Hi havia a Viladrau una vella,
molt pobre i molt bona dona; però per més que no se li sabés cap malifeta, van donar-la
en què era bruixa i tothom va acabar per creur-ho. Però la velleta explotava la seva
suposada bruixeria amb força traça.
Passava per davant d'un hort, i extasiant-se, començava a exclamar:
-Ai filla, quin bé de Déu de mongetes!...Quina collita de trumfes, noia..!
I per temor de que maleís la vianda que senyalava, tothom corria a donar-n'hi.
En fi d'això vivia: del què per por li donaven i que potser per compassió no li hurien donat.
