Bogdan Radulescu

La religiositat còsmica

de Romania

En l’àmbit de l’etnologia i de la història de les religions, Romania ha estat sovint considerada com una excepció històrica, que simbolitza particularment el seu “cristianisme còsmic”. Nombrosos autors l’han estudiada: Tudor Pamfile, Arthur Gorovei, Marcel Olinescu, Maria Ionita, Gheorge Vladutescu o també Romulus Vulcanescu. Ací hem decidit de presentar tres aproximacions diferents: la de l’historiador de les religions Mircea Eliade, la de l’etnòleg Victor Kernach i la del pensador tradicional Vasile Lovinescu.

Mircea Eliade i el cristianisme còsmic

L’expressió “cristianisme còsmic” es deu a Mircea Eliade. Aquest autor, mundialment cèlebre pels seus monumentals estudis sobre la història de les religions, fou precoçment colpit pel fet que la “sacralitat del món”, tal com era concebuda pels pagesos de Romania (i de l’Europa oriental) no coincidia gaire amb els dogmes cristians.

Lluny de vehicular la idea d’una separació radical entre Déu i la seua creació (el cosmos), balades, llegendes i mites romanesos abunden en referències cosmogòniques on es pot copsar una “comunió” entre l’home i la natura: “La solidaritat mística amb els ritmes còsmics, escriu Éliade, violentament criticada pels profetes de l’Antic Testament i a penes tolerada per l’Església cristiana, es troba al centre de la vida religiosa de les poblacions rurals, particularment d’aquelles de l’Europa de l’est”. Mentre la fe cristiana intentava integrar dins de la seua litúrgia el vell fons de les creences populars, els pagesos varen realitzar el moviment invers: “El misteri cristològic és projectat sobre la Natura sencera”. En fer açò, tornaven a relligar-se amb les més antigues tradicions de llurs contrades, marcades per la influència original i durable dels cultes extàtics i mistèrics (Sabos i Sabazio, els Dionisos tracis, Zalmoxis o Gebeleizis, divinitats getodàcies). Eliade assenyala igualment de quina manera és significatiu que “la cosmogonia bíblica haja desaparegut en el folklore europeu”. I recorda: “En una història “total” del cristianisme, s’ha de tindre igualment en compte creacions específiques de les poblacions rurals. Al costat de les diferents teologies construïdes a partir de l’Antic Testament i de la filosofia grega, cal considerar els esbossos de “teologia popular”: hom trobarà, reinterpretades i cristianitzades, una gran quantitat de tradicions arcaiques, des del neolític fins a les religions orientals i helenístiques”. En el curs del temps, aquest “panteisme unitarista” ha acceptat i assimilat tant les creences indoeuropees i pre-indoeuropees com la fe cristiana. Maria, Mare de Déu, esdevé així la Gran Dama o l’Emperadriu que assisteix al culte de matraguna (la belladona, associada als rites eròtics femenins), o també la fada Ileana Cosanzeana, que ajuda els herois en llurs combats contra els animals fabulosos.

Victor Kernbach a la recerca del fons protopagà

En el seu detallat estudi sobre el fons religiós de Romania, Victor Kernbach ha efectuat l’“hermenèutica de la tradició rural” que Mircea Eliade tant desitjava. Kernbach va posar en evidència la doble aculturació a la qual ha estat sotmesa la comunitat daco-romanesa. La primera, que es consuma sota l’ègida del cristianisme, en la mateixa època de la formació del poble romanés, ha impedit l’emergència d’un “sistema mític unitari”. La segona es troba en la gènesi sincrètica del “cristianisme còsmic”, en la confluència dels antics mites pagans autòctons, de la cristianització superficial dels esperits i de la influència dels pobles nòmades vinguts de l’Àsia. La lògica de la mitologia romanesa ha estat nombroses voltes fragmentada: Victor Kernbach, qui no amaga les seues simpaties per les antigues tradicions paganes, ha intentat retrobar aquest fons primitiu, particularment a través de les enigmàtiques festes populars que han perviscut fins als nostres dies en certes regions isolades. Atent observador de camp, Kernbach ha subratllat així que “els mites bíblics escoltats a l’església pels pagesos han estat barrejats espontàniament amb la nervadura mítica local”. Aquesta última no és constituïda per un panteó de déus, sinó més aviat per una plèiade d’esperits (anima) encarnats per divinitats totèmiques (Sfanta Vineri, l’ocell Maiastra), tel.lúriques (el gos de la Terra) o còsmiques (Sin Petru, Sin Ilie, divinitats de la natura), animals profètics (llegendes del corder o del cavall meravellosos), monstres zoomorfs, herois (Fat-Frumos), gegants (els Novlac) i fades (Ileana Cosanzeana).

L’estudi de Kernbach posa de relleu els trets característics de la mitologia romanesa:

- el món és poblat per esperits perillosos i pèrfids, contra els quals l’home a soles s’enfronta per vocació (esperit heroic) o provocació (resposta a una acció malèfica);

- aquests esperits es mouen en universos paral.lels, que no remeten al dualisme cristià, sinó a la mentalitat màgica;

- el destí de l’home i del món és ineluctable i, per tant, tràgic. Quan Fat-Frumos, l’heroi arquetípic, troba santa Divendres a la cruïlla d’un camí, aquesta li anuncia: “Si prens la dreta, te’n penediràs; si prens l’esquerra, també”;

- la convicció que existeix un secret de la joventut eterna i de la “vida sense mort”. Nombrosos relats ens mostren la seua recerca per part dels herois, els quals, des que es fan marxa enrere per nostàlgia del món que han deixat, constaten que el temps se’ls ha esmunyit amb una gran lentitud (d’altra banda, moren ràpidament, dissipant-se l’efecte màgic d’aquesta recerca per a submergir-los en el temps real).

Aquest complex de creences i de supersticions traça els límits d’un “protopaganisme” europeu del qual el cristianisme còsmic de Romania n’ha conservat nombroses influències.

Vasile Lovinescu i la tradició primordial

De Vasile Lovinescu, conegut a Europa occidental amb el pseudònim de Geticus i amic de René Guénon, la revista romanesa Caiete Critice en va publicar, el 1994, un text inèdit, “El món antic i el cristianisme”. En aquest estudi sintètic, Lovinescu oposa les religiositats judeocristiana i “vella-europea”, no lligades, segons la seua opinió, per cap consubstancialitat de tradició o de vocació. La cristianització d’Europa hi és assimilada a un “accident històric” i a “la irrupció d’un cos estranger”, probablement degut a una “anèmia de les velles creences paganes”.

Lovinescu acusa primer el cristianisme d’haver trencat l’equilibri entre autoritat espiritual i poder temporal, equilibri que caracteritza el geni propi de l’Imperi: “Si hom considera, com fan els cristians, que cap poder al món pot resistir el Verb encarnat antany a Judea [...] hom planteja necessàriament aquesta qüestió: per què Jesucrist no es va manifestar, com ara Zalmoxis o Mitra, com a Rei i Summe Sacerdot alhora?”. Aquest rebuig de l’encarnació en política es retroba en la metafísica cristiana, de la qual Lovinescu en critica el dualisme (oposició entre Ésser increat i Ésser creat). Si una relació íntima de la divinitat era possible en el paganisme, es perquè “a diferència del judeocristià, el Déu suprem de cada mitologia era alhora transcendent i immanent a la caverna còsmica”.

Lluny d’oposar metafísica i mitologia (“els pobles millor dotats espiritualment són aquells que desenvolupen una mentalitat mitològica”), Lovinescu relaciona el paganisme europeu amb una Tradició originària “vinguda del Nord”, que qualifica d’“uraniana”, la idea fonamental de la qual és la copertinença de l’home i de la natura, estant aquesta última tostemps concebuda com un misteri: “L’únic suport de l’inefable era la natura verge, els boscs de les muntanyes, el cel, les aigües, les roques. Així, mesurem l’excepcional capacitat de contemplació necessària d’aquests hòmens per tal de percebre, en aquesta natura, allò suprem”. D’aquesta atenció permanent del món prové la dimensió abans de tot estètica i poètica de la nostra presència al món: “El politeisme feia impossible la prosa”.