Les restes més antigues descobertes al seu terme corresponen a un retrat d'època romana de bona factura, conservat -com altres valuoses peces arqueològiques valencianes- fora del nostre país, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.
Al Llibre del Repartiment apareix el topònim amb diferents variants: Alborayatç, Albirayatç, Alborayatz, Alborayet, Alboreaix, però sembla clar que el seu significat en llengua àrab és el de "la torreta". En el seu terme rebé el tortosí Bernat Pesador dues jovades de terra i una Joan Péreç de Guimon.
Jaume I va fer donació de la vila islàmica, franca, al bisbe d'Osca Vidal de Canyelles (per compensar-lo de la donació del lloc de l'Alcúdia que li havia fet i que després revocaria en 1244), qui la bescanviaria per unes terres a Teresa Gil de Vidaure, esposa de Jaume II, tot passant d'aquesta manera a acréixer el patrimoni del seu fill Jaume de Xèrica.
En temps de l'historiador Escolano ja havia passat a mans de la Corona, no sense haver-la posseït abans Raimon de Volta (1272) i Gilabert de Sanoguera (1331), fundador del senyoriu alboraier.
A. J. Cavanilles, l'erudit botànic valencià, ja apunta a finals del segle XVIII a les seues "Observaciones..." que aquest pintoresc poble de l'Horta Nord augmentava la seua població constantment, degut sense dubte a la feracitat de les seues extenses hortes regades per les aigües del Túria, on fructificaven collites de melons, xufes, blat, dacsa, fesols, vi, pebreres, arbres fruiters, hortalisses, alfals, seda, cànem i palla. A aquests conreus s'afegien a mitjan segle XX el cacauet, les cebes, les creïlles i el tabac, compaginant-se llavors les tradicionals tasques agrícoles amb la fabricació de taulells, cistelles de vímet, cadires, xocolata, electricitat, llimonades i construcció de carros a càrrec de mestres d'aixa.
La primitiva església parroquial de Nostra Senyora de l'Assumpció data del segle XV, tot i que a jutjar per l'advocació mariana podria retrotraure els seus orígens als primers anys de la reconquista jaumina, per tal com el monarca de Montpeller n'era un gran devot. Sota la seua jurisdicció estigué la veïna localitat d'Almàssera fins el segle XIV, en que se'n desmembrà arran d'un estrany succés que després narrarem. El temple actual, la qual fàbrica data del segle XVII, presenta decoració barroca, probablement del primer terç del segle XVIII, havent-se ampliat en 1948. Albergava nombrosa imagineria, en part perduda a causa dels espolis patits durant el conflicte del 36. Destaca a la façana l'ondulada silueta de l'ample fastial coronat per una imatge de Sant Cristòfol, així com una escultura pètria de la titular a dins d'una fornícula de quart de corfa d'anou.
La imatge del Crist de la Providència que es venera a la parròquia és donació del que fou arquebisbe i virrei de València, Joan de Ribera.
Entre les nombroses capelles que existiren repartides al llarg i ample del seu terme es trobaven la de la Mare de Déu dels Desemparats (1414) amb els dos cementeris contigus -ara dins del municipi de Tavernes Blanques-, la de la Mare de Déu del Miracle, la de Santa Bàrbera -al caseriu de Saboia-, la de Sant Cristòfol -partida del Miracle, probablement l'antic terme del despoblat muslim de Rafelterràs, Maçalterràs o Maçal Rafelterràs-, la del Pilar -formant part de l'alqueria de Garra i ja desapareguda-, la de Sant Andreu -a l'alqueria del Retoret-, la del Crist de les Ànimes -a l'antiga alqueria de Vilanova i hui posada baix l'advocació de la Mare de Déu de l'Horta-, la capella de les Monges -al carrer Miraculosa-, la de Sant Francesc -alqueria del Portalet, a Massamardà-, la de Santa Mònica -partida del Miracle, desapareguda-, la de l'alqueria o mas del Sec i la de la Mare de Déu dels Dolors.
L'ermita de Sant Cristòfol va ser erigida a expenses de les almoines dels fidels entre els anys 1881-83, com agraïment al sant per un favor rebut. La llegenda que ha perdurat en boca dels ancians del poble conta que fins a les proximitats de la mateixa arribaven antigament les aigües marines, on desembarcà durant la dominació musulmana un vaixell carregat de cristians que van soterrar una imatge de Sant Cristòfol al mateix lloc on després s'alçaria una alqueria amb el seu estable. Les bèsties que s'hi arreceraven començaren a morir en estranyes circumstàncies fins que es decidí excavar al terra, tot ensopegant amb la talla, fet que va motivar que se li aixecara una digna morada. L'antiga capella es restauraria en 1851.
De l'ermita de Sant Agustí i Santa Mònica, també coneguda com de Carreres, només es conserva la imatge advocacional a l'església de Santa Mònica de València, havent estat enderrocada la capella pels volts del 1958.
L'ermita de la Mare de Déu dels Dolors es trobava a l'interior del pati de l'alqueria del Gat, molt pròxima a la platja.
De la capella de Sant Francesc només resta l'espadanya, trobant-se integrada en l'alqueria del Magistre o del Portalet.
També el mas del Sec compta amb la seua capella, que es troba a la part del darrere del reformat edifici.
L'ermita de Santa Bàrbera es troba al barri homònim, a la partida de Saboia. Va ser construïda l'any 1879 en el termini de sis mesos.
L'ermita dels Peixets data de principis del segle XX i va ser construïda en estil neogòtic. A dins hi ha un oli on es representa el miracle que originà l'erecció de la primitiva capella. Vora l'edifici es poden vore unes antigues casetes de fusta pintades de colors, antany destinades a la pesca i ja en desús a causa de les barrancades i la contaminació que afecta al "riu Sec de València" provinent dels abocaments industrials al seu curs alt.
L'ermita de la Mare de Déu de l'Horta va ser antany una més de les capelles adossades a alqueries -en aquest cas a la de Vilanova- que es reparteixen arreu del terme d'Alboraia, posada baix l'advocació del Crist de les Ànimes. En l'actualitat es venera una imatge de la patrona del gremi d'orxaters, esculpida pel malaguanyat artista alboraier Manuel Biot. Se li ret homenatge el quart diumenge d'octubre, traslladant-se la imatge la vespra a una de les distintes capelles espargides pel terme. A l'endemà és tornada a l'ermita, entre soroll de pólvora, volteig del cimbalet de l'espadanya i gojos.
L'ermita de la Mare de Deú del Pilar formà part de la desapareguda alqueria de Garra, al polígon industrial. Recentment la capella ha corregut la mateixa sort que l'edifici del que formava part, després d'haver sobreviscut a les revingudes del veí barranc de Carraixet.
Per últim, l'ermita de Sant Andreu o del Retoret, posada baix l'advocació del Sagrat Cor de Jesús, va ser l'oratori de l'alqueria de la que formava part, havent-se construït en estil neogòtic a expenses del matrimoni Pastor-Cantos.
Alboraia compta actualment amb 12.942 veïns, es troba només a 9 m. sobre el nivell de la mar i dista de València 9 Km. Es troba situat el nucli urbà a la vora dreta del Carraixet, barranc on hi ha un assut per al reg. El terme, que fita amb els de València, Tavernes Blanques, Almàssera i Meliana, es divideix en vuit partides: Desemparats, Calvet, Marc, Massamardà, Masquefa, del Miracle, Saboia i Vera, en algunes de les quals existiren antigues alqueries islàmiques actualment despoblades. Hi brollen diverses fonts, com per eixemple les de Sant Vicent, Estacades, de Pere, de l'Amor, del Palmar i de la Reina. Quant a les comunicacions, destacar la proximitat de la N-340 o Carretera Vella de Barcelona, l'Autopista de la Mediterrània (A-7), el Camí Vell de València, que encara conserva l'encís dels camins rurals d'antany i va ser triada com a escenari on s'ambienta la magnífica novel·la de Blasco Ibánez "La Barraca"; el Camí de la Mar, el Fondo, la Carretera de Tavernes i l'Assegador. Compta amb dos baixadors de la línia ferroviària València-Rafelbunyol: un al centre del poble i l'altre, el del Palmaret, als afores, junt a l'avinguda de l'Orxata.
Al passeig d'Aragó és digne de visitar el Museu de l'Horta a l'aire lliure, on poden vore's des d'una sénia divuitesca restaurada per l'escola-taller municipal, a una barraca bastida amb materials tradicionals (fang i pallús) o el pont del Moro, que sorprén per les seues dimensions a aquells que l'han conegut al seu emplaçament tradicional sobre la séquia de Vera, al camí de Farinós. Ací, l'encaixament i els al·luvions producte del desbordament de la séquia van acabar per aterrar en part el viaducte, que en els seus orígens salvava la rambla del Palmaret, actualment convertida al seu curs baix en un escorredor on desguassen diverses séquies.
El barranc de Carraixet, que desemboca al terme alboraier després de travessar els termes de Bétera, Montcada i Tavernes Blanques, rep l'aportació de diverses fonts, entre elles la del Clot de la Fretxina. A banda de les fonts i de gran quantitat de pous practicats al seu terme, Alboraia disposa per al reg de la seua horta de les séquies de Mestalla i Rascanya, desguassant la primera a l'escorredor de Vera i l'altra a la mar, als límits amb Meliana.
Quasibé el 40% de la població resideix fora del nucli urbà, disseminada al llarg i ample del terme en barraques, cases de labor i alqueries, algunes d'origen sarraí. El poble gaudeix d'una extensa franja costanera on fa uns anys es va construir una vila marinera amb botigues, restorants, cafeteries, etc., canals i port esportiu per a les embarcacions dels residents, excel·lentment comunicada amb la capital a través de l'autopista i d'una línia d'autobusos. No lluny existeix una gran superfície comercial que atén les necessitats de la població de les rodalies.
La principal activitat industrial del poble és encara a hores d'ara l'agrícola i particularment el cultiu de la xufa, les hortalisses i els melons, tot i que el seu polígon industrial, situat al Camí de la Mar, es troba en expansió: fabricació de mobles, xapes, tints, perfums... i artesania de guitarres, talles de fusta, flors artesanals i guarniments per a les cavalleries.
Són dignes de menció, donada l'aurèola de llegenda que les envolta, la Font de la Reina i el succés conegut com a Miracle dels Peixets. Respecte a la susdita font, les aigües de la qual fa dècades que ja no brollen, la seua memòria podria haver quedat en l'oblit si no es donara la circumstància d'haver estat retratada per Blasco Ibáñez a la seua novel·la La Barraca, ambientada a l'horta d'Alboraia. Així, l'escriptor valencià la descriu com "una balsa cuadrada, con muros de piedra roja, y teniendo su agua mucho más baja que el nivel del suelo. Descendíase al fondo por seis escalones, siempre resbaladizos y verdosos por la humedad. En la cara del rectángulo de piedra fronterizo a la escalera destacábase un bajo relieve con figuras barrocas que era imposible adivinar bajo la capa de enjalbegado. Debía ser la virgen rodeada de ángeles: una obra del arte grosero y cándido de la Edad Media; algún voto de los tiempos de la conquista; pero unas generaciones picando la piedra para marcar mejor las figuras borradas por los años, y otras blanqueándolas con escrúpulos de bárbara curiosidad, habían dejado la losa de tal modo que sólo se distinguía un bulto informe de mujer, 'la reina' que daba nombre a la fuente: 'reina de los moros', como forzosamente han de serlo todas en los cuentos del campo".
Blasco afig també que les seues aigües eren considerades excel·lents i orgull dels alboraiers, i per aquest motiu el manantial, que es troba a escassos metres del camí Fondo, immers en l'alqueria d'Aragó, era freqüentat per fadrins i fadrines que alhora que omplien els seus cànters aprofitaven l'ocasió per flirtejar. Però el que ens interessa destacar de l'indret és sobretot l'estela de pedra que decorava el seu frontis i que hui encara es conserva, tot i que en un estat de lamentable abandonament. Al voltant de la mateixa ja hem transcrit el parer de l'escriptor, que a més a més arreplega altres versions que la reputaven com a "obra de moros" o fins i tot dels temps dels primers predicadors cristians a Occident.
El que hui encara es pot contemplar, embotit entre unes construccions annexes a la vivenda rural és el clot i els escalons colgats per un munt d'enderrocs i terra, que també deuen d'haver sepultat la basseta de pedra de rodé que encara recorden els més majors. No obstant això, els propietaris de l'alqueria tingueren el bon criteri de conservar la pedra amb el baix-relleu emblanquinat amb calç per tal de protegir-lo de la humitat. En el mateix es troba representada potser una Maria Magdalena en la seua faceta de penitent retirada voluntàriament al desert, ací simbolitzat pel que s'endevinen (puix que la pedra es troba bastant deteriorada pel pas del temps, la humitat i alguna ben intencionada badaina) una palmera i una cova. Així és com la iconografia piadosa representa a la santa des del segle XVI, quan els manieristes relegaran el passat cortesà de la Magdalena.
La llarga cabellera que cobreix púdicament el seu tors nu i la falda confeccionada a base d'elements vegetals corroboren la vertadera identitat de la "reina" que en ella van reconéixer les senzilles gents camperoles. Quant als angelets que acompanyen a la santa en el seu dur exili, sor Isabel de Villena ens desvela a la Vita Christi el per què de la seua presència: no vull (diu el Senyor adreçant-se a la Magdalena) que la vostra vida feneixca tan prest, ans restareu en la present vida per gran temps, e sereu exemple de penitència a tots los que en mi creuran (...) fugireu en solitud, per donar via a aquells que a mi volran perfetament servir que s'hagen apartat de tot delit e plaer temporal (...) per la vostra aspra e fort penitència, seran-vos donades consolacions inestimables, car de multitud d'àngels sereu acompanyada".
Pel que fa al Miracle dels Peixets, aquest singular esdeveniment tingué com a escenari la partida alboraiera coneguda des d'aleshores amb aquest nom, en al·lusió als fets allí ocorreguts l'any 1348.
Narra la tradició que el rector de la parròquia d'Alboraia es disposava a desplaçar-se fins a Almàssera amb la fi de donar el viàtic a un morisc (sic) del poble veí greument malalt. A causa de les fortes pluges, el cabdal del barranc de Carraixet, que separa tots dos municipis, anava crescut i aquesta va ser la causa de què el capellà entropessara i caiguera a l'aigua l'arqueta que contenia el calze i les hòsties consagrades amb què havia de procedir a donar l'extremaunció al moribund.
El fet va tindre lloc al gual que travessava el llit del barranc, on encara hui s'erigeix un padró que conserva la memòria del lloc precís on es va produir el succés (reproduït amb tot luxe de detalls en vàrios pannells ceràmics d'aquesta zona de la comarca), a l'aleshores senda que comunicava Alboraia i Almàssera, població aquesta última sufragànea fins llavors de la parròquia alboraiera i que, arran del succés, va ser erigida en vicaria perpètua pel a la saó bisbe de València, N'Hug de Fenollet, per tal d'evitar que es tornara a produir un fet semblant.
Segueix la llegenda relatant que uns pescadors van ser testimonis de la miraculosa recuperació de les sagrades formes extraviades, per part d'un parell o tres peixos -en aquest punt les versions difereixen- que tot portant-les en la boca les conduïren fins a la vora de la platja, on les dipositaren. En memòria de tan estrany esdeveniment el bisbe de València decretà tres dies festius per a celebrar aquest Prodigi de les Formes, així com que s'alçara una capella al lloc on els peixets entregaren les oblees als admirats fidels, que desaparegué amb el temps, sent substituïda per l'actual ermita, construïda el 1908 junt a la desembocadura del barranc i beneïda un any després, al mateix lloc on la tradició popular afirma que es produí el Miracle.
La tríada de peixos als que s'atribueix el miracle de les formes apareixen al blasó del municipi. També es troben a l'escut un calze, un castell en el que destaca la torre de l'homenatge i un manoll de xufes. A la part superior hi ha les quatre barres de gules sobre camp daurat, pròpies de la Corona aragonesa, de qui depenia el poble durant l'antic règim. Les armes d'Alboraia queden rematades per una corona i el drac alat del monarca Pere el Cerimoniós.
L'electricitat arribà al poble poc després d'instal·lar-se l'allumenament públic a base de petroli, en l'any 1897. Uns anys abans (1893) s'inaugurava el ferro-carril a vapor que cobria el trajecte entre València i Alboraia i que més tard s'eixamplaria fins a Rafelbunyol. El 29 de juliol de 1927 s'electrificava el tram comprés entre la capital i Almàssera.
També per aquelles dates, a cavall entre els segles XIX i XX, Vicent Blasco Ibáñez acudia a la localitat a la inauguració del Casino Republicà (1904).
En l'aspecte sòcio-cultural, cal citar l'existència d'una societat musical fundada a finals del segle XIX, vàries competicions esportives, tornejos d'escacs i la pràctica de la galotxa, modalitat de la pilota valenciana molt estesa a la comarca.
Les festes majors se celebren en el mes de juliol en honor del seu patró, Sant Cristòfol, amb multitud de festejos lúdics, com ara el trofeu de galotxa, competicions esportives, bou embolat, una fira, desfilades de Moros i Cristians, el Dia de l'Orxata o els concursos gastronòmics d'avellanencs i de tomaca amb pimentó i tonyina.
Altres festes són les dedicades al Corpus Christi, l'Assumpció, Sant Roc, Sant Vicent Ferrer (amb el Combregar dels Impedits), Santa Bàrbera (al barri de Saboia, prop de la platja), Santa Cecília, el Crist de la Providència, els carnestoltes i les Falles de Sant Josep. En Setmana Santa hi ha una desfilada Diumenge de Rams, el viacrucis, la processó del Silenci Divendres Sant, l'Encontre de Diumenge de Resurrecció i la romeria fins a l'ermita del Miracle dels Peixets Dilluns de Pasqua, amb un dinar i altres actes festius. En maig se celebra una altra romeria, la de la Passa, en què la imatge del patró és conduïda fins a la seua ermita en plena horta, tot commemorant d'aquesta forma la troballa de la imatge de Sant Cristòfol en l'any 1442.
En l'apartat gastronòmic cobra merescuda fama la seua orxata, elaborada a base de xufes, sucre i canyella, que líquida o granitzada, però sempre ben freda, i acompanyada per uns fartons calents resulta un berenar deliciós a l'estiu i que es pot degustar en qualsevol de les múltiples terrasses que s'ubiquen a l'Avda. de l'Orxata. També són de destacar la coca amb molles, l'arròs amb fesols i naps, la paella amb fetge de bou i caragols avellanencs i la tomaca amb pimentó i tonyina.