Vaig parlar de l’afer amb l’editor López Llausàs i li devia
interessar perquè ens vam entendre de seguida i jo li vaig
lliurar l’original del treball que tenia llest,
La visió artística
i religiosa de Gaudí, el qual aparegué, si mal no ho recordo,
l’any 1927. Constitueix un homenatge al gran arquitecte fill
de Reus (com el general Prim i com Fortuny), i que jo vaig
començar d’admirar, sense conèixer-lo, a través de la seva
obra, durant les visites dominicals que vaig fer, de petit, en
companyia del meu pare, a les drassanes, per dir-ho així,
on es construïen les naus i els pals de pedra de l’arca magna
consagrada a la Sagrada Família i també (d’acord amb les
portes del temple, segons el projecte de Gaudí) a la Vida, a
la Mort i a la Resurrecció. El goig de veure sorgir del fons
de la terra -encara que també es podria dir del fons del
mar, estirada pels ternals de Déu- aquella catedral tota
regalimant de l’aigua de la vida, no va fer sinó augmentar
amb els anys, però jo, que hi gaudia tant, observava, amb
tristesa, que rarament m’hi trobava amb altres catalans. I és
que de Gaudí, en parlava tothom i no se’n preocupava
ningú. Ni els artistes més intel.ligents de Catalunya -amb
l’excepció de Xavier Nogués- no llucaven, en aquella època, el
geni de l’home que jo anomeno "el gran arquitecte de
l’Univers". I fins alguns -com en Canals i en Labarta- el
detestaven cordialment.
[...]
Les meves converses amb el poeta de la pedra figuren,
com és natural, en l’opuscle que vaig dedicar-li, perquè són
essencials per a entrar en la llum de la seva visió artística
i religiosa com, per exemple, aquella en què parlant de
Shakespeare, em va dir que Hamlet era un Orestes gòtic i que,
per tant, no es podia considerar un personatge nou, sinó
la deformació d’un personatge vell. La missió de l’un i de
l’altre (consistent a venjar la mort del pare matant l’assassí
d’aquest) és, en efecte, la mateixa. Però Gaudí feia veure
també que entre la concepció d’Èsquil i la de Shakespeare
hi havia la mateixa diferència que existeix entre un temple
grec antic i una catedral gòtica, perquè si el primer, com
Orestes, és ple de llum a l’exterior, les catedrals, com
Hamlet, porten la llum a l’interior. De manera que per a Gaudí,
l’art clàssic era una exteriorització estètica (o, com jo dic, la
religió al servei de l’art), i l’art gòtic, una interiorització (o
sia l’art al servei de la religió). L’ideal, per al nostre
arquitecte, consistia a fondre la visió artística i religiosa en una sola
concepció. I en això devia pensar quan afirmava seriosament
que la Sagrada Família era un temple hel·lènic perquè creia,
no menys seriosament, que l’estil que ell havia descobert
(o redescobert, com Shakespeare quan creà Hamlet) era
l’estil que els grecs haurien fet modernament sense el col·lapse
que els ensorrà. Per això també volia policromar la pedra,
com feien els grecs. En realitat, aquests, en desaparèixer del
mapa artístic del món ja havien llegat a la Humanitat els
models definitius de l’obra d’art i ni ells mateixos, si haguessin
continuat florint, no els haurien pogut superar. El somni de
Gaudí no era més que un somni, del qual, però, resta la
grandiosa tomba flamejant de la Sagrada Família, ja que guarda
els ossos del seu creador a la cripta, bastida en els seus
fonaments pel primer arquitecte que va treballar-hi, que es deia
Villar [...]
Però deixant de banda les evocacions mortuòries i
retornant a la vida del Temple del Camp de l’Arpa (del qual
també se’n podria dir el Temple de l’Arpa del Camp o l’Arpa del
Camp del Temple, perquè les tres denominacions donen una
idea poètica, musical i religiosa d’aquella construcció), jo
deia en el meu opuscle que la Sagrada Família és no
solament un resum de la història de l’arquitectura del passat,
sinó del present i del futur, tal com indiquen les portes i les
al·legories amb les quals Gaudí va voler cantar, poeta de la
pedra, tota la vida de la Humanitat, amb el seu estil sense
parió i només comparable al que Wagner aplicà a la música
i al que jo vaig provar de donar a la meva prosa en el
Concepte general de la Ciència catalana i altres obres, sense
excloure’n l’assaig sobre Gaudí dedicat en bona part a establir
analogies entre el geni estilístic de l’arquitecte català i del
compositor alemany, les quals són visibles, principalment,
entre la casa d’en Milà (dita "la Pedrera") del Passeig de
Gràcia de Barcelona i el Capvespre dels déus, ja que totes dues
obres tenen les mateixes formes colossals i monstruoses, amb
el mateix ritme enorme i ondulant que fon la línia amb el
conjunt.
Si aquest sistema d’analitzar i comparar l’estenguéssim
a cada una i a la totalitat de les obres de l’home que es creia
ser un artista hel·lènic, veuríem que el seu geni era el
resultat fabulós d’una barreja de concepcions i d’estils (indis
gòtics, barrocs) amb predomini de l’estil germànic
arquitectònic modern, però d’una tal grandesa, desenfrenada i
contorsionada com la mateixa biologia, que els deixa petits a tots,
com si ell sol s’hagués encarregat de fer en arquitectura el
que tots els altres artistes, Picasso inclòs, havien volgut
realitzar en el camp vastíssim de les altres belles arts. Fill d’una
època en què totes les manifestacions artístiques s’han
caracteritzat per cercar en la deformació i en la inharmonia
l’element essencial de la bellesa, que és la vida, Gaudí, mut
com la pedra, sense conèixer les creacions principals del seu
temps i sense moure’s de Barcelona, assolia una categoria
universal fins al punt que cap arquitecte ni artista del món
no pot, a hores d’ara, ignorar-lo ni deixar d’estudiar-lo,
encara que no segueixi les seves concepcions ni el seu exemple.
"Gràcies, doncs, a Gaudí -profetitzava jo en el meu
opuscle- Catalunya esdevindrà un capítol fonamental en la
història de l’art." I ara, quinze anys després, ja es pot dir que la
meva profecia és una realitat.
La visió artística i religiosa de Gaudí acaba evocant la
resposta que l’arquitecte universal va donar als canonges que
la catedral de Palma de Mallorca els quals li retreien que, a
dir de la gent, la tribuna, reconstruïda per ell, d’aquella
catedral "semblava un tramvia". "I que no és ben bonic un
tramvia?", va saltar Gaudí, com si pressentís que el seu destí
terrenal era acabar sota les rodes d’un d’aquells vehicles que
el va atropellar -potser perquè ell sempre anava a peu-
i com si, en comptes d’agafar ell el tramvia, el tramvia
l’agafés a ell per a portar-lo al cel.
La publicació inesperada de l’opuscle (perquè no va
precedir-la cap anunci i jo no n’havia parlat gairebé amb ningú),
va ser un motiu d’estupefacció per a molts i d’esverament
per a d’altres.
Del llibre Francesc Pujols vist per ell mateix de Bladé Desumvila, Ed. Pòrtic.
(pàgs. 316-9)
La il·lustració és d’un dels projectes de Gaudí
textos