PORTELL
(1701-1800) |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
ANY |
REFERÈNCIA
BIBLIOGRÀFICA |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1703 |
Trobem dades del cens d'aquell any en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Fogatge de 1703", i cita la font d'on ho treuen: [PÉREZ APARICIO, Carmen: El fogatge de 1703. Nuevos datos para la historia demográfica del País Valenciano", dins AAVV: La población valenciana, pasado, presente, futuro, Alacant. Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, 1998, pp.70-94] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1707 |
Abril,
25.
Batalla d’Almansa. Junt amb aquesta vila manxega foren derrotades les
forces angleses, holandeses i portugueses per l’exèrcit borbònic
comandat pel duc de Berwick, i podent entrar així a València el 8 de
maig. [ARDIT,
Manuel, en GIL-MASCARELL, Milagro. Història
del País Valencià, p. 173. Papers bàsics 3 i 4. Eliseu Climent,
Editor. 1992] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1707 |
Juny,
29.
Abolició dels drets forals dels regnes d’Aragó i València amb el
Decret
de Nova Planta de Felip V, rei borbò que va guanyar la guerra de
succesió contra l’Arxiduc Carles d’Àustria, i després de guanyar la
“Batalla d’Almansa” i
entrar a València. Aquest decret, que aboleix els furs, el basen en “...el
justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis
armas...” Una de les conseqüènces d’aquesta unificació
espanyola va ser que el català, que s’hi havia mantingut sòlidament
estable com a llengua oficial durant els dos darrers segles forals, fou
substituït pel castellà des del mateix any 1707, encara que els
comerciants i l’esglèsia el continuaren utilitzant però això sí amb
una tendència decreixent. De fet, a mitjan segle, l’arquebisbe valencià,
Andrés Mayoral ordenà la castellanitzacio de la documentació eclesiàstica,
i introduí la norma que els cognoms foren escrits en
grafia castellana. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1710 |
Juliol. Durant la Guerra de Succesió (1700-1746), Felip V és nomenat rei d'Espanya, i els partidaris de l'Arxiduc dels Austria, Carlos entren en conflicte amb els partidaris dels borbònics ("maulets" en front de "botiflers" -que, per cert, ve de "beauty flowers", per la flor de lis, emblema dels de borbònics-). Monfort ens dóna dades d'aquell període. Transcribim un petit fragment del pas de les tropes per les nostres terres: "Luis XIV pide la paz, pero la guerra sigue. La batalla de Malplaquet, en 1709, obligó a Luis XIV a pedir la paz; pero la humillante condición de que ordenara a su nieto Felipe V a salir de España, condición no aceptada por éste, hizo que la guerra continuase. En las regiones del Maestrazgo y Morella, por el conde de Rupelmonde -año 1709-, quien, al ser destinado en abril de dicho año al batallón de Tortosa dejó algunos dragones y una compañía al mando de Felipe Ibáñez. Especializado en la guerra de guerrillas, ganó Ibáñez por la sorpresa del barranco de Sellumbres -Roca Parda-, y las acciones de Cinctorres, llano dels Cirers y Castell de Cabres, pero fue derrotado en el puente de Todolella, sobre el río Cantavieja, el 30 de julio de 1710." [MONFORT
TENA, Antonio. Historia de la Real
Villa de Villafranca del Cid,
p.521. Ajuntament de Vilafranca. 1999] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1712 |
Trobem dades del cens de 1712-1713 en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Cens de Campoflorido (1712/1713)", i cita la font d'on ho treuen: [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 208-225.] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1716 |
Agost.
En Forcall, els llibres de registre de l’esglèsia estan escrits en
valencià fins agost de 1716, data en que apareix el castellà i ja fins l’actualitat. [PENSAR QUE EL 11 DE SETEMBRE DE 1714 ENTRA EN VIGOR EL
DECRET DE NOVA PLANTA QUAN FELIP V ESDEVÉ MONARCA ABSOLUT EN TOTA ESPANYA
DESPRÉS DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ. ES PROHIBEIX L’ÚS OFICIAL DEL
CATALÀ, QUE NO SE RECUPERARÀ FINS A LA II REPÚBLICA, EN 1931, QUAN SERÀ
COOFICIAL AMB EL CASTELLÀ. PERÒ A LA FI DE LA GUERRA CIVIL, EN 1939 ES
TORNA A PROHIBIR I JA FINS A LA MORT DE FRANCO I LA RECUPERACIÓ DELS
PODERS POLÍTICS CATALANS, L’ANY 1979] [EIXARCH
FRASNO, José. Forcall y Pueblos de
la Comarca dels Ports. Trabajos Históricos (1966-1993). Ayuntamiento
de Forcall. 1994] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1725 |
Data
que posa al llindar del balcó de la casa de Adelaida Moles, al
carrer Calvari, núm. 18: “EL AÑO 1725”. A la teulada de la mateixa
casa n’hi havia una altra que posava “AÑO 1741”. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1730 |
Trobem dades del cens de 1730 en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Padró per a l'equivalent de 1730", i cita la font d'on ho treuen: [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 226-243.] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1741 |
Data
que posa a una teula de la casa de Adelaida Moles, al carrer Calvari, núm.
18, on posa “AÑO”, curiosament amb la Ñ al revés, i davall,
“1741”. A més, sembla que estava signada, però està trencada i només
es pot llegir “.....aro”
[Genaro?]. En la mateixa casa, al llindar del balcó posa una altra data
“EL AÑO 1725”. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1749 |
Octubre,
13. Anulació de l’administració local. Diu Monfort, en el seu llibre
de Vilafranca: “Al igual que la administración central, también
la municipal sufrió un duro golpe con las reformas introducidas por la
Casa de Borbón. El municipio, se ha dicho ‘quedó completamente
anulado’. Al ‘justicia’ sustituyó el alcalde corregidor, y a los
jurados, los regidores. Por la ordenanza de 13 de octubre de 1749.
Fernando VI reglamentó el cargo de corregidor, centralizando en sus manos
todo el poder local y autorizándole paa nombrar alcaldes mayores, como
delegados suyos, uno para lo civil y otro para lo criminal; este último
presidía el ayuntamiento, allí donde existían los dos, de cuyas
atribuciones quedaron desposeídos los alcaldes ordinarios. Carlos IV restableció la libertad para nombrar
alcaldes ordinarios, reglamentando de nuevo los cargos de corregidores y
alcaldes mayores. De ahí que al iniciarse la invasión francesa, la
administración local estaba encomendada a los concejos y alcaldes
ordinarios, pero además existían los corregidores y alcaldes mayores. La Constitución de 1812 organizó la administración
municipal sobre nuevas bases, que otra vez sufrieron modificaciones. Después de la Constitución de 1876, al frente del
ayuntamiento, a cuyo cargo corría la administración local, existía un
alcalde, que era representante del gobierno, subordinado inmediatamente al
gobernador y jefe de la administración. La Dictadura de Primo de Rivera convirtió los
ayuntamientos en comisiones gestoras, dictando luego el estatuto municipal
de fecha 8 de marzo de 1924 y su reglamento, que modificó la República
con su Ley municipal de 31 de octubre de 1935. El régimen del general Franco promulgó la ley de
bases de 17 de julio de 1945, sobre ayuntamientos y diputaciones. Según
la base 7ª de esta ley, en cada municipio habrá un ayuntamiento,
compuesto por el alcalde ypor concejales, en número de 3 a 24, según la
escala de la población que se indicaba en dicha base”. [MONFORT
TENA, Antonio. Historia de la Real
Villa de Villafranca del Cid, p.530. Ajuntament de Vilafranca. 1999] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1750 |
Construcció
de l’ESGLÉSIA DE L’ASSUMPCIÓ de PORTELL. Ens ho diu Bautista basant-se
en un document trobat a l’Arxiu Històric Notarial de Morella. Diu: <<Anónima fins al moment, podem afirmar ara
que és obra de Joseph Dols [costructor també de la del MAS
DE LES MATES, ermita de SANT
MARC d’OLOCAU, la d’ARES
i la del BOJAR]. La recerca en els fons notarials de l’arxiu de protocols de
Morella ha permés trobar un explícit document datat el 10 de setembre
del 1750, mitjançant el qual aquest confessa haver rebut dels electes de
la nova fàbrica de l’església de Portell,
tot l’ajust que tenia pactat amb aquestos senyors i amb els de l’ajuntament
de la vila pel preu de la fàbrica, import de la portalada, millores
d’ella i del dit temple, una vegada acabat aquest a plena satisfacció
dels patrons (doc. IV). La data d’aquest registre notarial permet donar
credibilitat a les dates que fins ara s’havien manejat en parlar d’aquesta
església, que situaven la seua construcció entre el 1742 i el 1750 (Sanchez,
J., Rodríguez, R. i Olucha, F., op. Cit., p. 224). La seua planta presenta disseny irregular,
reaprofitant algunes parts ja edificades prèviament. Les seues tres naus
estan dividides en tres trams, més el creuer, envimbellat per una cúpula
bufada. L’absis és poligonal, cobert amb volta de nervis, amb llunetes
entre ells. Sis pilastres soltes, amb capitell compost, divideixen les
naus, cobertes les laterals amb voltes d’aresta i la central de llunetes. Al decoració és de nissaga barroca i rococó, amb
els motius vegetals que omplin els radis de la volta de l’absis i els
marcs de les finestres, els peculiars semicercles arrissats a les voltes
del creuer i els enormes aplics sobre les portes de la capella de la
comunió i de la sagristia. A l’exterior destaca als peus de la imponent
torre, d’aspecte defensiu, i als seus peus, en disposició peculiar,
l’única portada. Aquesta, com ja s’ha dit en parlar de Joseph Dols,
presenta concomitàncies amb la de l’església del Mas de las Matas i
s’organitza en dos cossos, rematant en una cornisa mixtilínia,
recordant les façanes habituals d’aquest tipus d’esglésies. El
primer cos té als extrems pilastres adossades de capitell compost i
columnes salomòniques amb el terç inferior llis. La porta de mig punt
s’organitza en balustres situats al davant de contraforts que avancen, a
la manera de Cinctorres, Vilareal o les Coves. Un òcul circular serveix
de base al cornisament trencat, on són detectables influències del
tractat de Caramuel. Per fi una segona cornisa mixtilínia, adherida al
mur, permet introduir també en aquesta frontera, sotmesa a estructures
preexistents, la inexcusable manera de rematar les façanes a la nostra
zona.>> [BAUTISTA
GARCIA, Joan Damià. Esglésies-saló
del segle XVIII a les comarques valencianes. p. 145. Fundación Dávalos-Fletcher, “La Fundación de Castellón”.
Castelló. 2002] Fins
ara sabíem que havia estat construida entre els anys 1742-1750. Ho trobem
en el llibre de Gamundi. Diu: “...edificación
barroca del s.XVIII, con tres naves, que conserva en sus paredes
exteriores restos de claves, gárgolas y molduras góticas de la primitiva
iglesia. Su portada es de estilo barroco-churrigueresco. Sobre el plinto y
zocalada yérguese el primer cuerpo de dos columnas salomónicas y dos
planas, aristadas, adosadas en la pared y coronadas por capiteles
corintios, soportando entablamento sobrio sobre el que descansa el segundo
cuerpo de zocalada corrida, sosteniendo cuatro columnas barrocas,
hornacina en el centro, terminando con frontón barroco. La puerta es de
medio punto.” [GAMUNDI
CARCELLER, Serafín. La Comarca de
Els Ports. Su patrimonio y sus gentes. Morella. 1994] Ramon Huguet Segarra, en el llibre de geografia general del Regne de València de Sarthou Carreres, parlant del moviment artístic al llarg de la nostra història, ens parla del romànic, del gòtic, de l'art ojival, de l'estil renaixentista i del gòtic, del que diu: "Cuando llega el final del siglo XVII y durante los primeros años del siglo XVIII, hay una especie de exaltación en la pompa y ornamentación que llega á todos los lugares de esta provincia. Rara es la iglesia que no sufre tales influencias, desde la arciprestal de Castellón, hasta las más modestas y apartadas parroquias rurales. La que no se levanta sobre los cimientos de antiguos templos, se reedifica, y la que no puede reedificarse, al menos se ornamenta de nuevo, conforme al ampuloso gusto de aquel tiempo. La iglesia mayor de Villarreal, la de Sueras y la de Alcalá de Chisvert, todas con sus tres naves; la de Benicarló, con su portada barroca semejante á la renovada de Vinaroz; la bien proporcionada parroquial de Onda, y una porción de otros templos provinciales [...]" [SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. pp.229-230. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1750 |
Carmen Corona, en un mapa sobre la distribució dels senyorius en la província de Castelló, inclou Portell dintre del "Realengo" (juntament amb Morella, Cinctorres, Vilafranca, Forcall, Castellfort, La Mata, Olocau del Rey, Palanques, Xiva, Villores, Sorita, Vallibona i Catí); i deixa fora a Todolella, Ortells, com "Señoríos Laicos", així com tots els poblets del Benifassà -"Señorío Eclesiástico"-. I Ares, Benassal, Culla, Albocàsser, Sant Mateu, etc, dintre de les "Ordens Militars". -I estem parlant dels anys 1750-1760.- A continuació, en una taula on parla d'aquest "Realengo", inclou Portell dintre de la Gobernación de Morella, juntament amb els pobles citats anteriorment: Catí, Cinctorres, Castellfort, Xiva, Forcall, La Mata, Morella, Olocau, Palanques, Vallibona, Vilafranca i Sorita. Les altres Governacions són les de Castelló (amb Borriana, Castelló i Vila-real), i la Governación de Peñíscola (amb Artesa, Onda, Peníscola, Vilafamés i Tales). Diu que la nostra Governació tenia 13.686 habitants, 1.019,94 Km2 -densitat 13,42-. [CORONA
MARZOL, Carmen. Edad Moderna.
La Provincia de Castellón de la Plana. Tierras y Gentes. Capítulo XII, pàg.352.
Morella. 1994] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1751 |
Hi
ha un inventari del arxiu històric de Morella fet l’any 1751 (AHEM),
entre el 22 de juliol i el 30 de novembre que parlen dels Privilegis,
donacions reials, provisions i altres instruments referents als boscos
comuns de viles i aldees. En ell trobem un antic procés que hi va haver
en Portell per qüestió de pastures: “Nº 38. Un procesito antiguo en que se lee cómo
el síndico de Morella y Portell
presentaron una real provisión del Príncipe D. Juan de Aragón a la
villa de Castellote sobre la posessión en que estava la villa de Morella
en orden a comunicación de pastos.” [EIXARCH
FRASNO, José. Los Bosques de
Vallivana. Un conflicto plurisecular entre Morella y pueblos de su
Comarca. p. 118. Ayuntamiento de Forcall. 2001] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1760 |
Any en que es va fer la campana "grossa" del campanar de Portell. Les altres dos i les de les ermites són de 1941. Ho podeu vore en una web de la conselleria: Inventari de campanes, de la que us fem un extracte: Nom campana: La grossa Edifici: Assumpció de Nostra Senyora Localització: campanar Boca: 94 Altura bronze: 78 Vora: 8,5 Pes aproximat: 480 Fonedor: (?) Any fosa: 1760 Epigrafia: H: LAUDETVR NOMEN TVVM ET AB OM IESVS FILII MARIE; M: creu amb la data de construcció dividit per la citada creu, 1760, cartela: SANTE DEUS/SANTE FORTIS/SANTE IMMORTALIS/MISERERE NOBIS. Conservació: Badada en ple volteig en l'hivern de 1967 Tipus truja: Truja de fusta de carrasca antiga, interessant en regular estat de conservació. Mecanismes per tocar: Campana manual, corda al batall. Maça mecànica d'hores sense ús. Notes: La seua nota fonamental és un "RE" sostingut i la veu de tenor abaritonat. Fon respectada quan la guerra civil per fer sonar les hores. Bibliografia: RECUPEREM EL NOSTRE PATRIMONI: LA CAMPANA GROSSA DE PORTELL. Au! Revista comarcal dels Ports (51). Monferrer, Rafael. Valoració: Cal incoar expedient per incloure-la en l'Inventari General de Béns Mobles. En cas de trencament sols pot ser soldada. Pot ser remplaçada per una altra campana de distinta afinació. Instal·lació: La instal·lació és original, cal conservar-la per protegir la sonoritat i altres valors culturals. Qualsevol mecanització haurà de conservar aquestes qualitats, reproduir els tocs tradicionals i permetre els tocs manuals. Autor fitxa: MONFERRER GUARDIOLA, Rafael Data fitxa: 01/02/2000 [http://www.cult.gva.es/scripts/gcv/campanes.idc?Ccampanar=784] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1760 |
En una genealogia dels POLO que hem trobat en internet, parlant d'un tal Manuel Polo Boix, continua dient: "Su hermano, Ramón POLO BOIX, nacido hacia 1.760, casa con Dª María ESCORIHUELA BONO (también escrito como Esqurigüela y Esqueriguela), natural de La Iglesuela del Cid. Esta mujer es hija de D. Mariano Escorihuela, también natural de La Iglesuela y de Dª Barbera Theresa Bono, natural de Portell. La penuria de este otro hijo de D. Francisco no sería tanta [...]" [Ho hem trobat en la web http://usuarios.lycos.es/Quiquep/genealogia/parte02.html] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1768 |
Trobem dades del cens de 1768 en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Cens d'Aranda", i cita la font d'on ho treuen: [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 244-260.] Però apareixen quasi totes les comarques excepte la nostra. Podria ser que el cens estiguera en un altra publicació o és que simplement no es va fer? |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1770 |
Agost.
En Forcall, els llibres de registre de l’esglèsia estan escrits en
valencià fins agost de 1716, data en que apareix el castellà i ja fins l’actualitat. [PENSAR QUE EL 11 DE SETEMBRE DE 1714 ENTRA EN VIGOR EL
DECRET DE NOVA PLANTA QUAN FELIP V ESDEVÉ MONARCA ABSOLUT EN TOTA ESPANYA
DESPRÉS DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ. ES PROHIBEIX L’ÚS OFICIAL DEL
CATALÀ, QUE NO SE RECUPERARÀ FINS A LA II REPÚBLICA, EN 1931, QUAN SERÀ
COOFICIAL AMB EL CASTELLÀ. PERÒ A LA FI DE LA GUERRA CIVIL, EN 1939 ES
TORNA A PROHIBIR I JA FINS A LA MORT DE FRANCO I LA RECUPERACIÓ DELS
PODERS POLÍTICS CATALANS, L’ANY 1979] [EIXARCH
FRASNO, José. Forcall y Pueblos de
la Comarca dels Ports. Trabajos Históricos (1966-1993). Ayuntamiento
de Forcall. 1994] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1774 |
Data
que posa al llindar del balcó de la casa de Adelaida Moles, al
carrer Calvari, núm. 18: “EL AÑO 1725”. A la teulada de la mateixa
casa n’hi havia una altra que posava “AÑO 1741”. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1786 |
En un document trobat en l’arxiu dels Dalp de La
Mata (AHNM. Protocol d’Isidoro Casanova. A. 1782-86. A. 1786, fol.
6) parla de la situació de La Mata. I diu: |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1786 |
Trobem dades del cens de 1786 en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Cens de Floridablanca de 1786", i cita la font d'on ho treuen: [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 261-284.] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1787 |
Segons
el cens de Floridablanca de 1787, en Portell hi havien 609 persones.
Segons el llibre de Gamundi, aquestes persones quedaven distribuïdes de
la següent forma: VEURE TAULA Dels
609, 41 eren artesans, i d’ells 2 eren facultatius, lo que demuestra que su grado de formación tenía que ser alto por el
interés que había en el aprendizaje y posterior desarrollo de cada
actividad. [GAMUNDI
CARCELLER, Serafín. La Comarca de
Els Ports. Su patrimonio y sus gentes. Morella. 1994] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1788 |
Data
que posa a la Font del Mas de Moles. Es veu en dos llocs, en la inscripció:
“EXVOTO, VIRGEN MARIA DE LA FUENTE, ORAPRONOBIS”, i davall, la figura
de la Verge i el Jesuset. La verge té la cara picada,
segurament a la Guerra
Civil. *REVISAR |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1789 |
El Comte de Floridablanca divideix el territori nacional en governacions [per saber com estava abans, podeu consultar l'anexe que hem fet de Sarthou Carreres que trobareu consultant en el segle XX en motiu de la seva visita per aquestes terres en 1913]: "Según la división territorial establecida por el Conde de Floridablanca en 1789, en esta provincia se formaron tres gobernaciones: la de Castellón, la de Morella y la de Peñíscola, siendo cada una de estas ciudades la capital de su gobernación. [...] La gobernación de Morella comprendía los siguientes pueblos: Ares del Maestre, Ballestar, Bel, Bojar, Castellfort, Castell de Cabres, Chiva, Cinchtorres, Corachar, Forcall, Fredes, Herbés, Herbeset, La Mata, Morella, Olocáu, Ortells, Palanques, Puebla de Benifazar, Todolella, Sarañana, Vallibona, Villafranca, Villores, Zorita, Albocácer, Benafigos, Benasal, Catí, Culla, Serratella, Sierra d’En Garcerán, Tírig, Torre d’En Besora, Villanueva de Alcolea, Villar de Canes, Adzaneta, Argelita, Ayódar, Castillo de Villamalefa, Cortes de Arenoso, Chodos, Figueroles, Fuentes de Ayodar, Lucena, Ludiente, Torrechiva, Useras, Villahermosa, Vistabella, Zucaina, Algimia de Almonacid, Matet, Vall de Almonacid, Arañuel, Caudiel, Cirat, Fuente de la Reina, Gaibiel, Montán, Montanejos, Pavías, Puebla de Arenoso, Tormo, El Toro y Viver. [Portell no apareix i sí ho fan La Mata o Olocau, cosa que fa pensar que és una errada de transcripció **CALDRIA CONSULTAR EL LLIBRE DE BALBAS**] La gobernación de Peñíscola comprendía todos los pueblos de los términos de San Mateo, Cervera, Vinaroz, Benicarló, Alcalá de Xivert, etc. [i es deixa la resta de pobles, caldria consultar el llibre de Balbas] La gobernación de Castellón comprendía los siguientes pueblos: Castellón de la Plana, Artana, Almenara, Almazora, Algar, Alcudia de Veo, Ahin, Bechí, Benafer, Benedites, Benicalaf, Burriana, Canet, Chóvar, Chilches, Eslida, Fondeguilla de Castro, Llosa de Almenara, Mascarell, Montcófar, Nules, Quarte, Quartell, Suera Alta y Suera Baja, Soneja, Sót de Ferrer, Villa-Real, Villa-Vieja, Valles de Uxó, Villatorcas, Villamalur, Veo, Villanueva, Xeldo. Segorbe y varios otros pueblos de su territorio correspondían á la gobernación de Valencia (Balbas: El Libro de la Provincia, pág.342, nota). Cuando los franceses en 1809 dividieron la nación en 38 departamentos, el territorio de esta provincia quedó repartido entre tres, que eran: el de Guadalaviar bajo (cuya capital era Valencia), el de Guadalaviar alto (Teruel) y el del Ebro (Tarragona). Pero bajo tal nombre esta división duró poco, pues á los dos años (17 Abril 1910), el rey José Bonaparte dividió la nación en prefecturas, aceptando para el Reino valenciano los mismos límites que tenían los departamentos, pero con la novedad de establecer sub-prefecturas en Castellón, Tortosa y Segorbe. En el correr del tiempo llegó el año 1822 y ya no fueron departamentos ni prefecturas, sino provincias las divisiones españolas, y en Valencia se deslindaron cuatro: Valencia, Játiva, Alicante y Castellón. Pero con aquella constitución de vida breve, cayeron sus reformas y volvimos á las divisiones territoriales anteriores á la invasión francesa. Transcurren dos lustros más y en 1833 se establece nuevamente la división provincial, dividiéndose España en 49 provincias y Valencia en tres, comenzando á ser la de Castellón tal como es hoy." [SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.158 Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989] Monfort fa referència a la mateixa dada i en la seva transcripció tampoc apareix citat Portell.
En
1812 es va dividir el regne en províncies i del de València se’n van
formar quatre: València, Xàtiva, Alacant i Castelló, però l’any següent
es va tornar a la divisió anterior a les guerres napoleòniques (?). L’actual
divisió de provínies és de l’any 1833. Es va dividir Espanya en 49 i,
en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, es va dividir en dos la que
corresponia a les illes Canàries. Així, van passar a ser 50. El
governador civil era tant delegat del govern com cap de l’administració
provincial. [MONFORT
TENA, Antonio. Historia de la Real
Villa de Villafranca del Cid, p.530. Ajuntament de Vilafranca. 1999] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1791 |
En
la primavera de l’any 1791 Cavanilles va començar a recórrer Espanya
per ordre del Rei per tal d’examinar els vegetals que en ella creixien.
Va començar pel nord de València, i quan arriba a Portell, diu el següent:
“Pasé en fin á recorrer el rio que baxa por el
mediodia y el recinto que bañan los riachuelos que lo forman: son estos
el de Sellumbre, de Castellfort,
de Cinc-torres, la canada de Ares, y el que trae el nombre de Caldés
desde su orígen. Ordinariamente es corta la cantidad de todas estas
aguas; pero en las avenidas se aumentan de modo que horrorizan por la
multitud y por la fuerza con que se precipitan: pruebas ciertas se ven en
el ancho cauce que sirve en gran parte de camino desde el Forcall hasta
Cinc-torres, y en las excavaciones que se ven junto á las raices de los
montes. Los altos del reyno de Aragon, y los que por
espacio de tres leguas al mediodia del Forcall se descubren en el de
Valencia, tienen sus vertientes á este depósito general, y ocupan nueve
leguas quadradas con corta diferencia, contadas desde las vertientes
septentrionales de la muela de Ares. Es tan quebrado este terreno, tan descarnadas y
duras las peñas calizas que lo cubren, tan esteril por lo regular el
suelo, que en medio de los aumentos que nuestra especie cuenta en este
siglo, apenas llegan á seiscientas las familias ó vecinos que lo
habitan. Se hallan estos repartidos en tres poblaciones principales, que
son Portell, Castellfort y Cinc-torres. Tres quartos de legua podrá haber del Forcall á
Cinctorres, y algo mas de una legua desde aquí hasta Castellfort en linea
recta con direccion al mediodia: Portell
queda al poniente de Castellfort y á una legua de distancia, aunque se
emplean tres horas en cruzar los montes y barrancos. El mayor, y el que
sin duda compite con los primeros del reyno, es el conocido con el nombre
de rambla de Sellumbre, la qual
en tiempo de grandes lluvias aumenta sobremanera las aguas del rio Caldés.
Tiene princiopio dicha rambla en el término de la Iglesuela, primer lugar
del reyno de Aragón; su cauce es de enorme profundidad en las
inmediaciones de Portell; sigue
así estrechada entre montes, hasta que al mediodia de Cinc-torres logra
algun ensanche, luego vuelve á correr por gargantas, formando curvas al
oriente de este lugar, y continúa despues hácia el norte hasta la citada
confluencia de los rios en el Forcall. El fondo es un abismo que negrea por la multitud de
pinos y de arbustos: todo cubierto de plantas y de flores, puede el
naturalista entregarse á su exâmen sin riesgo de que le interrumpan los
hombres: algun pastor será tal vez el que se descubra en aquella soledad;
jamás penetró el sol en muchos sitios de este cauce, y el cielo que
desde ellos se descubre es muy limitado. Con dificultad se puede ver desde
el fondo, ni ménos calcular la altura de los muros, en los quales se
notan moles descarnadas que amenazan ruina, y gruesos árboles inclinados,
por hallarse sus raíces á descubierto. Quantos objetos se presentan,
parecen otras tantas señales dadas para huir del riesgo. En hora y media se sube á lo mas alto, viéndose
al paso con abundancia y floridas las ‘orquides conopsea’ y de hojas
anchas, la ‘heleborina colorada’, la ‘yerbatora’, las
‘coronillas emerus’ y ‘minima’ con otras muchísimas: en la altura
se hallan varias lomas, y todo aquel terreno sembrado de mil dientes
calizos que incomodan y embarazan. Volvía los ojos al barranco, y me parecia cada vez
mas profundo y obscuro: las curvas que las avenidas describen en el fondo,
parecian líneas blancas tiradas sobre un lienzo negro. Deseaba saber á qué distancia perpendicular me
hallaba del fondo, y escogí el punto mas oportuno llamado Roca
Parda, que está á la derecha de la rambla. Se avanza dicha roca hácia
dentro, desviándose de la perpendicular; apoya su enorme base sobre un
ancho descanso, y desde allí se siguen cuestas hasta lo mas hondo. Me
aseguráron los prácticos que me acompañaban, que el descanso superior
era la mitad de la altura, y aunque privado de instrumentos recurrí al
medio de dexar caer un fuerte canto, contando las pulsaciones que empleaba
en llegar al primer desanso. Ocho veces batió mi arteria mientras que el
canto baxaba hasta dicho sitio sin desviarse de la perpendicular; y si se
regula cada pulsacion por un minuto segundo, tendremos, según las leyes,
que los cuerpos observan en su descenso libre, 960 pies de altura per
pendicular desde lo mas alto hasta el primer descanso; y siendo esta la
mitad solamente, resultarian 1920 pies de altura total en aquel sitio. Las aguas que por allí pasan corren una extension
de doce horas hasta el rio Camaron, y otratanta para llegar despues al mar
con las del Ebro. Este largo trecho, compuesto las mas veces de planos muy
inclinados, debe aumentar mucho la verdadera altura de la roca, esto es,
la que tiene sobre el nivel del mar. Aunque es considerable la elevacion
de este recinto, debe considerarse como un fondo si se compara con Ares,
Vistabella, y mucho mas aun con Peñagolosa; monte al parecer el mas alto
del reyno, tal vez se acercará á las mil toesas. Desde la Roca-parda
se veia Portell colocado en una
altura, y tan cerca que en línea recta podria haber poco mas de un quarto
de legua. Se compone de 150 vecinos,
ocupados en la agricultura,
sin fábricas ni otra industria; cultivan quanto permite el término,
que se extiende hasta la raya de Aragón, distante media hora, y todos los
recursos para subsistir se reducen a 20 cahices de granos, y algun ganado.
No hay que buscar en estas tierras aquella agricultura perfecta ya en el número
de rejas, ya en limpiar los campos de las plantas que les perjudican. El
‘carraspique aparasolado’, y el ‘miagro de España’ se apoderan
del suelo; de modo que los trigos, centenos y cebadas
parecen plantas que naciéron en campos de ‘carraspique’ o ‘miagro’.
Dase una reja á la tierra despues de un año de descanso; échasele la
semilla en Octubre, y así queda abandonada hasta la siega, que se
verifica por últimos de Julio. Los labradores se justifican de este
descuido, diciendo que los gastos indispensables para limpiar los
sembrados importarian tanto como la cosecha. No hay duda que el suelo es
infeliz, faltándole también las aguas y el estiércol; pero ciertamente
la falta de brazos y el descuido contribuyen á disminuir la suma de
frutos que podrian cogerse. Cerca de la citada Roca-parda está la partida llamada Bobalar, y en esta la Cueva Alta. Casi por todas pasrtes se ve
erial el suelo y cubierto de pinos, enebros y sabinas: todo el monte es
calizo, dispuesto en bancos mas ó ménos gruesos, y con poca inclinacion
al horizonte: la piedra es dura, compacta, de fraccion tersa y de un color
gris claro. Paralela á estos bancos corre una
mina de hierro, descubierta al poniente del monte en las vertientes
que caen á la rambla. Presenta allí la mina casi doce pies de
superficie, y se ve como encaxonada en una mateira de espato
calizo casi blanco, el qual tiene apénas una pulgada de grueso, y sirve
para separar las substancias del monte y de la mina. Esta es poco dura, de
un roxo acastañado y en partes brillante, se resuelve enteramente en ocre
con el tiempo, y del color roxo que tiene al salir del monte pasa despues
á un ocre con el tiempo. Quando esta substancia se maneja en la mina dexa
en las manos manchas de color sangre; pero si se toca algunos meses
despues de sacada, la mancha es amarilla, y en ambos casos dificil de
quitar. Se halla ya la mina en el término de Castellfort, que desde la
citada rambla de Sellumbre se extiende por dos horas hasta el de Morella,
y otras deos entre los de Cinc-torres y Ares. [CAVANILLES,
A.J. Observaciones sobre la Historia
Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de
Valencia. p. 19.Madrid, Imprenta Real. 1795.] [La
Fundació Bancaixa va editar 4 volúmens sobre aquest treball. 1995-1997] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1791 |
Parla
de Cinctorres, però diu una cosa molt curiosa sobre com intentavem desfer
les tempestes. “...son frecuentes las nubes de granizo en junio
o en julio, cuando los campos espigados prometen lo necesario...Por esto
pues, apenas se oscurece el cielo y truena, acuden a la iglesia a implorar
auxilio del Omnipotente, haciéndose acompañar con el repique de
campanas... El cura y clero toman los Patronos y reliquias y salen a
conjurar la tempestad ; redoble el ruido de las campanas, y todo es
terror y desconsuelo hasta que Dios quiere libertarles del riesgo. No hay
fuerza humana para persuadirles que el ruido de las campanas, lejos de ser
útil en lo físico, contribuye a conducir la nube por la conmoción que
excita en la atmósfera ; ni creen que los campaneros, varias veces víctimas
del rayo, hayan sufrido el golpe por tocar las campanas. Si el cura instruído
se atreviese a prohibir el repique y vuelo de las campanas, se vería
expuesto a las furias de la ignorancia y superstición. Se trata de
subsistir, y el pueblo jamás oye, ni menos obedece, cuando le falta el
pan o teme perder los alimentos...” [a
Portell quan trone encara diem “Santa
Bàrbera bendita, que mos guarde la collita” i solem afegir “...i
a nosatros també”] [CAVANILLES,
A.J. Observaciones sobre la Historia
Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de
Valencia. p. 22. Madrid, Imprenta Real. 1795] [La
Fundació Bancaixa va editar 4 volúmens sobre aquest treball. 1995-1997] |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1793-94 |
Trobem dades dels censos de 1793 i 1793-94 en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en els anomenats "Nombre de veïns dels pobles del País Valencià segons el Diari de València de 16-XI-1793" i "Nombre de veïns dels pobles del País Valencià segons Cavanilles, 1793/1794", i cita la font d'on ho treuen: [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 285-299 i 300-320.] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
1799 |
Octubre,
22.
En l’Arxiu Municipal de La Mata es pot trobar el “Libro de Acuerdos, 1772-1835 ?)” on diu el següent : “...comparecieron
personalmente D. Gaspar de Zorita, D. Ramón Dalp, D. Francisco Carceller
y D. Miguel Royo, quienes hicieron exivición de sus títulos, a saber, el
1º de Capitán, el 2º de Teniente 1º, el 3º de Teniente 2º y el 4º
de Subteniente, de que hicieron constar mediante orden del Sr. D. Rafael
de Pedro, Comandante de los des Batallones de la topa lixera del Exército
de Estado de Voluntarios honrrados del Reyno... cuyos empleos
pertenecen a la Compañía de
Portell, 6ª del primer Batallón del Partido de Morella... en la que
se incluyen los voluntarios honrrados de la citada villa, la de Olocau,
del lugar de Ortells y de esta Villa... y se ofrecieron a cumplir sus órdenes
e igualmente a vestirse de propios bienes...” [EIXARCH
FRASNO, José. La Mata (Els Ports de
Morella). p. 265. Sant
Carles de la Ràpita, Jordi Dassoy, impressor. 1988] |