Enmig d'aquesta escola, aparentment sense cap indici de crisi, observem l'arribada d'un nou membre: el senyor Keating, professor de literatura. Un nou personatge aconsegueix introduir-se en l'interior de l'impenetrable comunitat, convertint-se lentament en l'intrús que porta el bé, el Messies.

Fent ús de La llavor immortal per tal de determinar les característiques del nouvingut, s'observa que no es tracta doncs, d'un Messies fill del Totpoderós, amb el que seria difícil la identificació de l'espectador, ja que es veuria completament allunyat de la història, a causa de la seva irrealitat. No consisteix tampoc en un personatge humà que reuneix un gran nombre de característiques messiàniques, un Jesucrist fet home, com podríem observar en pel·lícules com Gandhi o Laurence d'Arabia. És l'arribada d'un personatge humà relacionat amb un ésser superior com el Messies per la seva missió suprema: recuperar la vida d'aquells adolescents. És un heroi, un líder a seguir. I és principalment gràcies al rebuig de la sacralització d'aquest personatge que la història es permet la llicència de no convertir-se en una biografia que descriu els sentiments del personatge, sinó en una història de transformació d'una comunitat. I és també aquest canvi del punt de vista narratiu el què permet a la pel·lícula el toc de distinció que adquireix, ja que el cinema ja ha fet anteriorment un munt d'històries messiàniques que ens narren les virtuts de l'Home Suprem.

Si es comparen a grans trets algunes de les característiques que van construir la vida de Jesucrist narrades pel Nou Testament amb les d'aquest protagonista, s'observa que en un primer moment, no són massa similars. El fet que s'hagi humanitzat un ésser diví, fa que s'eliminin els conceptes més sagrats i propis dels déus. D'aquesta manera es suprimeix en aquesta història qualsevol profecia que anunciï l'arribada del Mestre, o ajuts naturals. La llista podria ser llarga, i seria possible dubtar de molts altres conceptes, així com miracles, resurrecció i, doctrina..., però cal deixar clar que a partir d'acceptar aquesta humanització que se'n fa del Messies, s'accepta també que el concepte messiànic serà entès com a simbolisme. Un altre aspecte interessant seria també l'educació del nouvingut en el mateix centre educatiu, no lluny de la comunitat com hauria estat el cas del Messies, fet que propicia que sigui el propi professor qui narri les excel·lències d'una passada Edat d'Or, desconeguda pels adolescents fins llavors. Tampoc en aquesta narració és tan clara la missió suprema, ni la necessitat de captar adeptes, sinó que senzillament les característiques de la determinada doctrina del professor s'aniran convertint en importants pels joves, fins a convertir-se definitivament en una missió suprema acomplerta, en la majoria de casos. Tot i que possiblement no és tan clara l'autoconsciència del professor de canviar la comunitat.
Al llarg del temps el nouvingut es convertirà en un líder per als seus alumnes, que descobreixen la necessitat amb ell de créixer. Serà doncs, un nou Messies per aquells adolescents que, com ens explica Gubern, tenen la necessitat de posseir mites que contribueixin a la construcció d'un imaginari, d'una identitat, i l'articulació d'un sentit de la vida.

La seva arribada a la comunitat es converteix en una escletxa entre els quatre ferms pilars de la comunitat, a través de les seves noves tècniques educatives en el tractament de la literatura. Com ja anteriorment exposava Toro, els pedagogs Lowenfeld i Lambert també parlen sobre els valors educatius, i la importància de la creativitat per sobre la racionalitat. Com s'exposa en el seu llibre, una de les habilitats bàsiques que s'hauria d'ensenyar a les escoles és la capacitat de descobrir i buscar respostes, enlloc d'esperar passivament les contestacions i indicacions de professors. L'educació en la comunitat de Walton, tal com critiquen aquests autors, tampoc està dirigida a augmentar l'estímul del nen per tal que trobi satisfacció en resoldre els propis problemes, o triomfi o fracassi en terrenys importants pel jo, ja que és un sistema educatiu que apunta tan sols al desenvolupament intel·lectual. Crear, en aquest cas poesia, significa la incorporació del jo a l'activitat, l'autoexpressió.