Joan Fuster

EL  NACIONALISME 
ESPANYOL

PRÒLEG del llibre "Franco i l’Espanyolisme"
       de X. Arbós i A. Puigsec (Curial, 1980)

  El llibre que el lector té ara entre mans és potser la
primera aportació documentada a la història d’un tema
importantissim: la del nacionalisme espanyol. Certa-
ment, es tracta d’una monografia, i l’àmbit que explora
es redueix, de fet, a l’etapa de la dictadura franquista i
més en concret, a les manifestacions oficials, la majoria
de les quals procedents del mateix Caudillo. Però ja és
un començ. Amb un al·licient suplementari: ens presenta
la "matèria" en un dels seus moments de màxima cris-
pació retòrica, i som molts els qui els hem viscuts i
n’hem estat víctimes. En aquestes pàgines queda enre-
gistrada, només, una parcel.la del fenomen. L’obra gai-
rebé exhaustiva de Josep Benet, Catalunya sota el règim
franquista [nova versió: L’intent franquista de genocidi 
cultural contra Catalunya], les havia precedides amb notícies 
i textos d’una procedència mes àmplia, centrats sobretot en 
l’aspecte "repressiu". Esperem que, en un futur immediat,
es multiplicaran les indagacions en aquest sentit, i que
seran intentades, com la que ací prologo, no amb un
propòsit lacerat de "memorial de greuges", sinó en ter-
mes tan objectius com la "ciència històrica" permet.
I pensant sempre que qualsevol temptativa d’"història
total" -sigui "història d’Espanya", sigui "història de
Catalunya" o "dels Països Catalans", sigui qualsevol al-
tra "història" de nacionalitats ibèriques, i fins i tot una
"història d’Europa"- no podra ser ni tan sols mitjana-
ment "total" si escamoteja o posterga la "ideologia na-
cionalista". Avui encetem un camí llarg i complicat. Cal
assumir-lo amb paciència i tenacitat.
  Pel que afecta el "nacionalisme català", millor dit,
el "catalanisme", tan tímidament reivindicatori al cap-
davall, i d’una genealogia curta, que no sobrepassa el
segle XIX, existeix una relativa abundancia de papers, no
sempre massa "científics", que d’alguna manera volien
explicar el procés de la nostra frustrada recuperacio na-
cional. N’hi ha que, procedents de casa i amb un utillat-
ge conceptual pseudomarxista, únicament resulten cu-
riosos en la mesura que tradueixen un cert masoquisme,
no sé si individual o de grup, pero encantadorament
idiota. I n’hi ha d’emanació forastera que són, en si,
uns magnífics exemples de com el nacionalisme espa-
nyol perpetua les seves intoxicacions sota l’aparença de
la "història". També hi hauríem de comptar més d’un
cas —moltíssims casos, sospito— d’historiadors que, de
bona fe o no, en referir-se al "catalanisme" obliden ale-
grement l’"espanyolisme", sense el qual l’altre seria in-
intel·ligible. Tanmateix, i amb les aberracions apunta-
des, un català conscient pot saber fins a quin punt el
seu nacionalisme és o no és una maniobra classista.
Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols, no han sentit
parlar de l’espanyolisme com una "ideologia de classe".
   I fóra simplificar molt la cosa si ara volguéssim
interpretar el nacionalisme espanyol en funcio d’allo
que, fa vint o quinze anys, els hipotètics marxistes es-
panyols solien designar amb la tirallonga de "l’oligar-
quia latifundista semifeudal castellano-andalusa". I no
perquè no fos exacta aquesta al·lusió. Ben al contrari.
Responia a la veritat dels orígens. Pero amagaven les
conseqüències diàries —i multiseculars— del predomini
d’aquella "oligarquia", que continuen vigents avui, quan
són unes altres les oligarquies que manen, sense des-
cartar-ne la clàssica. No havia dit Herr Marx que "les
idees dominants son les idees de la classe dominant", o
alguna cosa per l’estil? Doncs això. L’"oligarquia" espa-
nyola inicial, disposant de l’aparell de l’estat, s’impo-
sava a través d’una vasta capil·laritat administrativa
tremendament eficaç: mestres d’escola, autoritats bu-
rocràtiques, catedràtics d’universitat, guardiacivils, es-
calafons, servei militar obligatori, capellans d’alta i de
baixa graduació, notaris, partits polítics... Com els "es-
panyols hem arribat a convertir-nos en "espanyols"?
I com i per què s’ha produït un "dubte" sobre el par-
ticular?
  Aquest seria el problema a dilucidar, historicament.
Ningu no s’ha pas d’enganyar: la investigacio hauria de
comprendre, en primer lloc, el "concepte d’Espanya".
Un gros volum de J.A. Maravall -un valencià espanyo-
lista-, publicat en plena postguerra, i ja s’entén que
penso en la "guerra d’Espanya", proclamava que Espa-
nya, durant l’edat mitjana, era una "idea" viva i con-
junta, a la qual s’adheria tothom. El doctor Maravall
hi feia moltes trampes, no se si a consciencia, i proba- 
blement no s’ha penedit mai d’aquell patracol. És el
seu dret. Ara: allò era un pamflet polític -espanyolis-
ta- adobat amb una erudició vasta i iridescent. Mara-
vall, aleshores, ni tan sols era liberal, ai!  Però no crec
que avui, que ja és liberal, s’atreveixi a admetre que
escrivia al dictat del "nacionalisme" militar: pretenia
justificar "Espanya", concretament l’Espanya de Fran-
co. Havien fet alguna cosa diferent els de la generacion
del 98, abans de Franco? La generacion del 98, basica-
ment periferica -Azorin, Baroja, Unamuno, Maeztu,
Valle-Inclan- fou d’un espanyolisme rabiós: dir-ne "cas-
tellanisme" seria fer trampa. S’acarnissaren amb la
Castella ex-imperial i pobra, que "envuelta en sus ha-
rapos desprecia cuanto ignora". Després, el senyor Or-
tega y Gasset, amb les delícies del seu èmfasi, ho acaba
d’embolicar, amb allò de l’Espanya invertebrada i algu-
nes perorates incidentals...
  M’adono que divago, però no gaire. Intentava dir
que, d’entrada, caldria que els historiadors -alguns his-
toriadors- s’apliquessin a puntualitzar el "concepte
d’Espanya" al llarg del temps, pero no com el doctor
Maravall, no per demostrar que Espanya es una crea-
ció paleolítica i providencialment prevista per Déu Nos-
tre Senyor, sinó per aclarir-ne els factors político-socials
que la propiciaven. També caldria veure per que alguns
historiadors d’esquerra han jugat l’ambiguitat de l’es-
panyolisme, a partir de la noció de "mercat nacional".
Si hi ha "un" historiador indígena que admiro és Josep
Fontana: és l’únic que em mereix confiança. No s’ha
embolicat en una terminologia "nacional" per tot això
d’un "mercat" que ho és, si arriba a ser-ho, de fa qua-
tre dies? Un "mercat" -una classe dominant- difon
una "idealogia": un "nacionalisme". Avui és el naciona-
lisme espanyol; demà, probablement, hauria de ser un
nacionalisme europeu, quan les duanes afluixin. Ni Cer-
vantes, ni Descartes, ni Shakespeare, ni Ausiàs Marc, ni
el Petrarca, ni... No hi compten per res. O si: una mica.
El "mercat" ho decideix tot?
  L’estudi del "nacionalisme espanyol", de tota ma-
nera, hauria de centrar-se paral.lelament a l’estudi dels
altres "nacionalismes-estatals" europeus. El francès re-
sultaria modèlic. Tenen la seva font en els projectes
de la monarquia absoluta: la dels Capets, poso per cas.
I la dels Àustries espanyols. I la cosa de les illes Brità-
niques, que se m’escapa. Són, en el fons, unes lluites
d’hegemonia continental, vagues al principi, però final-
ment resoludes. "França" contra "Espanya", "Espanya" 
contra "Anglaterra", "Anglaterra" contra "França"...
I no existien ni França, ni Anglaterra ni Espanya: les
dinasties corresponents i els seus feudals n’eren els pro-
tagonistes. Els nacionalismes-estatals, com s’han confi-
gurat en el ple del segle XX, tenen dos enemics: els ex-
teriors, i la xenofòbia hitleriana no era mes criminal
que la dels holandesos, la dels belgues, la dels francesos,
la dels italians, i paro de comptar, els uns contra els
altres, "nacions" contra "nacions"; i els interiors, que
som la merdeta afligida dels catalans, dels occitans, dels
bascos, dels gallecs, dels del Tirol, de les infinites "mi-
nories" balcàniques, o un petit grup de poblets que no
parlen l’idioma oficial. Els nacionalismes-estatals han
tingut la missió històrica de fer-se la guerra els uns
als altres, d’una banda, i, de l’altra, la de suprimir
drasticament les reminiscencies "nacionals" discrepants.
L’obligació de l’estat espanyol -i del "mercat" corres-
ponent- era d’ensenyar-nos a parlar i a escriure en
castellà.
   El nacionalisme espanyol, quan comença? M’agrada-
ria trobar-ne precisions. A l’època dels nostres pares
-dels meus- eren sarsueles com aquelless que segrega-
ven la "Marcha de Cadiz", el "Banderita tu eres roja, ban-
derita tu eres gualda" o el "Soldadito espanyol, soldadito
valiente". Mes encara: les radios actuals imparteixen ho-
res i hores d’emissió amb "Y Viva Espanya!" a l’"Espanya
canyi", i mil discos mes, d’un patrioterisme "populista" 
que fa angunia. Els partits polítics d’esquerra —de l’es-
querra espanyola— no protesten. Per que n’haurien de
protestar, si ben sovint semblen estar-hi d’acord? Ma-
nolo Escobar podria ser tan valid per a l’UCD com per
al PSOE o el PCE. I per als capitans generals... Les can-
çonetes patriotardes han estat i son vehicle fluid d’es-
panyolisme. I els "himnos regionales". I comèdies, i dra-
mes, i films, i novel.les, i assaigs, i estudis filològics mes
o menys seriosos...
  En pla de broma, podríem dir que Espanya -no
l’estat, la "ideologia"- es una invencio de don Marce-
lino Menendez Pelayo. La preocupacio ve de mes lluny.
Del Conde-Duque de Olivares? I que era Olivares sino
la famosa "oligarquia latifundista semifeudal castellano-
andaluza", a què es referia Don Santiago Carrillo abans
de les divertides propostes de la "reconciliacion" i de
la "ruptura"?... Tant se val. Tot aixo ho hauriem d’es-
corcollar: delicadament, seriosament, tècnicament. I que
ningú no tingui escrúpols a denunciar que l’"esquerra
espanyola" fa la impressio que ha estat i es un instru-
ment nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta...
   Jo no puc allargar-me en anècdotes ni en categories
sobre el particular. Escric aquestes ratlles amb una
pulcra intenció "catalana", no "catalanista", i des d’un
raco del País Valencià, per a major "inri". Practicament,
hi ha "catalanistes" perque hi ha "espanyolistes". Si en
el fons es discuteixen "interessos" grossos, els "catala-
nistes" i els "espanyolistes" s’uniran animosament. I tot
sera "espanyolisme". En un esquema que no abandoni
la venerable noció de la "lluita de classes", la burge-
sia catalana està condemnada a ser tremendament "es-
panyolista". Prat de la Riba era "espanyolista": defen-
sor de l’"Espanya Gran". Però no tan "espanyolista" 
com alguns partits d’esquerra posteriors, si be es mira.
Prat tenia l’excusa de la seva "classe". Els moviments
populars, marxistes o no, al Principat, als Països Cata-
lans, per que han de ser "espanyolistes? No cal que
siguin "catalanistes". Tan repugnant és un nacionalisme
com un altre, i nomes hauriem de fer una concessio a
favor del nacionalisme dels oprimits: de les nacionali-
tats oprimides. La "ideologia" espanyolista necessita una
analisi profunda. No solament les "dretes" han estat
evidentment espanyolistes: tambe les presumptes es-
querres. Si esquerres son. Que no ho se. Una divertida
digressio podria recaure sobre els espanyols "liberals".
Unamuno, Ortega, Menéndez Pidal, Américo Castro, San-
chez Albornoz, Perico el de los Palotes...
  Tots són uns i els mateixos. Giménez Caballero -lle-
giu, si podeu, "Amor a Catalunya"-, el difunt don Ame-
rico, que propugnava militarment la introduccio del
castella en els mes catalanescos circuits de les munta-
nyes, don Claudio, tots els ministres de Franco i del
pseudo-postfranquisme, i Umbral i la Real Academia
Espanyola. I don Ramon Menéndez Pidal. I don Juan
Aparicio. Es l’"Espanya Una Grande y Libre"... La his-
toria del nacionalisme espanyol no és, ai!, exclusiva-
ment, la història del feixisme o del pre-feixisme. Hi ha
un espanyolisme "liberal". Per dir-ho exactament, hi ha
un espanyolisme que es professa "liberal". O fins i tot
"d’extrema esquerra". És un espanyolisme solidari de
qualsevol altre espanyolisme. Castro, Pidal, Albornoz?
No seran ni Lain, ni Tovar, ni Marias, l’alternativa.
I això que el professor Tovar continua tan nazi com
quan era jovenet. Lain comença, i molt tard, a com-
prendre que és ser liberal. Marias és una colossal pro-
posició a riure. Tots ells, i mes, ens indueixen al bilin-
guisme. No calia, pero. Ja sabíem que, per tirar enda-
vant, hem de ser bilingües, com a mínim. Però, de més
a més, volen que siguem nacionalistes espanyols, com
ells. I no solament ells. Una certa quantitat de politics
espanyols que es diuen d’esquerra, i que cal molta ima-
ginació per acceptar-los com d’esquerra, ens afligeixen
amb el seu espanyolisme.
  Aquestes són les coses que passen. Les que han
passat, les que probablement passaran?... Esbrinar les
terboles giragonses del nacionalisme espanyol, a traves
de la retorica dels Ortega, dels Castro o dels Albornoz,
i dels Gonzalez, dels Carrillo, de la Montseny, es un
repte suggestiu. La fantasmagoria de l’espanyolisme d’es-
querres -quina?- fa plorar. La dreta, militantment es-
panyolista, disposa del poder, del "revisionisme", de la
socialdemocracia i de les "Hijas de Maria", que tot es un
bloc unanime. L’"esquerra" intel·lectual ha de ser una
opcio critica. I critica, primer que res, "contra" l’es-
querra. De cara a la dreta no cal perdre el temps. Ja la
van fer com convenia Marx, Lenin, Stalin, la Rosa, i
fins i tot Trotski i Mao, i Marcuse, i Adorno. Una es-
querra crítica, en l’espai de l’estat espanyol, no la veig
possible. I si ho fos, hauria de començar per aixo: per
desmitificar el nacionalisme espanyol. L’espanyolisme
no és una simple confecció de la dreta: és una confec-
ció "espanyola". Amb l’aval de don Salvador de Mada-
riaga, "espanyol professional", per entendre’ns. I amb
mes ajudes: Besteiro, Negrín, Durruti. L’esquerra "es-
panyola" s’ha caracteritzat sempre per la seva innocen-
cia, i pel seu "espanyolisme" rabiós. Entre Calvo Sote-
lo i el doctor Negrin hi havia més afinitats que dife-
rències...
   Potser, ara, en aquesta divagació, sóc injust. No m’ho
acabo de creure. Però potser si. Sigui com sigui, queda
en peu la perplexitat davant els plantejaments "nacio-
nals". Si Calvo Sotelo i Negrín coincidien en allò de
"antes roja (o azul) que rota", l’anècdota, avui, pot in-
duir a reflexions pessimistes. Tant se val. Una projecció
aproximativament "científica" hauria d’enfrontar-se amb
la mola dreto-esquerrana de l’espanyolisme, i delatar les
complicitats que una determinada dreta i una deter-
minada esquerra, no són ni dreta ni esquerra... La ver-
satilitat sindical és un afegit discutible... Convindria
que, des d’Euskadi, des de Galícia, des dels Països Cas-
tellans, provinguessin dades, reflexions i pertinàcies
contra l’"espanyolisme". Contra aquesta "ideologia" 
dreto-esquerranoide que, històricament, ha estat i és
i serà amargament decisiva. Això que anomenem "Es-
panya" necessita uns detergents "ideològics": precisa-
ment perquè és, bàsicament, una "ideologia". Però és
també l’estat...
                                               JOAN FUSTER
                                              Sueca, 9 octubre 1979

                                   *

Vegeu a Eixample Web:

Escrits del llibre

’Constitucionalisme Espanyol i Nacionalismes’