EL
RACIONALISME POSTERIOR A DESCARTES
B.PASCAL
(1623-1662) Pensees
Segueix
el racionalisme perquè considera que la raó és
l'àmbit i el mètode adient per assolir la veritat.
Insisteix
en els límits del racionalisme :
-
No
es pot aplicar a l'àmbit de la moral i de la religió.
-
En
el món de la naturalesa l'experiència ha de
ser la norma constant i guia de les explicacions racionals.
I a més, la raó no pot deduir els primers principis
i donar seguretat, certesa als mateixos; sinó el sentiment
(el cor i l'instint) és el que dóna certesa
( després la raó ho confirma ).
-
Abans
de comprendre el món, l'humà s'ha de comprendre
a sí mateix i no ho pot fer a través de la raó
perquè aquesta és molt sovint enganyada per
la imaginació....
L'humà
es comprèn a través del Cor que té raons
que la raó desconeix i no pot entendre.
A
través de la contraposició entre Raó (coneixement
demostratiu) i Cor (comprensió instintiva); Pascal distingeix
dos tipus d'esperit :
Tota
la seva investigació és una anàlisi de la
condició humana. Vol comprendre amb claredat el destí
de l'humà (entre el Tot i el no-res). La funció
del pensament és fer que l'humà reconegui la seva
posició d'incertesa,d'ignorància.... L'única
dignitat que li queda a l'humà és la de saber que
es morirà i en canvi l'univers no ho sap. Cal apostar,
arriscar-se per l'existència o no de Déu.
B.SPINOZA
(1632- 1677) Ètica, segons demostració geomètrica
Vol
recuperar la unitat de l'ésser a diferència de Descartes
que l'havia distingit en tres substàncies. Spinoza porta
fins a les últimes conseqüències la noció
cartesiana de substància i considera que només hi
ha una substància (Déu) que és infinita i
és l'origen, font, de tota realitat.
Identifica
Déu = Naturalesa (Panteisme racionalista)
"Deus sive Natura" (Objecte = Subjecte) A més
a més, els compara amb l'ordre geomètric i necessari
de tot el que hi ha. La llibertat es troba en el reconeixement
d'aquest ordre necessari.
Soluciona
el problema de la comunicació de les substàncies,
que s'havia plantejat Descartes, afirmant que la res extensa (cos)
i la res cogitans (pensament) són modes particulars de
la substància divina.
Com
es produeix la pluralitat, la divisió de la substància
única? Spinoza nega la creació i l'emanació.
La divisió es produeix a través de l'ordre geomètric.
De la substància brollen els modes particulars de la mateixa
manera que els teoremes ... de la geometria.
N.
MALEBRANCHE (1638-1715)
Radicalitza
la separació entre les dues substàncies finites
cartesianes : la ment o pensament i el cos o extensió.
Entre dues substàncies tan diferents no pot haver-hi comunicació
de cap classe. Intenta superar aquest dualisme a través
de la intervenció de Déu. Ment i cos es relacionen
perquè Déu ho vol. En ocasió de cada fet
Déu els posa en contacte (Ocasionalisme), així Déu
és l'única causa de tot i és qui conté
la idea de tots els éssers que ha creat.
El
que desitja de l'ànima és la causa ocasional de
que Déu produeixi en el cos els moviments corresponents.
L'objecte
immediat de coneixement és la idea i aquesta és
diferent i superior al que representa. Les idees procedeixen de
Déu i són captades per la nostra ment en Déu
(Ontologisme).
La
creença en la realitat externa és dubtosa doncs,
no cal que les idees tinguin un objecte real extern donat que
la seva veritat està garantida per Déu, el qual
en virtut de la seva perfecció, no podia haver fet el món
d'una altra manera : "Vivim en el millor dels móns
possibles".
G.W.LEIBNIZ
(1646-1716) Monadologia
L'objectiu
del seu pensament és el d'assolir l'ideal deductiu i matemàtic
del racionalisme.
El
mètode utilitzat és el de la lògica, el de
l'anàlisi dels raonaments i de les proposicions que fem
servir per expressar-los. Pregunta: Quan un raonament és
vertader?
La
veritat pren un sentit diferent al cartesià segons el qual
la veritat consistia en l'evidència subjectiva de la raó.
Ara la veritat consisteix en la correspondència d'una proposició
amb una realitat possible o actual.
->Distinció
entre dos tipus de veritats :
Veritats
de raó o innates / Veritats de fets o d'experiència
->A
les quals els correspon dos tipus diferents de proposicions:
Proposicions
analítiques :
-
Són
necessàries: La seva contraria implica contradicció
-
El
predicat està contingut en el subjecte. Ex: "
El tot és major que les parts"
-
Les
coneixem a priori
-
No
necessiten demostració
-
Són
veritat sempre perquè es refereixen a les essències
i no a les existències.
-
Es
basen en el principi de no contradicció.
Proposicions sintètiques
-
Són
contingents: La seva contrària no implica contradicció.
-
El
predicat no està contingut en el subjecte "Els
estudiants sempre aproven"
-
Les coneixem a posteriori
-
Necessiten demostració
-
Es basen en el principi de raó suficient."Tot
el que existeix té una raó d'existir"
-
Es refereixen a les existències.
Els
principis sobre els quals s'ha de fonamentar el coneixement vertader
no són les idees clares i distintes que provenen de la
intuïció sinó en les proposicions analítiques
que són formades per la raó i que expressen en elles
les idees innates .
Critica
a Descartes respecte al problema de la comunicació de les
substàncies. La substància que defineix als objectes
materials no és l'extensió. Nega el mecanicisme
i manté una concepció dinàmica de l'univers
introduint el concepte de força o energia en la matèria.
Segons
Leibniz la realitat està formada per infinites substàncies
individuals simples inextenses = Mònades (Monos = ú).
Les
Mònades són els últims components d'allò
real, són com àtoms amb energia intel·ligent
pròpia, són independents unes de les altres, són
formes o essències, immortals, ... Es classifiquen en:
-Mònades
simples: materials i inconscients.
-Mònades
(ànimes) animals: Tenen com a propietat la memòria.
-Mònades
(ànimes) humanes: Conscients i dotades d'una raó
lliure.
La
seva ordenació prové de l'harmonia preestablerta
per Déu (mònada perfecte) el qual ha ordenat les
mònades de tal manera que el resultat és un ordre
harmònic de la totalitat. L'univers és com una infinitat
de rellotges independents que Déu ha posat a l'hora. El
món tal i com el coneixem és "el millor dels
possibles".
Demostra
l'existència de Déu a partir de la seva possibilitat
utilitzant entre altres l'argument ontològic d'Anselm introduint
canvis (no a partir de la idea de perfecció sinó
de la possibilitat i necessitat)
La
llibertat consisteix en la possibilitat humana d'accedir a la
perfecció i a la veritat. La raó humana està
determinada a la llibertat cosa que implica que no pot deixar
de ser lliure.