La desertificació és
un concepte comú clarament relacionat en el nostre imaginari
col·lectiu a un desert africà. Aquest ha estat
un cas exitós d'una incorrecta estratègia de comunicació
que va transformar la paraula desertificació en una mediàtica
però distorsionada paraula clau, usada per obtenir l'atenció
mundial al problema, però que divulga una imatge allunyada
del nostre paisatge mediterrani futur.
Actualment la convenció internacional firmada per més
d'un centenar de països, ha creat una estructura per a l'acció
política, mentre la comunitat científica encara
està lluny d'entendre com la desertificació evolucionarà
en el futur, i els països es van comprometent a formular
accions i polítiques a fí de mitigar els processos
de degradació del sòl i els efectes de la sequera.
La Convenció de les Nacions Unides aprovada en el 1994
a París defineix el terme «desertificació»
com un procés de degradació de la terra que afecta
a les zones àrides, semiàrides i seques subhumides,
i que és el resultat de les variacions climàtiques
i de les activitats humanes. En aquesta definició no va
estar especificada la relació entre les variacions climàtiques
i les activitats humanes, ja que aquesta interacció és
objecte d'una altre convenció de les Nacions Unides.
Ara bé, aquesta relació existeix i ha estat en
part clarificadora des de la perspectiva del fenomen del gasos
de l'efecte hivernacle, però encara està lluny
d'una comprensió profunda i d'un anàlisis de les
seves conseqüències a llarg termini. Els vincles
existents entre el comportament humà, el canvi climàtic,
la deforestació, la pèrdua de la biodiversitat
i la desertificació, que nosaltres podríem identificar
en rang i en ordre d'importància, és complex. El
caràcter multifactorial dels focus que estan implicats
en els processos de desertificació limiten la nostra habilitat
per a predir la direcció d'aquest fenomen i la seva velocitat.
Temps i espai juguen un rol important i no ens veiem en condicions
per a crear un model comprensible de cara al futur. D'altra banda,
la comunitat científica està d'acord que necessita
avançar en dues direccions paral·leles. Una direcció
simplement científica que apunta a millorar la comprensió
del fenomen a nivell local i global, i els seus vincles per a
construir escenaris més acurats pel futur; i una altre
direcció basada en el «sentiment de no culpabilitat»,
que apunta a fomentar accions i polítiques a nivell local
i regional a fi de mitigar i prevenir els processos de desertificació.
Les causes i els efectes del procés de degradació
a nivell local i regional si que ja són enteses i analitzades.
Per exemple, en el cas mediterrani.
La Regió Mediterrània és un complex mosaic
de paisatges que han estat establerts i cultivats durant molt
de temps. Caracteritzada per una alta densitat de població,
una agricultura intensiva i una alta industrialització,
aquestes tres realitats han fomentat una explotació no
sostenible dels seus recursos. Els factors socioeconòmics
han jugat un paper clau en la transformació del paisatge.
L'abandonament de les terres marginals, la pràctica d'una
agricultura intensiva en altres àrees, una sobreexplotació
dels recursos hídrics i la pèrdua de sòl
per les urbanitzacions, han estat alguns d'aquests factors. Totes
aquestes conseqüències podrien haver estat readressades
per polítiques i accions que s'haurien d'haver coordinat
i implementat específicament en àrees sensibles
al risc de la desertificació.
La comunitat científica ha pretès identificar les
àrees sensibles establint uns indicadors comuns i una
metodologia acceptada d'anàlisi per a verificar i arribar
a aproximacions comunes. Per altra banda, grans esdeveniments
han estat fent més intel·ligible la maquinària
del canvi climàtic, intentant donar respostes als interrogants
que s'amaguen en els canvis induïts a la superfície
per activitats humanes (deforestació, pol·lució)
i que afecten a l'atmosfera i creen una retroalimentació
a la maquinària climàtica.
El què podem dir avui és que estem lluny de la resposta, i que si, els fenòmens observats com ara els llargs períodes de sequera, l'increment de la variabilitat de les precipitacions, i l'increment de la temperatura estan generats indirectament per les activitats humanes; podrien mostrar una inèrcia natural que ha de preocupar-nos pel nostre futur i portant-nos a millorar els nostres esforços per tal de minimitzar l'explotació dels recursos naturals.
Nicola Colonna
Tornar a la pàgina principal
de CTMA