PARAULES PRÈVIES EN AQUESTA
EDICIÓ FACSÍMIL DELS

QUADERNS DE L'EXILI

---

El grup que duia el pòndol dels Quaderns de l'exili estava constituït per en Josep M. Ametlla, en Lluís Ferran de Pol, en Raimon Galí i jo. En realitat ens consideràvem mandataris dels combatents catalans que el Desastre Nacional -així vam decidir d'anomenar-lo- havia escampat pel món i que,fossin del partit que fossin -o no fossin de cap, com era el nostre cas aleshores-, posaven Catalunya per damunt de tota altra consideració política. Si nosaltres, tots quatre, havíem pres part com a voluntaris a la guerra d'Espanya és perquè als nostres ulls aquella guerra no era civil, que ens hauria repugnat, sinó nacional: una guerra per les llibertats de la nostra pàtria.

Una altra cosa ens definia, sense la qual no hauria tingut sentit per a nosaltres l'esforç de publicar-los: la voluntat d'organitzar una unitat que, sota la nostra bandera i reconeguda en tant que tal pels Aliats, combatés al seu costat en la guerra mundial que aleshores es trobava en el seu fort. D'aquí la nostra estreta connexió amb els coronels Enric Pérez-Farràs, que havia llançat una crida a favor d'aquella idea, i Vicenç Guarner, que treballava per fer-la possible valent-se de les seves relacions amb elements militars nord-americans facilitades pel fet d'ocupar un càrrec a l'Estat Major de l'exèrcit mexicà. Malauradament no podíem establir contacte amb el coronel Frederic Escofet, que havia quedat atrapat a Europa en territori ocupat pels nazis. Els consideràvem els nostres caps; en la nostra intenció, els Quaderns havien de ser sobretot un mitjà de propaganda al servei d'aquell propòsit. Crèiem que si no era per prosseguir el combat per Catalunya no hauria valgut la pena exiliar-nos i que la famosa «taula de la Pau» de què tant es parlava durant la guerra, i a la qual algun benaventurat donava per segur que seria invitada Catalunya encara que no féssim res per guanyar-nos-ho, seria una «taula d'en Bernat».

La història dels Quaderns de l'exili és, doncs, en definitiva, la història d'un fracàs des del moment que el seu propòsit primordial no es dugué a terme. Els Aliats no volgueren saber res d'una unitat catalana que combatés al seu costat en aquella guerra que nosaltres consideràvem -però ells no ho veien pas així- una prolongació de la nostra; la nostra insistència s'estavellà una i altra vegada contra la seva freda negativa. I és que passava una cosa que no podíem ni sospitar; no ho podíem sospitar nosaltres, que érem uns ingenus, però tampoc Hitler, que no ho era pas o almenys no ho semblava: aleshores ja els Aliats s'entenien de sotamà amb el general Franco i no els interessava patrocinar res que pogués molestar-lo.

Per dir-ho tot, i ja que, ça com lla, també el lector curiós en trobaria la verídica història fullejant els Quaderns que ara se li brinden còmodament en facsímil, no foren solament els Aliats que no volgueren saber res d'una unitat combatent catalana (com tampoc d'una unitat combatent republicana espanyola). Tampoc Carles Pi-Sunyer, aleshores màxim representant dels catalans exiliats, resident a Londres, no va contestar mai a la proposta del coronel Pérez-Farràs, com aquest mateix explicà extensament en el nostre número 24, pàgines 18 i 19; per a nosaltres aquell silenci continua essent un enigma.

Entretant s'havia vist que la nostra manera d'enfocar la dura realitat d'aleshores -realitat de guerra, no ho oblidéssim pas-, o sigui, la convicció que si Catalunya no tenia part en tant que tal a la guerra no en tindria tampoc en tant que tal a la pau, era compartida per un gran nombre dels ex-combatents catalans en situació de voluntari exili. La difusió creixent dels Quaderns, sostinguts com eren pel seu ajut espontani, n'és un indici eloqüent. Tant o potser més emocionants encara per a nosaltres eren els testimonis de simpatia que ens venien d'exiliats que la història i l'edat farien il·lustres als nostres ulls, com és el coronel Plàcid de Montoliu, aristòcrata tarragoní que havia estat company d'armes del coronel Francesc Macià (com ell, havia deixat l'exèrcit espanyol el 1905, aleshores dels incidents anti- catalans que culminaren en l'assalt a La Veu de Catalunya i el Cucut). O com és en Francesc Cambó.

D'en Cambó havíem de rebre per cert un últim i generós donatiu quan ja havia mort. També els nostres Quaderns havien decidit morir; ja no tenia sentit continuar-los un cap liquidada del tot lo guerra mundial. Vam dedicar aquell donatiu pòstum a l'edició dels versos d'en Màrius Torres, que no podia fer-se a la pàtria; tal haurà estat el darrer acte de mecenatge d'aquell gran català i el darrer acre col·lectiu dels Quaderns de l'exili. Tots quatre components del grup havíem decidit tornar a Catalunya perquè crèiem que fora d'ella ja no es podia fer més que perdre miserablement el temps des de l'únic punt de vista que a nosaltres ens interessava.

¿Podíem, donat el nostre fracàs, acabar millor l'exili que fent sentir, on es podia, aquella veu tan pura? Cinc anys després de la seva mort en plena jovenesa, el poeta continuava en efecte totalment desconegut a la seva terra, ¿hauríem pogut expressar la nostra tristesa davant l'ensulsiada de Catalunya, aro que ja no ens quedava cap dubte que els Aliats l'abandonaven a la seva sort, i al mateix temps la nostra fe en el seu redreçament en un futur potser llunyà però que bé hem de creure indefectible, millor que amb les nobles paraules d'aquell que ha estat anomenat justament el poeta de l'esperança?

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
pàtria, guarda'ns: la terra no sabrà mai mentir...

No hi hagué participació oficial catalana a la guerra mundial, per més que a Europa, confosos entre la «resistència», morissin màrtirs dels nostres; en conseqüència, el «cas dels catalans» no distragué ni un moment l'atenció dels qui es van asseure a la «taula de la pau». La dominació feixista s'allargassaria en conseqüència a Catalunya fins a la mort del generalíssim; el franquisme tindria temps sobrer de desplegar a fons els seus plans pel que fa a la nostra terra. Aquesta vegada no seria com aleshores de Felip V, quan Catalunya, vençuda i tot continuà essent catalana. Aquesta vegada, a la guerra de conquesta seguiria la invasió en massa; el país seria desnaturalitzat a fons, fins a les arrels, a fi que deixés de ser català d'una vegada per sempre.

Val a dir que la invasió ja havia començat en plena guerra i sota variats pretextos, patrocinada pels governs republicans espanyols; en aquest propòsit tots eren uns i els uns s'ajudaven als altres. Però ara es faria torrencial: «Ens els anaven duent en vagons de bestiar i en barcasses de cabotatge», ens deia el 1948, any del meu retorn a Barcelona, un testimoni d'excepció, Alexandre Galí, que hi havia tornat ja en feia alguns. Ja abans, quan encara publicàvem a Mèxic els Quaderns de l'exili, persones vingudes de Catalunya ens havien informat que s'hi calculaven en un milió els forasters arribats després de l'entrada de l'exèrcit de Franco. Ja eren, ens deien, la tercera part dels habitants de Barcelona, lo quarta del conjunt de Catalunya.

El lector curiós trobarà la preocupació, o millor, l'angoixa, que aquestes notícies ens causaven, expressada en tals o tals pàgines dels Quaderns de l'exili on no ens crèiem gens obligats a dissimular el nostre pensament. I si no el dissimulàvem és perquè teníem la certitud que encara s'era a temps de posar-hi remei; la situació creada no era de cap manera irreversible. Penseu en efecte com hauria estat factible l'assimilació dels nou-vinguts mentre no passaven de la quarta part de la població total del Principat. Si amb la victòria dels Aliats haguéssim reconquerit el nostre govern propi (un autèntic «govern propi), que és això el que significa en clar i català la paraula grega «autonomia»), la recatalanització de Catalunya s'hauria pogut produir totalment i en poc temps. Penseu que això era el 1945. Però el feixisme espanyol encara disposaria de trenta anys (de trenta anys més) per continuar la seva obra de destrucció de les arrels mateixes de la catalanitat.

Així hem vingut a parar en una situació totalment nova en la nostra història: Catalunya només és catalana a mitges, com si fos hemiplègica.

Val a dir que força emigrats volien integrar-se a través del mitjà més vàlid per fer-ho, parlant català. Alguns fins i tot afirmen amb orgull que els seus fills ja el parlen tan bé com els naturals de la terra. Cal estimular aquest orgull; cal facilitar aquell desig. La feina és moltíssima, prou ha sabem; i no és pas fàcil.

Si de moment no tenim més armes que l'habilitat i la prudència, sempre unides o la fermesa, fóra absurd tanmateix que ens enganyéssim nosaltres mateixos esforçant-nos a creure que una situació així és natural quan és monstruosa. Fins ara, sempre Catalunya -victoriosa a vençuda- havia estat catalana, i és això el que és natural. Perquè ho torni a ser, el camí serà llarg i costerut. Hem caigut molt avall, quasi al fons d'un pou; caldran prodigis d'habilitat per sortir-ne. Hem anat parar molt lluny, no ja d'on volíem anar, sinó d'on ja érem en vigílies de la guerra. Aquella fita que el 1936 els esdeveniments ens posaven a l'abast sí haguéssim fet el que calia -una nova Solidaritat Catalana com la de trenta anys abans, que unint tots els catalans sense distincions d'ideologies ni de classes hauria donat a la guerra naixent I'únic sentit que podia justificar-la davant la història- aquella fita ara ens queda molt lluny i molt amunt. No ens hem de descoratjar a desgrat de tot; el que importa és que la vegem ben clara tal com la veié el poeta, com una «ciutat llunyana» que ens envia «batecs d'aire i de fe».

Fullejant ara els Quaderns de l'exili, hi trobo, com és fatal, moltes coses que han perdut actualitat, d'altres que potser es presten al somriure irònic, també a moments una violència de to que ara se'm fa estranya (ara que duc damunt l'esquena una quarantena d'anys més). Cert que no vam atacar mai a ningú que no ens hagués atacat abans ell a nosaltres, es pot invocar doncs la legítima defensa almenys com a atenuant, però ¿era indispensable fer-ho amb tanta tanta violència? Fora d'aquestes salvetats, més aviat, i perdoneu si ha dic tal com ho sento, hi he trobat coses que tornaria a subscriure plenament si són meves o que subscriuria amb orgull si són d'algun dels meus estimats companys. Hi he trobat veritats que ho són avui tant com ho eren quaranta anys enrera, veritats que convindria divulgar més que mai entre els catalans justament perquè van tan a repèl de molts prejudicis i falses nocions que, si han arrelat tant entre nosaltres, és com a conseqüència de la nostra decadència secular. Com deia tan concisament Francesc Cambó en la carta en què ens expressà la seva simpatia i el seu acord substancial amb el que defensàvem: «Exigir l'autonomia i menysprear les funcions burocràtiques i militars és un absurd». Aquest absurd, que voreja la demència, persisteix; diria, fins i tot, que se'l troba més que abans de 1936, com a conseqüència de la nova i terrible davallada que ha sofert Catalunya des d'aleshores. Alguns dels mateixos que criden pels carrers «som una nació», potser no es fan una idea prou clara de les funcions reals que implica aquesta paraula sí és que de debò ha de ser alguna cosa més que una paraula.

En canvi, ha avançat força la consciència de la nostra unitat nacional en relació a l'època en què nosaltres vam llançar aquella fórmula que la compaginava amb la nostra trinitat: «El Principat, València i les Illes són tres Països i una sola Nació». El lector curiós veurà com ens capficava el trencacolls del nom comú, més ardu que no es pensen els simplistes. Veurà com, a la claror sobretot dels treballs, aleshores recents, de Bosch-Gimpera, que estimàvem com un gran mestre, havíem tornat a la idea que Prat de la Riba ja exposà a la Nacionalitat catalana a començos d'aquesta centúria, que els catalans del Principat, els valencians i els balears som en substància els descendents d'aquella Ethnos Ibèrica que els primers exploradors hel·lènics havien trobat assentada en els nostres territoris. El nom més adequat per al conjunt d'aquests fóra, doncs, el d'Ibèria, sinó s'hi hagués fet tanta confusió ja des d'antic, ja des dels romans, de la mateixa manera que el més adequat per al conjunt de la Península es justament el d'Espanya o Hispània que se li donà fins força després de consumada la separació de Portugal; el nom que, ni caldria recordar-ho, lo donava Camoes, en els Lusíades. Però el mateix Camoes que amb orgull esmentava «o regno lusitano» entre les «differentes naçoes» que componen «a nobre Hespanha» conferint-li grandesa:

Com naçoes diffrentes se engrandece,
cercadas com as ondas do Oceano,

quan, -entre aquestes «naçoes», tares igualment «hispanas» o «hespanholas», esmentava la nostra, la Corona catalano-aragonesa, no ens anomenava «ibèrides» -que és el que hauria fet joc amb «lusíades»- sinó «tarragonesos», és a dir, ressuscitant el nom de tradició romana:

Tem o Tarragonez, que se fez claro
sujeitando Parthenope inquieta...

essent així que el territori de la Hispània Tarraconense dels romans corresponia molt menys al de la Corona catalano-aragonesa que el de l'Ethnos Ibèrica dels grecs. Tant se val; ara com ara, tan inviable resultaria, amb el sentit que ens interessa, el gentilici «iber» (o «íber»), o ni que fas «ibèric», pres dels grecs, que el de «tarragonès» pres dels romans. La majoria de gent, tant al Principat com al País Valencià com a les Illes, s'hi desconcertaria; caldria en tot cas una campanya prèvia d'informació que fóra molt llarga i que ara com ara no és al nostre abast.

Avui seria en efecte força difícil de fer comprendre a les multituds que de «ibers» només ho som nosaltres i que els portuguesos, que no ho són ni ho han estat mai, són tan espanyols com ho puguem ser nosaltres. «Els portuguesos són els espanyols de l'Atlàntic, deia Salvador de Madariaga amb feliç concisió. Entorn del gentilici «ibers», que hauria hagut de ser exclusivament el nostre -el dels «espanyols del Mediterrani»-, s'ha anat fent cada vegada més la confusió fins al punt que el mateix Verdaguer, a l'Atlàntida, fa més d'un segle, ja anomenava «iberes» aquelles mateixes «nacions» que per a Camoes, tres segles abans, eren encara «hispanas» o «hespanholas».

I a tu, ¿qui et salva, o niu de les nacions iberes.
quan l'arbre d'on penjaves al mar fou submergit?
¿Qui et serva, jove Espanya, quan lo navili on eres
com góndola amarrada, s'enfonsa migpartit?

Veurà per cert el lector curiós que fullegi aquesta edició facsímil com per als Quaderns de l'exili l'Atlàntida era, no solament un magnífic poema, sinó una esplèndida propaganda de la «idea catalana d'Espanya», com els Lusíades ho foren de la seva «idea portuguesa». La remarca que fèiem aleshores, que els dos únics poemes èpics espanyols i espanyolistes de gran volada que existeixen són l'Atlàntida i els Lusíades, català l'un i portuguès l'altre, continua en peu i ens sembla tan vàlida ara com aleshores; ¿qui ha estat el veritable «separatista» en aquesta «espaciosa y triste España» com deia Fray Luis de León, que, si ens hagués sabut donar un bon acolliment ja que tots hi hauríem pogut tenir cabuda, potser entre tots l'hauríem alegrada?

Tornant al que dèiem, la confusió entorn del nom de «ibers» i la impossibilitat patent de desenterrar el de «tarragonesos» amb el sentit general que voldríem, ens dugué a forjar un topònim que, tot i veient-ne els inconvenients, ens semblava que podia ser admès per tothom, ja que es basava en la unitat de la llengua, no discutida més que per aquells que ja Menéndez y Pelayo, fa un segle, qualificava de «majaderos». Els principals inconvenients d'aquell nom triat per nosaltres, o sigui Països de Llengua Catalana, són la seva llargada i la seva complicació (dos substantius, lligats per una preposició, i un adjectiu). Ara s'ha estès molt el de Països Catalans; ni cal dir com ens agradaria que triomfés, ja que és molt més simple i per tant molt més eufònic, però cal que l'experiència el demostri viable; és a dir, que els valencians i els balears l'acceptin.

Si la idea de la unitat nacional dels nostres tres Països s'ha anat estenent feliçment amb els anys essent així que aleshores ens havia valgut atacs verinosos, no pas dels valencians ni dels balears de l'exili (que n'hi havia d'estimadíssims i de ben representatius entre els col·laboradors dels Quaderns) sinó de certs catalans del Principat, que Déu els perdoni, un altre punt de vista també anticipat per nosaltres, sí bé amb extrema cautela perquè topa va amb prejudicis incomparablement més forts, el de la nostra perfecta indiferència a les formes accidentals de govern, també per sort es troba ara molt difós entre una bona part de l'opinió catalana. És un guany decisiu. Havia estat una de les grans ensenyances de Prat de la Riba i de Cambó («¿República? ¿Monarquia? ¡Catalunya!»), però oblidada després fins al punt d'haver-se pogut afirmar en un moment de desvari que Catalunya era «el baluard de la República». Fer de la pàtria el baluard de res que no sigui ella mateixa és una aberració política; en el cas de la fracassada segona República espanyola, era com lligar Catalunya a una roda de molí a fi que s'enfonsés amb ella. El lector curiós podrà veure com, d'una manera cautelosa per no ferir prejudicis arreladíssims però prou clara perquè s'arribés a entendre, vam tractar de separar aquestes dues qüestions perfectament distintes, la de Catalunya, que era i és i serà l'essencial, i la de la segona República espanyola, perfectament accidental i passatgera; veurà com procuràvem informar els nostres lectors, amb la discreció que era del cas, de les relacions que el doctor Carles Cardó, amb qui estàvem en cordialíssima correspondència i que havia d'honorar amb la seva col·laboració el nostre darrer número, mantenia amb el comte de Barcelona, aleshores possible rei d'Espanya. La simpatia amb què evocàvem la figura del comte de Güell, monàrquic liberal i catalanista mort a l'exili, obeïa al mateix desig de subratllar que per a nosaltres la qüestió no era ni ha via estat ni seria mai entre monàrquics i republicans -ni, d'una manera més general, entre dretes i esquerres-, sinó entre catalans i anti-catalans.

Amb el nostre respecte -subratllat una i altra vegada pel doctor Cardó, l'il·lustre pensador religiós en qui vèiem el representant exiliat de la nostra intel·lectualitat catòlica, i pel cardenal- primat Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona i, per tant, cap jeràrquic de l'Església catalana, mort a l'exili, ens posàvem resoltament al costat de la nostra Església, perseguida i martiritzada per les turbes anarquistes -tot seguit les tornarem a esmentar- com continuaria perseguida i martiritzada pel feixisme espanyol triomfant; també aquesta actitud ens valgué la incomprensió i les fiblades dels obcecats i dels sectaris. Cal dir ben alt que aquesta fauna no es trobava pas entre els ex- combatents, ben al contrari: tota ella es reclutava entre aquells ciutadans, potser molt respectables sota altres punts de vista, que pels motius que fos, bé hem de creure que sempre confessables, havien cregut oportú d'abstenir-se d'honorar els fronts de guerra amb la seva estimable presència. Aquests dignes menja-capellans encara no havien comprès que la salvatge persecució anticristiana de 1936 havia afavorit en mesura extraordinària el triomf dels nostres enemics seculars el 1939.

Si en aquests aspectes i entre minories cada vegada més considerables s'ha avançat en aquests darrers anys, en canvi entre amples majories afectades per la immigració i en altres aspectes essencials, la davallada, insistim-hi, ha estat terrible. La costa que caldrà remuntar és dura i eriçada d'espines. Caldrà fer-la a poca poc. Ara no hi ha dreceres. El 1936 se'ns en presentà ben inopinadament una de magnífica i no la vam saber emprendre. Tot hauria estat possible aleshores pel que fa a la plena restauració de la nostra nacionalitat. Però unes turbes, que en gran part eren atiades per l'enemic com s'ha pogut comprovar («objetivo cubierto», pogueren comunicar des de Barcelona els agents franquistes tot i que aparentment el seu cop havia fracassat), que eren en tot cas en gran part forasteres, van creure que havia arribat el moment primparat de proclamar l'anarquia universal. En hores de pessimisme em demano amb quin altre ciri trencat sortirien ara els seus equivalents, l'eterna lerruixada que rebrota a cada moment crític per enfonsar-nos.

Hem de tornar a començar des d'on ho va fer Prat de la Riba, quasi tot el que ell havia construït, tot el que, gràcies a l'embranzida que ell hi donà, es construí després, fou arrasat per la guerra i la post-guerra, pel Desastre Nacional. Ara, per sort, ja els qui tenen vocació de polítics actius -no és pas ni remotament el meu cas- poden posar-se a la feina de reconstruir- ho; feina ímproba, que exigirà una paciència inexhaurible, una cautela excepcional, una obstinació i un estoicisme a tota prova, també una humilitat de sants, ja que hauran d'entomar els improperis per partida doble, dels uns perquè interpretaran com a covardia la seva prudència i dels altres perquè s'escruixiran de la seva fermesa, com d'una temeritat.

Per arribar al cim d'una altíssima muntanya calen moltes marrades, voler-hi anar pel dret només ens duria a l'estimbada. Ja massa ens hem estimbat en el passat, tant el remot com el recent. Hem de reprendre la feina iniciada fa un segle i mig pels homes de la Renaixença, en mala hora interrompuda per una guerra que els catalans no hauríem volgut mai, que ens fou imposada. No importen les marrades; el que importa és el cim cap a on volem anar. Aquest cim, crec que els homes dels Quaderns de l'exili el vèiem amb claredat i amb precisió. Es tracta de recobrar la pàtria en la seva doble integritat, la del territori i la de les funcions. Pera això no calen pas «separatismes», tot al contrari. En l'estat actual de la consciència popular -molt desigual- en els diversos països de llengua catalana, el separatisme del Principat que ens separaria d'Espanya també ho faria del País Valencià, de les Illes, de l'Aragó oriental.

D'altra banda, som espanyols: ja ho hem vist abans. Ho som com ho eren Camoes i Verdaguer, d'aquella Espanya que és un «niu de nacions» i que «Se engrandece» amb totes elles i amb la seva diversitat. Sempre l'expressió «Espanya i Portugal» m'ha fet aquella tristesa que fa tot allò que atempta contra la natura, és tan monstruosa com ho fóra «Europa i Espanya». Som espanyols com som europeus, ens en han fet la història i la geografia, que no podem pas esborrar capritxosament. Ni Franco ens ha de fer avorrir aquell nom ni Hitler aquest. Cert que els portuguesos, després d'haver estat protestant agrament, fins força temps després de la seva separació, contra l'abús del nom d'Espanya aplicat només a una part d'ella, han acabat resignant-se a aquesta usurpació. ¿Qui haurà estat el veritable «separatista» en aquest cas com en tants d'altres? Però el mal ús d'un parell de segles no ha de prevaler contra el bon ús d'un parell de mil·lenaris. Som espanyols; ja que ho som, acceptem-ho amb orgull. Aquell mateix orgull amb què ho acceptava Camoes.

I mentre aquella autonomia militar que ja demanaven fa noranta anys les Bases de Manresa no sigui un fet, mentre no existeixin unes forces catalanes almenys autòctones, ja que no autònomes,* fóra útil que el jovent que en sentí la vocació no deixi de consagrar-se a la carrera de les armes com no han deixat mai de fer-ho a les seves -d'advocats, de metges o del que fos- els qui s'hi sentien atrets per més que no existissin encara universitats catalanes. Ben trist seria que el nostre poble, que ha de fornir soldats per imperatiu indefugible de la realitat política present, no fornís, en canvi, oficials; s'assemblaria massa la nostra a la situació dels indígenes de les antigues colònies i ens hauria de causar horror la sola idea que se'ns hi pogués equiparar.

Hem de voler que els catalans s'exercitin, com a cosa habitual, en totes les funcions pròpies de l'Estat modern; qui diu les militars diu també les diplomàtiques, les financeres, les navilieres -del mar i de l'aire-, les governatives o policíaques, les eclesiàstiques -¿no ens vam manifestar sota el franquisme demanant «bisbes catalans» ?-, si és que de debò aspirem a ser això que cridem pels carrers, una «nació». Crec que és aquesta la lliçó més permanent dels Quaderns; nosaltres ja l'havíem apresa de Prat de la Riba.

* * *

No voldria pas acabar sense expressar amb tota franquesa la meva melangia davant aquesta edició facsímil. Ja són molts els facsímils de publicacions catalanes del passat i ben poques les publicacions noves que van apareixent, com si assistíssim a una mena de solemnes funerals per l'ànima de la bona premsa catalana, que al Cel sia. Ni cal dir com agraeixo aquesta iniciativa al jovent entusiasta que se l'ha empresa, però no és pas això el que hauríem volgut els que fèiem els Quaderns de l'exili. Podeu estar ben certs que el que hauríem volgut al cap d'una quarantena d'anys és que ja fossin tan superats pels esdeveniments, que ja ningú no se'n recordés; que tot el que proposàvem s'hagués realitzat amb escreix i ja semblés poc; en una paraula, que si les noves generacions fessin algun esment de nosaltres fos en tot cas per jutjar-nos amb severitat trobant tímid el que dèiem, insuficient el que volíem, migrat i tebi tot el que predicàvem.

Aquest hauria estat el nostre èxit.

Joan Sales

Barcelona, abril de 1982