![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
infoReflex | |||||
Can Felip | |||||
La notícia ha passat, entre nosaltres, sense pena ni glòria. El passat 28 de juliol el Canadà va commemorar el Dia de la Gran Commoció. Aquesta celebració ha estat decretada pel governador general en nom de la reina Isabel -cap d'Estat del Canadà-. A partir d'ara commemoraran cada any la sagnant expulsió del acadians (colonitzadors francesos del que avui és Nova Brunswick i Nova Escòcia) decretada el 28 de juliol del 1755, quan allò eren colònies britàniques. Fa temps, la Corona britànica va reconèixer que aquell havia estat un "capítol negre" de la seva història. Ara instaura un dia de reflexió sobre la seva pròpia falta.
L'afer crida especialment l'atenció en arribar la commemoració de l'Onze de Setembre, una data que va significar l'inici d'una altra commoció, aquesta provocada per un Borbó. Sorprèn la insensibilitat que la Corona espanyola demostra respecte als perjudicis que ha comès al llarg dels darrers tres-cents anys. Més encara quan se'ns presenta la figura de Joan Carles com la d'un rei constitucional que pretén representar la sensibilitat de tots els súbdits. I és que, juntament amb d'altres aspectes de la Transició, la figura de Joan Carles com a monarca sensible al fet català, ha estat una de les aixecades de camisa més notòries. No només es tractaria que, en un moment determinat, el monarca espanyol hagués demanat disculpes pel Decret de Nova Planta -i per altres delictes que la Corona espanyola ha dut a terme repetidament contra Catalunya-. El seu comportament quotidià transpira volguda ignorància, menfotisme i manca de consideració vers els fets diferencials. Ho ha demostrat abans de l'arribada de la democràcia, però també després. Només des de l'arrogància i el menyspreu es pot batejar l'hereu de la Corona amb el nom de Felip. Però, ja en democràcia, la desconsideració de la família reial vers Catalunya ha estat una constant. La Corona espanyola no compleix, ni de lluny, el paper constitucional de representant de tots. Servidor no creu en les institucions que són gestionades gràcies a l'herència -ni la intel·ligència ni les capacitats són transmeses pels gens-. No crec que el dret de sang legitimi aquells que han de gestionar un Estat, com tampoc crec que avalin la bondat d'aquells que gestionen un negoci familiar -per això les nostres empreses tenen tan difícil supervivència-. Però seria caure en una trampa fer una anàlisi apassionada o ideològica de la monarquia. Cal una reflexió basada en els fets. ¿Parlen, escriuen i llegeixen català, basc i gallec (amb naturalitat, és clar) tots i cadascun dels membres de la Corona que viuen dels nostres impostos? Quantes vegades ha sortit en defensa del català (internacionalment, com ho fa amb el castellà) el monarca espanyol? Si la figura de moderador no s'evidencia quan, descaradament, apareixen intents de genocidi cultural com els que es porten a terme al País Valencià, ¿per a què serveix? No es defensen els interessos d'una col·lectivitat venint els caps de setmana a fer xerinola en vaixells finançats per rics i provincians empresaris catalans, minoria especialista a fer el llepa i el renegat. Amb l'Onze de Setembre a les portes, ara que la consellera Tura demostra tantes ànsies de dignitat institucional, suggereixo que la Generalitat convidi el monarca a la celebració dels actes de la propera edició. Perquè encara que molts no siguem monàrquics, som bones persones. Alguns ho som tant que, malgrat no haver-nos demanat disculpes, fins i tot tenim a casa un indret dedicat al record d'una Corona que, a partir de l'Onze de Setembre del 1714, ens va voler aniquilar. Xavier Roig. Enginyer i escriptor (Avui 8 setembre 2005) |