ðHwww.oocities.org/es/horta_de_valencia/generali.htmwww.oocities.org/es/horta_de_valencia/generali.htm.delayedxÙkÕJÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÿÈ`þˆ/OKtext/htmlpËz/ÿÿÿÿb‰.HThu, 08 Nov 2001 21:24:55 GMTlMozilla/4.5 (compatible; HTTrack 3.0x; Windows 98)en, *ØkÕJ/ GENERALITATS

La comarca natural de l'Horta de València, amb una extensió de 631'05 Km2, està integrada pels següents municipis, a saber: El Puig, Rafelbunyol, La Pobla de Farnals, Massamagrell, Museros, Massalfassar, Montcada, Foios, L'Emperador, Albuixec, Albalat dels Sorells, Rocafort, Godella, Alfara del Patriarca, Vinalesa, Bonrepòs i Mirambell, Tavernes Blanques, Almàssera, Meliana i Alboraia (a l'Horta Nord), i Manises, Paterna, Sant Antoni de Benaixeve, Burjassot, Quart de Poblet, Aldaia, Alaquàs, Xirivella, Mislata, Paiporta, Benetússer, Torrent, Picassent, Alcàsser, Picanya, Sedaví, Lloc Nou de la Corona, Alfafar, Massanassa, Cata-roja, Albal, Beniparrell, Silla i València (que n'és la capital), a l'Horta Sud.

Quant a la geografia física de la comarca, es tracta d'una immensa plana al·luvial limitada a Llevant per la mar Mediterrània, i per les serres Calderona i Perenxissa -separades per les riberes del riu Túria- a la banda ponentina. Al nord enllaça amb el Camp de Morvedre i al Migdia tanca el territori el llac de l'Albufera, als confins amb la Ribera Baixa del Xúquer.

La serra Calderona penetra a l'Horta a través de la Vall de Jesús, a Puçol, per prosseguir en direcció N-S devers la zona semi-muntanyenca de Rafelbunyol, Massamagrell, Museros, Albalat, Foios, Montcada -amb el Tos Pelat com a punt més elevat-, Rocafort, Godella, Burjassot i Paterna, on les estribacions de la serralada fineixen junt a les vores del riu Túria. Pel que fa a la Perenxissa, naix aquesta serra al Vedat de Torrent i continua cap al Nord pels termes municipals de Paiporta, Aldaia, Quart i Manises.

A Migjorn la comarca es confon amb la Ribera, sent el municipi més meridional Picassent, limítrof amb la riberenca Vall dels Alcalans.

El fons del sòl és de sorra -per tal com la comarca estigué antany submergida sota les aigües marines- i a sobre se superposen capes d'argila, graves, margues, etc. de procedència al·luvial. Per la seua banda, els monts són generalment caliços i poc elevats.

Quant a la hidrografia, cal assenyalar que són molt nombroses les rambles i barrancs que solquen la comarca; entre els accidents més destacats es compten, N-S, el barranc del Picador, la Rambla de Palos, el barranc de Carraixet, el riu Túria i la rambla del Poyo.

La zona d'aiguamolls, o terres temporalment negades per les aigües, s'ha vist dràsticament reduïda, així com els indrets entollats permanentment, als quals es conreava antigament l'arròs: els Senillars de Puçol, la Tancà d'El Puig i les marjals de Rafalell-Vistabella i Albuixec. En alguns d'aquests llocs, on la profunditat de les aigües ho permetia, es practicaven activitats cinegètiques.

A la part occidental de la plana de València, la isohipsa ateny una alçada de 100 m, mentre que al S. existeix una depressió del terreny ocupada pel llac de l'Albufera, que configura a Migdia els límits naturals de la comarca, limítrof per aquesta zona amb els arrossars de la Ribera Baixa, i amb els tarongerars saguntins al Nord.

L'Horta es troba afonada des del Miocé (Era Terciària) i coberta per dipòsits d'al·luvió quaternaris, horitzontals i discontinus, de margues, argiles, còdols, graves, sorres i lègams. Al N. de la comarca hi ha els turons triàsics (Era Secundària) de Rafelbunyol i El Puig, i pujols miocènics cap a Ponent. Aquestes suaus ondulacions s'estenen cap al Sud, destacant-ne la cretàcica serra de Perenxissa, amb una alçada màxima de 329 m. sobre el nivell de la mar.

Pel que fa a la pluviometria, és aquesta irregular i escassa, com correspon al seu clima mediterrani, sent la precipitació mitjana anual de 450-500 mm, concentrada en les estacions equinoccials, mentre que es produeixen temporades de sequera a l'hivern i sobretot a l'estiu. La temperatura disminueix cap a l'interior, amb isotermes paral·leles que devallen E-O i una mitjana anual de 17ºC.

La vegetació silvestre és purament residual, donada la gran transformació que ha patit el sòl per l'acció antròpica. On ha persistit la flora típica de la zona trobem matorral mediterrani, és a dir, coscoll, llentiscle, margalló, romaní i farigola. D'altra banda hi ha la vegetació pròxima a l'Albufera, amb bova, sausa, senill, etc. i les "mates" de l'interior. A la zona de la Devesa del llac existeix un tipus de vegetació denominada halòfila -característica de terrenys rics en sals-, amb borró, baladre i pi bord, que també es troba en altres indrets de la comarca, formant agrupacions boscoses marginals.

El cabdal del principal accident hidrogràfic, el riu Túria o Guadalaviar, és de 15 m3/s. a l'alçada de la presa d'aigües potables, abans de ser sagnat per les distintes séquies que reguen la comarca.

L'Albufera és una llacuna natural molt més extensa en altres temps, parcialment coberta pels successius al·luvions dels rius Túria i Xúquer i els aterraments practicats en la passada centúria. Es comunica amb la mar mitjançant les goles naturals del Perelló, el Perellonet i l'artificial de Pujol, totes les quals tenen la funció de regular el nivell de les aigües.

La densitat de població de l'Horta de València és una de les més elevades del món, amb 1.673'8 hab./Km2 i més d'un milió d'habitants. El ritme de creixement ha estat especialment sensible les darreres dècades del segle XX, i cal cercar les causes, no només en el desenvolupament de l'agricultura, sinó també, i sobretot, en el sector de serveis i industrial.

Tradicionalment la propietat de les terres de l'Horta estigué fins el segle XIX en mans de gents de la capital, generalment pertanyents a la noblesa i la clerecia, moment en què arran de les mesures desamortitzadores s'alienaren les terres en favor de la classes burgessa, que va repartir aquests béns tot propiciant el característic paisatge minifundista del territori, que encara hui perdura. L'extensió mitjana de les parcel·les oscil·la al voltant de les 0'5 ha., moltes de les quals han estat adquirides pels arrendataris que les treballaven. Cal apuntar, però, que als antics rendistes, residents a València, continuen jugant un important paper en la propietat agrícola comarcal, en ser els posseïdors de la major part de l'antiga zona de secà, a hores d'ara convertida en tarongerars. Aquest conreu ocupa, com s'ha apuntat, la franja on existien cultius propis del secà a partir de les dues darreres dècades  del segle XIX, amb períodes  d'avanç i retrocés.

La superfície conreada a la comarca ocupava fa uns anys vora 40.000 ha., abastant fins i tot zones marginals com ara els vessants dels pujols, abancalats per al cultiu del taronger.

Els productes hortícoles ocupen la part central de la comarca i l'arròs les rodalies del llac de l'Albufera, amb les aigües del qual es reguen els camps destinats al conreu d'aquesta gramínea. El secà, per la seua banda, ocupa una zona marginal als termes de Picassent, Torrent, Manises i Paterna, l'única població on té alguna importància.

Alguns pobles s'han especialitzat en la seua producció agrària, i així trobem xufes a Alboraia, Almàssera i pedanies septentrionals de la capital; tomaques i pebreres per a ser envasades a Puçol, El Puig i Tavernes Blanques; les maduixes a Rafelbunyol; melons a Almàssera, Meliana i Foios i arròs a les vores de l'Albufera (Alfafar i pedanies meridionals de València).

En poc de temps l'Horta ha vist desaparéixer un bon nombre d'hectàrees de terres agrícoles, més cotitzades com a solars residencials o industrials que com a camps de cultiu, a causa d'un accelerat procés d'industrialització -exacerbat a partir dels anys cinquanta- que ha provocat, al seu torn, un considerable augment demogràfic tant de la ciutat com del seu "hinterland".

A pesar que el fenomen és general a tota la comarca, és major el creixement industrial experimentat a l'Horta Sud, mentre que l'Horta Nord es troba més arrelada a les estructures agrícoles tradicionals. El sector està molt diversificat, predominant la indústria de tipus xicotet o mitjà lligada al mercat capitalí i, en ocasions, a l'exportació enllà de les fronteres valencianes. Té un especial relleu el sector del moble, que suposa el 80% de la producció total del País Valencià, així com el ceràmic, el joguet de plàstic i fusta i els transformats metàl·lics.

El perfil que presentava el territori en èpoques anteriors a la nostra Era -plana marjalenca amb llacunes i marenys- fa que les restes anteriors a l'ocupació romana siguen escasses. A aquesta civilització li devem la canalització i aprofitament de les aigües, perfeccionant el sistema de regadius els musulmans, els quals, alhora, hi introduïren nous conreus i perfeccionaren l'art de la jardineria.

A partir del segle XIII aquestes terres passaren a mans de Jaume I i els cavallers que l'havien ajudat en l'empresa de la conquista de València, la majoria dels quals deixà les seues possessions en mans d'arrendataris, instal·lant-se aquells a la capital del Regne.

El segle XVIII es produí una expansió general que també afectà la vega valenciana, introduint-se cultius nous, el perfeccionament del regadiu, una millora en les mesures sanitàries, etc. Amb la desamortització del vuit-cents es produí tan sols un canvi en els títols de propietat, mentre que la posterior crisi sedera, l'extensió del tarongerar i els aterraments de l'Albufera arran de la prohibició del cultiu de l'arròs conformaren si fa no fa la situació que presenta la comarca a hores d'ara, on l'agricultura no ha perdut el seu pes específic però s'ha produït un importantíssim auge en el sector secundari, que ha transformat ostensiblement la fesomia econòmica de l'Horta de València.

Quant a l'especialització industrial, cal destacar la fabricació de mobles a Alfafar, Benetússer i Sedaví (el Triangle del Moble), Cata-roja, Aldaia i València; en aquests dos últims municipis i a Alaquàs els joguets; ceràmica a Manises (des de la Baixa Edat Mitjana), Quart de Poblet i Burjassot; tèxtil i guardonades pirotècnies a Montcada; ciment a Burjassot; fàbriques tèxtils i papereres a Mislata; ceràmiques i porcellanes (Lladró) a Tavernes Blanques; i transformats metàl·lics, químiques, mecàniques, etc... a la ciutat de València.