racó de la llengua
Da la banda da punent
hi ha una terra llunya, llunya;
és nostra Catarunya,
bella, folta i ranaixent.
An allà nostrus jalmans,
rarimits da la gran prova,
van cantant la cançó nova
ca travessa mons i prans.
És un crit atrunaró
par la terra catalana
ca mil ànimas anserra
an un llaç da jalmanó.
Aquest crit és arribat
fins a nostra plaja
Catarans de l'Alguer, curatja!
no ublirem nostru passat.
An lo sou gruriós camí
Catarunya sempre avança
i paltot on passa llança
la llavó ca da frurí.
Oh, jalmans no disparem
Catarunya està fent via.
Prest arribarà lu dia
an ca tots ranaixerem!
per Isabel Olesti
L'inici de primavera ens enganxa al mig de Sardenya. Comprovem que a l'Alguer la gent sap català però ningú el parla normalment, com passarà a Barcelona d'aquí uns anys. Ens endinsem a la Sardenya més antiga, al segle XVI a.C. Som al nuraghe Santu Antine, voltats de petits volcans extingits fa milers d'anys, en una gran esplanada on comença a despuntar un tou d'herba d'un verd intens. De lluny ja destaca la immensa torre circular de més de disset metres d'alçada, feta de blocs de pedra basàltica, amb forats que els coloms aprofiten. Al voltant, les restes de les cabanes. Fa un no sé què entrar a la torre central i passejar pel laberint de corredors. Pugem fins a l'últim pis, que permet veure tota l'esplanada, amb els bastions que formen el complex arqueològic. El cel és d'un blau cegador, l'aire tebi. Se sent olor d'herba humida i dóna gust omplir els pulmons d'aire fins que sembla que rebentin. Però hi ha una cosa que destaca per damunt de tot: és la piuladissa d'ocells que planen per damunt dels nostres caps i que de tant en tant desapareixen pels forats de les mil·lenàries pedres del nuraghe. Són merles que s'aturen confiades damunt la torre i fan un concert espectacular amb tota mena de sons. Un estol de corbs les acompanyen amb els seus crits mentre els coloms fan el seu particular parrupeig. La simfonia mereix el silenci absolut. I quedem immòbils, absorts, escoltant l'improvisat concert. Aquí l'aplaudiment no s'hi adiu, però els donem les gràcies i pensem que la primavera no podria començar millor.
(Avui, 2 abril 2009 )
L'Alguer i la llengua
per Luca Scala
Llig amb sorpresa l'articlet Concert d'ocells a Diàleg (AVUI del 2 d'abril) notant-hi una coseta (bé, pareix una sentència del Suprem, vaja!) expressada molt de passada sobre l'Alguer: "Comprovem que a l'Alguer la gent sap català però ningú el parla normalment". Ui! Jo que pensava que alguns centenars de persones que conec i amb qui tract cada dia normalment en català a casa, pels carrers, botigues, oficines, gimnàs, mercat etc. (i uns milers més que no conec personalment) érem "algú"! Ara resulta que no sem "ningú". O potser no ho sem "normalment", ves a saber tu. Haurem d'adaptar-nos a la realitat a corrida feta, com en diem, i començar a emprar l'italià definitivament, allò que la gent gran nostra encara defineix com "parlar en senyor". Bé, a part de la ironia, dissortadament des d'aquí constatem una manca d'informació sobre l'Alguer molt gran.
Crec saber d'on naix l'equívoc. La gent que ve a l'Alguer s'està sobretot al casc antic, perquè és més bonic, amb els carrers enginquetats (amb còdols), les esglésies i els palaus, restaurants i bars, torres i muralles, amens passejos amb l'escenari del mar i del Cap de la Caça de fons. Al casc antic d'algueresos en viuen molt pocs (qui escriu n'és un), el barri està despoblat després de la gran migració als barris perifèrics començada massivament als anys 70. Ara hi ha poc més d'un miler de residents que majoritàriament són nats fora, sobre uns 45.000 habitants de la ciutat. Així, si es vol sentir parlar català pel centre històric, cal esperar potser les tardes, quan els algueresos, com els turistes, hi baixen a passejar després de la feina. Pensau, però, que als algueresos que han anat a Barcelona els succeeix el mateix: quan hi van, no senten ningú que parla català! Per acabar, deixau que afegeixi una breu cosa relativa al que s'hi diu de Sardenya: la construcció megalítica tan poètica té nom català. Els algueresos, des de fa segles, l'anomenem nurag, amb so [k] final. Als diccionaris hi és.
(Avui, 5 abril 2009)
L’Alguer
per Joaquim Arenas i Sampera
A la columna d'Isabel Olesti de dijous dia 2 d'abril s'afirma que a l'Alguer la gent sap català, però que ningú no el parla normalment. Sortosament, les paraules d'Olesti no es corresponen del tot amb la realitat, ja que per saber la situació sociolingüística de l'Alguer cal conèixer els barris perifèrics de la ciutat i no només el centre històric, on la població algueresa resident és escassa.
Dels més de 40.000 algueresos, estimació que he pogut fer al llarg de molts anys de contacte, 18.000 saben alguerès, i la majoria l'entenen. D'aquests, 13.000 saben parlar el català de l'Alguer, però només l'usen si la circumstància ho exigeix o si l'interlocutor català persisteix, en el diàleg, en la llengua que li és pròpia. Els altres 5.000 restants són els que parlen el català de l'Alguer normalment, és a dir a casa i al carrer. El conjunt de coneixedors de l'alguerès creix, des de fa uns anys, per la presència de classes d'aquesta llengua a l'escola, gràcies a Òmnium Cultural, al Centre Montessori, i a l'escola maternal en alguerès, la Costura i a altres activitats associatives que es fan en el mateix sentit.. A l'Alguer, la gent sap parlar català i hi ha un contingent, no menyspreable, que el parla usualment.
(Avui, 6 abril 2009)
per Ernest Farrés Junyent
–Where are you from?, diu un.
–From Southampton. And you?, s’hi torna l’altre.
–I’m from New Orleans. My name is Mateu, respon el primer.
–I'm Hugo, diu l’altre.
-Do you speak Catalan?, demana l’un.
-Yes, of course, respon l’altre, i enceta un somriure.
-Me too, diu el primer.
-Good. Què et sembla si parlem en català?, diu el segon en català.
-Sí, i tant, assegura el primer, també en català.
-I dius que ets de Nova Orleans?, la veu del segon no aconseguix dissimular el seu interès.
L’escena (que seguix i seguix...) s’esdevé entre les parets carregades d’història de l’Ateneu Alguerès del carrer del Carme, quan dos angloparlants que tot just s’han conegut, estatunidenc l’un (Matthew, si bé, tot i no tenir cap vincle amb Catalunya, es fa dir Mateu), anglès l’altre (Hugo), decidixen prosseguir la conversació en un perfecte català normatiu caracteritzat per un lleu accent anglosaxó.
Bé, he esmentat el carrer del Carme que, tanmateix, és conegut en italià per... Via Cavour. La increïble doble personalitat de l’Alguer es reflectix sense frens en el nomenclàtor del centre històric, on els carrers i les places tenen dos o fins a tres noms diferents alhora: el carrer de la Mercè és al mateix temps la Via Roma, la plaça del Pou Vell és la Piazza Civica o el carrer Major és la Via Carlo Alberto, però també... el carrer de Sant Francesc!, i no és broma.
Estem a Sardenya, potser la desapareguda Atlàntida segons tan suggestives com indemostrables hipòtesis que circulen per l’illa, el bressol de la civilització nuràgica i avui en dia regió autònoma d’Itàlia, en concret en el quadrant nord-occidental de l’illa orientat vers l’antiga Corona Catalanoaragonesa d’on a partir de 1372 arribaren contingents de ciutadans catalanoparlants que repoblaren sobretot la ciutat de l’Alguer després d’ordenar el rei Pere III l’expulsió dels primitius habitants.
Per arribar a calibrar eixa especial osmosi és alliçonador recórrer Sardocatalana, d’Agustí Bover i Font. Amb el subtítol de Llengua, literatura i cultura catalanes a Sardenya, el llibre agrupa un conjunt d’assaigs acadèmics de filologia i literatura relatius als vincles culturals entre Catalunya i Sardenya que referixen temes d’índole diversa que abasten des de la gramàtica de Joan Palomba o la poesia de Rafael Caria fins a l’actual situació lingüística.
Llegim en les seues pàgines que en la llarga cadena d’encontres i topades entre la cultura castellana i les cultures perifèriques peninsulars des del final del segle XV fins avui (i que Portugal interromp en aconseguir la independència en el XVII) es pot inscriure la situació lingüística de la Sardenya catalanoparlant (considerada per motius de llengua el límit de l’expansió medieval catalana pel Mediterrani) i també la coexistència del català, el castellà, el sard i l’italià. És interessant constatar com el català, que va fer sentir el seu pes en les ciutats sardes, va patir primer els efectes de la penetració del castellà entre els segles XVI i XVIII, culminada amb l’anorreament de la Corona d’Aragó després de la victòria borbònica en la Guerra de Successió, i després la imposició de l’italià amb l’edicte de Carlo Felice al començament del XIX. Desapareguda la metròpoli, els catalans acabaren per oblidar-se fins i tot de l’antiga colònia fins a l’arribada de la Renaixença, al final del XIX, però Primo de Rivera, Franco, Mussolini i les guerres d’Espanya i d’Europa no contribuïren precisament en el segle XX a la recuperació d’unes relacions normalitzades entre les dos comunitats catalanoparlants.
La moral d’esta història? Doncs que el poder castellà que estigué a punt de polvoritzar el català a Sardenya acabà sent esborrat a continuació pel nou poder italià, mentre que el català quedava reclòs en la ciutat de l’Alguer, on sobrevisqué en fer-se’l seu generació rere generació no només els descendents dels antics pobladors catalans sinó especialment la població forana que va anar instal·lant-s’hi. Perquè després diguen que els poders estatals no poden fer i desfer a pler.
Un pont trencat
Si un catalanoparlant viatja ara a l’Alguer, què hi trobarà? Li ho demane a Matthew L. Juge, a qui hem conegut al principi d’este reportatge departint amb un ciutadà anglès (hi ha molts estrangers a l’Alguer). Matthew (o Mateu) és professor en el Departament de Llengües Modernes de la Universitat Texas State i fa un treball de recerca sobre les diferències existents entre el tipus de contacte que ha tingut el català continental amb les altres llengües romàniques i l’experiència de l’alguerès (o siga, la variant dialectal del català que ha perdurat fins als nostres dies a Sardenya) amb relació a l’italià i al sard. I Matthew m’ho exposa clar i català, per usar el tòpic: «Un aspecte importantíssim del contacte lingüístic connecta amb les relacions socials entre els parlants dels idiomes d’una regió. La vergonya de parlar alguerès que impedia que les generacions anteriors el parlassen als fills es reflectix en el predomini de l’italià. Així descobrim moltes paraules alguereses d’origen italià. En general, la situació sociolingüística de l’Alguer és un clar exemple de com una llengua patix quan n’hi ha una altra de més parlada.»
En done fe un divendres al vespre, assegut en una agradable terrassa d’un bar alguerès en companyia d’Hugo (l’anglès catalanoparlant de Southampton), Iban (valencià, impartix classes de català a l’Ateneu), Emanuela (napolitana, parla també a la perfecció la llengua d’Ausiàs Marc), Irene (presidenta del Centre Excursionista Alguerès) i dos pesos pesants de la ciutat, el granger Martinelli i l’hoteler Lubrano. És la pera: ací em veuen, prenent una cervesa italiana en un típic bar italià envoltat de sards, anglesos, napolitans i valencians acaronats per la càlida llum d’un crepuscle italià... i xerrant en català. Sent els autòctons Martinelli i Lubrano advocant per promoure intercanvis entre jóvens algueresos i dels Països Catalans a fi de fomentar el coneixement mutu i comprove com el seu alguerès és en efecte un argot que, salvant totes les distàncies!, em porta a la memòria Gaff, aquell peculiar personatge de la unitat policial de la pel·lícula Blade Runner interpretat per Edward James Olmos que parlava una barreja de japonès, espanyol i alemany entre altres llengües. A l'Alguer parlen un català arcaic sobre el qual s’han afegit adstrats italians i sards i també paraules genoveses i napolitanes, tot açò convenientment assaonat amb la gestualitat característica dels parlants italians i, entre els jóvens, amb els anglicismes de rigor: només ací, per exemple, vocables com minyons i computers poden conviure en perfecta harmonia.
De la concorreguda vetlada en el bar em quedo amb la següent frase d’Iban L. Llop, fruit de la seua experiència com a professor, en consonància amb el que exposava abans Matthew L. Juge: «El gran problema és que des del punt de vista sociolingüístic s’ha trencat el pont entre els avis i els néts. Els pares han perdut l’alguerès perquè els avis han canviat de llengua per parlar amb els seus fills. Tanmateix, per a reconstruir el pont bastaria un poc d’entusiasme i faena ben feta.»
L’Alguer acull pessimistes i optimistes i entre els primers destaquem una veu acreditada, la del poeta i estudiós de la toponímia i la lexicografia alguereses Rafael Caria, autor de l’article El català a l'Alguer: apunts per a un llibre blanc, en el quasi centenar de pàgines del qual pinta un panorama... bastant negre. Molt crític amb la passivitat regnant, advoca per passar sense més demora a l’acció: o es restituïx l’ús social de la llengua, o preparem-nos per a acudir al seu soterrament.
La turística Alguer i els voltants són indrets agradables: un paisatge ventós de planúries inacabables, abundant flora mediterrània, vinyes i oliveres, aigües blau turquí, vaques, senglars, garses, merles. Els carrers del centre tenen un inconfusible gust, amb els agradosos carrerons medievals o les esglésies d’estil goticocatalà com la de Santa Maria. En un dels locals de moda de la ciutat, el Poco Loco de la via Gramsci, fora de la muralla costera i prop de la torre de l’Esperó Reial, on de nits et donen delicioses pizzes per metres (sí, gegantines!) amenitzades amb música en directe, pots ensopegar amb Franca Masu, una de les dames de la cançó mediterrània amb àlbums com Alguímia (que bo aquest creuament entre Alguer i alquímia!) o Aquamare, tot just arribada d’un concert.
El testimoni de la cantant és valuós per entendre l’actual situació lingüística: «Jo vaig néixer a l’Alguer, de pares no algueresos, i si la llengua que parlava sempre a casa era l’italià, com a intèrpret de jazz vaig començar a cantar en anglès. Però va ser després d’un concert de Maria del Mar Bonet l’any 1996 que mon amic l’alcalde em suggerí que ho provés amb el català. Aquell va ser el meu desvetlament a la cultura algueresa i des de llavors tot ha anat rodat, perquè la gent m’ha demanat que cantara en la seva llengua.»
Franca Masu és optimista, d’acord amb el propi camí recorregut: «El nostre problema és la insularitat, som un indret massa xicotet, però alhora estem enmig del Mediterrani, en una cruïlla de llengües i cultures, i aquest avantatge ha d’ajudar-nos a créixer. Els algueresos posseïm un lèxic molt reduït, les nostres paraules són les de la faena, les de la vida marinera, les de la quotidianitat, però per obrir-nos a l’exterior ens urgix el lèxic català continental: és tan imprescindible preservar les particularitats de la nostra parla com aprendre el català que parleu als Països Catalans com a vehicle de comunicació amb vosaltres.»
I conclou: «El drama és que els nostres jóvens han deixat de parlat l’alguerès. El parla la gent gran i ara els més xiquets, que els anem escolaritzant en català, però la joventut ha sofert la ruptura de la transmissió de la llengua. I perquè es reconcilien amb la nostra cultura és vital que la llengua els siga útil, que els divertisca, que hi aprenguen, i per a això hem d’apostar per la cultura en català: portar teatre, poesia i rock en català, incentivar els jóvens a llegir llibres i diaris en català, a veure i escoltar televisió i ràdio en català. Sóc optimista i aposte que l’Alguer serà capaç d’aconseguir-ho.»
Hi ha futur (més o menys)
En resum, el català de l’Alguer va fent la viu-viu, abocada a un caos que, no ens enganyem, tampoc diferix tant de la situació a Catalunya i a les altres zones del domini lingüístic: arriba als nostres dies socialment afeblida per la llengua castellana (ací) i la italiana (allà) i tanmateix, alleujada per la seva infinita capacitat de sobreviure a empentes i rodolons al llarg dels segles a totes les adversitats que se li planten davant, continua bellugant. Valguen ací com a corol·lari uns versos emocionats del poeta maleït Alfons Costafreda: «Ardent i viva, la llengua catalana, / com roca indestructible, / és més real i tot que el poble que la fera, / que la posseïx i la defensa, i sap / que sobreviurà contra el foc / d’un holocaust inexplicable / d’odi i bogeria d’enderroc. / Intacta està, va travessar indemne la viciosa / maresma de les decadències. // No la combaten, no, que no podrien, / perquè n’és secreta l’arrel / i és immortal i viu.» Doncs això.
(Reportatge d’Ernest Farrés Junyent, Cultura/s 05/09/2007)
Joaquim Arenas i Sampera
L' Alguer potser viu la seva última agonia", havíem sentit dir a Mn. Manunta a principis dels 90. Si la mort, frustradora eterna d'il·lusions, no hagués segat el ramat de projectes d'aquell alguerès exemplar, avui tanmateix podria comprovar com l'agonia temuda i anunciadora d'una fi indefectible s'ha trasmudat en una situació de salut lingüística diagnosticable d'estat greu però molt millor del que hom podia esperar dotze anys enrere.
Així com no és creïble de manera absoluta que la guerra la guanyen els poetes o que, a darrera hora, són quatre soldats herois els que salven el país de l'ensulsiada, amb el redreçament lingüístic i cultural que viu l'Alguer i que es palpa tampoc es poden practicar simplificacions. Per bé que massa sovint no es fa perceptible l'existència d'una empresa cultural associativa i la imatge que s'intenta prodigar no sigui precisament d'unitat d'acció, la realitat, la vivència popular de la identitat algueresa, el sentit de la història superen la possible imatge equívoca, perquè no en el fons, sinó que en el mateix trespol de la vida ciutadana, a l'Alguer, totes les inquietuds catalanistes apunten a un sol objectiu: recuperar la llengua i treballar per al seu ús i mantenir la persistència dels trets culturals que identifiquen la ciutat com a catalana.
El programa de cursos de català de l'Alguer, nom oficial de la variant algueresa, és promogut per dues associacions i compta amb una assistència d'alumnes ben satisfactòria. Al centre Montessori (CM) s'hi imparteixen cinc nivells de català estàndard, amb prop de cent alumnes.
A les escoles, el Projecte Palomba del mateix CM ha aconseguit enguany que prop de dos mil alumnes segueixin classes d'alguerès a les escoles i instituts. Això vol dir que 350 alumnes cada matí de cada un dels dies laborals de la setmana (6) rebran una hora de classe de català.
No s'aturen aquí les possibilitats d'aprenentatge de l'alguerès i de l'estàndard. Des de fa quatre cursos es pot fer a l'Alguer una carrera sencera en català. Un ensenyament a distància per mitjà de la Universitat Oberta de Catalunya.
S'està a punt de constituir dins del mateix Centre Montessori una escola de mestres per formar lingüísticament i didàctica futurs ensenyants d'alguerès.
Si comentant l'acció en l'àmbit de l'ensenyament hem despès gairebé tot l'espai que la prudència aconsellava omplir, seria igualment convenient esmentar les publicacions, grups de treball, festes populars i manifestacions a l'Alguer avui dia.
El dissabte dia 1 de març es va viure una efemèride que per als algueristes esdevindrà històrica. La sala del convent de Sant Francesc de l'Alguer acollia amb les seves formes senzilles, però amorosides, la presentació oficial del treball Català de l'Alguer. Criteris de llengua escrita.
L'obra en qüestió és el fruit d'un treball, iniciat fa deu anys, de recerca, discussió i estudi. Una obra treballada en col·lectivitat i que, amb rigor i saviesa, ha transformat en paper escrit el lingüista Luca Scala.
L'elaboració del treball obeïa a una necessitat ineludible. Una llengua o la seva variant en un territori concret necessita un model de referència, un registre que aporti seguretat de correcció en el seu ús, especialment quan la variant dialectal és ensenyada a l'escola i en altres cercles culturals. L'alguerès, doncs, disposa ara d'aquest instrument, validat el dia 22 d'abril del 2002 per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
La concurrència va ser abundosa aquell dissabte a la tarda, el primer dia de març. Presidia el síndic de l'Alguer, Sr. Marco Tedde, i l'acompanyaven autoritats polítiques i acadèmiques catalanes, entre les darreres el Dr. Joan Martí, president de la Filològica de l'IEC. Va ser per a Òmnium Cultural de l'Alguer i per a Enllaç tota una celebració, i ambdós presidents hi ocupaven llocs de preferència.
Avui 14 maig 2003
Heu escoltat la cançó de Maria del Mar Bonet Des de Mallorca a l’Alguer? Jo l’he escoltat moltes vegades. Vaig néixer a Mallorca i somniava amb l’Alguer, un lloc que sabia voltat de mar. Un lloc on es parlava amb les paraules que estim, on es deien els mots que són també els meus mots. Per això l’Alguer tenia una certa dimensió màgica, un punt de misteri grat. Fa anys, vaig viatjar-hi. Era un viatge que empreníem un grup d’amics, amb ganes de descobrir aquella terra germana. Em seduïren els colors de l’Alguer real, i vaig perseguir-hi les meves paraules.
A vegades, trobar-les no era senzill. El català també a l’Alguer ha estat víctima de la indiferència i de l’oblit. Vaig sentir parlar català sobretot als vells. Els joves que en sabien no volien parlar-lo. Els feia vergonya adreçar-se a nosaltres amb les paraules comunes. Era una situació trista, que em va saber greu.
M’alegra l’anunci de la posada en marxa per al curs vinent de la primera escola de l’Alguer que farà immersió lingüística en català. Es diu La Costura i té com a objectiu “aconseguir una escola en la llengua minoritària que prestigiï aquesta llengua i que serveixi de model per a altres escoles”. La meta és clara i resulta clau: només des del prestigi una llengua assoleix la normalitat. Quan els parlants d’aquesta llengua s’avergonyeixen d’emprar-la, ha començat el seu camí de destrucció.
Maria de la Pau Janer
Avui 20 juliol 2004
Catalan TV neix a l’Alguer per promoure la cultura catalana
L’Alguer tindrà a partir de la setmana entrant una televisió local que neix amb l’objectiu de promoure la llengua i la cultura catalanes. Catalan TV, canal d’iniciativa privada, emetrà de moment sis hores d’emissions diàries, el 50 per cent en català i l’altre 50 per cent en italià.
Segons explica el director de Catalan TV, Domènico Giorico, l’objectiu principal de la televisió local és “promoure entre els algueresos la llengua i la cultura catalanes”. De moment, la programació en català constarà de sèries, dibuixos animats i programes documentals i culturals que Televisió de Catalunya (TVC) ha cedit a Catalan TV de forma gratuïta a través d’un conveni de col·laboració, entre els quals hi ha Plats bruts, Secrets de família, L’oblit del passat, Tarasca i Aleph.
A més, de cara al setembre, Giorico assegura que ampliaran fins a nou hores les emissions, que a l’hivern augmentaran fins a setze hores diàries. A partir del setembre, la intenció del director és començar a oferir programació pròpia en català, com ara un informatiu diari -de moment només els falta trobar el presentador-, i en italià.
Un projecte familiar
El projecte de Catalan TV sorgeix a partir d’una iniciativa totalment privada impulsada per Domènico i dos germans seus. Tot i que Giorico explica que la seva generació no parla català, remarca que la dels seus pares sí i també la dels més petits, que ara aprenen el català a l’escola. És per aquest motiu que quan els va sortir l’oportunitat de crear una emissora local privada no van dubtar a posar entre els seus principals objectius “la promoció de la cultura, la història i els costums socials dels algueresos”, que, com recorda Domènico, tenen una estreta col·laboració amb diferents entitats i institucions d’arreu dels Països Catalans.
De fet, el director de la nova televisió de l’Alguer assegura que abans d’engegar el projecte van fer una enquesta entre la població local per saber si volien una cadena en italià o en català i italià. “La majoria de la gent -assegura- va respondre de forma positiva a la segona opció”.
Es calcula que un quaranta per cent dels habitants de l’Alguer, on hi ha uns 50.000 habitants, parlen el català. Catalan TV, segons Giorico, arribarà a tot l’Alguer i també a les poblacions del voltants -prop de 12.000 habitants-. En un futur, es podria ampliar el senyal de l’emissora per fer arribar Catalan TV encara més lluny.
Tot i que la cadena de Giorico es convertirà en la primera televisió local que ofereix una programació en català, els algueresos, segons explica el director, poden veure els canals de TVC a través del satèl·lit.
M. Ferrando
Avui 27 juliol 2004