Pintura en Florencia y Siena después de la peste negra : arte, religión y sociedad a mediados del siglo XIV / Millard Meiss, Madrid,Alianza, 1988.

Interessant pels petits detalls, impostants, però, per a esbrinar grans conclusions. a II.Las dos ciudades a mediados del siglo. tenim un relat breu però important des del punt de vista de la relacions de l'art amb situacions de crisi socioeconòmica.
"(...) las ricas familias establecidas de Forencia dieron probablemente la bienvenida a un arte menos mundano y humanista que el de los años anteriores del siglo". (p. 94)
"Para la pintura del momento esta excitacisn religiosa y el conflicto de valores que acareaba, fue un acontecimiento cultural crucial."(p.95)que s'hi analitza al següent capítol III. Culpa, penitencia y éxtasis religioso.
En realitat il tmtol is una mica pretencirs ja que a la fm s'afirma tot simplement que "La plaga unida a las demas perturbaciones, tendis de hecho a polarizar a la sociedad por un lado a una religiosidad exarcebada y por el otro a una disidencia moral y religiosa. La cultura de ista ipoca se caracteriza por una mayor tensisn entre ambas."(p.116) Ben poca cosa al meu entendre.
Molt interessants el criteri de seleccis dels artistes de trecento. A part dels per tots coneguts Giotto i Cimabui, destaca amb molt bon criteri, Oracagna i el seu germa Nardo di Cione.
Una imatge de Nardo precisament ens pot contar alguna cosa d'aquella societat mig dolorida, mig festiva:
"During the bubonic plague of 1348, over half the population of Florence perished. This tragedy created a need for new types of religious images, like this Standing Madonna, designed to bring spiritual relief to the survivors."(artsmia.org)


Jo vaig a afegir crueltat a aquella malaltia. No em puc estar de dir-ho, però. La pesta acaba amb moltes vides i amb una forma de vida, - paradoxalment donà llum la democracia a una societat, ben certament, preparada cultural i socialment -. Però per a mí, acaba amb Giotto, i Nardo, i ...La destral d'auqella pesta lleva la llum a aquelles imatges, - i l'alegria, tant a uns ulls com als altres -.
Posiblement Giotto ja no va ser mai més Giotto, desprès de la pesta negra, ni Nardo, - gràcies a Millard Meiss, ara en tinc dos Giottos, - segons la crítica acadèmica -, jo no el tinc tan clar. Això podria resoldre, per una altra part, la questiò giottesca de s. Francesco d'Assisi. La destralada de la pesta acabá amb l'estil d'un artista supersensible i refinat com n'era Giotto. I jo així ho crec.
Posiblement els ulls dels que quedaren tampoc volien disfrutar d'aquell equilibri i armonia de bellesa espiritual i física.
xiscobernal@mallorcaweb.net, 10, de juny de 2007.