Destaca sobre tot el tocat, suprema expresió dels ja prou aparatosos que llueixen altres esculptures ibèriques. Tocats, que el grec Artemidor descrigué, quan estigué a Hispania al voltant de l'any 100 a. C., com propis de les dames ibèriques...
La Dama d'Elx.
Junt al Guerrer de Moixent es considerada com una obra mestra de l´art ibèric valencià per l'extraordinaria qualitat de la figura dins del conjunt de l'art ibèric. No se sap molt bé si representa a una divinitat, una sacerdotisa o una dama noble. Té la funció d'urna funeraria tal i com mostra el forat de l'esquena. Fou trobada el 4 d'agost de 1897 per un llaurador de la localitat. Soterrada, ya que pareix ser havia segut amagada antigament en mig d'un circul de lloses al costat de la ya inexistent muralla d'Illici i coberta per arena de plaja. Davant del desinteres del govern de Madrit fou venuda al Museu del Louvre (Paris) a on estiguè fins a 1941, en que va ser recuperada, passant primer al Museo del Prado i definitivament a l'Arqueologic Nacional on avui en dia es troba.
L'image conserva alguns restes de policromia roja, blau i blanca en els llavis, mant i mantellina.
Possiblement siga per influencia grega o oriental, lo mateix que els ulls armelats. Tot lo qual remet als models de kurós i korai, lo mateix que l'escultura egipcia, encara que sense el somriure arcaic tan tipic, lo qual donaria a la sobrietat de la figura una aportació original dins dels models importats.
Estos contactes se produirien gracies al comerç grec i fenici en la costa alacantina.
Lo més destacat de la figura es el tocat, gràcies al qual s'ha pogut estudiar l'indumentaria. Va tocada en una especie de tiara, coberta en mantellina, subjecta al front en una diadema. Com a caracteristica mes identificable presenta als costats de la cara dos rodets per a guardar els cabells que se subjecten a la diadema per mig de tirants. Estos dos rodets aïllen la cara i fa centrar mes l'atencio de l'espectador en l'expressivitat. Els vestits se componen d'un mant sobre l'esquena i els muscles que se plega en zig zag per davant, fent una especie de chal. Pegat al cos te una tunica blanca nugada en el coll per una agulla anular. S'engalana en tres magnifics collars: de dos d'ells pengen amforetes i del tercer bules per a portar amulets. Per la riquesa i caracteristiques del tocat (especialment les joyes), comparats en els trobats en les escavacions, i el context en que fon trobada se creu que pertany a finals del sigle V i principis del IV. L'expressió sobria del rostre, la finor dels llavis, perfectament delineats, i els ulls de mirada perduda han fet d'ella un model innovador front al model oriental i una obra mestra dins de l'art valencià.
Sobre l'identitat del personage sorgeix la polemica: uns opinen que representa a una gran deesa a la qual tots adoraven; uns altres pensen que representa a una mortal per l'asimetria del rostre i el tocat, que coincideix en les descripcions que fa Artemidor de les dones iberes; una tercera postura es la encapçalada per R.Ramos que la posa en relació amb el món religios, com a deesa sorgida de la terra, que puja per les tenebres, i brolla de la terra per a manifestar-se als humans com a sobirana dels morts.
Una atra polemica de la figura es la referida a l'autenticitat d'esta. Segons John Moffit es una falsificacio feta en 1897 per Francesc Pallàs, cosa que se veu sense trellat ...com ben han apuntat Rafael Ramos i Ricardo Olmos al fer notar alguns detalls en el vestit impossibles de saber en aquella epoca, que s'han vist confirmats despres. Una atra polemica diferent es la que s'obri en la seua ubicació, puix se demana en força el retorn a la seua vila originaria. A pesar de la negativa de les autoritats centrals, avui en dia tècnicament això no pareix ser un problema per la facilitat de còpies exactes, per lo que tot depèn de la concepció politica de les autoritats. Per tant, la figura de la Dama, d'extraordinaria calitat, correspon a una finalitat religiosa, tant siga una deesa (conectant en l'antiga idea de la deesa terra com a primitiva mare dels pobladors) o una urna funeraria (en la que la representada es la morta i el forat de darrere te la finalitat de contindre les cendres). La técnica usada mostra la gran mestria i sofisticació técnica assolida pels íbers en el període de màxim esplendor, a l'hora que una gran complexitat social i religiosa que els configuraren com una civilisació en tota regla dins del món antic.
