Tots pensem que les nostres cases són llocs poc segurs, on estem salvats de les agressions de les inclemències i riscos del medi extern. Però lamentablement, en l’actualitat, això no és així; per una part no ens protegeixen de moltes agressions que ens vénen de fora, i per una altra, l’enemic a vegades, està dins mateix de les nostres cases. Són tot plegat situacions que ens afecten negativament i ens provoquen malalties.

Quan fa uns anys vaig començar a preocupar-me i a investigar sobre els efectes del medi ambient alterat, no em podia imaginar la gran repercussió sobre moltes de les malalties de la societat moderna. Tampoc sospitava que entrava en una lluita contra els poders econòmics
del sistema actual, ple de conflictes i de silencis al voltant d’aquests polèmics temes que impedeixen el seu tractament amb llibertat.

Productes agroquímics, additius, manipulació genètica, radiacions electromagnètiques, formen part del món on vivim gràcies a una societat massa permissiva adormida pels falsos mites del
progrés. Malgrat aquest progrés, però, encara som a temps d’exercir la nostra responsabilitat individual decidint com volem alimentar-nos, com volem vestir, on viure i què comprar. Gràcies a la nostra llibertat de decisió i amb una informació no manipulada, tenim l’opció de canviar l’actual inèrcia consumista d’alt risc per al medi ambient i per a la salut.

Cada cop més, més metges se n’adonen que la causa de moltes malalties radica en un medi ambient alterat i que els seus tractaments no són tot l’efectius que haurien de ser, degut a la presència a casa, l’escola o treball de camps electromagnètics.

Tanmateix, des de fa uns anys, la preocupació per la repercusió en la salut del medi ambient alterat, comença a estendre’s entre la població, especialment entre els que es consideren afectats. Aquests, moltes vegades han estat catalogats com hipocondríacs o patidors de trastorns psíquics; han passejat els seus mals de metge en metge, de teràpia en teràpia, sense trobar cap resposta a les seves queixes. Altres amb malalties ja més avançades han hagut de
conviure amb el problema, davant la falta de resposta dels suposats serveis sanitaris.

L’electricitat i els progressos tecnològics, símbols del món modern, han de considerar-se un bé per a la humanitat, però s’ha de procurar que no atentin contra tots els que hauríem de disfrutar
de les seves bondats.

Els resultats dels estudis independents coincideixen amb els treballs de laboratori relacionant causa i efecte; essent la causa l’exposició als camps electromagnètics (línies d’alta tensió, transformadors, antenes de telefonia mòbil, etc.), i l’efecte, determinats símptomes com trastorns de la son, al·lèrgies, fatigues cròniques i malalties com càncer i la leucèmia, especialment en nens, doncs són més susceptibles de patir aquests greus trastorns degut a la seva especial sensibilitat, a l’estar en fase de creixement i ràpida divisió cel·lular.

Ara és l’hora de la prevenció i de les solucions contra la contaminació electromagnètica. Esperem que d’aquí a uns anys sols siguin un record d’un fet que mai hagués d’haver passat en un món solidari.

Potser el pas més important que podem fer sigui reconèixer que, per grans que siguin els avenços que logrem, sempre el nostre desconeixement serà més gran. Tots aquests problemes vénen de la mà d’aquesta ignorància i si, en aquest cas, volem actuar com déus jugant als daus, ara anem perdent la partida.

Les diferents administracions haurien d’impedir que nous productes i elements susceptibles de generar riscos per a la salut, poguessin comercialitzar-se impunement fins que anys després es demostri la seva perillositat i siguin apartats del mercat després d’una llarga llista de malalts, morts i impactes ambientals.

Encara estem a temps d’aixecar-nos i abandonar la partida sent responsables amb les nostres actituds i decisions, impedint que nous perills es sumin als actuals, tractant en tot moment, de
reduir eficaçment els ja existents com més aviat millor.

Així l’augment de tecnologies que produeixen radiacions són un risc creixent en l’actualitat i una hipoteca per a la nostra salut en el futur i inclús per a les properes generacions pels seus efectes
mutàgens.

Apostem per la salut i denunciem l’ocultació dels efectes de les radiacions electromagnètiques
per interessos econòmics, pressions corporatives, privilegis científics i socials i ineficàcia administrativa.

És un pas cap a una meta ideal: viure en un lloc sa i ecològic.
 

Raúl de la Rosa
Vicepresident de la GEA. Associació d’Estudis
Geobiològics. Investigador i escriptor
 

L’altre dia vaig sentir parlar a un grup de professors i professores que discutien sobre l’estat actual de l’ensenyament secundari. Més que parlar, era més una discussió trivial que acabà essent un autèntic estat de la qüestió: avui dia ensenyem i eduquem o intentem dominar i controlar perquè sàpiguen aprendre pel dia de demà? Evidentment alIí no es donà cap resposta, només arguments justificatius del funcionament actual de l’escola, especialment en l’aplicació de la reforma escolar pel que fa a l’ESO.

Professors experimentats, amb una llarga carrera docent a l’esquena, deien que s’havia perdut d’una manera irremeiable el valor d’una paraula avui en crisi: respecte; s’ha perdut el respecte vers els professors, els companys i fins i tot amb els mateixos pares, cosa que dificulta qualsevol tasca docent que es vulgui assimilar.

D’altres deien que aquest respecte el poden aconseguir precisament aquests professors que estan experimentats, però no pas els que són més joves, qui tenen la difícil missió de cercar aquest respecte sense que se’n vagi la confiança. És allò del típic professorat rígid, que imposa més que ensenya i el típic professorat flexiu que agrada però que tampoc no acaba d’ensenyar perquè no pot evitar que la classe se li caigui al damunt.

Altres professors defensaven la teoria que més que imposar respecte o donar marge de confiança es tracta més de amb quin ull entra més un professor o professora a l’alumnat, és a dir, si des del primer dia et veuen bé, de manera que podràs fer les classes més o menys bé, o no els entres a la primera, cosa que difícilment hi haurà la possibilitat de tindre una classe  estable i coherent.

Avui és difícil de trobar una bona comunió entre alumnat-professorat-pares, però encara ho era més difícil abans i no existien tots aquests factors que hem anat citant i d’altres tan importants com la concentració local, suburbial o urbana, el passotisme generalitzat de la societat d’avui que obliga als menuts a estar més desmotivats a aprendre, els canvis en les tècniques d’estudi,
el lleu distanciament dels pares amb l’escola i amb els mateixos fills en matèria educativa, la desestructuració de la família i dels valors tradicionals que obliguen a mirar-se la vida des d’una altra perspectiva.

De tot plegat només em puc fer una llarga pregunta retòrica: si abans es dominava a l’alumnat amb el respecte i el saber fer oblidant que l’educació també significava aprendre (i per tant, ningú no estava prou content del que havia aprés), com és que avui volem ensenyar perquè tinguin capacitat intel·lectiva per desenvolupar-se en el món d’avui i costa tant de dominar aquests éssers tan vulnerables anomenats adolescents (i tampoc ningú no n’està prou content)?

I la pregunta retòrica, resposta impossible: dominar i educar, és un binomi plausible? O cal donar més psicologia i pedagogia a l’assumpte?

Educar o dominar, aquesta és la qüestió... o no?
 

Sandra Tarragona
 

Explica un manual d’introducció a la Ciència Política que la connexió entre classe social i positura política pot manifestar-se segons tres tipus de relacions: relacions d’interès (s’espera un benefici del vot), relacions simbòliques (existeix una identificació personal, social) i relacions subculturals (trets d’una subcultura identificada amb una opció política que es mantenen en el temps).

L’elector tendeix a identificar-se amb la imatge d’un partit i aquesta identificació acostuma a ser constant i preval sobre altres factors. El vot de l’elector “ferm” és contemplat com un element de conformitat i estabilitat. Són, aleshores, els electors “no identificats”, els fluctuants, els votants més conscients, els que modifiquen la seva opció en funció de l’interès i la racionalitat en cada elecció i, per tant, els que aconsegueixen fer canviar les relacions de força entre els partits. Depenent de la cultura política d’una societat, també aquest tipus de vot és un element de consolidació del sistema.

Què ha succeït per a que el Partit Popular revalidés la seva oportunitat de governar? Què ha succeït per a què, a més ho fes amb majoria absoluta? Canviaran les competències autonòmiques ara que el poder del govern central és major? A què es deu “l’estratègia” de José María Aznar de no voler ser reinvestit? Hi haurà, encara, més futbol per televisió? Quin registre prendrà ara el “nacionalisme” de Convergència i Unió?

La situació està en calma, el vot és conservador (per interès, per simbolisme, per identificació
o per viratge), l’economia (per a segons qui) ha millorat, s’atansa un canvi monetari i floreixen com bolets companyies per accedir i abonar-se a l’omnipresent xarxa informàtica.

I al món, què passa al món? “El món descansa damunt una cadira d’una sola pota: Els EUA” (ha dit recentment el dramaturg nordamericà Artur Miller).

I fou a Washington que el cap de setmana dels dies 15 i 16 d’abril es reunien els principals responsables del Fons Monetari Internacional, del banc Mundial i del grup del G7 (els set països més poderosos) en una de les cites més complicades de les que es té memòria. La capital nordamericana visqué un estat de setge amb mils de policies al carrer a l’espera del que pogués fer la munió de manifestants descontents que s’amuntegaven pels voltants de les seus de reunió. El dissabte dia 15, al matí, en un cop de força, la policia desallotjà l’edifici on els “antisistema” tenien el seu quarter general.

James Wolfensohn, president del Banc Mundial, és un dels homes més influents del planeta; però no pot dormir: “és clar que estic preocupat per aquest soroll d’aquí a fora” (deia). Tingué una frase d’humor envers els manifestants que l’increpaven: “veig que heu matinat molt”. L’ambient entre els que protestaven era festiu i circulaven quatre consignes: “no usar la violència física o verbal; no portar armes; no portar drogues ni alcohol i no atacar la propietat”. Mentre a Etiòpia es moren de fam, a Washington es dirimia al voltant de termes tan sofisticats com “globalització”.

“Aquest capitalisme salva els banquers i els executius responsables de la crisi i, paradoxalment, demana amb urgència la restricció pressupostària a expenses dels treballadors i del públic en general”. “El capitalisme segueix tendint a la inestabilitat degut a errors sistemàtics”; afirmava John Kenneth Galbraith (ancià economista de gran renom mundial).

És curiós allò de “España va bien” si el món no en va.

El fantasma del feixisme, del “nacionalisme exacerbat” i d’altres “metzines” campa per Àustria; el seu cap visible, Georg Haider, bramula amb llenguatge disfressat i oratòria sospitosa. Tremola “l’escòria” (immigrants, jueus supervivents i d’altra “brossa semblant”) davant l’impuls xenòfob i intolerant del país centre-europeu. El raciocini no apareix però no hi haurà un altre holocaust. Si tants són els indesitjables: per què no fer-los fora (no cal la violència ni el malestar?). Crida l’atenció que en un ampli dossier contingut en el suplement dominical d’un diari apareix un seguidor de Haider fent-se servir per un majordom turc (els majordoms són menys persones o els turcs cobren menys?). Tampoc hi haurà una revolució: “el malestar actual no crearà una reacció social com les que hem vist en el passat. Un aspecte molt definitori d’aquest nou capitalisme és que no crea relacions entre els treballadors sinó llaços molt superficials que fan gairebé impossible una reacció organitzada o un moviment polític coherent. Si succeeix quelcom, si es produeix alguna reacció contra el sistema, serà de tipus caòtic. Aquest nou capitalisme perjudica a la gent del mig. El vell Estat del benestar, el model socialdemòcrata, ja no es té en compte. El sistema de protecció social de l’Estat és només una cataplasma per als perjudicats”; assegurava Richard Sennett (sociòleg i professor de la London School of Economics).

I mentre al món es protesta per la globalització i qüestions similars, a casa nostra es protesta per unes antenes de telefonia mòbil: quants dels que protestaven tenen telèfon mòbil? Eren els mateixos que protestaren, al seu dia, per la implantació d’una planta de compostatge (no havien tingut molts d’ells animals a casa i, per tant, la mala olor i la insalubritat sota els seus peus?).  Eren els mateixos que feren desubicar les d’Adoli i del grup d’escoltes Mascançà per perillositat
de l’edifici?; fou casualitat que el perill fos vist, oportunísticament, en temps preelectoral? Què hi feia (tornant a la qüestió de les antenes) algú de reconeguda categoria humana, notabilíssima intel·ligència i llicenciat, aixecant una pancarta i pitant com un “sambeiro de Río de Janeiro”? La nocivitat de les ones de telefonia mòbil està per demostrar encara que hi ha sospites al voltant de les molèsties orgàniques que poden ocasionar; però no eren aquests els veritables motius dels que es manifestaven en contra de la instal·lació de les esmentades antenes. Una oposició “sagaç” ha de jugar bé les seves cartes, donar cops efectius i no malgastar les energies. El panorama municipal deixa, a la vista de tot, en la més perplexa de les neutralitats.

Els que no som d’ideologia conservadora lamentem que l’esquerra es desinteressi de la política quan no pot assolir el poder; i lamentem més encara, l’entestament optimista del govern central en veure que “todo va bien”. Trista política d’ordinador i, sobretot, telèfon mòbil. La història (la d’aquí, la d’allà i la de més enllà), com no, continua.
 

MARIA JOSEP GINÉ VERGÉ
 

Cada generació de linyolencs, ha tingut entre ells, homes de pro, homes que han fet el possible
per enlairar la cultura, des de diferents fronts, i també associacions que han viscut moments d’esplendor, però han estat referència uns anys o les individualitats tota la vida, però s’han esvaït en el record... Ara que s’acaba el mil·lenni, voldria fer una referència als darrers 25 anys i concloure que a Linyola hem arribat a una cer ta maduresa intel·lectual...

Quan a la meitat dels anys 70, em vaig començar a interessar per la cultura una venada impossible d’explicar, i a escriure poesia, les meves referències eren la beat generation –Kerouac, Corso, Ginsberg– i els catalans Espriu i Vinyoli i de casa Màrius Torres, no tenia ningú a Linyola, a ningú amb qui parlar d’aquests temes, fora del Valeri –poesia col·lecció Visor, Ozono– o amb el Pere Llauradó de músics, o d’un joveníssim Folguera, amb el qui havia parlat de la millor obra del Durrell... Culturalment a Linyola, hi havia un grup de joves que lluitava per recuperar les nostres tradicions i que amb els grups sardanistes de la vila es viurien, dies de glòria.

Quan l’any 1979, vaig començar a escriure a BARRET-PICAT, no hi havia mestratges als qui acudir –els savis et volien marcar d’aprop amb consignes i directius, i veníem d’una altra  època– i recordo que em vaig tenir d’espavilar i començar a conèixer tota la cultura que els
militars ens havien amagat davall de l’estora, i així vàrem començar –junt amb el Josep
Binefa– a recuperar passat, costumari i tradició i a publicar-ho a la revista.

Del 75 al 79 ja s’havien recuperat les llibertats, la democràcia, la Generalitat i la cultura catalana es va començar a revifar, aspirant a convertir-se en una cultura “normal”. Vint-i-cinc anys després i amb uns Jocs Olímpics pel mig, encara segueix lluitant-hi, amb només alguns trumfos a la mà, però sense la infraestructura –llegiu premsa, cinema, etc...– necessària. És el preu de no tenir estat propi.

A Linyola, aquests canvis democràtics, l’escola en català i el bagatge de la revista BARRET-PICAT, pedra angular al llarg de 20 anys, han fet que hi hagi hagut un moviment  cultural i ar tístic, en que han destacat –i citem per enèsima vagada– els pintors Paco Mayoral, Robert Pérez i encara que no visquin ara a la vila, Cristo i Guillem, que s’ha convertit en una estrella, escultors com Pere Ramon Pedrós, fotògrafs com Valeri Bonjorn, Pol Galitó, Jaume Balcells –també escriptor–, Gesé, dibuixants notables com Fidel Flaquer –q.d.e.p– o Pere Llauradó, ceramista com Paco Garcia, les periodistes Tere Pinyol i Judith Binefa, escriptors com Francesc Foguet –també poeta, crític de teatre, pensador...– o cineastes com Ferran Blanch i historiadors –local– com Esteve Mestre... –però també tindríem de destacar a gent com el Francesc Pou, Paco Garcia, Mariona Torrent, Robert Bonjorn, Marc Binefa, Joan Civit, Josep Mª Folguera, Josep Binefa...–, o l’entrada de la Coral Flor de Lli en els Cors de Clavé, que ha fet que la Coral hagi viscut moments de gran brillantor... o l‘Escola Municipal de Música, La Biblioteca Salvador Espriu i la Sala d’exposicions Pau Casals, totes aquestes persones o entitats tenim en comú, que compartim projectes amb gent d’aquí i amb gent de la nostra –i d’altres– comarques... però és que a part ara mateix estan pujant un grup de joves que tenen projectes entre mans, com la Sandra Tarragona, Jordi Soldevila David Gispert o Montse Giné...i d’altres, que en qüestió d’anys es veurà si sobresurten en aquest món cultural. Potser per fer una comparança, de com han anat aquests darrers 25 anys, podríem fer servir la imatge de Sant Jordi... quants llibres i quantes roses es venien a Linyola, aleshores i quantes se’n venen ara..., quants diaris es llegia aleshores i quants se’n llegeixen ara... i amb el pas dels anys, gràcies a les escoles, el nombre d’analfabets en la nostra llengua continua baixant, i cada any que passa n’hi ha més que la saben escriure...

Ara mateix, doncs, es viu en una situació diferent de la de fa 25 anys... Les noves generacions
tenen ja punts de referència, si els volen aprofitar, a Linyola i, crec que la transició cultural s’acabarà i la normalitat començarà el dia en que s’inauguri –d’aquí uns anys– el nou local socio-cultural. I l’arc cultural creixerà en nombre i qualitat.
 

Esteve Mestre