Les noves normes sobre el guionet

per Josep Ruaix i Vinyet

A hores d’ara tots els lectors de Llengua Nacional ja deuen saber que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha divulgat un acord (del 15-3-96) sobre l’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició o per prefixació¯ , acord que ve a sancionar unes noves normes que ja s’havien aplicat al nou diccionari del IEC i que ja eren més o menys conegudes, si bé de forma extraoficial. Potser també saben que tals normes, a mesura que s’han anat coneixent, han generat oposició, oposició raonada en diversos escrits inèdits adreçats a la docta corporació, en notes de premsa i, pel que fa a llibres, en el volum segon de les nostres Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui (Moià 1995, pp. 89-99); també sortiran, o hauran sortit, en el número de tardor del Butlletí del Col·legi de Doctors i Llicenciats, uns nostres «Comentaris a les noves normes sobre l’ús del guionet», amb un contingut semblant al del present treball però amb una estructura diferent.

Aquesta oposició es fonamenta en les següents constatacions: les noves normes han estat elaborades amb precipitació, sense estudis previs posats a l’abast dels estudiosos, sense tenir en compte les seves repercussions negatives, volent simplificar excessivament coses complexes i delicades per naturalesa, amb un caire rupturista (potser no en la intenció però sí en la realitat) i amb una actitud tancada o autosuficient (de fet, les nombroses gestions encaminades a evitar la consumació de l’error o a aminorar-lo han estat en va). I ara ens preguntem: què hem de fer?

Per una banda, tots estem d’acord que és útil disposar d’una instància acadèmica que tingui cura de la normativa lingüística i estem disposats, en principi, a acatar la seva autoritat. Però quan aquesta instància s’equivoca, és evident que la seva autoritat resta en entredit, ja que hi ha uns béns, superiors a la disciplina, que s’han de salvar: la dignitat de la llengua, la seva continuïtat, la seva aptitud per a la comunicació, la seva fesomia tradicional, la veritat científica, etc. En el cas que ens ocupa, doncs, hem d’acceptar les normes en la mesura en què siguin raonables, refusar-les en la mesura en què no ho siguin i distingir, completar o matisar tot allò que sigui confús, incomplet o simplista. És el que nosaltres mirarem de fer en aquest treball, que articularem segons els tres grans tipus de compostos afectats per les noves normes: 1) compostos per prefixació; 2) recompostos; 3) compostos pròpiament dits.

 

1. Compostos per prefixació

La normativa fins ara vigent establia que els compostos per prefixació s’escrivien en general sense guionet, però preveia una sèrie d’excepcions ben conegudes. Les noves normes volen suprimir totes les excepcions menys una: el prefix no-, i encara usat solament precedint un substantiu. Davant d’això, què hem de dir? Doncs distingir o matisar:

a) Es pot continuar dient que, en general, els prefixos van soldats al mot que modifiquen, i es poden suprimir algunes de les excepcions establertes, però s’han de mantenir les següents (que expliquem breument):

· el prefix no- ha de dur guionet, tant quan precedeix substantius (p.e., no-violència) com quan precedeix adjectius amb un significat consolidat (p.e., no-violent);

· el prefix ex-, tònic, també s’ha d’escriure forçosament amb guionet, perquè s’ha de distingir de la seqüència inicial ex àtona, molt freqüent (p.e.: ex-tractant / extracte; ex-animador / examinador, etc.), perquè cal evitar confusions (p.e.: ex-portador de sida amb exportador de sida, ex-ponent amb exponent, etc.), perquè cal evitar altres combinacions estranyes (p.e.: «exxa» per ex-xa, «exexiliat» per ex-exiliat, «exiugoslau» per ex-iugoslau, «exrival» per ex-rival, etc.), perquè sovint el prefix afecta no un mot sinó un sintagma (p.e.: ex-guàrdia civil, ex-alt càrrec, ex home de confiança, etc.). I perquè les altres llengües de cultura també escriuen ex- amb el guionet (així el francès, el portuguès i l’anglès) o fins i tot l’escriuen totalment separat del mot, com si fos un adverbi (cf. castellà i italià ex presidente, etc.);

· els prefixos tònics pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sots- també necessiten el guionet, perquè cal mantenir distincions fonètiques, evitar pronúncies errònies i prevenir confusions conceptuals. Exemples (contrastats o explicats): un autor pre-existencialista / la preexistència; pro-americà, pro-rus / procònsul, procrear; pseudo-profeta / pseudònim, pseudomorfisme (recompostos); quasi-simultaneïtat (la grafia quasisimultaneïtat, massa llarga, implica repetició de la mateixa síl·laba, sí, amb valor fonètic distint), sots-intendent (la grafia sotsintendent indueix a una pronúncia «sut-sin-ten-dent» o almenys «sot-sin-ten-dent»);

· el prefix arxi- demana igualment guionet perquè és important la distinció entre aquest prefix de tipus gramatical, significant més que¯ i sempre tònic (p.e., arxi-milionari), i l’homònim de tipus lexical, significant preeminència o superioritat i a vegades àton (p.e.: arxiduc, arxiprest o arxipreste);

b) Quant al prefix vice-, es pot acceptar, ja que ho vol l’acadèmia, la supressió del guionet, com solen fer el castellà i l’italià, perquè en la majoria de casos no presenta inconvenients (p.e.: vicepresident, vicedegà), però sabent que així ens separem del francès, del portuguès i de l’anglès (que hi usen el guionet) i que dificultem la lectura en casos com vicerector, vicesecretari. Sigui com sigui, s’ha de mantenir el signe quan el prefix va seguit de sintagma, com en vice-primer ministre, perquè altrament el prefix només afectaria el primer component del conjunt.

c) Quant a la resta de prefixos, encara que per regla general s’escriguin soldats, es poden escriure amb guionet en casos especials, tal com es fa en altres llengües. Exs.: propaganda anti-Castro, l’Europa post-Maastricht, etc. (davant de noms propis); bes-tia, per-iòdic (per a facilitar la lectura); re-crear (‘tornar a crear’), súper-ràpid (per a evitar la col·lisió de dues erres), etc.

 

2. Recompostos

Existeix un tipus de compostos impropis que, per claredat, és bo d’anomenar amb un nom especial, com fan alguns tractadistes (així nosaltres en El català / 3, pp. 76 ss). Ens referim als recompostos, o sia els mots formats amb radicals greco-llatins, els quals, si més no en teoria, no es formen a partir de mots catalans, sinó de mots o arrels presos directament de les llengües clàssiques. Doncs bé, pel que fa als recompostos, el català recent presenta una doble normativa:

· la de Fabra (inspirada en l’ús castellà, italià i portuguès), consistent a escriure’ls sempre soldats, sense guionet (p.e.: gastroenteritis, gastrointestinal, gastronomia, labiodental, labiovelarització, otorinolaringòleg, otoscopi);

· la de l’Enciclopèdia catalana i el Diccionari de medicina (inspirada en l’ús francès i anglès), consistent a escriure amb guionet els radicals coordinats (p.e.: gastro-enteritis, gastro-intestinal, làbio-dental, oto-rino-laringòleg) i soldats els radicals subordinats (p.e., gastronomia labiovelarització, otoscopi).

Cada una d’aquestes normes té avantatges i inconvenients; per això s’ha d’admetre una instància arbitral –l’acadèmia– que decideixi. De tota manera, és una mica estrany que aquesta instància s’hagi decantat per la primera solució quan en els darrers anys havia abonat la segona; per això seria enraonat d’esperar que aquesta solució, acceptable en teoria però rupturista en la pràctica, no fos considerada, de moment, obligatòria, i deixar un període de reflexió entre els estudiosos i els usuaris; així, de passada, s’evitaria la desautorització de les obres, nombroses i importants, que han seguit la segona solució.

 

3. Compostos pròpiament dits

Els compostos pròpiament dits són aquells mots resultants de la unió de dos o més mots existents en la llengua. Doncs bé, pel que fa a les noves normes de la Secció Filològica que afecten aquesta categoria de paraules, hem de dir dues coses:

a) En primer lloc, que les noves normes semblen confondre un tipus de compostos pròpiament dits, que són els adjectius coordinats, amb els recompostos, perquè aquells, a vegades, prenen com a primer element una forma llatinitzant (terminada en o). Llavors, les noves normes, aplicant el criteri que hem vist sobre els recompostos, volen fer escriure aquells adjectius amb composició soldats, sense adonar-se que no són pròpiament recompostos, o bé confonent-los amb els adjectius coordinats que han donat origen a un concepte unitari, cas en què sí que es poden escriure enganxats. De fet, les llengües de cultura del nostre àmbit (com el castellà, l’italià, el francès, el portuguès, l’anglès, etc.) escriuen els adjectius coordinats amb guionet, com també hem fet sempre nosaltres, tant si el primer element termina en o com si termina d’una altra manera. Així es veu clar que es tracta d’adjectius lligats per un nexe copulatiu o relacional i es poden distingir dels conjunts de significat unitari. Exemples:

· cultural-econòmic (= cultural i econòmic), econòmico-cultural (= econòmic i cultural), econòmico-social, sòcio-econòmic, sòcio-polític, político-social;

· cooperació hispano-americana (= entre Espanya i Amèrica) / els països hispanoamericans (= de l’Amèrica espanyola); guerra franco-prussiana (= entre França i Prússia) / parlars francoprovençals (= d’una regió de transició entre el francès i el provençal);

· tractat sino-japonès o nipo-xinès, relacions anglo-franceses o franco-angleses o franco-britàniques, etc.

D’altra banda, existeix la coordinació amb més de dos adjectius, cas en què l’absència de guionet seria inimaginable. Exs.: catalano-valenciano-balear, sòcio-político-econòmico-cultural, etc.

Resumint, bo i admetent la supressió dels guionets en els mots recompostos, no es pot aplicar de cap manera tal supressió als adjectius coordinats (que en la pràctica es coneixen perquè llur ordre és intercanviable i perquè el darrer té una forma clarament catalana), llevat dels casos en què s’hagi produït una fusió o subordinació de significats. (De fet, el mateix IEC continua escrivint Secció Històrico-Arqueològica, i no pas «Secció Historicoarqueològica».)

b) En segon lloc, hem de dir que les noves normes pateixen de la dèria de voler suprimir guionets tant sí com no. Únicament respecten el criteri fonètic, en aquest cas (o sia en el dels compostos pròpiament dits; en el cas dels compostos per prefixació i en els recompostos, fins i tot ignoren el criteri fonètic); concretament, admeten el guionet quan aquest facilita la lectura i en altres casos que fixen arbitràriament. Doncs bé, sense que puguem entrar ací en la casuística, que ocuparia massa espai, hem de dir que, en general, val més seguir la normativa tradicional o fabriana, la qual tenia en compte, ultra el factor fonètic (facilitar la lectura), altres factors; concretament:

· el factor morfològic (permetre la flexió de nombre o de gènere i nombre alhora, com en el cas de poca-vergonya, pl. poques-vergonyes);

· el factor sintàctico-semàntic (distinció entre formació irregular o paratesi i formació regular o síntesi, com en el cas de cap-gros, substantiu paratètic, i capgròs, adjectiu sintètic);

· el factor distintiu o fisiognòmic (ajudar a identificar els components originaris del compost, com en el cas de vist-i-plau, substantivació de la locució vist i plau).

En canvi, sí que es pot admetre la grafia enganxada quan els criteris exposats no ho exigeixen i el mot ha anat evolucionant cap a una major fusió (com és el cas de setciències, abans set-ciències).

 

L’espai d’una revista com aquesta no permet gaires més explicacions, detalls o exemples, però hem mirat de donar una visió global completa de les noves normes de la Secció Filològica sobre el guionet en els mots compostos, esperant que els nostres lectors hi hauran trobat una orientació. No voldríem acabar sense dir que comprenem la bona intenció de l’acadèmia quan, amb la urgència de la publicació del seu nou diccionari, volgué establir unes normes més simples i fàcils sobre els guionets; però també hem de dir que tals normes, havent-se elaborat amb grans deficiències i rebutjant els avisos rebuts, han de ser seriosament criticades i poden acceptar-se sols en part.

Invitem una vegada més la docta corporació a revisar-les, mirant únicament el bé de la llengua, i aconsellem als usuaris que no les apliquin mecànicament, ans veient cas per cas –ajudats, si volen, pel present treball, per l’estudi citat al començament i per les entrades adients del nostre recentment editat Diccionari auxiliar– què convé més a la recta pronúncia, a la claredat i als altres valors lingüístics que, amb acadèmia o sense cal salvar.¨

1