racó de la llengua
Citacions
per Xavier Rubert de Ventós
Corrien els anys seixanta, que el professor Canals, catedràtic de metafísica de la Universitat de Barcelona, va estampar un rètol al tauló d’anuncis de la facultat, majoritàriament ocupat llavors pels pasquins del nou i clandestí Sindicat Democràtic. El cartell reproduïa una enquesta publicada en un diari sobre els practicants de distints credos a Espanya. El còmput era si fa no fa com segueix: catòlics, 18.320.432; luterans, 5.424; musulmans, 2.122; ateus, 1.670; calvinistes, 624; budistes, 63; sectaris de la intel·lectiva (sic), 1.
Com es pot veure, aquesta classificació té un dallò d’aquella enciclopèdia xinesa citada per Borges on els animals es dividien en: 1. Pertanyents a l’emperador. 2. Embalsamats. 3. Lletons. 4. Pintats amb un pinzell de pèl de camell. 5. No inclosos en aquesta classificació. 6. Innombrables, etcètera. Totes dues classificacions són pintoresques, no cal dir-ho, però el que a mi em va impressionar més i no he deixat de demanar-me és qui devia ser aquell pobre “sectari de la intel·lectiva” que va obligar l’enquestador a establir una categoria només per a ell. I no és que ens faltin avui sectaris i doctrinaris de les espècies més extravagants, espècies que mereixerien sens dubte un lloc en la llista del doctor Canals. Tenim més d’un “sectari de la intel·lectiva”, certament, però també en tenim del Monetarisme o del Constitucionalisme, de les Prístines Essències Nacionals o, al contrari, de les Intangibles Fronteres Pàtries. […]
El perfil dels estats actuals poques vegades va ser dibuixat per cap Constitució o voluntat popular: Montesquieu ens va deixar una teoria del dintorn democràtic (separació de l’executiu, el legislatiu i el judicial, etcètera) però no del seu contorn. De fet, el traçat de les fronteres actuals és producte de l’atzar i de la violència: del semen dels seus reis, del pacte dels seus senyors i de la sang dels seus súbdits. Anar dessacralitzant mites fundacionals i proposar un referèndum sense violència com a forma de definir aquest àmbit em sembla un avenç democràtic fenomenal. I considerar per principi una aberració antidemocràtica que pobles com el basc o el català puguin decidir sobre el seu futur votant “a la canadenca” em pareix l’abús més gran que es pot fer de les paraules constitució, democràcia o llibertat. O és que aquests termes només són sagrats quan han sigut con-sagrats a sang i foc per una història que avui tots reconeixem no apta per a menors? O és que quan es tracta de l’Àfrica les fronteres bones s’han d’haver traçat per les potències colonials amb la regla i el compàs? O és que només són demòcrates les fronteres defensades a Algèria o Turquia per uns militars colpistes que tots reconeixen com impresentables? O no pot ser al cap i a la fi que aquell solitari “sectari de la intel·lectiva” en la llista del doctor Canals forma avui a Espanya legió: una legió que no dubta a anteposar un nacionalisme camuflat en constitució a l’expressió lliure dels pobles “no inclosos en aquesta classificació” borgiana?
Els catalans que aspirem a una relació bilateral cordial, a una lliure i pactada federació amb Espanya, només pretenem escriure una història apta per a tots els públics. Una història l’enemic primer i principal de la qual són els terroristes, és ben clar (al cap i a la fi ells són avui els més qualificats mantenidors d’aquella cartografia dibuixada a base de sang i foc). Però una història -hélas- que necessitaria comptar punt i seguit amb la comprensió –estava a punt de dir: amb la complicitat– dels mateixos espanyols.
Aquest és l’escenari que m’apareix avui tan necessari com inviable, tan imprescindible com impossible. Del somni en un Estatut de faisó bilateral, votat pel nostre Parlament, hem despertat davant la crua realitat d’haver de continuar pidolant una infraestructura de més, un peatge de menys, una balança fiscal equitativa, per l’amor de Déu. L’equilibri de forces i la nostra capacitat de negociació amb Espanya no sembla que donin gaire més de si. Ni tampoc sembla que hagi de permetre’ns superar el procediment humiliant, entre murri i servil, del peix al cove. Des de perspectives diferents, tant Roca com Maragall van ensopegar contra aquest fet tossut, contra aquest meme ben empeltat dins l’hipotàlem dels espanyols i amb el qual Pujol mai no deixà de comptar. D’ací que alguns catalans puguin anar arribant a la conclusió que, en nom de la cordialitat entre uns i altres, i pel bé de tothom, hauríem d’invertir així els termes: “No volem més peix al cove; volem simplement el cove.” Una variant de la coneguda dita mexicana: “Ara ja no vull formatge, només eixir de la ratera.”
És simple com això; i impossible com això, ara com ara.
(Extracte d’un article publicat per Xavier Rubert de Ventós, filòsof, a El País, 15 setembre 2007)
Joan Solà ha formulat tres principis que reproduïm tot seguit per ajudar a eixamplar l’ús social del català: principi de no-agressivitat, principi de no-renúncia i principi d’exigència pública.
Principi de no-agressivitat. No ens hem d'enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.
Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d'agressivitat, d'incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.
Principi d'exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d'exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s'han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o de responsabilitat, sense posar-s'hi pedres al fetge: simplement, apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d'Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l'aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s'hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.
(Cultura, Avui, 9 novembre 2006)
(declaracions)
No podem abdicar de la llengua en públic. Hem d'usar el català, en principi, sempre, a tot arreu i amb tothom.
Joan Solà, membre de l’Institut d’Estudis Catalans
El futur del català, Empúries, 2004
Una llengua, un estat
Una llengua, més que mai, necessita un Estat al darrere. Hem de transformar l'Estat –perquè és l'Estat qui ha d'atacar tots aquests problemes– en una organització respectuosa amb la diversitat lingüística. L'ideal, és clar, seria gaudir d'un Estat que ens representés en exclusiva. Però no hem d'esperar a tenir un Estat propi per abordar tot això. Hi podem aspirar, però no podem esperar.”
Albert Rossich, catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat de Girona
El futur del català, Empúries, 2004
Arxiu il·legal
Els fons documentals de l’Arxiu de Salamanca tenen l’origen en unes incautacions del règim franquista, els actes del qual van ser declarats il·legals per les resolucions de l’Assemblea General de l’ONU 32-I, del 9 de febrer del 1946, i 39-I, del 12 de desembre del 1946, i estan integrats en conductes tipificades com a delictes contra la humanitat. Són actes violents de roberia, no emparats per cap norma jurídica. Per tant, no es pot argumentar que la possessió continuada per l’Estat d’aquests documents hagi generat una prescripció adquisitiva a favor de l’Administració, ja que, conforme al Codi civil, els actes executats amb violència no fan profit per a la possessió, i sense possessió no hi pot haver usucapió.
José Miguel Sebastián Carrero, advocat
El País 14 gener 2005
Paraules sense equivalent
“Francesc Pujols estudia Europa i s'adona que al nord utilitzen la raó però no veuen la realitat, i que al sud veuen la realitat però no hi apliquen la raó. En canvi, diu, el nostre realisme queda palès en dues paraules sense equivalent en cap altra llengua: seny i enraonar, en el sentit de parlar.”
Francesc Canosa
Avui 10 gener 2005
Les llengües progressen per la cultura, no per les armes
Qualsevol paraula que desapareix s'endú amb ella una idea. No podem permetre que desaparegui cap paraula de cap idioma. […] Jo sóc partidari que es mantinguin totes les llengües que existeixen al món. Qualsevol paraula és un patrimoni de la humanitat. Un cop dit això, em sembla lamentable l'ús polític de les llengües. Normalment les utilitzen per llançar-les al cap als altres. Les llengües han progressat més per la cultura que per les armes. […] Quan es va descolonitzar Amèrica, a penes tres milions de persones parlaven l'espanyol. La seva extensió es va produir precisament amb la retirada d'Espanya.
Álex Grijelmo, periodista
Entrevista de Núria Navarro a El Periódico, 11 gener 2005
El valencià a les escoles
A les escoles no tenim cap problema amb la llengua. Fa 25 anys sí que hi havia un problema perquè no comptàvem amb ensenyament en valencià però ara, amb les 966 escoles d'ensenyament en valencià de la Comunitat i les 56 que hi ha a València capital no tenim cap problema. […] S’hi impartix el valencià correcte i normatiu que ens ensenya la Universitat, perquè són professionals, i no hi ha cap escola que dubte de la unitat de la llengua […] El debat lingüístic és un tema fictici per als que no porten els seus fills a l'ensenyament en valencià. Els parlen en castellà, els porten a l'escola en castellà i la nostra llengua tant se'ls en dóna.
Josep Chaqués, president fundador de la Coordinadora d'Escoles en Valencià i de la Federació d'Associacions per la Llengua
Desembre 2004
La tasca vulgar
Fa dues nits, en un sopar gremial [a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, Mèxic], una editora holandesa molt agradable i tan amatent a les virtuts del tequila com jo mateix va destapar-se parlant un català més que acceptable, i requerida per l'admirada concurrència a explicar com l'havia après, va quedar-se amb el personal declarant que, a més de la consabuda estada a Barcelona, havia seguit el curset anomenat Digui digui, i dient a més que li semblava esplèndid i el més divertit que havia utilitzat per aprendre un idioma. Com que crec no tenir prejudicis en cap direcció per sorprendre'm o per deixar de fer-ho, sí que em va sobtar la cara d'escepticisme dels quatre catalans que l'escoltaven. Vet-ho aquí, nosaltres també carrossem contradiccions: d'una banda som els reis del mambo -Gaudí, Dalí, Ferran Adrià, el Barça, etc.- i de l'altra ens elogien una cosa o activitat més quotidiana, més vulgar si es vol, i no ens ho creiem.
Miquel de Palol
Avui 7 desembre 2004
Sistemes democràtics
En els sistemes absolutistes el ciutadà és obligat a saber la llengua de l'administració, mentre que els sistemes democràtics es caracteritzen perquè els funcionaris tenen l'obligació de conèixer la llengua en què parlen els administrats.
Josep M. Puig Salelles, notari
16 novembre 2004
El catedràtic de lingüística general i director del CUSC de la UB, Albert Bastardas, proposa “cercar principis ben generals i internacionals per a la resolució de les situacions lingüísticament conflictives”, com ara el que vindria a dir que “tot allò que puguin fer les llengües locals no ho han de fer les llengües més globals”, un principi que, de fet,“ja s'aplica a Europa en l'àmbit de l'administració.”
Subsidiarietat lingüística i funcions exclusives per al català
La complexitat sociolingüística de la Catalunya actual posa, de fet, damunt de la taula problemes de caràcter mundial que cal saber resoldre amb intel·ligència i justícia. Per exemple, quins comportaments haurien èticament de sostenir els individus que es desplacen de la seva àrea lingüística a una altra, ja sigui a l'interior d'un mateix Estat o a l'exterior? Seria just de demanar-los si més no la seva bilingüització efectiva en la llengua de la comunitat receptora? I als seus descendents? Un altre aspecte: donada la creixent interdependència i intercomunicació entre els distints grups lingüístics humans, fins on han de renunciar aquests a tenir funcions lingüístiques en el seus codis propis a favor dels més generals? Com s'hauria d'organitzar una distribució no-jeràrquica i adequada de funcions entre els codis propis (locals) i els d'intercomunicació general (globals) que no afavorís els processos de substitució lingüística? I encara més: quina organització lingüística legítima haurien de tenir aquells grups lingüístics minoritzats i subordinats políticament en el pla de l'Estat que, a més, han rebut enormes contingents demolingüístics adscrits a la mateixa única llengua que és oficial en el pla estatal, i quan aquesta és a més una llengua d'abast superior amb potents xarxes internacionals de producció mediàtica i escrita i, doncs, amb gran poder econòmic?
Com veiem, aquesta problemàtica és absolutament glocal, és a dir, local i global alhora i d'abast mundial, i no pas ja únicament un problema de determinats grups minoritaris. Crec que és el moment de cercar principis ben generals i internacionals per a la resolució de les situacions lingüísticament conflictives. Veig, per exemple, que de l'examen de les possibles solucions de convivència de la diversitat, en podria sortir una mena de principi de subsidiarietat lingüística -com el que ja s'aplica a Europa en l'àmbit de l'administració- que vindria a dir que tot allò que puguin fer les llengües locals no ho han de fer les llengües més globals. És a dir, els codis locals han de tenir el màxim possible de funcions, deixant només les estrictament necessàries als codis més globals. I no pas, doncs, a l'inrevés com el fet de l'extensió de la competència en les llengües internacionals pot dur-nos a creure. Si tot ho poden fer les llengües més globals -per tal com cada dia seran més conegudes- per a què haurien de servir els idiomes locals? Crec, doncs, que la clau és la distribució de funcions, de caràcter no pas jeràrquic ni asimètric i afavorint per defecte sempre els codis locals. D'aquesta manera es podria fer possible un resultat que pot semblar incompatible a primer cop d'ull, és a dir, la preservació de la diversitat lingüística i alhora el coneixement de grans llengües d'intercomunicació per part de la majoria de la població mundial.
Cal tenir en compte que perquè puguin sobreviure les llengües locals en la globalització general cap a la qual anem avançant és fonamental que aquestes puguin disposar d'importants funcions exclusives, és a dir, de comunicacions públiques -a part de les privades- que no siguin efectuades habitualment per cap més llengua. Així, la llengua serà sempre útil i instrumental, i tindrà sentit la seva continuïtat intergeneracional i/o el seu aprenentatge per les persones que no la tinguin com a llengua primera. Si passem això a Catalunya, l'exemple és clar: si tot ho pot fer també el castellà per a què ha de servir el català?
És en un marc de clara protecció i promoció del català com a llengua de comunicació habitual i general a Catalunya -en les organitzacions i entre les persones, tinguem l'origen que tinguem, vinguem d'on vinguem- que es podran dissenyar amb serenitat i consens polítiques d'acolliment de les altres llengües que avui tenen presència en el nostre país, i polítiques educatives que dotin la població del màxim de recursos lingüístics a nivell personal, òptims per a un món global i plurilingüe. En la poliglotització ordenada i eficaç dels individus i en l'acurada distribució de funcions veig les idees-força de l'organització lingüística de la Catalunya futura. Ara que els partits polítics catalans estan treballant en la reforma dels textos estatutaris cal no passar per damunt del problema sinó enfrontar-s'hi amb rigor i fraternitat i arribar a un consens general òptim sobre l'organització lingüística del país.
Albert Bastardas i Boada. Catedràtic de lingüística general i director del CUSC (Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació) de la Universitat de Barcelona
Avui 25 novembre 2004