racó de la llengua
Entrevista de Núria Navarro a Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de lingüística de Madrid i autor d'El nacionalismo lingüístico.
Els firmants del Manifiesto por la lengua común s'equivoquen?
No. Són coherents amb una ideologia nacionalista: el nacionalisme lingüístic espanyol. Però no diuen cap novetat...
Què vol dir?
El manifest té uns fonaments similars als exposats per la Real Academia Española en un escrit que va elevar al president de les Corts el 1978. Demanava que, en l'article segon de la Constitució, el que parla de les llengües espanyoles, hi constés que el castellà és la llengua espanyola per antonomàsia.
La petició no va ser acceptada.
Però s'actua com si ho hagués sigut! Les altres llengües espanyoles estan en un segon pla. Se les considera menys útils, regionals, minoritàries. Ara això es repeteix en el manifest, que comença dient que existeixen llengües espanyoles, però que n'hi ha una que està per sobre, que és la llengua de la comunicació, la democràcia, la ciència. En la nova versió fins i tot se li dóna un enfocament economicista, se l'associa a una "inversió en capital cultural".
El castellà guanya en parlants.
Quan una llengua s'expandeix es deu a qüestions polítiques, no a raons lingüístiques. No és més apta ni més rica ni millor. I com s'emmascara això? Dient que la llengua espanyola té una sèrie de valors intrínsecs superiors a les altres. El manifest insisteix en això.
Al darrere hi ha Vargas Llosa, Pombo, Savater... Iker Casillas!
No s'adonen que estan de part d'una ideologia ferotgement nacionalista. El gran problema d'aquesta ideologia nacionalista és que no és concebuda com a nacionalista. Se la concep com a ideologia cívica. No té valors ètnics, ni identitaris i, per això, s'associa l'espanyol amb "llibertat" i "democràcia", cosa que desposseeix automàticament les altres llengües d'aquests valors. La manipulació és terrible, però el pitjor de tot és que la gent no és conscient d'aquesta manipulació. El nacionalisme espanyol és el més radical i excloent.
Ells diuen que els drets pertanyen als ciutadans, no als territoris.
Són els mateixos que veuen natural que l'espanyol sigui oficial a tot el territori. En la ideologia nacionalista espanyola, el castellà és l'espanyol. I als que parlem espanyol ens sembla molt bé, però el suport que li dóna el Govern no té com a objectiu recolzar els espanyols sinó arraconar les altres llengües.
Vostè, madrileny sense màcula, admet haver tingut prejudicis.
En vaig tenir, però un coneixement més gran de la realitat lingüística em va ajudar a eliminar-los. Em dol que els meus col·legues, que saben el mateix que jo, no lluitin en aquesta direcció. La ciència no és una disciplina immune a les relacions de poder.
Doni un argument inapel·lable.
La llengua correcta, la de la RAE, la del diccionari i la gramàtica, no és una llengua real. La gent pensa que la llengua col·loquial no és més que una realització imprecisa d'aquest model. I no és així. És el model el que es basa en la llengua parlada.
Segueixi.
Es diu que l'espanyol té 450 milions de parlants. Dominen tots la llengua estàndard culta? No. Té moltíssimes varietats.
D'acord.
No es pot dir que el català o el basc són un conjunt de parles, perquè l'espanyol també ho és. Passa que, de totes les varietats, es va seleccionar el que se'n diu un dialecte, el castellà, i se'l va associar amb la construcció d'un Estat supranacional, central i fort. Per tant, l'espanyol és una espècie d'idea de caràcter polític que es va establir basant- se en el dialecte castellà.
Quan va començar tot?
Al segle XIII, el castellà va començar a utilitzar-se a la cort d'Alfons X per a qüestions administratives. Així que es van anar unint els regnes i Castella va adquirir poder, el dialecte castellà, que no tenia valor literari, es va imposar com a model, associat al poder central.
Ha passat massa temps. Hi veu alguna solució?
Espanya és un Estat multinacional i és evident que hi ha un dret d'autodeterminació que és absolutament necessari respectar. La situació millorarà quan els pobles basc, català i gallec decideixin com volen ser. El que no és acceptable és que el Parlament català estigui segrestat per l'espanyol. Cada vegada que pren una decisió, el Parlament espanyol s'inventa articles d'inconstitucionalitat.
Algun avantpassat català?
No. Només vull defensar la meva llengua [el castellà], que no se l'associï a cap imposició ni cap tipus d'imperialisme.
Assenyali un error dels catalans al plantejar la defensa de la seva llengua.
Els retrec que no hagin sigut més intransigents en el seu ús. Haurien de parlar-lo a Madrid. Al Congrés. En les entrevistes.
(Entrevista publicada a El Periódico 1 agost 2008)
per Albert Rossich
[...] Les al·legacions identitàries estan tan profundament imbricades en creences i sentiments que tot sovint arguments que s’alcen com veritats irrefutables no són sinó reflexions superficials. Per exemple, l’afirmació que són els ciutadans els qui tenen drets lingüístics i no els territoris, frase que revela immediatament la seva inconsistència si pensem en què queden els drets individuals dels castellanoparlants només que travessin les fronteres del regne d’Espanya. [...]
Com que per a una gran majoria d’espanyols el castellà és el seu idioma, com que una gran majoria anomena aquest idioma espanyol –per antonomàsia–, és fàcil autoconvèncer-se que el castellà és la llengua de tothom. Així, del concepte de llengua oficial comuna es passa insensiblement al de llengua compartida.
Tanmateix, hi ha molts espanyols, milions d’espanyols, que han après una altra llengua dels seus pares, que en aquesta altra llengua han rigut, han pregat o s’han enamorat. O simplement, que senten que aquest altre idioma és la seva llengua, perquè és la que utilitzen per pensar, la que els representa, la que els singularitza. Aquestes persones tal vegada viuen en un ambient en què aquest idioma que alguns voldrien subordinat és la llengua d’ús majoritari, o vés a saber si en el nostre món globalitzat es belluga en un entorn on la llengua de relació ni tan sols és el castellà, sinó una llengua estrangera. Com poden creure que el castellà és la llengua comuna i que la seva ha de resignar-se a ser una parla particular, confinada a usos cada cop més restringits?
Es podrà argüir que comuna vol dir només que, per raons pràctiques, catalans, bascos, etcètera, usen el castellà en les seves relacions amb la resta dels espanyols (o amb els estrangers que no entenen el català). En aquest supòsit, llengua comuna no significaria llengua compartida, sinó tan sols interllengua, llengua de comunicació. I es conclourà que aquesta necessitat justifica l’obligació constitucional de conèixer el castellà i la impossibilitat de prescriure el mateix per a al català, ni tan sols en el seu propi territori, ja que el coneixement de l’espanyol pels catalans fa innecessari que els hispanoparlants coneguin el català.
Sembla convincent, oi? Però el mateix raonament rebota contra l’espanyol si el traslladem a una escala superior. Com el castellà a Espanya, avui l’anglès ha esdevingut, de facto, la llengua a la qual es recorre en les comunicacions entre parlants de llengües diferents. Seria acceptable que, seguint la mateixa lògica, la Constitució europea prescrivís un dia a tots els ciutadans comunitaris l’obligació de conèixer l’anglès i refusés aquesta prerrogativa al castellà en el seu territori, amb l’argument que el coneixement de l’anglès feia innecessària l’obligatorietat de la llengua espanyola?
No sembla just. La solució política més raonable, aquí, consisteix a avançar precisament en [...] la igualtat de les llengües que s’han desenvolupat secularment en el territori espanyol. La mateixa igualtat que sovint es branda retòricament per refusar els drets dels altres, confonent-los amb els propis. Avançar en la igualtat legal dels idiomes és el bon camí, i no cercar adhesions poc reflexives –sobretot en territoris on només es reconeixen drets a una sola llengua– per limitar en altres la vitalitat, més o menys fràgil, de les llengües distintes del castellà. Acceptem més aviat les lliçons dels qui han legislat per a la convivència de més d’una llengua oficial. Deixem, en fi, que sigui cada comunitat autònoma la que decideixi sobre els drets lingüístics dels seus ciutadans, amb criteris de reparació històrica, d’equilibri i de sostenibilitat.
(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 1 juliol 2008, per Albert Rossich, director de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona)
Salamanca, 15 setembre 2005. El notable avenç en l’assoliment del “gran propòsit d’una política lingüística panhispànica” s’ha assenyalat com l’aspecte més sobresortint durant la reunió plenària que l’Asociación de las Academias de la Lengua Española ha celebrat a Salamanca fins ahir. Es tracta de la decisió de compartir projectes, de forma que “ja mai més les decisions i realitzacions siguin de l’Academia Española, sinó de totes les 22 acadèmies", tal com va dir Víctor García de la Concha, director de la institució espanyola i president de l’Asociación de Academias.
Al final de les sessions de treball, Víctor García de la Concha va comunicar que la reunió plenària no ha aportat conclusions, sinó que s’han pres decisions que han impulsat els projectes compartits en què treballen les acadèmies i que curullen la seua capacitat de dedicació davant el pes d’eixos treballs.
Així, matisà que s’ha analitzat el mètode de comunicació de les acadèmies per a agilitzar la participació de cadascuna d’elles en les faenes, “perquè l’essència de tot el que estem fent és la unitat del que anomenem política lingüística panhispànica”. García de la Concha precisà que eixa política, en primer lloc, “consistix que els tres grans codis en què se sustenta i expressa la llengua espanyola –el codi lèxic dels diccionaris, el codi gramatical i el codi ortogràfic– siguen obra no sols de l’Academia Española, sinó del conjunt de les acadèmies”.
En segon lloc, com l’altra cara de la moneda, se cerca que “es reflectixen i s’expressen no sols l’espanyol peninsular, sinó l’espanyol total”. El director de l’Academia Española assegurà que “creiem que amb això estem prestant un servici l’interès del qual depassa l’estrictament lingüístic per a situar-se en un valor importantíssim en la integració de la Comunidad Iberoamericana de Naciones, i creiem que això es realitza com el millor servici a l’enrobustiment de la unitat de l’espanyol, però amb el respecte més absolut a les realitzacions variades que eixe espanyol unit té en cadascuna de les regions”.
(Ignacio Francia, El País 15 setembre 2005 [traducció de Vicent Puig per a infoReflex])
ARGENTINA
Ana María Shua
Entro al bar a tomar un feca y qué veo: un jovato que se pide un submarino. Este chabón está de la nuca, pensé, el submarino ya fue, loco. Pero no, va el mozo y se lo trae: un vaso con leche caliente y una barra de chocolate. "Buen día, che", le digo al mozo. "¿Puede ser una birra?". Me dice: "Querés chop, balón, lata...". "Traete un porroncito, macho", le pido yo. El jovato de la mesa de al lado comenta: "Cuando yo tenía tu edad, cerveza se tomaba solamente en verano y en los munich". En eso entra al boliche una mina rebuena, medio fifí. Se sienta y le dice al mozo: "Señor, ¿me trae una lágrima sin espuma?". "¿En jarrito?", pregunta. "No, chiquita nomás". Yo le sonrío, pero la mina me corta el rostro. Se toma su cortadito con poco café y mucha leche y chau pichu, se las toma.
CHILE
Diamela Eltit
Achurrascado, con la caña mala, reseco el guargüero, aguardo. Es la hora en que el carrete crece y se dispara. Yo aperro. Pareciera que el culiado no me ve o no quiere ojearme, se hace el huevón y antes de seguir con los vasos y las botellas me dice: "Sí, sí, al tiro, al tiro", y se larga como las velas. Tengo en el bolsillo (derecho) dos lucas. Sí. Dos lucas. Un pipeño o una chichita o un cola de mono. Y me trajino hasta que encuentro en el bolsillo (izquierdo) una, dos, tres, cuatro gambas. Más las dos lucas. Me alcanza para enganchar un enguindado. El cabro gil que está en la mesa de al lado se ríe con la jeta abierta y todos le podemos ver el manso hoyo, porque le falta uno de los chocleros de arriba. Dos lucas más cuatro gambas, sin micro, a pata. Ya viene de nuevo el huevón, con su paso de huevón, con su cara de pailón huevón: "Ya poh, huevón", le digo, "por qué no me traís de una vez por todas un pisquito, huevón culiado, concha de tu madre".
COLOMBIA
Ricardo Silva Romero
El tipo de corbata dice "buenas" cuando entra a la tienda de la esquina. No da un paso más, no se sienta en ninguna de las siete sillas vacías, hasta que la dueña le responde un "¿cómo me le va?" que no necesita respuesta. Es temprano. En Bogotá siempre es temprano. Y el tipo dice el "¿usted sería tan amable de regalarme un tintico para este frío?" que pronuncia todos los días antes de llegar a la oficina. La señora le pregunta si no quiere comer algo ("una empanadita, una arepita, unos huevitos: mire que no es bueno el café en ayunas", le recuerda). Y él le contesta "mil gracias" en vez de contestarle "no" sobre las noticias que vienen de un pequeño radio de plástico. Se frota las manos como si se las estuviera cubriendo con una crema invisible. Sonríe, convertido en un rey benigno, cuando ella le advierte "no se me vaya a quemar, mi amor, que está bien caliente". Y grita "carajo" porque tenía que quemarse. Entonces se queda ahí -mira por la ventana el día que viene, trata de revivir la punta de su lengua- dispuesto a reconocer que tiene hambre.
CUBA
Reynaldo González
Yo sé que hay gente de café con leche, de chocolate con churro y esas puñeterías del desarrollo, pero lo mío es lo menos, que es lo más, desde chiquito soy enfermo al guarapo, si hasta sueño con que llego a una guarapera y me espera Nicolkipman con un vaso que se desborda, el guarapo es mi delirio y mi fatalidad, que no lo hallas ni en los centros espirituales, menos en La Habana, donde el guarapo es un milagro que ni los de Fátima, pero esa mañana, en cuanto puse un pie en la acera miré pa'enfrente y aquello sí era un desembarque en la guarapera de la esquina, asere, dos camiones desbordaos de cañas media luna, sudadas de lo preñadas que iban y me dije esta tarde no hay quien te regatee el guarapo, mulato, y salí a romper todas las metas, trabajador de vanguardia con tal de sentir por el gasnate el liquidito sabrosón, asssuca de Celia Cruz, sentirme Laurence de Arabia en un oasis, no me importaron los apretones del camello y el tirijala de los palestinos colaos, dicurpe compañero, así, así, machiembraos, como le decimos en Guantánamo, coompañero, un poco de solidaridá, y si aguanté al jefe de brigada fue por arrimarme al vasito sudao, así que a las cinco en punto de la tarde, aterricé sin paracaídas en la esquina de la guarapera diciéndome que yo sí soy patriota, que otros se fajan por el juisqui, la bebida del enemigo, pero yo lo doy todo por el guarapo, pero coñóooo, tremenda cola, ¿qué dan?, nada, to lo venden, ¿quienrlúuultimo, caballero, no hay úuultimo?, ah, pero aquí tengo guara con la guarapera, la culona, quién dice que en Cuba no hay carne, lo que no hay es cómo envasarla, le bajo sonrisa de castigador, ya me dijo el tuerto que ésta quema petróleo, pero qué va, asere, como si con ella no fuera, me señala al administrador con cara de cevepé con estreñimiento, y viro pa'jon y allí, ¿a quién veo?, a Pepe el Majá con cara de pasao con ficha, y salto y me le cuadro, mira que me debes una, Pepe, te doy una monja por un pepino de guarapo, mi hermano, que estoy como Pecos Bill en el desierto, no hay tema, asere, dice con una sola muela el eficaz del Monje, escúrrete que te llevo en esta y al final, guarapito que tú conoces, con su tajadita de limón y frío de película sueca, ah, broder, tú eres el uno, el que tiene un amigo tiene un central, tú si eres un social de a buti, le digo cuando aparece y me suelta la condición, un chavito de a cinco por encima, que aquí to'el mundo está en la misma la batalla. Coño, Pepe, desde el amago me saliste garrotero.
GUATEMALA
Horacio Castellanos
Entro a la cervecería cuando recién abren. Cargo una goma perra; tres noches de chupar seguido es demasiado. Busco al culito nuevo. Le hago señas para que sea ella quien me atienda. El culito nuevo me dice que al rato, como si la cervecería no estuviera vacía. Está a punto de entrarme la temblorina. Me jalé la paloma bajo la regadera para que me circulara la sangre, pero no logro nivelarme. La ruca timbona de siempre es la que viene a mi mesa. Le digo que me urge un vaso de cerveza; le pregunto qué hay de boquita. Saca un papel shuco de su delantal y lee. La sopa de patas, le digo, pero corriendito, mi amor, que me palmo. "La sopa de patas todavía no está", me dice. Lo que sea, gimo. Me descubro empapado, asqueroso, como cuche que suda. Pero, ay, Vírgen Santísima, es el culito nuevo quien viene con mi vaso de cerveza.
MÉXICO
Mario Bellatin
La avenida de los Insurgentes, lo dicen los especialistas, quizá sea la avenida más larga del mundo. Es difícil describir la congestión de tránsito de autos y personas que se forma en ella especialmente al atardecer. A esa hora abds salam y la califa málika corren esquivando a las personas que se les cruzan, pues deben llegar a la tekke para la ruptura de ramadán. Han pasado todo el día en ayunas, trabajando en la escuela de escritores que dirigen, y con el cambio de hora por la llegada del invierno no advirtieron que deben estar en pocos minutos en la mezquita para celebrar la ruptura del día ofrendado a dios. En determinado momento se dan por vencidos. El sol se oculta. No llegarán a tiempo. La mezquita está ubicada en la colonia condesa. Deciden entrar en la primera taquería que encuentran. Junto a la puerta da vueltas la carne para los tacos al pastor, pero como se trata de cerdo advierten que es un manjar prohibido. Sentados en una mesa junto a la entrada miran sus relojes, se colocan sus taquias y sus mantas palestinas para luego agachar las cabezas y orar un Al Fatijáh. La mesera se les acerca, los mira extrañada y pregunta qué se van a servir. Piden un agua de jamaica y unas gringas con jamón de pavo acompañados de sus respectivos guacamoles. Mientras esperan el pedido miran hacia fuera. Cientos de automóviles, autobuses asestados. Curiosamente, mientras se fríen los tacos de cecina que pidió un comensal vecino, creen escuchar a lo lejos el llamado del imán convocando a la oración.
PERÚ
Iván Thays
-Un par de chelas -le digo al chiquillo que atiende-. Pero al toque, que estoy apuradazo. Entra mi pata de la universidad. Me saluda. -Qué ha sido de tu vida, huevonazo, te perdiste. -Nada que ver, el que se perdió fuiste tú. -¿Johny Pacheco? No seas pendejo, si te he buscado por todos lados. ¿Pediste las chelitas? -Ya. -Bueno, cómo es la cosa jugador. ¿La hacemos o no la hacemos? -Tú sabes que yo no arrugo nunca. Sirven las cervezas. El amigo la prueba y hace un mal gesto. -Están tibias, patita, la mía sírvemela bien helena, no jodas -luego mirándome a mí-. Entonces somos, compadre. -Somos -contesté, sin saber bien qué chucha éramos.
Babelia 13 novembre 2004
Les vint-i-dues acadèmies de la llengua espanyola han dut a terme una treballosa feina de consens en un nombre important d’entrades del futur Diccionario panhispánico de dudas (DPD).
A més, i com una iniciativa sense precedents, han volgut obtenir l’opinió dels responsables lingüístics dels principals diaris espanyols i americans sobre dues qüestions fonamentals: els topònims i els neologismes. […]
Per damunt de tot, el més important per als hispanoparlants és saber que totes les acadèmies s’han posat d’acord, cosa que demostra la vitalitat i la unitat de l’espanyol en tot el seu territori. Fins i tot als Estats Units, on, segons el director de la seva acadèmia, l’espanyol està “contaminat i malmès, però molt viu”.
Ara bé, tots dos móns, el vell i el nou, veuen les coses amb matisos, especialment pel que fa a l’anglès. Uns quants rotatius espanyols no veuen de mal ull escriure piercing, camping o Sydney, mentre que a Hispanoamèrica es prefereix la hispanització gràfica: pirsin, campin o Sídney, i així es reflecteix al DPD.
L’argument és que des de temps immemorial les llengües s’han nodrit de paraules d’altres idiomes, que han adaptat a la seva grafia sense problemes. Però un segon argument, més subtil, és l’amenaça de l’anglès, especialment a Hispanoamèrica.
Amb la hispanització de pirsin, per exemple, els acadèmics sostenen que l’espanyol fa pròpia aquesta paraula, l’adopta i li dóna els seus cognoms. Tanmateix, molts parlants d’aquesta banda la consideren innecessària i destinada al fracàs. (En aquest punt sempre reapareix l’indigest güisqui.) I és llavors que alguns diaris clamen no tant per la hispanització, com per buscar termes propis de l’idioma: perforación o anillado. Aquestes propostes estan en fase experimental, per descomptat, però és bo donar una oportunitat als parlants. També s’hi inclou balsismo, calc de rafting, en consonància amb piragüismo o senderismo.
Una cosa similar va passar en la sessió dels topònims. Alguns diaris espanyols consideren innecesàries hispanitzacions del tipus Sídney o Hawái, perquè la grafia original és coneguda pel parlant mitjà. La petició periodística fou que les acadèmies oferissin resposta ràpida en el cas de la toponímia àrab. I llavors es va anunciar el projecte de la Fundación del Español Urgente, constituïda, junt amb l’agència Efe, per resoldre de manera immediata les urgències de l’idioma. Seria bo aconseguir que no fossin les agències estrangeres, amb les seves transcripcions, les que marquessin la pauta.
Magí Camps
Responsable lingüístic de La Vanguardia
Una política panhispánica
El director de la RAE, Víctor García de la Concha, anunció que este diccionario “responde a una política panhispánica”. “Las academias -añadió- tienen el deber de servir a la unidad del idioma y a partir de ahora todos los trabajos sobre el español, como la nueva gramática que estará terminada en el 2005, serán consensuados por las 22 instituciones”. Unidad que no está reñida con la variedad, matizó el secretario de la Asociación de Academias de la Lengua Española, el puertorriqueño Humberto López, pues “se quiere respetar la diversidad cultural de todos nuestros pueblos”. El académico Juan Luis Cebrián también prefirió hablar de homogeneidad antes que de uniformidad, mientras Carmen Iglesias y Luis María Anson hablaron de la “unidad ejemplar de la lengua española”. Álvaro Pombo terció que “el español ha sido unificado por los hablantes” y destacó “la variedad de la prosodia de esta habla”.
El diccionario resolverá múltiples cuestiones –acentuación, dicción, sintaxis, uso de mayúsculas...– y ofrecerá asimismo notables sorpresas. Por ejemplo, entre los algo más de 130 extranjerismos de uso habitual en el idioma, se ha decidido españolizar los más cotidianos (así, campin, yacusi, pirsin, ranquin, baipás o vedet... ), y respetar los que no tienen equivalente, aunque recomienda escribirlos en cursiva (como jazz, blues o ballet).
La Vanguardia, 14 octubre 2004
Aquest estiu farà cinc anys que circula una “Urjente Rreforma Ortografika” que presumptament faria la Real Academia de la Lengua Española. És un text impressionant que desplega un pla quinquennal (1999-2004) per simplificar l’ortografia del castellà. El millor és que les propostes descrites en una frase ja són aplicades en la següent.
El primer punt proposa la supressió de les diferències entre c, s, z i k: “Como despegue del plan, todo sonido parecido al de la k será asumido por esa letra. En adelante, pues, se eskribirá kasa, keso, Kijote. También se simplifikará el sonido de la s en este úniko signo. Desapareserá la doble c y será reemplasada por x (Tuve un axidente en la Avenida Oxidental)”.
El segon punt proposa dues fusions més: b-v i y-ll: “Por la kual, a partir del segundo año, desapareserá la v y beremos kómo bastará con la b para ke bibamos felises y kontentos. Pasa lo mismo kon la elle y la ye. Sobra la elle. Todo se eskribirá con y (Yébeme de paseo a Biya Luro, señor Bayejos). Esta integrasión probokará el agradesimiento general de kienes hablan casteyano, desde Balensia a Bolibia”.
La proposta per al tercer any inclou la doble erra inicial, l’eliminació de la hac i la fusió entre la ge i la jota: “Se akabarán esas complikadas y umiyantes distinsiones entre echo y hecho. Ya no abrá ke desperdisiar más oras de estudio en esta kuestión ke nos tenía aitos. Tampoko en la diferensia entre la g y la j, ya ke muchas beses suenan igual. Aora todo ba con jota (el jeneral jestionó la jerensia). No ay duda de ke esta sensiya modifikasión ará que ablemos y eskribamos todos con más rrápido rritmo”.
El quart any es proposa abolir els accents i les consonants finals: “Abran de ser el sentido komun y la intelijensia kayejera los ke digan a ke se rrefiere kada bocablo. Tambien seran proibidas siertas konsonantes finales ke inkomodan y poko ayudan al siudadano. Asi, se dira: ¿ke ora es en tu relo? o la mita de los aorros son de eya”.
Finalment, aquest cinquè curs 2003-04 es proposa l’eliminació de la d intervocàlica de participi “pasao”. “Ademas, y konsiderando ke el latin no tenia artikulos y nosotros no debemos inbentar kosas que nuestro padre latin rrechasaba, kasteyano karesera de artikulos. Sera poko enrredao en prinsipio, y ablaremos komo futbolistas yugoslabos, pero despues niños de kolegios beran ke tareas eskolares rresultan mas fasiles. Profesores terminaran benerando akademikos ke an desidio aser rreformas klabes para ke seres umanos ke bibimos en nasiones ispanoablantes gosemos de berda idioma de Serbantes y Kebedo”.
El pla acaba amb una proclama patriòtica: “Eso si: nunka aseptaremos ke potensias estranjeras token kabeyos de letra eñe. Eñe rrepresenta balores mas elebados de tradision kultural ispanika y primero kaeremos kadaberes ke aseptar bejamenes a simbolo ke a sio korason bibifikante de istoria kastisa”.
La proposta ha circulat per internet, massa vegades sense firma, des que l’agost del 1999 la va llançar l’advocat i periodista colombià Daniel Samper Pizano, vinculat durant anys a Cambio 16 i informadíssim biògraf de Les Luthiers. Un candidat excel·lent per presidir l’Akademia o dirigir l’Instituto Serbantes.
Redacció original de Màrius Serra
La Vanguardia, 27 abril 2004
(adaptació no autoritzada de Pere Saumell)