests móns vaig veure com les persones que hi vivien eren beneficiàries o víctimes d'aquestes lleis. Vaig sentir que a tots ells hi regnava la justícia més absoluta ja que cadascú gaudia o patia la realitat objectiva segons els seus patrons de consciència. Els qui creien que tot era egoisme vivien en un món egoista i els que creien en la màgia vivien en un món màgic. Els qui creien estar condemnats a l'existència vivien reclosos en un món obert i els qui creien que aquella era la seva oportunitat de felicitat gaudien fins i tot de les situacions desfavorables. Vaig entendre què volia dir el mossèn quan de petit em deia que Déu era infinitament just perquè premia els bons i castiga als dolents. Bons i dolents devia ser una forma d'anomenar els més o menys hàbils a l'hora de crear el món. Cadascú premiat o castigat a viure en el món que ha dissenyat. Allí en aquells móns prenien sentit totes les coses:  Re-encarnacions, màgia, ciència i materialisme. Móns amb una finalitat i móns caòtics, móns expansius i móns en contracció; móns evolutius i involutius. Era un espectacle fantàstic.

Llavors va passar una cosa extraordinària. Va aparèixer al bell mig de la sala una espiritualitat que va crear un món de cristall o a mi m'ho semblava. Era com una esfera refulgent i amable; acollidora, càlida, brillant i alegre. No sabia què era. Llavors però, tots vam retenir la respiració perquè vam saber que era el moment en el qual les coses simplement passarien i que estàvem a punt de veure el principi de tot.  Jo ara ho explico com una seqüència però fou un fet únic. Tots els móns que havien estat creats pels esperits candidats foren absorbits pel món de cristall i van passar a ser part d'un tot sense deixar de ser ells mateixos un tot. Fou genial. Una obra mestra digna de Déu totpoderós. Totes les varietats d'existència coexistiren en un mateix punt de la coordenades de l'espai-temps i totes tingueren accés a la realitat. Totes reals al mateix temps i al mateix lloc. Així fou com en aquella creació, quan un fet succeïa, es manifestava de múltiples maneres als ulls dels humans, segons el món al qual pertanyien originàriament.

Quan naixia un infant, allò era una desgràcia per a uns, una alegria per a altres, una esperança per a uns altres, una niciesa per a molts, un pecat, una benedicció, ... I això passava amb tot. L'amistat era percebuda per a uns com a una modalitat de l'amor, com a un negoci per a uns altres i més. Les postes de sol eren al mateix temps espectacles visuals, fenòmens atmosfèrics, missatges espirituals,... al mateix temps. La mort d'una jove era una injustícia, una lliçó o un absurd, depèn de qui ho vivia i tot al mateix temps i tot real. El mateix passava amb la màgia, l'orgull, les notícies, el treball, el sexe, l'enriquiment, la religió, la raó, l'amor, la televisió, ...

No hi hagué temps ni per a l'admiració. Allò simplement succeí. Aquell món de móns fou inaugurat amb grans focs d'artifici anomenats "big bang" i milions de batecs i pulsacions provenint de tot el creat fos físic, emocional o racional, iniciaren una sorollosa i rítmica existència. Tot va anar així.

Només dues coses van passar que jo recordés abans de tancar-se el parèntesi. La primera fou que vaig rebre la resposta a una pregunta que feia estona em formulava: "Què és aquesta massa esfèrica cristal·lina i primigènia, lluminosa i tendra on tot s'hi ha inclòs?" La llibertat. Vaig saber que tots els éssers que venien de tots els seus móns particulars tenien el privilegi d'elegir entre quedar-se en aquell món particular o bé canviar de món i passar a un altre més favorable. Sabien que això no variaria les circumstàncies. Si eren homes no podien ser gossos, però podien passar a un món on ser home fos gratificant. Els homes no podien volar però podien accedir a un món on hi havia poders superiors a volar: desitjar no volar. Això és la llibertat pura sobre la que s'ha teixit la nostra realitat.

La segona cosa fou que vaig veure la divinitat creadora de tot agafar la seva creació amb les mans, mirar-la dolçament i crear amb el seu alè una capa gasosa que envoltava el món. Una capa invisible però omnipresent que jo no sabia el que era. Llavors es va girar envers mi i fixant la mirada als meus ulls em va dir: "És el coneixement. Accessible a tots. Imprescindible. Com podrien, sense ell, usar la seva llibertat per trobar el món que més els convé?" Somrigué i el parèntesi temporal es va cloure. Jo vaig tornar a la consciència ordinària i vaig preparar el berenar dels meus fills. Ella va seguir sent.
 

Josep M. Carbó