Em dic Ferran Subiranas i Malleu, vaig neixer a Palafrugell el 24 d´octubre de 1932, a casa meva és guanyaben la vida venent carbó i em vaig fer farts de repartir-ne, però he estat, soc i seré un mecànic industrial, un manyà dels de tota la vida.

El 1961 em vaig casar amb la Maria Fortià i Poch.... a que fem bona parella?


Som pares d´una filla, la Silvia i avis d´un net, en Ferran, si els voleu conèixer premeu aqui

El que més em sentireu a dir, probablement, és aquesta frasse:
Per el que hem vingut a fer a aquest mon... tant se val que ens hi quedem, no?

M´agrada anar a pescar, esquiar...


fer rafting...

i també viatjar, si voleu, podeu veure prement aqui unes quantes fotografies d'un viatge al Carib el novembre del 2003



Perque em conegueu una mica més, inclueixo a continuació unes narracions publicades a la

Revista de Palafrugell
escrites per l´amic
JOSEP ROURA i ROQUÉ



la nombre 59 del setembre del 1998:


Nando Subiranas i el parapent
Crònica d´un accident anunciat


En Fernando Subiranas ja feia temps, anys, que somiava volar com els ocells. La passió per volar la tenia i encara la té tan arrelada que, en cas d´una hipotètica reencarnació, li agradaria tornar al món convertit en gavina. Més d´un cop ha confessat que per ell -que a més de volar també li agrada el peix- això seria el súmmum.

Aquesta dèria el feia estar neguitós i quan anava pels seixanta, en Nando, per alliberar-se del trauma que arrossegava, va pendre un determini heroic. Va decidir llançar-se en ala de pendent! Ni els concells ni els advertiments de familiars i amics hi van poder fer res. Abans d´arribar a vell volia vèncer la llei de la gravetat. O ara o mai!

De fet en Nando, sense adornar-se´n i a la seva manera, ja havia anat aprenent a volar mentre feia quatre musclos pel cap de Begur tot observant les gavines que, majestuoses, s´enlairaven per damunt dels penya-segats de la costa. Li venia salivera veient-les volar sense esforç aparent igual que Ricard Corbí, que lliscava per l´aire en el seu parapent aprofitant els corrents de "ladera" -aquells que la marinada genera en topar amb els espadats de la costa.

A la vida real, quan toca de peus a terra, en Nando fa de manyà i per sentir a dir és una xèia, però el que a ell l´apassiona no és pas la seva professió sino els esports d´aventura que va comencar a practicar quan ja era gran. A més del parapent ha fet esquí, pesca submarina, rafting..Li agraden les emocions fortes i sembla que només pugui estar content quan rep alguna patacada. Hi ha qui diu que és masell i que si no té maldecaps, se´ls busca!



Fernando Subiranas, als seixanta-cinc anys, volant com un ocell sortit del niu.

El cas és que vaig anar a veure en Nando un mes i mig després que hagués patit un seriós accident. No era pas el primer que patia, però segons ell assegura, serà l´últim. I això no pas perquè no es vegi en cor de superar-lo físicament o psíquicament. Si en Nando no torna volar en tindrà la culpa el seu entorn familiar i especialment el seu instructor que no vol maldecaps ni responsabilitats.

Fins a aquest moments, el nostre personatge, ha fet cianquanta-cinc sortides amb un total de vuit hores i quaranta-set minuts de vol. Comparades amb les sis-centes que havia fet en Corbí als quaranta anys, pot semblar poca cosa, però tenint en compte la seva edat, es pot considerar un miracle que se n´hagi sortit i que ho hagi pogut contar. El seu propi rècord de permanència a l´espai és de mitja hora, amb un recorregut en línia recta de vuit quilòmetres. En competició els rècords absoluts d´aquesta modalitat de vol són cinc mil sis-cents metres de màxima alçada, o teulat, amb un recorregut de cent quarante quilòmetres, que representa entre tretze i catorze hores sense tocar terra. La màxima aspiració per a un pilot de parapent és entrar als núvols. La importància d´aquest esdeveniment és comparable amb el d´un navegant quan passa el Cap Horn (el Cap de la Banya) o al d´un alpinista quan fa un cim a l´Himàlaia. En Nando va estar a punt d´aconseguir-ho. Volant, volant, arribà prop dels dos mil metres. Les tèrmiques -una mena de minitornado o bombolles d´aire- l´empenyien amunt, amunt i a la vegada el groxaven com si fos un paper de fumar. Només li va faltar el canto d´un duro, però un mareig i un cap rodó espantós -res a veure amb la por- li van fer deixar-ho córrer per a més endavant....

En Nando té videos impressionants, increïbles, filmats enlaire, quan vola. És com si t´hi trobessis. També pot ensenyar un grapat d´excel.lents fotografies i ara, darrerament, una pila de radiografies. De resulta de la gran patacada els ossos de la cama dreta li van quedar engrunats com una magrana i els porta apuntalats amb infinitat de claus i cargols, més dels que es puguin torbar al seu taller. En Nando no es plany pas. Sap molt bé que aquesta mena d´accidents són el preu que s´ha de pagar per poder gaudir uns breus instants fins a límits insospitats, quan la descàrrega d´adrenalina t´enlaira a l´infinit.

D´anècdotes no n´hi falten. Un dia el parapent li va quedar penjat dalt d´un pi. Un altre, en comptes d´aterrar, va amarar. Una vegada que es llençà des del Turó de l´Home, un inoportú banc de boira li va fer perdre l´erma i en comptes d´anar a parar a un planer que li habia senyalat el monitor, va caure en mig d´un camp de blat de moro. Dues xicotes molt eixerides, que no havien vist mai un home ocell de tan a prop, anaren a demanar-li un autògraf. Llàstima del pagès enfurismat que els va esguerrar la calada mentre reclamava danys i perjudicis a en Nando i al seu company, convocat per ràdio per a ajudar-lo.

L´últim i més seriós accident va ser degut a una veritable malestrugança, no pas per falta de pràctica. Les condicions meteorològiques eren les més adients per a volar. Al cim del Rec ses Gràies el vent bufava a uns quinze quilòmetres per hora, però en el moment de baixar, per culpa d´una inesperada alenada de llevant li fallaren els càlculs i en comptes d´aterrar a la platja Fonda va anar a parar a les roques de sota ca l´Arruga. A peu clot, ajudat pel seu company Ricard Corbí, arribà al cotxe. Una vegada a casa, després de dutxar-se, li va entrar gana i fins que no va haver ben dinat no va marxar a urgències a l´Hospital de Palamós. Els traumatòlegs van decidir que, tip com estava, no podien operar-lo. Després d´esperar un parell de dies per tenir-lo en condicions, quan els metges suaven tinta per arreglar aquell trencaclosques d´ossos, el pacient, tranquil com un pèsol, ja rumiava quina en faria.

Malgrat els anys i les patacades, no és pas probable que minvi l´ànsia aventurera d´en Fernando Subiranas. No hi ha res a fer. Aquest palafrugellenc de soca-rel, nascut al mig de la vila, és prou capaç de jugar-se l´altre cama per poder enlairar-se com les gavines. Però, per si de cas li fallés la somiada reencarnació, seria just que, com a mínim, pogués tenir al cel una plaça d´àngel assegurada.



En Nando intentant aixecar el vol




la nombre 121 del novembre del 2003:


En "Nando" torna a volar, però ara en tàndem...


Aviat farà sis anys que en "Nando" Subiranas va patir un greu accident mentre practicaba el seu esport preferit: el parapent. Aleshores va prometre que mai més no tornaria a volar. Bé, de fet ho va haver de dir obligat i agafat per una orella, però els qui coneixem en "Nando" de primera mà, sabíem que en un moment donat, tard o d'hora, trencaria aquell jurament absurd que va haver de fer a contracor. Una complicada operació i un any fatigós i llarg li van servir per recuperar-se i després de molt més de temps ha pogut, finalment, tornar a veure els teulats, les valls i les muntanyes com els ocells.

Durant aquest llarg període d'abstinència aquest home no s'ha pas estat sense fer res. Ben al contrari. Tant bon punt el traumatòleg li va donar l'alta s'afanyà a experimentar d'altres esports d'aventura i d'alt risc: muntanyisme, esquí, rafting, canyoning, etcètera. Com hi ha Déu que li agrada l'orgue! De tota manera i a part de tot aixó, com aquell qui no fa res, sempre ha procurat mantenir el contacte amb els seus amics aficionats al parapent. En particular amb en Ricard Corbí, per a qui sempre ha sentit una gran admiració i una sana enveja. Per cert que, en Ricard, tal com ja tenia pensat feia temps, als cinquanta anys va endreçar el nivell i la paleta i ara, sense els lligams de la feina, sempre que el temps hi acompanya, pot volar des del matí al vespre i dedicar-se a comercialitzar un reguitzell d'esplèndides fotografies aèries a través de la seva empresa "Bon vent de l'Empordà, SL".

La relació del nostre personatge amb els "homes-ocell" consisteix bàsicament en fer de suport logístic. El parapent es pot practicar amb motor o sense i la feina d'en "Nando" és tenir cura de portar els pilots al cim de la muntanya, a un lloc adient, des d'on es puguin enlairar sense problemes. Després els ha d'anar a recollir allà on hagin aterrat, que sol ser sempre un punt preestablert. Quan no els pot acompanyar no queda cap més remei que donar la clau del cotxe al primer que troben i que els vulgui fer el favor de portar-los a baix. Sembla que els que practiquen aquest esport a més de ser molt solidaris són d'una bona fe extraordinària.

Ve't aqui doncs que els amics d'en Nando, agraïts pel seus serveis, li van prometre que un dia se l'endurien a volar en tàndem. És a dir, el portarien de "paquet". Cal tenir en compte que aquesta especialitat no és pas com si et llancessis en paracaigudes amb algú arrapat a tu com una pallerida. Volar de dos en dos és molt més complicat que volar sol i és per això que els pilots que s'hi dediquen han d'aprovar un difícil examen per obtenir el carnet. Va ser un seu amic, el farmacèutic barceloní Carles Botet, pare d'un vailet molt trempat que ara ha fet tretze anys, qui es va encarregar de fer volar en "Nando". El titular i l'acompanyant han d'estar molt compenetrats i ho han d'anar provant fins que surt bé. El moment més compromès és a l'hora d'agafar embranzida, de cara al vent, corrent com una moto rostos avall, fins que s'infla l'enorme vela del parapent, d'uns dotze metres d'envergadura. Té molta importància verificar la direcció i la velocitat del vent i si bufa a més de força tres, que són uns 25 quilòmetres l'hora, no cal ni provar-ho. És millor deixar-ho corre per un altre dia. Si al primer intent el vol no surt bé, s'ha de recomençar de zero: Plegar el parapent, fer marxa enrere i tornem-hi que no ha estat res. Un esforç esgotador que només es pot arribar a compensar amb aquesta gran il.lusió per enlairar-se.



En "Nando" i en Botet abans d'aixecar el vol. Foto: arxiu F. Subiranas

El dia escollit, maldant, maldant, van anar per terra un parell de vegades. L'acompanyant, en aquest cas en "Nando", és qui havia de marcar el pas i el pilot qui estirava les cordes i menava l'enginy volador. A la primera temptativa el nostre amic va quedar entortolligat entre el cordatge del parapent i la còrpora del farmacèutic. Per sort, l'incident es va saldar només amb quatre rascades sense massa importància, que en la versió oficial es va fer abastant figues. Tothom ho sap que les branques de les figueres són molt traïdores...

A la tercera va la vençuda i amb la vela del parapent oberta de bat a bat, en "Nando" tornava volar a una alçada de 2.000 metres sobre el nivell del mar. Més amunt, a dalt del cel, a 2.800 metres, s'hi veia en Ricard, com un petit punt perdut a l'infinit.

La "Meca" del parapent, el principal punt de trobada, és Castejón de Sos, a la província d'Osca, a pocs quilòmetres de Benasque. Un lloc privilegiat que disposa d'una completa infraestructura per a la pràctica del vol lliure: escoles de vol, un refugi conegut com El Pájaro Loco i camps d'aterratge per ultralleugers, ala delta i parapent, situats als afores del poble amb l'imponent cim de l'Aneto i el Massís de La Maladeta, cap el nord-est. Els practicants del parapent i de l'ala delta aixequen el vol des d'un punt anomenat El Liri, poc abans d'arribar a dalt del Gallinero, una muntanya de 2.728 metres. No deu ser pas per casualitat que una d'aquestes pistes d'aterratge estigui situada al costat del cementiri.

El vol en tàndem d'en "Nando" es va limitar a baixar de dret fins al camp base i només va durar una mitja hora, però entremig va tenir ocasió de ser gronxat per una tèrmica, un remolí o bombolla d'aire ascendent que sovint acaba formant un núvol vertical o cúmul. Com que en "Nando" és propens a marejar-se, va arribar a baix com una sopa, però més content que un gínjol i com és de suposar completament realitzat.

Per altra banda, a l'amic Ricard, amb un vent petit, tèrmiques benignes i ganes d'aventura, li va faltar poc per travessar els Pirineus. El vent l'havia empès molt a prop d'una colla que feia el dinar a la campanya i va decidir aterrar quan la bafarada d'arròs a la cassola li va fer venir gana. Això sí, entre baixar i plegar els arreus, va arribar a taula quan ja anaven per les postres. Sort que l'arròs de muntanya, fred i pastat com era, encara tenia tots els gustos. La colla d'aquell país, de gent tan acollidora, després d'obsequiar-lo amb una llarga sobretaula va tenir la gentilesa de deixar-lo al peu de la carretera local, allà on, més tard, en "Nando" i els seus companys l'anirien a recollir.

Tot plegat no serien res més que simples anècdotes si no fos que el nostre personatge ja ha fet més de setanta anys i segons ell mateix reconeix, encara no ha posat seny. Se li fa difícil controlar els seus instints més primaris. Té la dèria de volar i la seva gran il.lusió no és res més que sentir-se lliure com un ocell.

Mentre que el parapent està catalogat com a un esport d'alt risc, els qui el practiquen no ho veuen pas així. El mateix Corbí sosté que el risc real és viure la gran aventura de la vida i amb aquesta filosofia poden experimentar sensacions inoblidables sense necessitat de tocar de peus a terra. No costa gaire d'entendre: volar enlaire ha de ser sensacional, ja que a més de servir per poder observar el món des d'una certa distància ha de servir també per retrobar-te a tu mateix, lluny de terra i més lluny encara, del gavadal d'animalades que segreguen la trepa d'insensats que la volen salvar.




En fí.. aquest soc jo!

...i aquesta, una web cam "en directe" del meu entorn: Calella de Palafrugell



web cam pertanyent a
FINQUES FRIGOLA
de Calella de Palafrugell