El publicitari Enric Pujadas analitza el desenvolupament de la publicitat a internet. Pujadas confia en l’increment de les tarifes publicitàries i creu que les empreses s’anunciaran més a la xarxa. Actualment, diu, «el repartiment de la inversió publicitària ja ocupa a internet un 2%, el mateix percentatge destinat al cine».
–La gent confia en la xarxa per a anunciar-se?
–Els anunciants veuen cada cop més en aquest mitjà un canal ineludible del seu màrqueting mixt i de la seva estratègia de comunicació amb tots els públics. A més, els fets cauen pel seu propi pes. Si l’usuari mitjà passa un 20% del temps a internet, les marques han de ser-hi per arribar als consumidors.
–Què va comportar la crisi de les puntcom [anys 2001-02] per al mercat publicitari?
–A diferència de les companyies que van fonamentar el seu negoci a la xarxa, les agències de publicitat tenim el nucli del nostre negoci diversificat i, tot i que el boom i el bluf de les puntcom ens va afectar a tots i l’impacte negatiu va ser fort, no va ser demolidor. I ara sabem que la nostra aposta i l’esforç invertit han servit per a alguna cosa.
–Una marca que només s’anunciï a la xarxa pot tenir credibilitat?
–Credibilitat, per descomptat. I si el públic al qual s’adreça és fonamentalment internauta, a més tindrà probablement més eficàcia que diversificant.
–S’apujaran les tarifes publicitàries a la xarxa?
–Això dependrà de l’oferta i de la demanda, i hi influirà la necessitat de quota de mercat que vulguin guanyar cadascuna de les tres pantalles (TV, mòbil i internet). Cada cop més les empreses es regeixen per resultats i per l’efectivitat de la seva inversió, i internet i els nous mitjans digitals tenen de sobres tots els elements per a demostrar la seva capacitat per a integrar-se amb la resta de mitjans i aconseguir els objectius de comunicació de les empreses.
–Per què hi ha tanta diferència de preu entre un anunci en un mitjà de comunicació escrit i a internet [és molt més barat anunciar-se a internet que als mitjans clàssics]?
–Justament pel que acabem de comentar, pel desajustament entre oferta i demanda.
–Són més efectius els anuncis a la xarxa, a la ràdio o a la televisió?
–L’efectivitat de la publicitat depèn de què i a qui. La comunicació 360 graus [per tots els mitjans] és la idònia, la que recomanem a les marques. El percentatge per a cada mitjà dependrà del públic al qual s’adreci i la situació en què es trobi, i també de quina manera vol fer-li arribar el missatge.
–Quin format és l’ideal per a anunciar-se a la web?
–No hi ha un format ideal. Em remeto al que dèiem abans, depèn del que es vulgui comunicar i a qui. La potència del mitjà precisament és aquesta, la quantitat de formats i maneres de comunicació que s’hi poden utilitzar, des del clàssic bàner que encara es fa servir fins a la utilització de les noves tecnologies rich media, videostreaming, e-mailing viral, etc.
–No creieu que els bàners [anuncis en franja] o els pop ups [finestra amb publicitat que tapa la pàgina que visitem] són perjudicials per a les marques anunciants perquè emprenyen els cibernautes?
–És clar que si envaeixen el nostre desig de mirar la web i no ens permeten la interacció, són negatius. Però avui dia ja s’han desenvolupat molts formats que permeten evitar ser intrusius davant el consumidor. Formats en què és el consumidor qui hi entra perquè vol conèixer més sobre aquella marca i la seva oferta. Però una part important és la planificació dels mitjans, que ens ajuda a segmentar la comunicació i a enfocar-la al nostre públic objectiu, és a dir, a donar-li a cadascú el que li interessa.
–Google és l’empresa que més beneficis ha obtingut del pastís publicitari d’internet. Per què?
–Perquè ha canviat la manera de fer el negoci a internet. Ha descol·locat tothom. Ha entès el que la gent demanava i ha sabut donar-li una resposta adient. Ha innovat, començant per la forma de plantejar i gestionar el cercador, però no s’ha quedat en això. Ha sabut posicionar-se entre els portals de recerques i oferir altres serveis que han arribat a conquistar la ment dels usuaris de tal manera que ja no es diu «cerca-ho a internet», sinó «cerca-ho al google».
–Quins productes funcionen més bé a la xarxa?
–Els que s’adrecen al públic més acostumat a navegar i a utilitzar internet com una eina d’ús quotidià.
–Estem davant una nova època daurada a la xarxa. Quina és la diferència amb l’anterior, que va començar també de manera eufòrica i es va acabar amb una crisi escandalosa?
–La diferència és que hem evolucionat. Internet és ja una eina consolidada i la nostra manera de fer-la anar és més enraonada i coherent.
(Extracte adaptat d’una entrevista d’Arantza Coullaut publicada a El País, 6 juny 2006)
Barcelona, 1 agost 2006. Segons les darreres dades, ja són més de mil milions arreu del món els usuaris habituals d’internet. Concretament, eren 1.022 milions al final de l’any 2005, i ara ja potser hem arribat als 1.100 milions. Repartits per continents, Europa supera clarament els EUA en nombre d’usuaris, amb 292 milions (només la UE ja depassa els 230 milions); els Estats Units (205), Canadà i Mèxic sumen 244 milions; i l’Àsia, atenció, supera els dos continents del primer món que fins ara semblaven imbatibles, amb un total de 364 milions d’usuaris (dels quals 111 milions a la Xina i més de 50 a l’Índia). I la pallissa serà històrica, perquè els percentatges de penetració d’internet als països occidentals s’acosten al 70% als EUA i al 50% a la UE, mentre que a l’Àsia encara no arriben al 10% (la Xina el 8,5% i l’Índia el 4,5%), de manera que l’internet del futur a mig termini bascularà clarament cap a l’orient.
A Catalunya, els usuaris habituals d’internet som 2,8 milions de persones, un 40% de la població total (gairebé 10 punts per sota de la mitjana de la UE dels 15). A tot l’Estat, sense comptar Catalunya, els usuaris són uns 12,3 milions, un 35,1% de la població, 15 punts per sota de les xifres de la UE però molt a prop del país més potent de l’Amèrica Llatina, que és Xile (35,7%). A les Illes arriben al 37,7% de la població, per damunt de la mitjana de l’Estat, i al País Valencià es queden en el 31,9%, força per sota de la mitjana estatal.
El problema que es planteja amb les dades a escala mundial és qui manarà a internet en els pròxims anys, quan les xifres posin definitivament de manifest que l’hegemonia i el control fins ara indiscutible del EUA i secundàriament d’Europa no tenen raó de ser. L’any passat, la Xina (111 milions d’usuaris, la meitat que els EUA) i el Brasil (26 milions d’usuaris), entre d’altres països, ja van plantejar la conveniència de transferir la gestió d’internet, fins ara en mans estatunidenques, a un òrgan multilateral. La resposta prepotent dels EUA va ser que no es podia deixar en mans de «gent incompetent» un sistema que connecta més de 250.000 xarxes d’arreu del món i que gestiona 30.000 milions de connexions diàries. La prevenció dels EUA, que parlava explícitament del perill de deixar internet en mans de «governs no democràtics», es referia indubtablement a països que de fet retallen la llibertat d’expressió que hi ha a internet, com fa justament la Xina, un dels països que feien la petició (els casos recents dels cercadors amb resultats limitats sembla que avalen aquesta prevenció, però de limitacions n'hi ha a tot arreu).
L’organisme de màxima decisió dins d’internet és la ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers), en el consell d’administració de la qual hi ha representants de 18 nacionalitats diferents, però de fet es regeix per les lleis de l’estat de Califòrnia i per un acord amb el Departament de Comerç dels EUA. Naturalment, el govern Bush no té cap intenció de deixar marxar aquest organisme dels seus dominis, i la pròxima renovació del contracte que té la ICANN amb el Departament de Comerç es farà aquest mes de setembre.
Un dels cavalls de batalla que ara s'han posat damunt la taula és el de la distribució de pel·lícules per internet. Les grans empreses d’internet s’estan associant amb els estudis de Hollywood per oferir serveis de descàrrega de pel·lícules. Però per fer-ho han d’arribar també a acords amb els distribuïdors físics de la xarxa (empreses de cable i operadors de telecomunicacions en general), ja que aquests també ofereixen continguts audiovisuals com a part de la seva oferta.
D’altra banda, l’univers internet i els seus protocols està a punt d’ampliar-se amb molts altres milions de dispositius mòbils, que es podrien integrar dins el sistema d’internet. Sembla que en el futur tots els objectes industrials podran ser matriculats amb adreces IP, com les dels ordinadors, per tal de poder intercanviar dades i instruccions. I novament una empresa americana, Verisign, s'ha avançat a tothom i ja fa temps que treballa amb aquest propòsit (que cada objecte estigui associat a una adreça de la xarxa) i n’ha dissenyat una nomenclatura, ONS (Object Name System). Els experts diuen que si els EUA aconsegueixen quedar-se l’ONS, llavors el seu avantatge en el control de la xarxa seria definitiu, molt més important encara que el que té en l’actualitat.
Els mesos vinents seran apassionats en la batalla pel control mundial d’internet.
(Font: elaboració pròpia, amb dades de Norberto Gallego, La Vanguardia 9 juliol 2006, Idescat i INE)
Washington, 20 febrer 2006. Western Union ha tancat el servei de telegrames. Ho va anunciar fa uns dies amb un text d’estil telegràfic que va publicar a la seva web: “Efectiu el 27 de gener, Western Union cessarà tots els serveis de telegrames i missatges comercials.”
L’inventor del telègraf Samuel Morse va inaugurar el servei de WU el 24 de maig del 1844 amb un missatge entre Washington i Baltimore que deia: “What has God wrought?” (“Què ens tindrà preparat Déu?”). L’èxit de l’experiència va fer que aviat els correus amb cavalls passessin a la història.
Ara, els nous invents sense fils han fet que els telegrames ja no tinguin sentit. Però la gent que té més de 30 anys d’arreu del món segur que recorda algun ensurt viscut a casa per l’arribada d’un telegrama, o bé un sospir d’alleujament.
Western Union, malgrat tot, no plega, perquè s’ha especialitzat en la gestió de transferències de diners. Té clients en més de 200 països.
El servei públic de telegrames encara funciona a la majoria de països europeus. Àustria l’ha eliminat al final d’aquest any passat. A l’Estat espanyol, un telegrama costa 7,28 euros de tarifa mínima amb un màxim de 50 paraules i 1,50 cada mot suplementari, 10,88 euros de tarifa mínima si són internacionals.
Barcelona, 16 setembre 2005. La Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN), entitat internacional que concedeix els dominis de la xarxa, ha aprovat la terminació .cat per a tots els usos d’internet que tinguin alguna vinculació amb el català.
L’associació PuntCat, que va iniciar la campanya per aconseguir el domini, ha informat aquesta matinada en la seva pàgina web que la terminació .cat “servirà per ressaltar a nivell mundial l'existència de la cultura catalana”. El nou domini .cat “és el primer que s’atorga a nivell global a un grup lingüístic i cultural, un fet excepcional del qual la nostra cultura pot estar legítimament orgullosa”, han afegit des de PuntCat.
Entre els arguments que s’han tingut en compte per concedir el domini, la ICANN ha valorat l’existència d’una “comunitat lingüística i cultural de parla catalana ben definida”. PuntCat ha agraït per aquest motiu el suport prestat des del principi per les més de 90 entitats membres de Catalunya, el País Valencià, les Balears, la Franja, Andorra, la Catalunya Nord o l’Alguer, pels parlants de català que hi ha escampats en tants altres països del món i, en concret, per les més de 68.000 persones i entitats que han donat suport a la candidatura a través de la pàgina web www.puntcat.org.
L’associació PuntCat va ser creada el novembre del 2001 i el mes de març del 2004 va presentar la candidatura per obtenir el nou domini. PuntCat es transformarà a partir d’ara en una fundació per gestionar el registre de dominis .cat, segons ha informat la mateixa entitat. D’altra banda, en aquest cas sembla que no hi ha possibilitats, com ha passat en altres terrenys, que el govern espanyol o altres instàncies imperials s’oposin a la concessió, ja que la decisió, a més de ser definitiva, s’ha pres al marge dels poders polítics i empresarials, que de moment encara no ho controlen tot. (Toquem ferro.)
Barcelona, 5 març 2005. Hi ha 440 famílies catalanes que tenen molt poder. Ells decideixen què faran demà a la tele, en tots els canals. Sortosament, no es coneixen entre ells i no es poden posar d’acord per decidir-ho. Però entre tots ho decideixen. I ells saben que tenen aquesta quota compartida de poder. Cada dia, cada minut de cada dia, aquestes famílies marquen el nostre immediat futur televisiu. I centenars, milers, de persones, a l’altra banda de la pantalla, productors, editors, locutors, actors… estan pendents cada minut de cada dia del que dirà la dictadura de l’audiència, representada per aquesta mostra.
Amb les dades que proporcionen les 440 famílies, podem saber quins programes agraden més als avis, a les dones o als joves, quanta canalla mira la tele en horari de matinada, quin tipus de gent la mira al matí o al migdia. Ho podem saber tot. I potser no és ben cert, potser les dades no responen exactament a la realitat, però a l’altra banda, allà on manen sobre els canals i els programes, es creuen més aquestes dades sobre l’audiència que si fossin solemnes oracles divins. I bé, són els resultats d’una enquesta, que com totes les enquestes no dóna resultats exactes –i ells saben que no els dóna–, però sí que dóna tendències més o menys aproximades. Les dades que proporciona l’anàlisi detallada del comportament dels aparells de televisió que hi ha en aquestes 440 llars catalanes arriben a l’empresa TNS Sofres (Taylor Nelson Sofres és el nom complet), i en aquesta empresa es descodifiquen, s'esmicolen, es miren amb lupa, o sigui, s'analitzen les xifres, i tot seguit en passen un resum a les cadenes de televisió i a la premsa. I així sabem quins són els programes teòricament més vistos d’ahir, de la setmana anterior, del mes passat o de l’any que s'ha acabat.
Els analistes i programadors de les diverses cadenes i empreses de televisió creuen que és un bon sistema. De fet, és així, amb petites variants, com funciona arreu del món el control de les audiències de televisió. La fiabilitat dels sondeigs depèn del fet que la mostra sigui realment representativa de la població, però a TNS són els primers interessats a aconseguir aquesta representativitat, i per tant, l’afinen tant com poden. I segurament, com dèiem, els resultats que aporten no s’allunyen gaire de la realitat. Segons TNS, la mostra catalana s’ha fet a partir de les dades que proporciona l’INE espanyol (Instituto Nacional de Estadística), l’Idescat català (Institut d’Estadística de Catalunya) i diversos estudis sociodemogràfics d’altres organismes, i també fan servir per a orientar-se prèviament les anàlisis de l’EGM (Estudi General de Mitjans), que aporten també tendències -menys aproximades que els resultats que ofereix TNS.
La manera de contrastar la “bondat” dels resultats de TNS és l’enquesta anual que fa l’Associació per a la Investigación de Mitjans de Comunicació (AIMC), però aquesta associació, que representa els mitjans de comunicació i les empreses anunciants, està auditada per Sofres, amb la qual cosa es fan auditories mútues… tot i que a tots dos, com dèiem abans, els interessa per damunt de tot conèixer la realitat. L’AIMC fa les seves enquestes de contrast trucant de tant en tant a les 440 cases que tenen audímetre en els seus televisors i els pregunta què veuen en aquell moment, de manera que després poden contrastar els resultats de l'enquesta telefònica amb els que dóna TNS. Segons l’AIMC, la coincidència entre les dues fonts de dades és del 95 per cent. També es fa de tant en tant una altra enquesta per telèfon a unes 1.500 persones de tot Catalunya escollides teòricament de manera aleatòria i els pregunten què veuen en aquell moment. La preferència d’aquestes persones coincideix en un 85 per cent amb les dades dels audímetres.
(Font: elaboració pròpia, amb dades de La Vanguardia, TNS Sofres i AIMC)
El pilar de tot plegat
Em documento sobre la imatge del periodista en el cine: busca-raons, borratxo, aventurer, mentider i trampós. I la periodista? Astuta, descurosa, ambiciosa i secretament enamorada del cap. La vida mateixa. [...]
Vet aquí una vegada milers de metres quadrats de tauletes individuals, de vegades aplegades en barris de vuit o deu habitants. D'una manera general, cadascú va al seu rotllo, davant el propi ordinador i amb el propi telèfon, i hi regna l'harmonia i la pau, sense enveges ni renyines. i ara vostè dirà, com Shreck: "Ja. I ara jo corro a creure-m¡ho."
Doncs bé: aquesta és la veritat [...] sobre algunes de les espècies que habiten [en un diari]:
Redactor o redactora en cap. Són el pilar de tot plegat. Els coneixes perquè no tenen peus. Una dita popular fa: és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no que un redactor en cap es mogui de la seva taula. Calúmnies de subordinats. Parlant científicament, hi ha dues subespècies de redactor en cap: el redactor en cap pur i el redactor en cap maco. El redactor en cap pur és de naturalesa sedentària; convoca els seus periodistes agitant la mà per damunt del cap, i el seu tracte és amable, esquerp, simpàtic, afectuós o poca-solta segons dia i caràcter, en això un diari és com una agència d'assegurances o una presó, no busquem romanticisme on no n'hi ha. El redactor en cap maco o semovent sí que es desplaça cap als subordinats, i somriu sense motiu per irradiar bon rotllo. Recentement s'ha batejat aquesta síndrome com a zetapisme. En resum, i simplificant: el redactor en cap pur diu: "Aviam." El redactor en cap maco diu: "Aviaaaaam."
Director. El reconeixes de seguida, perquè és el senyor que no hi és. Li encantarà, aquesta broma tan bona. No, home, és clar que hi és. Com voleu que no hi sigui el senyor director, si és el pilar de tot plegat! El director és a la tercera planta, un territori anomenat "a dalt". Es diu amb molt de misteri i col·locant el polze en posició erecta per remarcar l'eròtica del poder: "a dalt", amb delit, com H. H. pronunciava Lo-li-ta. A-dalt. De les opinions obtingudes, totes ben sinceres, dedueixes que un director és com un gremlin: si mantens amb ell unes senzilles pautes de capteniment, no causa problemes. Col·loquialment li diuen "dire", com en les historietes del reporter Tribulete, cosa que indica el domini de l'argot intern que manté la generació cinquantina (siguem piadosos) sobre la més jove, la q prla x mbil. Si els joves controlessin l'argot, farien servir l'abreviatura: Dtor., i li dirien El Detó o Detó el Terrible, amb la irreverència pròpia de la joventut i cometent una gran injustícia, a més, perquè com voleu que sigui terrible? Passa que la criatura és director, i això és una càrrega molt seriosa. Preguntes que us fareu: És en Detó un ésser solitari? Un misantrop? Un anacoreta? No. En Detó no actua mai sol. L'acompanyen uns altres superherois.
Detó Adjunt. És el pilar de tot plegat. Viu en un despatx 4×4 amb parets de vidre, habitacle que recorda el terrari d'un zoo. Pots passar per davant i mirar. Gairebé mai no mossega, i això el converteix en una de les atraccions més visitades per la Redacció. És especialment celebrada la seva habilitat per col·locar un peu damunt la taula deixant caure un braç per darrere el respatller del silló giratori sense deixar de parlar per telèfon amb la vista a la pantalla i una mà al ratolí mentre transmet ordres mitjançant un moviment de celles. Hi ha altres models de Detó Adjunt, que no han de confondre's amb adjunts al Detó, ja que aquests són el pilar de tot plegat. També hi ha diversos tipus de Subdetó, i aquesta darrera espècie és molt apreciada perquè penquen com bacons. Jo, el que sento. La família Detó, respectablement nombrosa, treballa en equip i es comunica mitjançant una mecànica complexa anomenada reunió.
A edició i correcció treballen éssers recollats a la cadira i inclinats cap a la pantalla en un angle de seixanta graus. Són com els pre-cogs de Minority Report: la seva missió és detectar terrors i arrades abans que es materialitzin en lletra impresa i tornin al diari en forma de queixa indignada, enginyosa, simpàtica, etcètera, segons el lector. Els documentalistes també pertanyen als recollats, així com els grafistes o infògrafs, que tracten amb dibuixants / humoristes i es relacionen amb artistes. Són artistes. Són el pilar de tot plegat. El seu capitost és Detó d'Art o Art-Detó. "Senyor, sí, senyor!", crida un maquetador quan li ordenen encaixar un article amb vint ratlles de més. Ha lliurat la seva vida a un sol objectiu: la lectura clara i ordenada del diari. El seu sacrifici paga la pena. Sense maquetació, les notícies apareixerien penosament barrejades: "Bush exigeix a Ronaldinho matrimonis homosexuals davant la privatització d'Ibarretxe". El diari seria més divertit, però perdria credibilitat i influència, pilar de tot plegat.
Fotògraf/a. Els identifiques perquè sempre duen un braç per darrere del cos, com El Discòbol, per la inèrcia de la velocitat. Podríem fer servir mil paraules per a ells i elles, però val més aquesta imatge. No cal dir que són el pilar de tot plegat.
Col·laboradors. Éssers immaterials que viuen fora [...] i no se sap de què viuen, a més, perquè el sou el gasten íntegrament en psicoanalista, lectura, DVD i viatges, que és del que escriuen. A un col·laborador li toques una coma i et desafía a un duel. Per un punt i seguit et jugues la vida. També reconeixes un col·laborador perquè sempre fa doctrina, sobre a qui cal votar, com cal vestir-se, què s'ha de llegir o com tractar el periquito. Creuen que són el pilar de tot plegat. I amb raó. N'hi ha que telefonen molt, i la seva insistència suggereix el missatge interestel·lar avariat d'Obi-Wan-Kenobi: "Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic..."
Periodista simple. Billy Wilder va fer dir a Kirk Douglas, a El gran carnaval: "Sóc un periodista de 250 dòlars la setmana. Em poden contractar per 50. Conec els diaris per davant i per darrera, de dalt a baix. Sé escriure'ls, publicar-los, imprimir-los, empaquetar-los i vendre'ls. Puc encarregar-me de les grans notícies i de les menudes. I si no hi ha notícies, surto al carrer i mossego un gos. Deixem-ho en 45 dòlars." Mentida. Tot fals. No faci cas del cine. Parafrasejant la xicota de Roger Rabbit: "No som dolents, és que ens han dibuixat així." Del simple periodista, de l'humil periodista que tot el dia tafaneja al carrer per abocar quan arriba la nit en la seva pàgina el que sap, sigui cronista, reportera, redactor, crític, analista, comentarista o corresponsal, n'hi ha prou de dir que és el pilar de tot plegat.
I per acabar, naturalment, bé, per descomptat, [al diari] [...] hi ha també treballadors.
Toni Martínez
El País 18 octubre 2004
“El problema amb els periodistes no prou preparats, no ben informats, és que escriuen articles plens de ‘ell diu’, ‘ella diu’. Si algú diu que el cel és blau, aquests periodistes ho transcriuran curosament, però si algú diu que el cel és taronja, faran exactament el mateix, li donaran a aquesta dada el mateix tractament que a l’altra. Els reporters han de tenir un equilibri que tingui sentit, no qualsevol mena d’equilibri, i no cal dir que pot ser un perill que siguin excessivament equilibrats, que es limitin a donar dues versions d’un problema sense tenir criteris o prou informació per poder jutjar la informació que reben.”
“Cada cop més [els governs] recorren a filtrar notícies atractives als periodistes que amb més probabilitat garantiran l’enfocament favorable que es vol […] Aquests periodistes que tenen ‘bons contactes’ amb el govern saben que el seu accés a les exclusives depèn del fet que les informacions que en facin continuïn sent favorables als qui els han proporcionat la informació privilegiada. […] Hi ha una relació simbiòtica entre aquests periodistes i els funcionaris governamentals que els proporcionen informació interna.”
“No ha de sorprendre que la majoria de les fonts informatives siguin esbiaixades, distorsionades o incompletes. […] [La feina dels periodistes és] pensar críticament […], fer-se les preguntes sobre qui surt beneficiat i qui perjudicat d’un canvi […] descobrir el que hi ha amagat […] saber quins interessos hi ha en joc […] intentar entendre la raó per la qual una informació és esbiaixada, detectar les agendes informatives, deixar que els lectors puguin ser conscients de les possibles distorsions i ajudar-los a aclarir-se amb les interpretacions que són contradictòries.”
(Citacions preses de Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia, i Anya Schiffrin, periodista, excorresponsal de Reuters a Barcelona i professora de la Columbia University, Covering Globalization, Columbia University, 2004)
Alfons Cornella, prestigiós especialista català en tecnologies de la informació, ha publicat un recull d’un centenar de lleis, conclusions, estadístiques i principis, formulats per especialistes d’arreu del món, sobre la història i l’actualitat d’aquestes tecnologies. N’hi ha que són només xifres empíriques, altres són constatacions de sentit comú i altres són simples observacions sobre els diversos fenòmens, fetes sovint amb una bona dosi d’humor que s’agraeix, com ara l’anomenada “llei de demi Moore” o la síndrome NIH (not invented here), que desemboca tot sovint en la llei RTW (Reinventing the Wheel). El mateix títol de l’obra, kNewton, és un joc de paraules fet amb el nom del gran inventor britànic i la paraula know (entendre). Segons diu l’autor, sembla que és la primera vegada que es fa un recull com aquest al món, tot i que hi ha monografies i, per descomptat, abundor d’articles, sobre cadascun dels fenòmens, però aïllats. El llibre, per ara només disponible comercialment en format paper, s’ha publicat de moment en català i castellà.
Aquí en teniu alguns exemples:
Lleis de l’avenç digital
1. Llei de Moore: la velocitat del procés (computació) es duplica cada 18 mesos
2. Llei de la fibra: la capacitat de transmissió per les línies de telecomunicació es duplica cada 9 mesos
3. Llei del disc: la capacitat d’emmagatzematge en un suport físic es duplica cada 12 mesos (p. 11)
Ara bé, hi ha la “llei de Grove”, o “llei del coll d’ampolla”, que diu que la velocitat en les línies telefòniques tradicionals, de les quals depèn una gran majoria dels usuaris d’aquestes tecnologies, evoluciona només un 14% l’any. Per tant, els grans avenços dels punts 1-3 són en la pràctica molt menors per a la majoria d’usuaris. (p. 23)
Capes de Hayles (1998)
Primer, hem de tenir electricitat. Després, depenem sovint de la connexió telefònica. Després hi ha els protocols de comunicació… Hayles (1998) assenyala que cadascuna d’aquestes capes, que es construeix sobre una capa d’infraestructura prèvia, dilueix la importància de la infraestructura “inferior”, tot i que sense ella l’altra no seria possible. (p. 20)
Síndrome del programador perfecte
Miratge d’eficàcia personal que pateixen alguns programadors informàtics que es creuen infal·libles. (p. 33)
Test de Turing
Joc d’imitació creat per Alan Turing (1950) per discriminar si l’ordinador “pensa” prou bé o no. Consisteix a posar una persona connectada simultàniament amb una altra persona i amb l’ordinador al qual es vol fer passar el test. Si el testador fa preguntes i no sap qui és qui, la màquina passa el test. Fins ara, cal dir que cap màquina no ha passat el test de Turing.
El test de Turing invers, desenvolupat a partir del fenomen dels correus no sol·licitats (spam) consisteix a comprovar que la persona que ens envia, demana o pregunta una cosa és un ésser humà o bé, com sospitem, una màquina. Aquests tests reben el nom de captchas (“completely automatic public Turing test to tell computers and humans apart”). Són proves com les que et trobes quan obres un compte de correu a Hotmail, Yahoo, etc. i el programa et demana que escriguis uns caràcters o signes que apareixen deformats. Les màquines normalment no són capaces de “veure” bé aquests signes. (p. 36-37)
Efecte de les segones versions (Fred Brooks, 1975)
Efecte pel qual la segona versió d’un programa que funciona correctament esdevé un “monstre grandiós” amb molta més complexitat i possibilitats teòriques que les que podrà aprendre o voldrà utilitzar mai l’usuari, sense que això representi cap avantatge ni utilitat real per a ell, sinó únicament una complexitat més gran en l’ús de les utilitats que ja feia servir. Diu que el paradigma d’aquest efecte pervers és el processador de textos Word. En canvi, els navegadors d’internet sembla que estan vacunats contra aquest efecte, i afortunadament no “evolucionen”, sinó que mantenen les utilitats justes per a una correcta navegació per la xarxa. (p. 57)
Corbatí d’IBM
Segons un estudi fet per IBM l’any 2000, internet està constituït per quatre grans blocs:
1. El nucli (30%), pel qual els internautes es mouen a través d’enllaços directes.
2. Els webs origen (24%), pàgines que porten cap al nucli, sense que hi hagi enllaços des del nucli cap a elles.
3. Els webs finals (24%), pàgines amb les quals el nucli té un enllaç que hi porta, però elles no tenen enllaç amb el nucli.
4. Webs desconnectats (22%), que no són accessibles directament des de webs del nucli ni tenen enllaços directes amb webs del nucli.
El nom de “corbatí” ve del fet que la representació gràfica d’aquesta estructura feta pels autors de l’estudi té forma de corbatí. (p. 69)
Llei dels 19 graus de separació
Es diu que la distància entre dues persones del planeta és de sis persones; és a dir, de mitjana, qualsevol persona del món podria fer arribar a qualsevol altra un missatge oral a través dels contactes ordinaris que té cadascuna de les persones de la cadena, sempre, lògicament, que es triï en cadascun dels passos el contacte adequat. La llei dels 19 graus de separació d’Albert Barabasi (2002) diu que qualsevol pàgina web es troba de mitjana a una distància de 19 clics de qualsevol altra pàgina web (lògicament, excloent-ne els motors de cerca, que simplifiquen el procés). (p. 70)
Principi d’amoltonament, de la cascada o de Harry Potter
Segons Duncan Watts (Universitat de Columbia, 2003) és possible que una de les raons de l’èxit d’un producte sigui el mecanisme de la “cascada informativa”, una reacció social en cadena en la qual un nombre creixent de persones compra un producte justament perquè tothom el compra. "Si els altres ho fan -pensen-, deu ser per alguna cosa." (p. 72)
Llei de Gresham formulada per Schrage (2003): “Les contribucions idiotes en un fòrum tendeixen a expulsar les contribucions que tenen coses interessants per aportar-hi”. O sigui, allà on es publiquen normalment bajanades no és probable que s’hi trobin bons continguts. (p. 75)
El taló d’Aquil·les digital
Se sap que una avaria múltiple a internet, encara que afectés fins al 80% dels nodes de la xarxa, de manera aleatòria, no la col·lapsaria. En canvi, si no fos una avaria sinó un atac premeditat que afectés directament els nodes centrals (anomenats hubs), sí que es podria paralitzar la xarxa. Barabasi (2002) diu que uns quants crackers ben entrenats, situats en qualsevol punt del món, poden destruir la xarxa en trenta minuts. Internet, per tant, seria més vulnerable a un atac informàtic “ben dissenyat” que a una guerra nuclear. (p. 89)
Llei de demi Moore
Chakravorti (1998) va assenyalar que la velocitat de difusió de la tecnologia entre el públic, per la seva capacitat limitada d’absorció de novetats, és aproximadament la meitat (per això “demi”) de la velocitat d’avenç de la tecnologia als laboratoris. O sigui, la tecnologia arriba a casa nostra a la meitat de la velocitat predita per Moore a la seva llei. (p. 91; veg. p. 23).
Síndrome NIH
Aquesta síndrome es produeix en les empreses que creuen que fora de la pròpia empresa no hi ha una solució per als seus problemes o que les solucions que hi podrien anar bé no són bones justament perquè “not invented here” (NIH). Aquesta síndrome, que fa gastar milions i milions en recerca i desenvolupament, desemboca tot sovint en una altra llei, anomenada RTW (“Reinventing the Wheel”). (p. 97).
Quantitat d’informació produïda
Segons un estudi de la Universitat de Berkeley (2003), la producció d’informació mundial emmagatzemada (és a dir, deixant de banda la que flueix per telèfon, ràdio, televisió i internet) en quatre suports (paper, pel·lícula, suport magnètic i òptic) durant l’any 2002 va ser de 5 exabytes (5x10 elevat a 18 bytes), l’equivalent a 9 bilions i mig de llibres. L’any 2000, aquesta xifra era la meitat. En paper, només s’emmagatzema un 0,0015 del total. La informació fluida de l’any 2002 va arribar als 18 exabytes (34,2 bilions de llibres). De tota aquesta quantitat, la informació que fluïa per internet va ser només d’uns 170 terabytes, un 323 milions de llibres. Els missatges instantanis (SMS) que es produeixen cada dia són uns 5.000 milions.
Val la pena que compreu el llibre. Són quatre duros i és apassionant. I molt complet.
Alfons Cornella
kNewton: Buscant un ordre en la informació
Infonomia, 2004
Segons l'estudi Eyetrack III, encarregat pel Poynter Institute, l'Estlow Center for Journalism & New Media i l'empresa Eyetools, hi ha una sèrie de paràmetres objectius que asseguren una atenció més acurada dels possibles visitants d'una web, i ho han comprovat amb l'observació i filmació en directe des de la pantalla d'ordinador del comportament dels ulls dels usuaris:
1. Els menús de navegació horitzontals ubicats a la part superior de la pàgina funcionen més bé que els tradicionals menús verticals. Per raons d'espai, els menús horitzontals solen ser més concisos que els verticals.
2. Un tipus de lletra petit obliga a una lectura atenta dels textos, mentre que els tipus més grans fan que l'usuari passi la vista pel damunt, com escanejant la pàgina superficialment, sense llegir-la.
3. Els paràgrafs han de ser breus i les dues primeres paraules del titular han de captar de manera immediata l'atenció de l'usuari, si no es vol que se'n vagi o passi a una altra notícia.
4. Els usuaris de webs de notícies es fixen abans en un gran titular, especialment si és ubicat a la part superior esquerra de la pantalla, que en una foto.
5. Un cop que se centren en una imatge, s'entretenen més amb els dibuixos o fotos grans que amb els petits, i dediquen especial atenció a les fotos en què apareixen cares perfectament definides.
6. Pel que fa a la publicitat ubicada a la portada d'una web informativa, els anuncis que capten més l'atenció són també els situats a la part superior esquerra de la pàgina, mentre que els ubicats a la part dreta es veuen menys i els del final de la pàgina gairebé no els veu ningú.
7. La proximitat de l'anunci al contingut editorial ajuda a fer que se'l mirin més.
8. Els anuncis de text capten l'atenció de l'usuari més temps que els banners amb imatges.
9. Els anuncis fets amb imatges han de ser força grans per ser mínimament efectius.
Extractat d'un article d'Ismael Nafría
La Vanguardia Digital 14 setembre 2004
Tot opinador viu en un hàbitat determinat en el qual ha anat instal·lant-se amb el pas dels anys, i freqüenta certs segments socials d'un barri determinat, un determinat grup d'amistats, amb unes idees polítiques i estètiques més o menys concretes en detriment d'altres, i, per això, [...] pot assegurar (fins i tot convençut que no menteix) que [...] sap que l'assumpte en qüestió, sigui quin sigui cada moment, [...] preocupa de veritat el personal.
Quim Monzó
La Vanguardia 16 juny 2004
-El 1995 era en un hotel del Kazakhstan esperant un transport que no arribava. [...] L'única distracció era la CNN. [...] En una tarda vaig comptabilitzar 57 imatges en què els musulmans eren mostrats amb pinta de ser paios molt perillosos. Cremaven banderes, empunyaven fusells, alçaven els punys. Ho vaig veure clar. El preescalfament de la guerra santa.
-O sigui, no el va sorprendre la guerra de l'Iraq.
-En absolut. La propaganda que demonitza l'altre és el primer pas de tot conflicte. ¡És la música del nostre temps! Ara li ha tocat a l'Iraq. Però en els pròxims 20 anys els nord-americans faran el mateix amb Síria, Líbia, l'Iran, el Sudan. [...] El moviment pacifista europeu té molta feina a fer.
Jan Guillou, escriptor suec
Entrevista de Núria Navarro a El Periódico, 18 juny 2004
Una escena d'una pel·lícula africana. Calor i mosques a l'exterior. A l'interior, cafè, i la parella protagonista que viatja lentament. Lluny, quatre guerrers negres amb escut i llances corren per la sabana. L'endemà, més sol, més cafè i, lluny, els mateixos guerrers. Ella diu: "Qui són? Fa dies que els veig córrer". I ell que li respon: "El lleó va entrar al seu poblat fa una setmana i es va emportar un nen. Ara l'estan buscant". La noia de ciutat es refugia en la lògica: "Si d'això en fa una setmana, ¡el lleó ja es deu haver menjat la criatura!". No tot és lògic. L'home blanc i savi li respon: "Això també ho saben. Però només corrent per la sabana per trobar el lleó aconsegueixen apaivagar la seva culpa".
Una altra escena d'una realitat sagnant. Dos nens moren al travessar la riera de Merlès. Va ser un accident. També va ser una activitat arriscada. ¿Quantes vegades i quants nens, abans que passés la desgràcia, havien arribat a l'altre costat amb la sensació d'haver vençut la seva pròpia por a l'aventura? Enviem els nens a colònies perquè s'enfrontin a un món diferent i perquè arribin a casa amb la il.lusió d'haver crescut. També enviem els nens a comprar-nos el diari perquè sàpiguen el risc de creuar el car- rer i, quan tornen, ens donen un plec de fotografies d'altres nens morts fora del nostre univers de seguretat 100%. Però ningú té la seguretat al 100%. A vegades passen coses. A vegades el que havia de ser una seguretat és una fatalitat. A vegades el semàfor no funciona i travessar el carrer és un repte infantil que pot acabar malament. A vegades el vent es fica a la ciutat i una branca cau damunt de la vorera, o una onada s'emporta els vianants del moll, o un mul s'atura enmig de la carretera. Però a la mort se li ha de buscar causes. I quan entre les causes hi ha el factor humà es porta el negligent, l'imprudent o l'inexpert davant la justí- cia i se l'acusa d'homicida. I quan hi ha acusació hi pot haver pena. N'hi ha. El monitor i l'amo de la casa de colònies de la tràgica excursió de Merlès han estat condemnats. És la nostra manera de córrer darrere el lleó. No hi ha res de més tràgic que la mort d'un fill. ¿Però potser la condemna d'aquestes persones ens reconcilia amb el món?
Joan Barril
El Periódico 10 març 2004
Ara fa més de quinze anys que vaig replantejar-me la meva relació amb el telèfon. Vaig començar amb el de la feina. Què podia fer perquè deixés de sonar? No hi havia cap botonet que el bloquegés i expliqués que m'estava ocupant de la meva tasca principal, és a dir, pensar. En vaig parlar amb algunes telefonistes i els va semblar que una resposta com ara: "La senyora Jönsson no s'hi pot posar; en aquest moment està pensant", probablement faria enfadar la persona que trucava. Les telefonistes creien (i amb raó) que qui truqués en aquell moment podia objectar, indignat, que si jo no feia altra cosa que pensar, no hi havia cap motiu perquè no pogués agafar el telèfon.
Bodil Jönsson
Deu reflexions sobre el temps, Columna 2000