Al tanatori tothom xerrava pels descosits. No hi havia treva per al silenci. L’aire era carregat, com si la mort convoqués les olors més penetrants de la putrefacció dels cossos. A les parets blanques s’hi exposava impúdicament el quadre dactilar de Miquel Àngel. Tragicòmic. Als laterals, altres quadres de paisatges tardorencs de saldo convertien l’estança en una mena de pinacoteca provinciana, de l’any de la picor. Les flors dels gerros, comprats al mercat dels encants, es fonien com el plàstic a la flama. Un sofà de dol rigorós i diverses cadires de fusta marró completaven l’escenografia.

Les converses es multiplicaven en grupets de tres o quatre persones. De tant en tant, se sentien els condols maquinals. Tic-tac. Tong-tong. El rellotge del campanar marcava el pas de les hores, acompassat, sense presses. Anaven arribant coneguts i desconeguts, un flux continu d’espectadors encuriosits o desvagats. Totes les velles del poble que encara s’aguantaven dretes assistien, a corrua feta, a l’espectacle morbós de la mort. No es deixaven perdre cap funció. El tanatori havia tret una mica d’encant a les defuncions d’antany. Ara ja no entraven a les cases, ja no tafanejaven els interiors i ja no xiuxiuejaven a la sortida. Ja no s’olorava les cases. Els morts no feien pudor. Tot canviava. La mort s’havia fet més impersonal, més indiferent. Les velles se’n planyien sovint, d’aquesta mena de trasbals de costums sabuts, però tenien la convicció que calia adaptar-se als nous temps.

De la porta entreoberta, va entrar una papallona de colors. Torbada per l’escalfor humana del tanatori, va volar per les parets, per les cantonades. Fins que, a la fi, indecisa, s’apropà al llum que il·luminava la caixa de la morta. Va aturar-se una mica i tornà a emprendre el vol. Era una papallona molt bella, inaudita en aquells verals. Va volar una estona i, esgotada i marejada, va anar a parar als llavis de la morta. S’hi va estar uns minuts, com si els besés amb una extraordinària sensualitat. Era una carícia de colors al tou dels llavis. Una simfonia harmoniosa entre la natura i la mort. Ningú, però, no se’n va adonar. La papallona, saciada, va reprendre el vol cap a la llum. Obria les ales i s’omplia de llum.

Una nena rossa, amb pigues a les galtes, la va veure i, encuriosida, la va mirar una estona. Va abraçar ben fort la seva nina Nancy, malgirbada i rebregada. Era una nina de plàstic, de pits punxeguts i cuixes dures i primes. No feia olor. Amb un cop del cap de la nina, va esclafar les ales de la papallona al mig de la paret blanca. Va rascar els trossos de la papallona enganxats a la paret amb una ungla neta i tallada. Va estar una altra bona estona mirant-se el dit. Era una taca negra, una taca fosca. Va ensumar-la. Tampoc no feia olor de res. Va mirar el seu vestidet nou, les seves sabatetes noves, el seu anell vermell, gros i llampant. Tot ho estrenava. Com si fos un diumenge. Va acaronar-se un refilet rebel dels seus cabells. I es va xupar el dit per empassar-se la papallona com si fos un caramel.

Les remors de la gent aplegada al tanatori són el rèquiem darrer, definitiu, l’hipòcrit comiat de la vida. Tornem al clot tan nues com hem arribat a la llum. Ens morim com hem viscut, soles. Unes poques senten la impotència de la mort ben endins i no saben com apaivagar el dolor. Però a la major part d’ànimes, els importa un rave el cos que jeu a la caixa, pàl·lid, sense dir ni piu. D’altres estan amoïnades perquè tenen por: es veuen allà a dins, en una caixa de preu mesocràtic, envoltades dels instruments de la litúrgia mortal. La morta ja no era res. No importava gens. La durien al cementiri i, després, la gent tornaria a casa i dinaria o soparia com cada dia. Potser amb un tel de melangia o de tristesa.

Ells duien la mort estampada al rostre. Els vells del geriàtric no eren com ella: la pell se’ls havia arrugat i la seva mirada era trista. Ella no. Ella conservava encara una il·lusió. Ella no era morta, encara. Les seves companyes, sí. Feia temps que havien deixat de viure, abandonades a la seva solitud extrema. Es llevaven al matí. Obrien els ulls, cada dia, en una cambra austera, estranya, com si fos l’habitació d’un hotel de mala mort. Havien perdut tota esperança. Eren ànimes soles enmig d’un desert. Ella, en canvi, esguardava el cel per la finestra: sabia que, darrere dels núvols grisos, hi havia el rostre d’Ell. Sabia que algun dia tornaria. Vindria a abraçar-la, a humitejar-li els llavis, a esperar amb Ella la lenta arribada de la tarda.

Però Ell no va tornar mai més. Va passar la tardor, calenta i seca, com mai no se n’havia vista cap. Els plataners bords del pati van desfullar-se com cada any. El paisatge canviava darrere del finestral del geriàtric. Ella continuava veient la imatge d’Ell en tots els racons del cel, en totes les ombres que es movien, fantasmes enfollits, al capvespre. Va esperar cada minut, cada segon. Els instants s’eternitzaven i Ella sentia amb més força el neguit necessari per a no defallir. Algunes nits, quan el dolor del cos es feia més lleu, contemplava la serenor del cel. Mirava fixament una estrella i li semblava que, després d’una bona estona de mirar-la, li somreia. Era un gest fugaç. Ella sabia que la vida no l’abandonaria sense satisfer-li el plaer de tornar-lo a tenir entre els seus braços, de tornar-li a acaronar els cabells, de fer-li carícies al tou dels braços o d’omplir-li de besades els dits de cada mà.

Un dia d’hivern, quan el sol brillava com un foc i el cel era clar i net com una primavera plena, Ella ja no es va despertar mai més. Ànima de papallona amb la pell blava que expira en una darrera metamorfosi. Ànima de papallona que deixa de volar. Ànima de papallona rígida com un cadàver i pàl·lida com un tros de terra eixuta. La infermera del matí va trobar-la tota freda, amb els ulls oberts cap a la llum. La metgessa, acostumada a xerrar-hi una estona llarga cada dia, va certificar la seva mort previsible. Ho tenia clar: totes les morts són previsibles, tard o d’hora arriben. Ningú no se n’escapa. Segons com es miri, és un avantatge: és l’únic que ens fa iguals. Quan signà els papers, li va venir les ganes de plorar. Pensava, de nou, en la pregunta de sempre: «on era i qui era ella, ara?». Com de costum, malgrat que ja hi estava feta, s’esmicolava alguna fibra de l’ànima sempre que sentia la mort de prop.

Van retornar el cos sense vida d’Ella al seu poble. Els familiars van acceptar amb una dolguda resignació i una secreta alegria d’enllestir els preparatius de l’enterrament. Un protocol com un altre, pensaven. Ningú no va voler saber-ne res, dels desigs de la morta de ser incinerada i d’escampar les seves cendres a la Terra dels Pollancres. Oblidaren, també, que la morta escrivia els seus pensaments en llibretetes minúscules que els del geriàtric llençaren a la paperera, sense gaires contemplacions. Si se n’haguessin recordat, haurien pogut llegir-hi que la seva darrera voluntat era encara vigent: a la Terra dels Pollancres fou el lloc on Ella va estimar-lo per primera vegada.

Els parents de la morta van comprar la caixa més econòmica i els serveis funeraris més discrets. Ningú no els ho va retreure: si ni en vida l’havien tinguda en consideració, per què calia ara amoïnar-se a desprendre un dineral? Van fer estampar recordatoris amb una citació bíblica estúpida que convidava a resignar-se i a acceptar la voluntat divina. Quatre frases ronyoses que semblaven un acudit. Ella que havia lluitat sempre contra els designis de l’Etern! Se’n reia, quan li ho deia el capellà: «vés què t’empatolles ara. Si Déu hi fos, jo no seria verge!» El capellà es persignava i no gosava dir res. Tampoc no va plorar ningú. Feien veure que els dolia. A dintre, no hi sentien res. Ni pena, ni pietat, ni ràbia. Era buit. Com una capsa de cartró on s’engiponen les lamentacions i els consols. Per a res: no serveixen, fet i fet, per a res. Tothom s’ha de morir i ningú no pot ressuscitar ningú.

Quan estaven a punt de tancar la caixa, es va obrir la porta d’un cop violent. Els espectadors, estupefactes, es van girar cap a la nouvinguda. El silenci respectuós del moment va quedar en suspens, com si la vida s’hagués aturat per tothom. Totes les mirades van observar inquisitòriament la figura que, amb passes lentes i vacil·lants, trepitjava el terra del tanatori. A cada passa avançava quatre rajoles. Va trigar tres minuts llargs, llarguíssims, a situar-se davant del fèretre. Els operaris de la funerària van adonar-se que la interrupció havia paralitzat la litúrgia. Calia esperar una estona. No alterar l’elegància del ritual. No esquerdar la fredor de l’aire, deixar-se endur pel corrent del costum, la força de les coses sabudes.

El cor de la gent era un ai apagat, aturat a la gola. Ningú no gosava vomitar la seva indignació. Com s’havia atrevit, la intrusa, a fer acte de presència en aquell moment tan delicat?, murmuraven per dintre. La nouvinguda va romandre palplantada davant de la morta. El silenci era absolut. Ningú no gosava respirar. Els dos operaris van fer un gest d’impaciència. El que duia la batuta va voler anar al gra. Que tants d’allonses! La intrusa, impertèrrita, va aturar la tapa de la caixa amb força i va emetre un gemec de ràbia. Va prendre la tapa amb totes dues mans i va llançar-la amb contundència. Ràpidament, va abocar-se a la morta i, en un cop de geni desesperat, la besà als llavis fins a fer-li sang. Foren noranta segons interminables.

Després, la intrusa va cridar amb tota la fúria de la seva ànima: «Sou una colla de cabrons!».

ffb