Els portuguesos van
arribar a Insulindia, i per tant a Timor al segle XVI. La colonització
portuguesa va dur un desenvolupament limitat, donat la pobressa de la mateixa
metrópoli amb infraestructures com un nou port, un hospital, oficines de govern,
escoles a Dili, centres de salut a 13 districtes i 52 subdistricts. A la
agricultura com va anar
disminuint el comerç del sàndal i ara produeix café de qualitat superior.
El mon en aquests anys.
En abril de
1974 es produeix a Portugal la Revolució de les Clavellines que posa fí a les
dictadures de Salazar (1926-68) i Caetano (1968-74). A les colònies de ultramar
(com Timor) surgeixen moviments independentistes amb influències
marxistes. Els Estats
Units sofreixen la seua primera gran derrota a Vietnam, interpretat com a triomf del
comunisme.
Fets a Timor Est entre 1974 i
1978
Davant la descolonització, els portuguesos des de 1974 promouen la democràcia, fet que va donar lloc a tres partits: l´Unió Democràtica de Timor (UDT, autonomía progresiva baix Portugal), l´Associació Social Demòcrata de Timor (ASDT, d´esquerres,per la independència, que arribaria a ser el Fretilin (Front Revolucionari per a un Timor Est Independent) i l´Associació Popular Democràtica Timorense (APODETI, integració, recolzat pels indonesis).
Entre febrer i març de 1975 n´hi ha eleccions locals guanyades pel Fretilin (55% vots), i l´UDT queda prop per darrere. Es produixen celebracions amb entusiasme i rallies a Dili. Apodeti té uns 300 partidaris i el recolzament financier indonesi. Els indonesis van crear en 1974 un comando especial “Operasi Komodo” per desestabilisar Timor, i davant el fracàs de l´Apodeti van fer alliançes amb líders de l´UDT per donar un cop anti-Fretilin. El colp de l´UDT es donà en agost 1975; es produeix la reacció del Fretilin que va guanyar els combats (uns 2000 morts) i la fogida dels pro-indonesis. Des de 1974 hi ha una reducció de la administració portuguesa fins la eixida del governador cap a Atàuro el 27/8 de 1975 a on va romandre fins desembre: la descolonització no fou completada.
Es produeix una presa del poder pel Fretilin, guanyador de les eleccions i de la guerra, que va crear una administració propia, i programes socials, mèdics, educatius i polítics davant la negativa a tornar dels portuguesos. L´Operasi Komodo es fà militar i més directa: Infiltració des de setembre de 1975 per la frontera per atacar a civils, cremar cultius i cases per fer creure en la continuitat de la guerra. El 16/10/75 cinc periodistes de Austràlia (2 australians, 2 britànics i 1 neozelandés) que volien gravar les incursions en el poble de Balibo foren assessinats per avançades indonèsies per evitar que es coneguera la veritat. Austràlia va callar.
Aquesta invasió va conduïr a la declaració de independència de la República Democràtica de Timor Est el 28/11/75 pel Fretilin. El 29/11/75 els indonesis presentaren als líders de la UDT i Apodeti la Declaració de Balibo, i aquestos foren coaccionats per signar-la amb l´amenaça de deixar-los en mans del Fretilin. La veritat es que va ser firmada a Bali (Indonèsia) no a Balibo (Timor): aquesta era l´excusa per a la invasió. El 7/12/75 els indonesis van bombardejar Dili, i després desembarcaren paracaigudistes i marins a les platges, i feren matançes de civils als carrers de Dili. El 10 invadíren Baucau en una segona invasió i el dia de Nadal en un tercera van pendre Liquisa i Maubara també amb matançes de civils. Front als 35.000 soldats indonesis a Timor Est en abril de 1976 i 10.000 a Timor Occidental, molts d´ells tropes especials, l´exèrcit del Fretilin, les Falintil, oposaren uns 20.000, 2.500 soldats regulars, 7.000 amb algun coneiximent militar i 10.000 amb una curta instrucció. Al començament el Fretilin controlava el 80% del territori i organitzaba l´educació i la distribució de meletzines i aliments. Amb l´arribada als indonesis dels reactors OV 10 Bronco americans bombardejaren de manera convencional i amb napalm als timorencs a les muntanyes i arrasaren les collites (fet denunciat per primera vegada a "The Times" 25/12/79). Les campanyes d´embolicament i aniquilació de 1977-8 trencaren la reraguarda timorenca i permeteren la mort del president timorenc i comandant militar Nicolau Lobato el 31/12/1978, fet que provocà que la guerra fos menys generalitzada i sols continués a les muntanyes.
Segons declaracions del 14/2/76 de Lopes da Cruz, portaveu del timorencs proindonesis, havien mort 60.000 persones des de la invasió (uns 1000/día); el 19/11/76 els treballadors indonesis parlaven de 100.000 en el any des de la invasió. Ara s´accepta que uns 200.000 foren assessinats els primers díes del´ocupació, la majoría civils (les tropes eren de 20.000 homens). A la Creu Roja Internacional se li va permetre la entrada el 19/10/79 (interrompuda al juliol de 1983).
Reacció internacional.
En agost el
embaixador nordamericà a Iakarta esperaba que si Indonèsia invadía Timor
Est foren “efectius, ràpits i no
usaren les nostres armes”; la recomanació britànica fou “Si arriba el moment
decisiu i n´hi ha un escàndol a Nacions Unides, nosaltres tindrem que baixar el
cap i evitar el posar-nos contra el govern indonesi”. L´actitud del Primer
Ministre australià es resumeix així. “El tinent general Ali Murtopo va
considerar que el govern del Sr. Whitlam dona llum verda al President Suharto
per a l´absorció del territori”. El mateix Portugal fou condescendent i no parlà
o actuà contra la invasió. En desembre de 1975 i en abril de 1976 el Consell de
Seguritat de les Nacions Unides va aprovar resolucions que demanaven que “el
govern indonesi retirara totes les seues forçes del territori”; ii cada any entre
1976 i 1981 l´Assemblea General de les N.U. va aprovar algunes resolucions poc
enèrgiques sobre el tema amb el vot en contra dels Estats Units. Els motius d´aquesta actitut son
esèncialment: 1/ l´anticomunisme indonesi dins un contexte de Guerra Freda (que
tenía tambè por que el mal eixemple s´estenguera pel seu territori i algunes
zones demanaren la indepèndencia, 2/ la venda d´armament a aquest país, 3/
l´inversió amb un país amb grans riqueses naturals, 4/ l´explotació del petroli
del Mar del Timor, i 5/ Indonèsia com a mercat de 200 millions de persones
Situació a Timor Est.
El 12/7/76 van
arribar informes referents a la construcció de camps de concentració per a
separar a la gent de la resistència, disciplinar-la i adoctrinar-la. El 13/5/80,
segons Associated Press, n´hi havia no menys de 150, amb racions mínimes i permís
per cultivar sols als més fidels; molta gent va morir de gana i enfermetats com
la tuberculosi. Els que van sobreviure anaren a camps de real.lotjament, lluny
d´on vivien abans, fet que incrementà la pobressa i la malnutrició. Des de 1975 fins a l´1/1/1989 Timor Est
fou una colònia tancada dels militars indonesis que impedien l´accés a mitjans
de comunicació, forasters i indonesis per a que no es coneguera de les
matançes, la fam, o les violacions dels drets humans patides pels timorencs. De
manera formal n´hi havia un Governador de Timor Est però les ordres les dictaven els
militars a tots els camps com justícia o la vida normal.
Les violacions dels drets humans, massacres, saqueigos, violacions son usades com arma psicológica. Eixemples son la matança al Santuari de San Antonio, prop de Lacluta, en set. de 1981 i de 200 a 300 aldeans prop de Viveque en agost de 1983. Potser la més coneguda es la matança de Dili o del cementeri de Santa Cruz el 19/11/1991 en la que uns 2000 joves timorencs, després d´una misa anaven en manifestació al cementari a orar pels difunts quan els rodejaren els indonesis i les armes automàtiques obriren foc; als ferits s´els llevaven per rematar-los aplastant-li´ls el crani o amb píndoles; s´ha pogut establir la identitat de 271 morts, 250 desapareguts i 382 ferits; esta masacre va ser gravada per un dels periodistes que estaven a Dili per una anulada visita de parlamentaris portuguesos.La posterior comissió d´investigació forçada per la pressió internacional va condemnar a oficials de menor rànc a penes d´uns pocs mesos per disparar a una multitut desarmada i al trasllat de dos funcionaris mentres que les setències als acusats d´organitzar una manifestació a Dili van ser de 10, 15 anys i una condemna de per vida. Dues setmanes després d´aquesta matança Austràlia va celebrar amb Indonèsia el naiximent del Tractat sobre el espai de Timor que repartía el Mar de Timor, en l´àrea de Timor Est, en tres àrees, una indonèsia, un altra australiana, i una conjunta per a l´explotació dels jaciments de petroli d´aquesta mar. La quantitat de morts i les polítiques indonèsies dirigides a amenaçar i diluïr la població timorenca(forçant l´esterilizació de dones amb Depo Provera i la migració de cents de mils de indonesis a Timor) han conduit a l´acusació de que estos fets son un genocidi intencionat del régim indonesi.
El Consell Nacional de Resistència Maubere (CNRM) fou creat en 1986 per el líder de la resistència (Xanana Gusmao) per a que fós l´organització suprema de la resistència de Timor Est. Al 1992 và donar a conéixer una iniciativa de pau, el Plà de Pau del CNRM, que va ser presentada pel representant especial d´aquest grup, José Ramos-Horta, al Parlament Europeu en Estrasburg i al Consell de Relacions Exteriors de Estats Units en Nova Iork. El govern portugués el va recolzar i el va presentar al Secretari General de N. U. El Plà de Pau de Timor Est promogut pel CNRM tenia tres fases: una primera de preparació (1-2 anys) per a posar en pràctica “mesures per a construïr una confiança” com la fí d´activitats armades, alliberament dels presos polítics, i nomenament d´un representant del Secretari General que residira allí; una segona de autonomia (5-10 anys) de cooperació pel desenvolupament d´un autogovern intern per mitjà d´una assemblea local; la tercera implicaria la celebració d´un referèndum supervisat per N.U. dins l´any d´inici de la fase per elegir entre una de les tres opcions previstes a la Resolució 1514 (XV) de l´Assemblea General de N.U. de 15/12/1960 (indèpendencia, asociació llïure amb Portugal o integració en un altre estat). Aquest Plà de Pau fou recolzat per la Resistència i l´esglèsia de Timor Est i rebutjat per Indonèsia.
Situació
internacional.
- En novembre de 1982 el Secretari General de N. U. va sol.licitar “iniciar consultes amb els grups afectats”, i des de eixe moment van començar conversacions entre Portugal, Indonèsia i líders timorencs. Entre 1983 i 1992 no hagueren conversacions però després de la massacre de Sta. Cruz es van reprendre les converses Portugal-Indonèsia. Entre altres activitats han promogut converses entre els partits en Austria des de 1995, visites a Timor de ponents, enviats de N.U. i representants del Secretari General en 1976, 1991, 1993, 1994 i 1997 amb informes contraris a Indonèsia; resolucions de la Subcomissió de N.U. per a la Prevenció de la Discriminació i Protecció de les Minories condenant la situació i debats anuals sobre el tema a la Comissió de Drets Humans de N.U. Molts països com Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, Finlàndia, Suècia o Austràlia han venut armament de tipología diversa (caçes, misils, helicòpters, portaavions, patrulleres, tot-terrenys, canyons d´aigua blindats, etc.) a Indonèsia. Aquest material s´ha usat contra les guerrilles i població civil de Timor Est i, també, contra altres minoríes perseguides de Indonèsia. Des de 1993 van començar lleugers canvis com la reducció del programa d´entrenament dels militars indonesis (IMET) i la suspensió de venda d´armes lleugeres dels Estats Units o la negativa britànica a donar permis d´exportació dels caçes a reacció Hawks en 1997 per Indonèsia. Austràlia va fer ulls cegos quan la invasió, sense queixar-se per la mort de periodistes del seu país. Ha donat entrenament a tropes indonèsies, incloent els Kopassus (cossos d´élit indonesis) que serveixen a Timor Est. Tot per el petroli que treu del Mar De Timor i l´acord abans mencionat amb Indonèsia.
Portugal, que davant N.U. es qui mantí el poder legal per a administrar Timor Est, va pendre en principi una actitut poc afortunada al no completar la descolonització i afavorir l´integració. Des de 1986 comença una actitut conciliatoria amb Indonèsia amb denúncies internacionals. Des de 1991, després de la massacre de Sta. Cruz, s´ha convertit en el govern més important del món demanant una solució a aquest conflicte amb denúncies a Austràlia pel tractat petrolier davant la Cort Internacional de Justícia, ha acceptat molts refugiats polítics timorencs, ja siga per la via de les embaixades o del Comité Internac. de Creu Roja, denúncies dels parlamentaris i mitjans de comunicació portuguesos. Les ONGs han contribuit a que el problema de Timor Est es mantinguera viu des de 1975 fins avui. Pel.lícules, llibres, informacions, manifestacions, conferències i revistes han contribuit per fer-ho posible. Grups com Amnistía Internacional i Vigilant dels Drets Humans a Asia, emissions en Radio Austràlia i Ràdio Nederland, accions de masses davant les embaixades i consulats indonesis, grups de drets humans de tot el món han fet posible que aquest conflicte siga avui més conegut.
La concessió del Premi Nobel de la Pau en 1996 al
bisbe Belo i a José Ramos-Horta com diu la citació del 11/10/96 “el Comité
Noruec del Nobel vol honorar la seua contribució sostinguda i el seu
autosacrifici per un petit però oprimit poble”. Aquest premi feu que
s´incrementara el interés per aquesta causa del poble timorenc i va reforçar la
coneixença internacional i feu més fortes les pressions davant de
Indonèsia.
La caiguda del dictador i la independència.
Un mes després de ser reelegit, el 20 de maig de 1998, Suharto va tindre que demanar la dimissió per la crisi econòmica i la pressió dels Estats Units després de 32 anys de regnat. El va substituir Jusuf Habibie qui va tindre que convocar un referèndum de autodeterminació per a Timor Est en 1999 on el poble timorenc per una aclaparadora majoria va demanar la independència. Els indonesis van fer una politica de terra cremada i van asolar el territori que và quedar en mans de Nacions Unides en un periode de transició que finalitzà el 20 de maig del 2002 amb la independencia de la Republica Democrática de Timor Leste. El 30 d´agost de 2001 hagueren eleccions constituients per elegir 88 diputats entre 16 partits que foren guanyades de forma aclaparadora per el Fretilin. Les eleccions presidencials de 14 de abril de 2002 amb dos candidats donaren la presidència de la República al históric líder de la resistencia Jose Xanana Gusmao davant Francisco Xavier do Amaral (el president de 1975). El 20 de maig en una gran ceremònia el poble de Timor Lest alcança la independència.
Després de la independència.
