L'antiga alqueria muslim apareix al Repartiment com a Almaçera o Almaçara i en ella es fan diverses donacions. Poques vegades l'etimologia d'un topònim àrab resulta tan òbvia com en aquest cas, puix que el mot "almàssera" encara és viu en el lèxic valencià, amb el significat de molí d'oli.
Durant el setge de València, a Russafa, Jaume I fa donació de l'alqueria al bisbe d'Osca, Vidal de Canelles, fora dels forns i els molins, en data de 10 de juny de 1238. El prelat rebria també en el mes d'octubre del mateix any la veïna alqueria d'Alboraia.
A les apòcrifes Troves de Mossèn Febrer (s. XVII) es fa al·lusió a Almàssera en dues ocasions. Així, s'afirma que un tal Miró de Ciutadella posseïa "més de la meitat" d'Almàssera, mentre que la resta, a jutjar pel que diu el mateix text, pertanyia a Perot d'Oblites, qui gaudia a més a més del terç delme (és a dir, la desena part de la collita) que li havia concedit el "bisbe".
Gaspar Escolano corrobora que l'esmentat Miró de Ciutadella posseïra l'alqueria des de la conquesta cristiana, tot i que en temps del cronista el senyoriu del poble recaïa en els cavallers de la família Artés. En aquests anys (ss. XVI-XVII) la població era de 40 cases, és a dir, d'uns 180 habitants.
A causa de l'esdeveniment conegut popularment com el "miracle dels peixets", els veïns d'Almàssera instaren al bisbe que ocupava llavors la mitra valentina, en Ramon Gaston, a què la localitat se segregara eclesiàsticament d'Alboraia, parròquia de la qual depenia, desig aquest que no es veié consumat fins l'any 1352 en què l'arquebisbe de València n'Hug de Fenollet donà la raó als almasserencs, concedint a la seua església el títol de vicaria perpètua sota l'advocació del Santíssim Sagrament. En ella va ser dipositada l'arqueta que servava el copó amb les formes rescatades de les aigües per uns peixos.
Segons Sanchis Sivera, la població d'Almàssera ascenia el primer terç del segle XX a gairebé 2.000 habitants. L'alqueria musulmana va ser donada pel Conqueridor al bisbe d'Osca com a recompensa per la seua participació en la recuperació del Cap i Casal. Posteriorment s'ensenyorejaren del poble els ja esmentats Miró de Ciutadella (des de 1242) i la família Artés, així com el Comte de Parcent, a excepció d'una via urbana propietat dels monarques, denominada per aquest motiu carrer del Rei.
L'església, de l'arxiprestat de València i independent des del segle XIV, com ha quedat dit, és de bones dimensions, edificada en estil compost i decorada amb pintures de l'artista local Antoni Cortina.
A. J. Cavanilles afirma de les terres d'Almàssera i pobles veïns que "Todo el suelo se aprovecha en este recinto delicioso: las huertas se suceden sin interrupción, y las cosechas sin pérdida de tiempo. Son allí los hombres tan aplicados al trabajo que el campo parece ser su habitación y sus delicias: verdad es que la tierra les corresponde con ricas i abundantes cosechas".
A les darreries del set-cents la població d'Almàssera rondava els 960 habitants i ja per aquests anys es cultivava en les hortes del poble i de la veïna localitat d'Alboraia la característica xufa, sembrada pel juliol i collida per l'octubre i amb el suc de la qual s'elabora l'exquisida orxata valenciana, que ben fresca i acompanyada per uns fartons calents resulta un berenar deliciós, sobretot en les càlides vesprades estivals.
Badia i Cortina assenyala que pels volts de 1940 la població d'Almàssera, ubicada al marge esquerre del barranc del Carraixet, havia augmentat ja fins els 2.625 habitants, repartits per un terme municipal amb 2'40 Km2 d'extensió, limítrof amb els d'Alboraia, València, Meliana, Bonrepòs i Mirambell i Tavernes Blanques.
La seua producció agrícola, possible gràcies a les aigües d'un dels braços de la cabdalosa séquia de Rascanya que rega aquestes terres, consistia en cereals, melons, creïlles, dacsa, cacauet, cebes, arbres fruiters, etc. També tenien alguna importància les activitats ramaderes i industrials (moble i pisa).
Almàssera es troba perfectament comunicada amb la capital valenciana i els pobles del voltant a través de la carretera Vella de Barcelona, principalment, però també mitjançant la línia ferroviària que enllaça Rafelbunyol amb València i que compta amb baixador al poble. Així mateix, a Almàssera naix l'anomenat Camí Vell de Massalfassar, que s'allarga fins a Sagunt. També són destacables altres vies de comunicació, com ara la ctra. de Nolla o de les Vinyes, al nord del municipi, i el Camí de la Mar.
El nucli urbà es desenvolupa en forma de plànol quadrangular gairebé perfecte, a un i altre costat del camí que enllaça la carretera de Barcelona i el caseriu de Nolla. Vora aquest camí s'aixequen l'edifici més destacat del poble, que és el seu temple parroquial, a la Pl. Major. Junt als seus murs existí l'antic palau senyorial dels Comtes de Parcent - el Castell, com era conegut popularment- ja assolat i que durant els seus últims anys estigué destinat a vivendes particulars.
Existeix també al poble un interessant museu que aplega l'antic utillatge utilitzat en les seues tasques agrícoles pels llauradors de l'Horta, donat desinteressadament pels veïns d'Almàssera. La col·lecció de peces del Museu de l'Horta s'exposa permanentment i ha estat contemplada per un bon grapat de visitants, a pesar de tractar-se d'un espai museogràfic de recent creació.