Jose "Xanana"Gusmao.
Nascut a Laleia (costa nord de Timor Est) en 1946. President de la República Democràtica de Timor Leste (2002). Es fill de un mestre, i va asistir a un seminari menor a Dare, prop de Dili per quatre anys. Es va casar a 1969 i té dos fills. Al 1974 es va afiliar al Fretilin, i col.laborà amb poemes i articles fins que aquest partit va pendre l´administració "de facto" entre septembre i desembre de 1975 al primer periòde de Timor Est com a independent i aleshores va treballar al Departament de Informació i fou elegit membre del Comité Central.
Després de la invasió indonèsia del 7 de desembre de 1975 va romandre a Dili enmig de fortes masacres i va ser el darrer dirigent del Fretilin que deixa la capital per anar a la selva. Allí es va integrar a la guerrilla i agafa el nom de "Kay Rala Xanana"; en els moments més durs dels intents indonesis de aniquilar als timorencs (1977-9) ell va estar encarregat de la part oriental de l´illa. La majoria dels líders de la resistència van morir i ell, amb Mau Huno es va encarregar de reorganitzar la guerrilla i crear una xarxa de recolzament. En 1981 en Mabai, prop de Lacluta el Fretilin el va elegir president i comandant de les tropes i la ofensiva posterior obliga als indonesis a demanar una aturada de les hostilitats en 1983, trencada poc despres.
En 1986 Xanana va deixàr el Fretilin i passà a encapçalar el Consell Nacional de Resistència Maubere (CNRM) que integraba a aquest partit, les Falintil, el seu braç armat, i la UDT . Es va convertir en un malsony pels indonesis fins la seua captura en 1992 a Lahane, prop de Dili; aquestos el condenaren a cadena perpètua i va ser empresonat a la càrcel de Cipinang però, tot i això, el seu prestigi tant internacional com dins la resistència es va incrementar i aconseguí ser visitat per funcionaris de Nacions Unides i en juliol de 1997 va deixar temporalment la presó per sopar amb Mandela.
En 1999, després del referèndum de autodeterminació timorenc va ser al.liberat i es va consolidar com a cap del govern provisional baix la tutela de Nacions Unides i en el candidat a la presidencia dels partits minoritaris del parlament timorenc, i el 14 de bril fou elegit president de la república.
José Ramos-Horta.
El 4 de decembre, tres
dies abans de la invasió indonèsia,
deixà Timor Est amb una missió: no retirar l´argument de la necessitat del
reconeiximent internacional de un Timor Est independent davant les Nacions
Unides.
José Ramos-Horta va aconseguir un reconeiximent internacional especial per a la causa de Timor Est al rebre, amb el bisbe Belo, el Premi Nobel de la Pau en decembre de 1996. Aquest fet va incrementar la pressió internacional sobre Indonèsia que en 1999 es vegué forçada a convocar un referèndum de autodeterminació. En aquestos dies Ramos-Horta es ministre d´Assumptes Exteriors del govern provisional de Timor Est.
Bisbe Ximenes Belo
Carlos Filipe Ximenes Belo va nàixer a Wailakama, a la costa nord de Timor Est el 1948. Orfe de pare als dos anys pasa la seua infantesa a les escoles catòliques de Baucau i Ossu, i continuà en el seminari menor de Dare, prop de Dili, on es graduà en 1968. Desde 1969 fins 1979 va ser a Timor Est i Macao (1974-76) Portugal i Roma on estudia filosofía i teología i va ser ordenat sacerdot salesià en 1980.
Va tornar a Timor Est en juliol de 1981 per a ser mestre i director al Colegi Salesià de Fatumaca. Quan dimití Martinho da Costa Lopes en 1983, Ximenes Belo fou designat Administrador Apostòlic de la diòcesi de Dili, i va arribar a ser el cap de la esglèsia de Timor Est no sense certes reticències inicials que l´acusaven de pro-indonesi; aquesta etiqueta no va durar molt per les seues denúncies de les masacres de Kraras (1983), dels arrestos arbitraris fets pels indonesis i la difusió internacional d´aquestos fets. En febrer de 1989 va escrïure al President de Portugal, al Papa i al Secretari General de Nacions Unides, demanant un referèndum sobre el futur de Timor Est i ajuda internacional per al seu poble massacrat, i en 1991 va acollir a la seua casa als joves fugits de la matança del cementeri de 'Santa Cruz'. Tots aquestos fets el van convertir en un personatge indesitjable per al govern indonesi que el vigilaba permanentment i va arribar a atemptar contra ell moltes vegades.
A la seua diòcesis el bisbe Belo ha abordat els problemes socials que n´hi havia, a més d´afrontar el increment de membresia . Per a oposar-se a les violentes polítiques de indonesianització, ha animat al us continuat del tetum i el portugués en les litúrgies de la esglèsia i a las escoles catòliques, ha construït una cadena de escoles de secundària catòliques, acadèmiques i vocacionals a la vegada . En l´àmbit de la salut ha promogut el establiment de clíniques catòliques, davant les polítiques de esterilització dels timorencs i la provisió de orfanats. Hi ha una estació de radio catòlica.
Aquesta tasca del bisbe Belo en nom de la pau i la reconciliació entre els timorencs fou reconeguda quan va ser galardonat, amb José Ramos-Horta, amb el Premi Nobel de la Pau en desembre de 1996. Ell ho ha capitalitzat amb encontres amb el President de Estats Units, Bill Clinton, i el de Sudáfrica, Nelson Mandela i amb el referendum que ha llevat a la independencia al seu país.
Xavier do Amaral
Va nàixer en 1936 a Turiscal (Ainaro). Membre fundador de l´Associació Social Democràtica Timorenca (ASDT), després Fretilin, fou el primer president de l´autoproclamada República Democratica de Timor Leste de 1975. La seua posició al seu partit baixà al voler negociar amb els indonesis preveïent una derrota militar. Va ser detingut i després capturat pels indonesis, i va romandre a Bali i Java com a criat de un general. Després del referèndum de 1999 tornà a Timor Leste i va fundar un partit amb l´antic nom d´ASDT; en agost del 2001 decidí presentar-se a les eleccions presidencials recolzat pel seu partit i el PARENTIL. Sols va guanyar en Aileu i Ainaro, el seu districte natal.<
Arlindo Marçal
Va nàixer en 1960 a Same i es ambaixador a Jakarta (Indonèsia) i pastor evangèlic de la esglèsia luterana. Es va formar a la Facultat de Teología de Kupang (a la zona occidental de Timor). Fins no fa molt de temps lideraba el Consell de Esglèsias Protestants que agrupa als diversos grups evangèlics de Timor desenvolupant una visió dels evangèlics com a propis del país no com a colonitzadors; aquesta fou alcanzada al 1995 al aconseguir ser una veu independent de la indonèsia en el Consell Mundial de Esglèsies. Va promoure, també als temps de la ocupació, la reconciliació entre evangèlics timorencs i indonesis per a aconseguir la unitat que Crist pregona al Nou Testament i va destacar la importància del amor de Deu per damunt dels desitjos humans. A les eleccions a diputat del Parlament timorenc fou elegit a les llistes del Partit Democristià (ecumènic) i després fou nomenat Vicepresident del parlament. Ara densevolupa el carrec d´ambaixador a Indonèsia un dels llocs de més relleu a les relacions exteriors de Timor Leste.