20 febrer 2005
Deu o dotze de cada cent catalans amb dret a vot han fet com jo i han votat no, un no europeista, “no sense nosaltres”. Com que molts dels que ja els anava bé el sí no han anat a votar, el percentatge de nos s’ha enfilat fins gairebé el 28 per cent. Però aquesta xifra no ens ha d’enganyar. Les enquestes ja deien que els del no érem cap a un 10 per cent. Els de CiU van veure que anaven mal dades i van decidir que no valia la pena lluitar per fer apujar una mica més el percentatge. Què haurien aconseguit? Segons els seus càlculs, ben poca cosa, potser que en comptes de 10 o 12 fóssim 20 o 25? I potser amb l’ajuda i l’esforç d’algú més seríem uns quants més, però em sembla que no gaires més. El PSOE és ara com ara molt poderós: té tots els mitjans públics, i el suport entusiasta o no dels mitjans privats més poderosos (Prisa, Godó, Grupo Z...). No es pot lluitar contra això. Bé, s’hi ha de lluitar si tens una mica d’ètica, però saps que tens gairebé tots els números a la rifa dels perdedors. Ara els partits, com sempre, es barallaran per atribuir-se èxits, i hi ha una cosa que haig de dir. ERC no es pot atribuir el suposat bon resultat –èxit?, quin èxit?– del no, perquè em consta que ha tingut a les mans instruments i mitjans poderosos per fomentar el no i s’ha estimat més no fer enfadar gaire els socialistes. A canvi d’alguna cosa? Segurament, molts polítics són així, no paren de vendre coses i de traficar amb l’ètica.
O sigui, a Europa Catalunya no existeix. Ara potser ens concediran alguna engruna, però no com a reconeixement d’un dret que ens haguéssim guanyat o que tinguéssim per naixença, sinó gratis et amore, per la pura bondat, prodigalitat i munificiència del rei que de tant en tant llança monedes al poble no perquè se les mereixi, sinó perquè el sobirà és magnànim.
Pere Saumell
21 febrer 2005