Història de Calaf




A partir de l'any 801, després de la conquesta de la ciutat de Barcelona i de diversos intents de portar la frontera al riu Ebre, la línia divisòria s'establí definitivament als rius Llobregat-Cardener. Per la banda musulmana, també es fixà una ratlla fronterera a ponent de la cristiana. Per defensar-la, es repoblà el territori amb de tribus berebers. A la zona de l'alta Segarra es conserven dos topònims que s'han identificat com a berebers: Veciana i Calaf, sens dubte pertanyents a establiments d'aquest grup que devien defensar els llocs claus de la zona.

No se sap molt bé el pas d'aquests establimets a mans cristianes però s'ha considerat que l'alta Segarra fou reconquerida pel comte Guifred a finals del segle IX. Més endavant, en la reconquesta de l'any 942, el comte Sunyer va ocupar la ciutat de Tarragona i la Conca de Barberà, així com la zona de l'alta Segarra.

Al 976 al-Mansur i el seu fill Abd al-Malik feren incursions continuades contra les terres frontereres i que d'anada o de tornada, arrassaven les terres de l'alta Segarra, produint així una gran despoblació.

Això va fer que entre l'any 1010 i 1015, el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermesenda donaren al bisbe de Vic un territori per poblar, que antigament s'anomenava Segarra, dins dels quals hi havia tres puigs anoments Calaf, Calafell i Ferrera. Posterior el bisbe Borrell procedí a encomanar la repoblació del territori Guillen, levita. Va ser l'encarregat de construir fortificacions als tres puigs esmentats i governar-los. Més endavant va passar a ser territori de l'església osonenca.

L'any 1093 Al peu del recinte del castell de Calaf aviat sorgí un nucli de població que es protegia amb una muralla, encara que fos un feble mur de tàpia.

En aquest moment ja es devia celebrar a fora de les muralles un mercat que servia per a l'intercanvi de productes entre els habitants de l'alta Segarra i els d'altres contrades. Això no obstant, el mercat no es documenta com a existent fins l'any 1226, quan en el seu testamnet Bernat de'n Blanc fa constar que tenies unes cases a la vila de Calaf i unes altres en el mercat de Calaf.

Entre finals del s XI i principis del s.XII va sorgir la moneda pròpia de Calaf degut a la necessitat a mercat i s'estengué la moneda fins a Manresa. Va desaparèixer degut a que, les monedes encunyades a Calaf, s'emportaven el benefici els vescomtes de Cardona i les de Manresa, el bisbe de Vic. Això Va portar un gran conflicte i al final només va circular la moneda de Vic.

A tota vila catalana que hi hagués una certa activitat econòmica, com en el cas de Calaf, no podia faltar-hi una comunitat jueva. A Calaf (1361/1411) es documenta l'existència de diverses persones que es dedicaven al prèstec de diners i sel's feia constar com a jueus. Sembla ser que la presecució de jueus que es produí a Catalunya no va afectar als jueus que residien a Calaf, però més endavant no es fa cap altra referència, fent pensar, que els que hi havia es van convertir, van emigrar o van ser expulsats de Catalunya.

Calaf es comença a desenvolupar com a vila cap a a la fi del segle XI, però no és fins al segle XVII que arriba a tenir un relleu important.

Els comtes de Cardona l'afavoriran en moltes ocasions amb privilegis, de manera que es convertirà així en un centre comercial i de mercat.

La vila es va anar desenvolupant al voltant del castell, situat en un puig des d'on es pot dominar tota la vila; així aquesta aprofita la protecció que li proporcionen les muralles del castell. Actualment encara queden restes de tres dels seus portals, el de Xuriguera, el de l'Hospital i el del carrer Sant Jaume, tot i que aquests corresponen a una reconstrucció feta cap al 1584.

Al costat dels murs hi havia l'antigua parròquia de Sant Pere de Calaf, la qual havia estat la parròquia de la vila fins al segle XIV. Amb això, Sant Pere passà a ser una sofregància de la parròquia de Sant Jaume fins al segle XVII i queda relegada a fer-hi les misses exequials, ja que era l'església que quedava més a prop del cementiri i es va ensorrar l'any 1781 a causa del seu mal estat.

El priorat canonical de Sant Jaume era un edifici romànic amb tres absis. Aquest edifici va ser reduït per construir-hi el nou convent de franciscans, del qual queda l'edifici, encara que en un estat ruïnós. Es va crear com a filial de l'abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona el 1069.

El primer prior secular fou el Dr. Francesc Sala entre els anys 1597 i 1624. Va ser qui va començà les obres de l'actual església de Sant Jaume al centre de la vila. No es coneix exactament la data de l'inici de les obres, però sí se sap que ja s'hi treballava al 1603 i que l'obra va ser finalitzada al 1639.

Més endavant, l'any 1670, es va contruir la façana i el campanar els quals van ser acabats en l'any 1720 i 1889 respectivament.

Entre el 1649 i 1654 va sorgir a Catalunya la pesta bubònica, i Calaf es va trobar afectada al 1651. Només va durar deu mesos però va reduir la població a un 40% guanyant-se 413 morts dels 1097 habitants.

En acabar l'epidèmia, el poble de Calaf va aixecar l'ermita de Sant Sebastià, situada en un cim que porta el mateix nom, en acció de gràcies per haver-se acabat la devastadora epidèmia.

Durant el segle XVIII Calaf no es va veure al marge dels successos que es produïren a la resta de Catalunya. Més directament o indirecta també va patir les conseqüències del Corpus de Sang i la guerra de Successió, ja que aquests fets dificultaren l'exportació de gra. A més a més, amb la guerra de Successió, Calaf va patir moltes vegades els replegament de les tropes borbòniques i el poble es veia trasbalsat a causa del comportament brutal de la soldadesca.

Durant el segle XIX Calaf també va patir les contingències de la guerra del Francès, el general Vendôme, que fou hoste a la casa de Joaquim Torrescassana i gràcies a la seva intervenció, es van poder evitar molts desatres per part dels francesos a la comarca.

Al 1833 Calaf va ser afectada per la primera guerra carlista, ja que al 1837 es va produir la càrrega de la cavalleria de Serrano a Calaf. La raó era que les tropes carlistes de Benet Tristany havien posat setge a la nostra població. Els voluntaris de la milícia van defensar-se dels carlistes; aquests, però, van aconseguir entrar al poble i quan la milícia s'havia replegat cap al castell per poder-se defensar millor, van arribar els reforços dels llierals pel camí de Manresa. Els dos exèrcits es van enfrontar i els carlins es van haver de retirar.

Durant la tercera guerra carlista, Calaf també es va veure entre dos focs, ja que, una tropa carlista es va refugiar a Calaf i una brigada de perseguidors al campanar de Sant Sebastià per fer-hi nit. En despuntar l'alba van fer foc contra la població i van causar la mort d'una persona i en van ferir una altra.

Entrats al segle XX, Calaf va patir com a tot Catalunya les penúries de la guerra civil de 1936-1939. Durant aquesta contesa, la parròquia de sant Jaume va ser saquejada i el seu capellà va ser assassinat. En el saqueig es van cremar els retaules de l'època barroca que hi havia a l'església, l'orgue que datava del 1670 i també bona part de l'arxiu parroquial.

Segons el llibre "El papermoneda català" escrit per Antoni Turró, a Calaf durant l'any 1937 es van crear uns billets que tenen la particularitat d'ésser confeccionats en uns fulls de plàstic (nitrocel.lulosa transparent). Aquests billets de Calaf van ser els primers del món que van ser fets amb aquest material. Els valors d'aquets billets estaven era en pessetes.

A principis del segle XX hi hagué un fet que va suposar una gran millora per al poble: l'arribada d'aigua potable a Calaf, ja que per la manca d'aigua de la zona, la vila no tenia aigua corrent i calia emmagatzemar-la en cisternes.


Historia 1