I (RELIGIÓ i LASCÍVIA)Malgrat el que li he dit sobre la meva manca de disposició per als estudis acadèmics, o en funció d’aquesta mateixa manca, perquè quan hom no serveix per a una cosa és bo per a una altra, vaig ser un infant precoç en altres matèries. Ja vaig parlar-li de la meva megalomania infantil, de fons religiós, a pesar d’haver perdut la fe, a l’edat de set anys, el dia que vaig prendre la primera comunió. Aquell dia vaig entrar a l’església com un catecumen feliç i perfecte i en vaig sortir perfectament desgraciat, és a dir, mancat de gràcia en la primera accepció d’aquest mot. Fou una il luminació al revés. Amb tot, vaig continuar anant a missa perquè les cerimònies litúrgiques i els cants místics m’han plagut sempre, no solament per raons estètiques, poderosíssimes, sinó per altres encara més poderoses i profundes que més tard, recobrada la gràcia, la veritable, se m’havien de revelar. La meva naturalesa, com la de tothom, per bé que molts no s’ho creguin perquè no saben -i quan sabran, creuran-, és essencialment religiosa; tant que, sense arribar al martirologi, perquè la veritat no necessita màrtirs, és també essencialment messiànica. Això, però, no m’ha privat mai de ser un home de carn i ossos i, de vegades, amb més carn que ossos. Sensible i sensual fins a l’extrem, a partir de l’edat de catorze anys, em vaig convertir en un monstre de lascívia. La meva fantasia exacerbada em donava tots els mitjans de satisfer la meva sensualitat i els plaers solitaris omplien les meves nits. Aquestes pràctiques delicioses es complicaven amb idees místiques, ja que, a despit del que li he dit abans, de la fe perduda m’havia quedat aquell sentiment que sant Pau anomena "el temor de Déu", el qual furgava en l’ombra de la meva raó i sostenia una lluita oberta contra els meus instints, de tal manera que, tots els vespres, estirat al llit, abans de lliurar-me a la voluptat, resava. Així, em semblava obtenir una mena d’autorització, o de patent, per a pecar i donar peixet a l’imperatiu categòric, com diria Kant. Aleshores jo encara ignorava que el que a mi em passava era una forma de la "sensualitat sacrílega", molt coneguda pels antics moralistes i pels moderns psicoanalistes. Per si no fos prou, els meus deliquis s’acompanyaven d’una altra passió que jo he tingut sempre: la golafreria o, més ben dit, l’afany de menjar molt, perquè de llaminer no en sóc. A mi, tret del pa, m’agrada tot. El meu pare, que, com vostè ja sap, tenia de mi un concepte fals i no em coneixia de res, ni per dins ni per fora, en comptes de posar-me a ració per tal de contrarestar la meva bulímia, em deixava satisfer aquest vici a cor que vols i m’encoratjava a menjar per por de la malaltia hèctica que en aquells temps encara feia estralls. Ara, segons sembla, va de baixa. Sigui el que sigui, el cert és que l’opinió que el meu pare tenia de mi era tan cega que res no li podia fer caure la bena dels ulls. Recordo que quan, molt aviat, vaig començar a escriure versos, en vaig compondre uns de francament pornogràfics. Ell me’ls va trobar i, en lloc de renyar-me, només va fer un moviment de desaprovació amb el cap.(pàgs. 81-82) [...]
lincs |
Eix@mple Web