Petit informe sobre la Rus de Kíiv
       
      Ferran Lupescu (VIII-1996, I-1997)

 

La Rus de Kíiv

La Rus de Kíiv (ucr. Kíiivska Rus', br. Kíieuskaia Rus', r. Kíievskaia Rus') fou un Estat eslavoriental existent entre els segles IX i XII i que es troba a la base de les estatalitats ucraïnesa, bielarussenca i russa.

En el segle IX els víkings apareixen a les terres eslavorientals, tot seguint les vies fluvials ("ruta dels varegs als grecs"); es dedicaven a la pirateria i al comerç. Els eslaus els anomenaren varegs (vairínguiar 'conjurats', perquè juraven fidelitat a un cabdill en grups de cent). A mitjans segle IX, i sota la direcció de Riúrik, els varegs prengueren el poder al territori eslavoriental i reeixiren a establir-hi un Estat: la Rus de Kíiv. La petita elit dominant varega fou ràpidament assimilada per la massa demogràfica eslava.

L'origen i el significat del nom propi del país i de l'Estat, Rus, és fosc i continua essent controvertit 1; entre les principals etimologies proposades es compten: Riúrik; el nom donat als varegs pels finesos, ruotsi (`remers'), o la seva corrupció eslava, rus o ros; el nom de cert cabdill alà, Ros o Ruohks...

Amb més d'un milió de quilòmetes quadrats i uns cinc milions d'habitants l'any 1000, la Rus de Kíiv fou un Estat molt extens, prou important i considerablement pròsper. El seu centre era Ucraïna; les zones bielarussenques i russes hi eren relativament perifèriques.

A partir de la imposició del cristianisme (ortodox) per part de l'elit governant (988), ja eslavitzada, el paganisme originari anà essent substituït per la nova religió, i els eslavorientals s'incorporaren plenament al món euròpid: adopció de força elements culturals d'arrel bizantina; difusió de l'escriptura (alfabet ciríl.lic, dut de Bohèmia i/o Bulgària); multiplicació d'esglésies, convents i catedrals; compilació del dret (Rúskaia pravda 'Justícia de la Rus', s. XI); aparició d'una literatura culta en paleoslau (Càntic de les hosts d'Ígor, s. XII)... La casa reial ruríquida establí relacions diplomàtiques i aliances matrimonials amb altres estats europeus, com l'Imperi Bizantí, l'Anglaterra normanda o la Noruega víkinga.

La major part de la població era constituïda per camperols (smerdi) lliures, propietaris de la terra i sotmesos a tribut en benefici de la casa reial i de la noblesa (els boiars). També hi havia una burgesia puixant: a banda de la capital, Kíiv -llavors més rica i populosa que Londres o París-, sorgiren o es desenvoluparen altres ciutats importants (la ucraïnesa Volodímir, la bielarussenca Pólatsk, la russa Nóvgorod) dotades d'autogovern municipal (la vetxe o assemblea), i des de les quals es desenvoluparen el comerç i l'artesania.

Des del punt de vista etnolingüístic, la població era composta, al principi, per un cúmul de tribus eslavorientals que compartien la llengua eslavònica (també coneguda com a paleoslava) comuna a la totalitat dels eslaus antics. En el segle X n.e. sorgeixen les llengües eslaves modernes com a evolució de l'eslavònic, la qual cosa comporta l'aparició dels pobles eslaus moderns. A la Rus, això significa el naixement de les llengües i dels pobles actualment coneguts com a ucraïnès, bielarussenc i rus. Emperò, i com és lògic, la llengua de cultura continuà essent l'eslavònic (en la seva forma estàndard, búlgar eclesiàstic) durant alguns segles 2 .

Els representants principals de la dinastia ruríquida foren, ultra el propi Riúrik: Oleg (Oleh/Aleh/Oleg), Ígor (Íhor/Íhar/Ígor), Sviatoslav (Sviatoslav/Sviatsaslau/Sviatoslav), Vladimir Monòmac (Volodímir Monomakh/Uladzímir Manamakh/Vladímir Monomakh) i Iaroslav (Iaroslav/Iaraslau/Iaroslav) el Savi.

A mitjans segle XI s'inicia el desmembrament de la Rus en una sèrie de principats sovint enfrontats entre si; procés que culmina el 1139. La causa de la descomposició política de la Rus fou, és clar, el desenvolupament del feudalisme; però també cal apuntar-hi altres factors dialècticament actuants, com ara la puixança econòmico-político-cultural de les diverses ciutats principals, la diferenciació etnolingüística real, etc. En la pràctica, els nous estats tendiren a agrupar-se en funció de l'ètnia, i cadascuna de les joves nacions inicià un camí propi i diferenciat 3.

De res historiographica et terminologica o historiografia i qüestió de noms

Fos amb valor d'identificació religiosa (ortodoxa, enfront el catolicisme) o geogràfica, el nom de la Rus marcà profundament l'autodesignació de la seva població. Així, durant els primers segles de llur existència, ucraïnesos, bielarussencs i russos s'autodesignaven amb termes com ruski o russin ('russí, russià, rutè' = 'de la Rus'), o bé amb noms merament regionals, com ara "polesià", "galitsià" o "moscovià/moscovita" (terme, aquest, molt estès entre els russos en general). Quant al nom de cada país, els bielarussencs usaven Rus o (pel nom de l'Estat) "Lituània" (Litva); els ucraïnesos -hereus principals de la Rus-, Rossiia o (a voltes) Ukraiina; els russos, "Moscòvia" (del nom de l'Estat, Moskóvskoie gossudarstvo). Els ucraïnesos es referien sovint a Bielarús com a "Rus Blanca" (Bilo Rus -- Bilorús) o "Lituània"; i els mateixos noms eren aplicats pels russos indistintament a Bielarús i a Ucraïna (ambdues, parts integrants del Gran Ducat de Lituània, llavors). Per a ucraïnesos i bielarussencs, els russos eren "moscovians" (moskali); per als russos, els ucraïnesos eren "estrangers del Txerkassk", i els bielarussencs "estrangers de Lituània".

La diplomàcia de l'Europa occidental i central anomenava Bielarús "Rússia" (i, a partir de l'annexió polonesa, "Lituània russina" o "Rússia lituana"), i els bielarussencs, "russins"; Ucraïna, "Rutènia" (de Rus, mitjançant l'adaptació llatina Ruthenia), i els ucraïnesos, "rutens"; Rússia, "Moscòvia", i els russos, "moscovians" o "moscovites".

En el segle XV, el jove Estat rus (on els ruríquides no s'extingiran fins al 1598) inicia una agressiva política imperialista en el marc de la qual pretén identificar-se a si mateix amb l'antiga Rus, que ara caldria "reunificar"; es tracta d'una típica manipulació ahistòrica exactament del mateix tipus que la "Espanya" pre-àrab del Regne de Castella o la Gàl.lia "francesa" dels reis parisencs. Així doncs, el Gran Ducat de Moscòvia es transforma (1547) en Imperi de Rússia (Rossiia: corrupció de Rus + desinència indicativa de país = 'País de la Rus'), tot adoptant aquest nom de nou encuny. Conseqüentment, l'etnònim rússkiï, en tant que referit als súbdits del tsar moscovita, és traduït per la diplomàcia de l'Europa occidental i central com a "rus". El títol del tsar és, primer, "tsar de tota la Rus", i, més endavant, "tsar de totes les Rússies", tot responent a la distinció pretesament "regional" entre "Gran Rússia" (Velikorossiia: Rússia), "Petita Rússia" (Malorossiia: Ucraïna) i "Rússia Blanca" (Belorússiia: Bielarús). Els dos primers termes, encunyats en el segle XIV (en grec) per a distingir entre seus metropolitanes, foren ressuscitats en el segle XVII per l'imperialisme rus amb finalitats de manipulació política; el tercer fou creat per analogia, i com a deformació de l'autòcton Belarús 4. Tot plegat origina la típica "qüestió de noms" que contribueix hàbilment a embolicar la troca 5.

Paral.lelament, emperò, tant ucraïnesos com bielarussencs van abandonant les antigues autodesignacions: en el segle XVI s'inicia l'expansió conceptualo-territorial de "Ucraïna" (Ukraiina: u 'a, en' + krai 'país, frontera' + terminació indicativa de país = 'País Fronterer', 'Terra Fronterera') i la seva derivació "ucraïnès" (ukraiínskiï), a partir de la regió de Kíiv; així com de "Bielarús" 6 i la seva derivació "bielarussenc" (belaruski), termes sorgits a l'est del país.

Amb el temps, l'Imperi rus reïx a annexionar-se la major part d'Ucraïna (s. XVII-XVIII) i la totalitat de Bielarús (s. XVIII, en el marc dels repartiments de Polònia). Ambdues nacions són sotmeses a un grau brutal d'opressió nacional, de russificació lingüístico-cultural (fracassada), etc. El tsarisme pretén que ucraïnesos i bielarussencs són russos, i que llurs llengües no són sinó un conglomerat de dialectes russos ruralo-vulgars. Per a la historiografia tsarista hi ha un sol poble rus des del segle IX (o d'abans); la Rus de Kíiv fou la primera forma d'Estat nacional rus; i la ciutat de "Kíev" (Kíiv) és el bressol de la nació russa (!).

La història real fou reconstruïda a inicis del segle XX per historiadors brillants: l'ucraïnès Mikhailó Hruixevski (la voluminosa i inacabada Història de la Rus d'Ucraïna) i el bielarussenc Vatslau Lastouski (Breu història de Bielarús, 1910), fundadors de les historiografies nacionals respectives; el revolucionari rus Mikhaïl N. Pokrovski; etc. La realitat històrica és àmpliament difosa per la historiografia soviètica (començant per la russa, amb l'escola de Pokrovski), enmig de la denúncia sense pal.liatius de l'imperialisme rus, de la russificació, del paneslavisme, etc.

L'involucionisme estalinista reescriurà la història al seu propi gust. En el camp etnoecològic (i havent estat liquidades les intel.lectualitats ucraïnesa i bielarussenca en 1929-1933, així com tàcitament enterrada la korenízatsiia el 1933/34), aquest procés s'inicia el 1934. El 1936 és denunciada a mort l'escola de Pokrovski. El 1937 s'instal.la el dogma del "mal menor": l'annexió russa de les diverses nacions constituí un mal, sí, però un mal menor, perquè la unió "amb" el poble rus permeté als "altres" pobles prosperar socioeconòmicament, desenvolupar-se culturalment, reforçar-se quant a la consciència política, etc., etc. (sic). La "Gran Guerra Patriòtica" (1941-1945) comporta la beatificació del "gran poble rus", "germà gran" dels altres pobles soviètics (salvatjada a què tan sols hom posarà una relativa sordina a partir de la desestalinització). En el darrer període de l'estalinisme (1946-1953) hom assisteix a una "onada d'ultraxovinisme russista desbridat" (Lupescu): és en aquesta època que la historiografia soviètica adopta la seva versió definitiva de la història eslavoriental, com a vergonyosa reedició actualitzada de la parafernàlia tsarista que, com aquesta, es basa en bona mesura en la "qüestió de noms" mitjançant la manipulació ahistòrica dels termes i de llur significat: ara resulta que la població de la Rus de Kíiv era constituïda per una única "nacionalitat paleorussa" (drevne rússkaia naródnost), amb una mateixa "llengua paleorussa" (drevne rússkiï iazik) derivada de l'eslavònic; la Rus de Kíiv fou, doncs, l'Estat nacional del poble "paleorús", el bressol del qual fou la ciutat de "Kíev" (Kíiv); i, malgrat la disgregació feudal, tan sols la invasió mongola causà la tripartició de la llengua i la nacionalitat "paleorusses" (s. XIII) en les modernes llengües i nacions russa, ucraïnesa i bielarussenca. No cal dir que és precisament el poble rus qui ha conservat i desenvolupat amb major puresa la "comuna" tradició nacional "paleorussa", mentre que les personalitats ucraïnesa i bielarussenca s'han vist alterades i desvirtuades per la influència poloneso-germànica, etc., etc. Així, hom pretén que el Càntic de les hosts d'Ígor (escrit en eslavònic, com hem vist) pertany a una presumpta literatura "paleorussa", i, a sobre, l'inclou en la història de la literatura russa (anàlogament, el nacionalisme burgès ucraïnès l'inclou en la literatura ucraïnesa); i així successivament 7. El cas és que, conseqüentment amb llur mentalitat espessament estatalista, bon nombre d'historiadors del món capitalista assumiren aqueixa visió deformada, que encara avui vehiculen com a corrent interpretatiu, tot i que, a partir dels anys seixanta i setanta, la veritat històrica fou reintroduïda mercès als esforços de la diàspora ucraïnesa i bielarussenca, així com a noves generacions d'historiadors tècnicament més seriosos, per bé que generalment anticomunistes 8. Avui, per increïble que sembli, aquest material de desguàs continua exercint un paper funestament alienant de llosa mortuòria damunt la consciència nacional i la comprensió de la realitat d'ucraïnesos, bielarussencs... i russos.

Notes

1 Ens pensem que hi ha algun cas similar a l'Europa Occidental, però ara mateix no hi acabem de caure.

2 L'antic bielarussenc estàndard substituí l'eslavònic en els usos cultes i oficials (altres que religiosos: administració, comerç, literatura civil...) en el segle XV, tant a Bielarús com, poc després, a Ucraïna: el bielarussenc estàndard de l'època cobria les necessitats expressives d'ambdós pobles perquè, hàbilment, presentava un aspecte relativament neutre entre ambdues llengües, en no reflectir aquells trets fonètics privatius de cadascuna (d'ací que a voltes hom designi aquest estàndard amb el terme generalitzador de rutè); en la pràctica, emperò, els ucraïnesos matisaven la normativa genuïnament bielarussenca amb un caramull d'ucraïnismes lèxics i sintàctics. Quant a Rússia, la llengua escrita continuà essent l'eslavònic, per bé que progressivament rublert de russismes, és clar. No fou fins al segle XVIII que hom establí uns estàndards pròpiament ucraïnès i rus.

3 Tot i sortir-nos del marc cronològic, trobem convenient d'apuntar de manera telegràfica quins foren tals camins:

- Exemple de síntesi creativa entre els orígens propis i la multiplicitat d'influències, Ucraïna seguí un desenvolupament propi i autocentrat, malgrat la manca d'unitat estatal i les dominacions estrangeres (Khanat de l'Horda d'Or, s. XIII-XV; Gran Ducat de Lituània, s. XIV-XVI; Regne de Polònia, s. XVI-XVIII), enfront les quals aparegueren formacions independents, com el Principat de Galítsia-Volínia (s. XII-XIV) i els estats cosacs (s. XVI-XVIII).

- Els principats bielarussencs acabaren integrats (s. XIII) en el Gran Ducat de Lituània, al si del qual Bielarús esdevingué el centre i la base (com Catalunya al si de la Corona d'Aragó). Però la unió dinàstica amb Polònia (1386) anà soscavant la sobirania lituano-bielarussenca, i finalment la "unió" de Lublin (1569) significà l'annexió per part de Polònia.

- Les terres russes entraten en procés unificador entorn de la jove i perifèrica Moscou (Gran Ducat de Moscòvia, s. XIII); però els mongols del khan Batu devastaren el país (1236), que es trobaria sota el vassallatge de l'Horda d'Or (pobles túrquics: kiptxak i volgobúlgar) fins al 1476 (Ivan III). De seguida vindran la proclamació de l'Imperi (Ivan IV el Terrible, 1547) i l'inici del macroexpansionisme

4 Cal aclarir que Belarús no significa pas "Rússia Blanca", com massa sovint hom afirma alegrament; sinó '(la) Rus Blanca'; on "Rus" no és cap adjectiu, sinó el nom propi de l'antic Estat originari; i on "Blanca" sembla referir-se al color dominant en el vestit popular-tradicional, o bé a l'accepció etimològica (eslavònica) de "blanc" com a 'lliure' (perquè el país no fou conquerit pels mongols, tot contrastant amb la resta de l'antiga Rus).

5 Cal fer una referència a la cèlebre xapka de Monòmac, esdevinguda un dels màxims símbols del tsarisme com a suposada persistència de la legitimitat ininterrompuda de la Rus de Kíiv. En realitat, tal corona data del segle XIV, és de fabricació centrasiàtica i fou obsequiada al gran duc de Moscòvia Ivan Kalità pel khan Özbeg de l'Horda d'Or; les llegendes posteriors són hàbil invenció d'Ivan el Terrible i el seu magnífic equip de propagandistes.

6 Vegeu la nota 4.

7 En la mateixa època hom condemna oficialment l'anomenada "teoria normanda", és a dir, proclama que els fundadors de la Rus no foren pas els varegs, sinó els mateixos eslavorientals, per la senzilla raó que, contra la "maledicència" dels "cosmopolites", la gènesi de l'estatalitat dels "paleorussos" no podia ser de cap manera obra d'elements "foranis".

8 A Catalunya, les línies d'informació mínimament pròpies sobre la qüestió seguien aleshores l'orientació nacionalburgesa ucraïnesa, generalment percebuda a través d'un tamís crític marxista.

Bibliografia

The Cambridge encyclopedia of Russia and the Soviet Union. New York : Cambridge University, 1982.

COMRIE, Bernard; CORBETT, Grenville G. [eds.] The Slavonic languages. London ; New York : Routledge, 1993. (Reference)

DRWESKI, Bruno. La Biélorussie. Paris : PUF. 1993. (Que sais-je? ; 2.775)

GONCHARENKO, V.; NARÓZHNAYA, V. La armería del Kremlin : guía. Moscú : Progreso, cop. 1976.

Gran enciclopèdia catalana. 2a ed. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1986-1989. 24 v.

Great Soviet Encyclopedia : a translation of the third edition. A. M. Prokhorov, ed. Moskva : Sovetskaia Entsiklopediia ; New York : MacMillan ; London : Collier-MacMillan, 1973-1983. 30 v. + Index (vol. 31).

HAARMANN, Harald. "Historical trends of cultural evolution among the non-Russian languages in the European part of the former Soviet Union". Sociolinguistica, 6 (1992), p. [11]-41.

ISAIEVYCH, Iaroslav. Early modern Byelorussia, Russia, and Ukraine : culture and cultural relations[fitxer informàtic] URL no recollida. Consultat el XII-1996. Versió original publicada en: Journal of Ukrainian Studies, vol. 17, nos. 1-2 (Winter 1992), p. 17-28.

IWASIWKA, Andrés; SHEPPARD, Jonathan. "La Rus de Kíev". Historia 16, año V, nº 45 (en. 1980), p. 4-5.

KINDER, Hermann; HILGEMANN, Werner. Atlas histórico mundial : [I] de los orígenes a la Revolución Francesa. 13ª ed. Madrid : Istmo, 1986. (Fundamentos ; 1)

LUPESCU, Ferran. Cronologia d'història soviètica : llibre I : XI-1917/III-1939. 3a ed. [en procés de transformació en 4a] corr. i augm. Mecanografiat per l'autor, l'Hospitalet de Llobregat, 1996[-1997].

MALAKOV, D.V.; DERLENENKO, Je.A. Po istory_nykh mistakh Kyjivskoji Rusi : fotoputivnyk. Kyjiv : Mystectvo, 1990.

MOSCOW, Henry. Rusia bajo los zares. Trad. de Antonio [i.e. Antoni] Ribera. Barcelona : Timun Mas, cop. 1964. (Hombres y países)

The Nee Encyclopaedia Britannica. 15th rev. ed. Chicago : Encyclopaedia Britannica, 1989. 32 v.

PRITSAK, Omeljan; ROSHETAR JR., John S. "Ucrania y la dialéctica de la formación de una nación". EN: TREADGOLD, Donald W. [ed.] El desarrollo de la URSS : estudios y debates. Madrid : Tecnos, 1969. P. 267-298.

"Russian Nationalism". EN: KULSKI, W.W. The Soviet regime : Communism in practice [sic]. [Syracuse] : Syracuse University, 1954. P. 73-129.

SIENKIEVI_, V. "_asto_ski the historian and his historical views". The Journal of Byelorussian Studies, vol. V, no. 3-4 (1984), p. 3-13.

SYROV, S.N. = SÍROV, S.N. Stranicy istorii : kniga dlja _menija na russkom jazyke = Páginas de la historia : libro de lectura en ruso. Moskva : Russkij jazyk, 1977.

SZPORLUK, Roman. "Mykhajlo Hrushevsky : the politics of national culture. [By] Thomas N. Prymak [: review]". Canadian Review of Studies in Nationalism, vol. XVII, no. 1-2 (1990), p. 294-297.

TARNOVSKI, Konstantín. Historia ilustrada de la URSS : ensayo. [Moscú] : Agencia de Prensa Nóvosti, 1982.

THORLBY, Anthony [ed.]. The Penguin Companion to Literature : 2. European. Harmondsworth : Penguin, 1969. (Penguin Reference Books ; R35)

WEXLER, Paul. "Diglossia et schizoglossia perpetua -- the fate of the Belorussian language". Sociolinguistica, 6 (1992), p. [42]-51.

 


N'és permesa la reproducció tot indicant-ne la procedència.
Citació estàndard:


Els documents de la Tertúlia, octubre de 1997
Pàgina principal de la Tertúlia | Pàgina principal del Directori 

 

1